Xiquetes robades, Nació segrestada. Per Jesús March
De vegades, l’ésser humà té necessitat d’explicar el que pensa a la resta de la societat. El nivell de penetració en la societat d’un missatge individual, sobretot quan no és d’una persona mediàtica, com un servidor, és reduït. No conec altre remei per contrarestar la falta d’audiència que el d’opinar en termes absolutament senzills i amb un llenguatge totalment assequible per a la gran majoria, a més d’utilitzar els pocs mitjans que tenim al nostre abast.
El mateix títol d’aquest article comporta l’intent de buscar paral·lelismes entre la família i el procés d’autodeterminació de Catalunya, termes aquests tan gastats per alguns sectors de la societat contraris a aquest procés. Aquesta recerca, almenys per a mi, ha estat laboriosa, primer per a autoexplicar-me aquest procés d’independència i després per a transmetre obertament les meues reflexions en un esforç d’empatia cap als que es consideren espanyols i espanyoles de bona fe i que en una gran part crec que no sabrien definir què és ser espanyol.
Una part d’espanyols/es de bona fe, i els que no la tenen, argumenten que Espanya és una gran família i que estem en un mateix vaixell i que els/les independentistes volem desunir i dividir al poble espanyol. A partir d’aquestes afirmacions, he estat buscant aquesta família «comuna» durant mesos i mesos sense èxit, amb l’agreujant que en una societat patriarcal com aquesta, una societat on la família té un pes molt fort, ens es fa difícil rebatre aquestes afirmacions aparentment plenes de «bonisme» .
A mesura que el procés d’autodeterminació es reforça i per tant creix la necessitat d’exercir el dret a decidir del poble català, aquest procés s’està consolidant per la voluntat inequívoca de la majoria de les classes populars, de manera que els espanyols de mala fe continuen argumentant amb afirmacions sense cap tipus de rigor històric, llançant amenaces, pressionant, acollint-se a una constitució antidemocràtica que suggereix la intervenció de l’exèrcit per sobre de la decisió de la ciutadania pertanyent a una nació com la catalana.
L’actual estat espanyol és la suma de diverses nacions que, en el seu dia, van ser sotmeses per unes monarquies absolutes que generaren el que defensen aquests espanyols que s’erigeixen en ciutadans d’una única nació, «l’espanyola», la suprema i la garant de la unitat territorial, l’única «nació» que ha de decidir sobre els altres territoris .
Saben aquests espanyols, els de mala fe, que aquestes afirmacions no tenen cap rigor històric i segueixen segrestant la decisió d’una nació i sotmetent-la sota el desig d’una pretesa «majoria nacional espanyola». La supremacia d’aquesta «nació espanyola » s’ha sustentat i se sustenta en l’espoliació a territoris o nacions amb ampli recorregut històric. Una Espanya que s’autodefineix com a nació, sobre la base de la negació de l’existència d’altres nacions, que se sustenta lingüísticament en una llengua «espanyola» i pretén la supremacia sobre altres llengües, condemnant d’altres, de forma intencionada, a una funció folklòrica i minoritzada per a que, amb el pas del temps, puguen quedar relegades a una funció testimonial.
Ells, aquests espanyols de mala fe, saben que una llengua estructura una societat i la converteix en una entitat humana sòlida i pròpia. Per aquest motiu no poden consentir que llengües com el català es recuperen i es normalitzen com a llengües vehiculars a tots els seus territoris històrics, en definitiva, que superen tots els menyspreus i divisions imposades, promogudes per sectors que en el fons odien la diversitat lingüística es diga català, valencià (com a variant del català) o de qualsevol altra manera, com la variant de la Franja de Ponent.
