Publicado en: 29 octubre, 2015

‘Veig un País Valencià independent’

Por Joan

Albert Botran i Pahissa Diputat de la Candidatura d’Unitat Popular al Parlament de Catalunya

Les manetes del rellotge de l’estació del Nord marquen les sis i trenta-cinc minuts de la vesprada. A eixa hora arriba el tren Talgo amb què ha viatjat el diputat de la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) en el Parlament català Albert Botran (Molins de Rei, 1984). Arriba amb un poc de retard per les vagues que s’estan registrant aquesta jornada de divendres 23, a tan sols dos dies dels previstos per a la constitució de la cambra baixa de Catalunya. A l’andana, a més del coordinador de La Veu, Moisès Vizcaino, que ha volgut acostar-se per a saludar-lo personalment, l’espera el seu amic i opinador d’aquest digital Antoni Infante. Hi ha pressa. A penes disposem de mitja hora per estar a l’Espai Basset, on l’està esperant un nombrós públic àvid d’escoltar de la mà del seu autor les interioritats del seu primer llibre en solitari, ‘Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres’.
Per això precisament, i a pesar del previst inicialment, decidim dur a terme l’entrevista amb aquest jove historiador que començà la seua trajectòria política el 2009 com a regidor del barcelonès Molins de Rei, a un sorollós establiment situat al mateix vestíbul de la, a eixa hora, concorreguda estació.  Malgrat el poc temps de què disposem, ens trobem amb un diputat molt tranquil i cordial que es pren el temps que cada pregunta necessita. Al llarg de la conversa, ens parla del “positiu” canvi de rumb del País Valencià, no massa lluny d’iniciar el seu propi procés independentista. Defet i al seu parer, la situació estructural és la mateixa que l’ha propiciat a Catalunya. És més, sosté que les condicions objectives per aconseguir la independència del poble valencià són  “potser més favorables” que les que l’han fet créixer de forma imparable a Catalunya. A més, valora “molt positivament” la coincidència del canvi que està vivint el País Valencià amb el que està vivint Catalunya. I per això, pensa que si se li dóna un encaix o lligam polític al que esta succeint, l’Estat espanyol hi tindrà un “problema més gran del que té si ho mira separadament”.

-Has vingut a València a presentar el teu llibre. Com defineixes el procés de construcció de la CUP del qual tracta aquesta primera obra teua en solitari?
A partir d’un moviment polític que va sorgir els últims anys del franquisme, que és l’independentisme d’esquerres, i que va poder sobreviure la travessa del desert que implicà els anys 70 i 80, a través de molta agitació política, però també a través de candidatures municipals. En particular, l’origen de la CUP és la coordinació de diferents candidatures municipals que tenien un projecte polític compartit darrere que era l’independentisme d’esquerres. I això se situa, el naixement, en concret en l’any 86 amb una coordinadora que es deia assemblea municipal de l’esquerra independentista i així, a poc a poc, va anar passant al que és actualment la CUP, que és més una organització molt de caràcter nacional que no només una coordinadora.

-Quina ha estat l’evolució de la CUP fins a eixe moment i en quin moment diries que és troba hui la CUP?
L’evolució va molt lligada a la mateixa evolució del moviment independentista. És a dir, quan als anys 80 es crea, comença una incipient expansió. Però després, als anys 90 ja s’esgota un model d’independentisme i emergeixen unes noves tendències cap al que és Esquerra Republicana, amb una confiança d’aconseguir a través de la política parlamentària la independència, amb una visió social menys anticapitalista que el que era l’independentisme fins aquell moment. I per tant és l’època, diguem, més dura per a aquesta experiència que era la CUP, que no va arribar ni tan sols a eclosionar. Perquè als anys 90 és la època més complicada.
Precisament quan aquell independentisme d’Esquerra Republicana  coincideix també amb els hereus de l’eurocomunisme, que és Iniciativa, i amb la socialdemocràcia, que és el PCC, i amb una experiència, que és el tripartit, això, dóna lloc al fet que es demostren les limitacions d’aquestes línies polítiques. I és també el que permet que la CUP torni a aparèixer com una alternativa. La CUP mai s’havia integrant en cap d’aquests espais però sí que és veritat que havia quedat molt arraconada per aquestos espais: l’eurocomunisme, per tot el que era Iniciativa i per Esquerra Republicana i la seua manera d’entendre l’independentisme.