Crida l’atenció que persones que s’autoqualifiquen d’esquerres utilitzen de forma totalment proselitista termes com «la solidaritat» entre els treballadors/es , entre comunitats… Només amaguen darrere d’aquestes paraules la seua renúncia i la seua incapacitat de lluitar i d’acabar així amb el subdesenvolupament, amb els interessos de terratinents i l’acumulació econòmica d’unes minories en territoris com Andalusia, Extremadura, etc. En definitiva segueixen mantenint un estatus » nacional espanyol o estatal » per a que res canvie.
Els que hem patit el franquisme reconeixem de nou, en ple segle XXI, frases i proclames del més pur estil franquista: «una Espanya gran i lliure», «la llengua espanyola llengua única dels espanyols». Cal recordar que el franquisme va ser un aliat necessari del feixisme alemany i italià, i que aquesta «doctrina feixista i imperialista que sotmet als pobles i nacions» va ser i és la base del franquisme passat, del qual s’autoabasteixen en l’actualitat.
Els nostàlgics franquistes han estat hivernant, primer en partits de la «transició» i ara al PP. Tampoc ens hem d’oblidar d’algun que altre «baró» del PSOE que exterioritza un discurs nacional de l’Espanya única, alimentant els discursos rancis en determinades capes socials i a dins del mateix PSOE. Altres «esquerres» que defensen una «federació » espanyola sense reconèixer el dret d’autodeterminació, segueixen fent el joc a les dretes i van contra els pobles, contra la seua cultura, contra el seu progrés i contra el seu dret a decidir.
Tornant de nou al títol d’aquest article i en la recerca d’aquestes preguntes i respostes, per fi vaig poder trobar un reflex d’aquesta unitat familiar amb la qual es podrien identificar, més o menys conscients, la majoria que se senten espanyols, els de bona fe i els de mala fe, encara que no en el sentit estricte familiar , sinó sobre el paral·lelisme que es comentava anteriorment.
Una família tradicional, descoberta no fa massa temps i de difícil comprensió per a persones normals. Xiquets i xiquetes robades, xiquets i xiquetes segrestades durant el franquisme i en «democràcia», xiquets i xiquetes amb l’ADN familiar, històric i ideològic esborrat de la seua ment, i que el descobreixen d’adults i adultes, que tot i poder haver creat vincles afectius amb els seus segrestadors i «germanastres» , necessiten saber la veritat que se’ls oculta, recuperar el seu passat i decidir el seu futur.
Una família contranatural que sap que ha arribat el moment que, a aquesta persona segrestada, no la podran retenir per força perquè, en aquest cas, la perdrà per sempre.
Les nacions de l’actual estat espanyol, s’hagen pogut considerar part segrestada o no d’aquesta gran «família», també seran les que decidisquen. Per això Espanya no pot pretendre retenir permanentment a aquella nació que vulga decidir per si mateixa el seu futur .
A les nacions que se les intenta esborrar el seu ADN històric, se les genera amnèsia col·lectiva, es segresta la seua identitat, el seu territori, la seua llengua, se les espolia… No han de romandre impassibles perquè, en eixe cas, haurà mort un poble. Les seues gents no seran propietàries d’elles mateixes, de la seua llengua, el seu territori, els seus costums, la seua economia. Desapareixeran i s’imposarà la llei del més fort, de la cultura única, la llengua única, es produirà la centralització del benefici econòmic, producte de l’explotació i l’espoli i fora de control de les majories .
Una nació lliure exerceix els seus drets en llibertat, el poble d’aquesta nació exerceix els seus drets en llibertat per ser garant de la llibertat nacional i de les llibertats i drets socials, així com de la seua sobirania econòmica i financera. Una nació lliure , exercirà la solidaritat en plena llibertat cap als individus i pobles que ho necessiten. Una nació lliure i la seua gent s’agruparan en una majoria social que lluitarà pels seus drets i evitaran l’acumulació en benefici d’unes minories, de la riquesa social producte del treball i l’esforç de les classes populars.
Jesús March. Independentista d’esquerres
País Valencià, 6 desembre 2013 jornada de treball