És a partir del primer tripartit quan la CUP comença a agafar relleu com a iniciativa. Hi ha una nova generació de militància que s’incorpora a l’independentisme, i això també és oxigen per a la CUP, i després en particular, el que ha passat en els últims 4 o 5 anys és el que ens porta fins a on estem, que entenem que és una situació extraordinària per a una organització situada a l’esquerra del que dintre d’Europa seria l’espai eurocomunista o així.És excepcional que un partit de les nostres característiques tinga el pes que té en una cambra parlamentària. Deu  diputats per un partit rupturista, anticapitalista, de base marxista… doncs és excepcional i entenem què és el que ha passat en els últims 4 o 5 anys: que vol dir l’acceleració del procés independentista. Que vol dir el 15 M i el ‘no ens representen’, que vol dir la crisi de credibilitat dels partits parlamentaris amb tots els escàndols de corrupció… I és aquesta combinació que obre un espai perquè, una cosa que havia sigut marginal en els anys 90, però que també cal reconèixer qui ho va aguantar, ara estiga situada en el centre del debat polític.

El País Valencià ha viscut un canvi radical en les darreres eleccions autonòmiques. Quina valoració fas d’aquest gir després de més de dues dècades de governs conservadors?
És molt positiu el canvi. Vist des d’allà, des de Catalunya, dóna la raó a la gent que dèiem que existia un altre País Valencià perquè durant molt de temps les majories del PP feien que des de Catalunya es  mirés el País Valencià com una realitat molt allunyada perquè no s’entenia, però des de l’independentisme i des de la CUP en particular, sempre  s’havia insistit que hi ha un altre País Valencià que potser encara no té la força suficient per a expressar-se en les urnes, però que no rebutja la llengua, que estima el territori i no està d’acord amb el model de creixement de ciment , que li repulsa la corrupció evident del PP.

I això que pugui emergir ara, i més coincidint amb el moment de canvi que viu Catalunya,és molt, molt, i molt positiu perquè ens torna a situar a l’època en què tant Catalunya com el País Valencià anaven més a la una en quant a mobilitzacions i reivindicacions, l’època de la sortida del franquisme. Jo crec doncs, que en aquell moment és veien més pròximes les dues realitats, i això era positiu, però el que va anar passant després va fer que cadascú mirés més cap a la seua banda. Que coïncidisca el canvi que està vivint el País Valencià amb el moment que està vivint Catalunya jo crec que és molt positiu. I si se li dóna algun encaix polític, alguna forma de lligam polític,  jo crec que l’Estat espanyol tindrà aquí un problema més gran del que té si ho mira separadament.
-Recentment a les Corts Valencianes el PSPV afirmava que PP i C’s s’han convertit en una fàbrica d’independentistes… Què penses realment? Creus que amb la seua postura estan encoratjant l’independentisme?
L’ independentisme existeix a Catalunya i també al País Valencià o a les Illes per causes estructurals. És a dir, fa 300 anys que existeix una dominació de l’Estat espanyol sobre els Països Catalans que s’expressa doncs en una direcció de l’economia per interessos del sistema espanyol i no per interessos del País, que s’expressa en la marginació de la llengua, i han intentat així dividir la llengua intentant que no prosperen els seus processos de normalització. Que s’expressen en una sèrie de fenòmens que són estructurals, que no són perquè el PP governi o no. Això ve de molt enllà. Ara, és veritat que el PP és la caricatura més extrema i el desencomplexament més evident de l’espanyolisme. I que cada vegada que han fet una manifestació en aquest sentit han fet créixer sociològicament l’independentisme. Això és evident.

I en particular, a Catalunya, la situació que estem vivint ara ve molt marcada per com el PP i també el PSOE van tallar la via a una nova opció de reformular la relació amb l’estat que era l’Estatut. Aquella sentència del Constitucional del 2010 marca potser un punt d’inflexió en el sentit que molta gent que entenia que l’encaix de Catalunya amb Espanya era millorable, però que es podia moure en els termes de la negociació, allò marca un sostre pel qual hi ha molta gent que creu que s’ha trencat ja el sostre.

-Tu veus -en un futur- un País Valencià independent?
Sí. Perquè les causes per les quals l’ independentisme ha crescut fins a aquet nivell a Catalunya són les mateixes per les quals podria fer-ho al País Valencià. És més, si nosaltres ens fixem en termes comparatius amb la qüestió del dèficit fiscal és més agreujat al País Valencià que a Catalunya. Si ens fixem en temes lingüístico-culturals és molt més agressiu l’espanyolisme al País Valencià del que ho és a Catalunya. I per tant, la situació estructural és la mateixa per la qual podria sorgir un moviment independentista com el que existeix a Catalunya.

Potser amb ritmes diferents, potser accelerant més ràpidament o anant més lent, això ja dependrà de les condicions més subjectives, però les condicions objectives són les mateixes que existeixen a Catalunya. És més, potser són més favorables i tot que a Catalunya perquè a Catalunya sempre ha existit un catalanisme moderat lligat a la dreta que ha anat vehiculant molt les demandes a través de la negociació amb l’estat i és també l’esgotament d’aquest catalanisme el que fa que sorgeixi l’independentisme, i això al País Valencià no ha existit així. Aquí són forces més lligades a l’esquerra i a interessos populars les que diguem que capitanegen la reivindicació nacional. L’esquema –al PV- pot ser més similar al de Navarra i el de Catalunya és més similar al de les tres províncies basques.

-El País Valencià està una mica orfe de mitjans en llegua pròpia. Com creus tu que cal contrarestar aquesta situació?
Doncs els mitjans són bàsics per, diguem-ne, disputar l’hegemonia als discursos dominants. És així. Jo crec que aquí el PP ho sabia i per això va fer servir de la manera barroera com la va fer servir RTVV i també les capçaleres dels diaris afins, i això la gent i els sectors polítics més sobiranistes, independentistes, d’esquerres han de tenir present aquesta necessitat d’altaveus per a explicar la realitat d’una altra manera. Per  a explicar que el PV vol respectar el seu territori, vol respectar la seua llengua, és un País amb un dret a decidir de la mateixa manera que el té Catalunya, és un país amb un horitzó que es vulgui fixar ell mateix i això si no és amb mitjans propis, crec que altres mitjans no li donaran suficient sortida.

-Dilluns –per aquest passsat dilluns– es constituirà el Parlament amb Catalunya. Creus que arribarà la CUP a un acord amb Junts pel Sí per posar ja en marxa definitivament eixa declaració d’inici del procés independentista?
Sí, nosaltres  volem arribar a acords que permetin que aquesta sigui la legislatura de la ruptura, de la fundació d’una república catalana. I en la mesura que Juns Pel sí estiga en aquesta línia, i ens consta que hi ha moltíssima gent allà dins, i crec que és la idea fundacional d’aquesta organització, convertir aquesta legislatura precisament en la de la ruptura, perquè en la mesura que no es moguin d’aquesta, arribar a acords serà fàcil. De la mateixa manera que també  tenim la mà estesa al món de Catalunya Sí Que Es Pot perquè des del seu punt de vista convé que Catalunya faci el que anomenen un procés constituent no subordinat i per tant això encaixa molt  en la nostra idea que és necessària una ruptura en l’estat espanyol per això, per obrir un procés constituent, per definir-nos com a societat quines són les nostres prioritats, com es gestiona l’economia, etc. Per tant, tota la gent que estiga dintre d’aquesta lògica podrem arribar a acords en aquest propers anys.
-Després de les últimes detencions a càrrecs de Convergència, la CUP dóna per tancat el seu suport a la investidura de Mas?
És que nosaltres no l’hem donat per obert mai. És a dir, nosaltres hem defensat que el que li convenia a aquest nou govern que hauria de ser un govern de transició, un govern provisional que ja anticipés les tasques de fundar una república era un lideratge nou, perquè que no estigui lligat amb qüestions que en realitat són una motxilla per al procés independentista, com són les retallades i com és la corrupció. I en el cas particular d’Artur Mas, ell no té cap causa oberta al voltant d’això però sí que és el president d’un partit que en té bastants. I fóra bo que simbòlicament fes una passa al costat.

El que ha passat aquesta setmana diguem que no canvia res perquè nosaltres som coneixedors. És una causa oberta que ja va tenir uns primers escorcolls i investigacions a l’estiu i que forma part del finançament irregular dels partits. El PSC ha estat afectat per diversos casos. El PP està en la causa oberta del Gürtel. És una realitat que a poc a poc es posa sobre la taula i que demostra que és necessari canviar la manera de fer política i la relació de com les elits polítiques es relacionen amb les elits econòmiques. I també per això volem la independència.

És a dir, contràriament al que diu l’espanyolisme que la independència és una cortina de fum per tapar la corrupció, fins ara el que ha estat passant és tot el contrari: com més avança el procés independentista, més surten a la llum els escàndols de corrupció. Aquí el que ens hem de preguntar és com funciona aquest estat que utilitza aquesta corrupció com a arma política. És a dir, se sobreentén que l’estat té coneixement d’aquestes trames de finançament il·legal però que les usa políticament quan li interessa. I ha sigut quan Convergència s’ha sortit més de l’esquema que li interessa a l’estat, és a dir, quan ha passat de ser un partit purament autonomista, interlocutor de l’estat, sempre dins d’uns límits en la revindicació, quan ha començat a sortit tot.

Antoni Infante ens comunica que els temps ja és massa justet com per poder arribar amb puntualitat a l’acte de presentació del llibre de Botran. És hora de plegar. Al carrer Xàtiva prenen un taxi. Semàfors en verd. Tres minuts més tard i després d’una carrera de 4 euros, el jove parlamentari es planta somrient a la porta de l’Espai Basset del carrer Túria per tal d’iniciar la presentació.

-->
COLABORA CON KAOS