Valoració d’Endavant (OSAN) de l’Onze de Setembre de 2012

Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional) vol fer pública la seva valoració de les mobilitzacions de la Diada de l’Onze de Setembre de 2012.

 Llegir valoració d’Endavant (OSAN)

Imatges de la Diada de l’11 de setembre a l’ACCENT

Informació de la Diada a l’ACCENT

Infomació de la Diada a Llibertat.cat

Informació de la Diada a Pobleviu.cat

Parlamenent de l’Esquerra Independentista de Mallorca l’11 de setembre

I

Cal qualificar d’històriques les mobilitzacions que han tingut lloc arreu del Principat de Catalunya amb motiu de l’Onze de Setembre. El fet que tanta gent hagi sortit al carrer, especialment a Barcelona, procedent de diferents punts dels Països Catalans té un valor enorme, pel fet que només pot ser interpretat com a un exemple del poder, la força i la vitalitat del poble català en un temps en què sembla que les coses no es poden canviar i que cal acceptar la imposició, vingui d’on vingui. Aquest Onze de Setembre ha suposat un cop molt important contra l’autonomisme i contra les falses solucions com el pacte fiscal.
La mobilització d’amplis sectors populars pot interpretar-se com la confluència de diversos factors polítics i socials: per un costat, el descontentament popular acumulat en els darrers anys de crisi econòmica, política, social i institucional, i per l’altre, la successió de grans mobilitzacions que han anat donat forma i orientació política a aquest descontentament. La combinació de l’ofegament autonòmic – atribuït per amplis sectors populars al tractament injust de l’Estat – i de la crisi econòmica i institucional, amb l’escalada de mobilitzacions populars des de febrer de 2006, han culminat aquest Onze de Setembre en una manifestació massiva.

És obvi que els principals mitjans de comunicació autonòmics han tingut un paper fonamental en l’àmplia mobilització popular, cosa que evidentment no la desvirtua, però sí que ens obliga a recordar-ne els seus límits: quan els ressorts de poder que controlen els mitjans entenguin que s’ha acabat l’hora de la mobilització popular això pot comportar fàcilment el seu debilitament. Podem trobar exemples de les diferents actituds dels mitjans de comunicació en relació a la mobilització popular (de vegades empenyent-la, i d’altres vegades frenant-la o ignorant-la) en diferents moments del cicle polític obert amb la reforma estatutària.

En tot cas, entenem que cal no oblidar el paper fonamental que l’Esquerra Independentista ha tingut en l’ascens de la consciència nacional i social al conjunt de la nació, ja que ha estat l’únic agent polític que, des del primer moment del cicle de reformes estatutàries i de crisi econòmica va plantejar coherentment el fals camí que representava el pacte amb l’Estat espanyol, i que ha denunciat el model econòmic i social que ha conduït a la crisi i que està excloent a cada vegada més amplis sectors de les nostres classes populars dels serveis més bàsics. I no solament ho ha fet per la via dels discursos, sinó que ho ha fet a peu de carrer i arreu dels Països Catalans.


Imatge de la manifestació a Lleida

II

L’escenari que s’ha dibuixat els dies després de la manifestació no deixa cap dubte a l’hora d’assenyalar CiU com a l’agent polític que millor ha aconseguit capitalitzar aquestes mobilitzacions. Potser el seu major èxit és haver sabut introduir en amplis sectors socials la seva lectura política de la situació actual: segons la coalició del president Mas, Duran, Boi Ruiz i Felip Puig, la política d’austeritat que apliquen és culpa del govern espanyol, i el problema principal que pateixen els i les catalanes del Principat és l’injust tractament fiscal de Madrid. Des d’aquesta perspectiva, la gran victòria del govern corrupte de CiU és haver retirat les retallades de l’agenda política, unes retallades que han marcat l’inici del curs per a, com a mínim, 3.000 mestres que no ho seran més, i pels 20.000 alumnes nous que en patiran les conseqüències.

Les declaracions de la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana després de la seva reunió amb Artur Mas, en què li reclamava que les “properes eleccions siguin plebiscitàries” i la declaració que “el president ja està treballant perquè Catalunya sigui un nou estat d’Europa” semblen posar en safata de plata la majoria absoluta a CiU en unes eleccions autonòmiques que podrien avançar-se en el cas que l’Estat espanyol deixi clar a Mas que no pensa donar-li el concert econòmic. És cert que els representants de l’ANC matisaven que estarien “al costat del president Mas si fa passos inequívocs cap a la independència”, però com no interpretar que ara mateix ja són al seu costat, encara que aquest només parli ambiguament de la necessitat d’unes “estructures d’estat”? Cap a quin horitzó apunta el procés de “transició nacional” de Convergència i Unió?

Encara que en menor mesura, també són responsables d’aquesta situació ERC i SI, que miren de marcar el seu propi espai independentista amb una estratègia idèntica, encara que amb formes diferents: la seva voluntat és empènyer CiU, cadascú a la seva manera, perquè Convergència convoqui un referèndum d’autodeterminació des del Parlament de la Ciutadella. Només es pot entendre així que ERC hagi impedit amb els seus vots que Artur Mas respongui com a responsable polític d’un dels casos més importants de corrupció lligats a un partit polític al nostre país amb l’excusa de “no perjudicar la institució”; i és pel mateix motiu que SI ha evitat debats sobre retallades al Parlament de la Ciutadella. Les passes d’ICV-EUiA en direcció a un sobiranisme que cada vegada és més central en el debat polític al Principat no li impedeixen abandonar la seva aposta per un Estat espanyol federal.

En qualsevol cas, i més enllà que cap d’aquests partits no ha fet ni una sola proposta en la línia de l’articulació dels Països Catalans, totes aquestes estratègies reforcen la centralitat de CiU com a representant i com a guia del moviment nacional –, en aquest cas regional.

En tot cas, i malgrat que avui CiU es situa com a l’eix central de la política al Principat, gràcies a la seva estratègia calculadament ambigua, el seu marge de maniobra s’ha reduït i les seves alternatives oscil·len entre l’immobilisme anunciat de l’Estat, les posicions marcades per les principals patronals catalanes (que aposten per un pacte de finançament amb l’Estat) i pel final de l’autonomisme tal com s’ha entès els darrers 30 anys. I això darrer, el final de l’autonomisme, és la sentència del milió de manifestants de l’Onze de Setembre.


Imatge de la manifestació a Girona

III

Des d’Endavant entenem que seria un greu error, ara que el vell autonomisme mor, confiar que sigui la casta política dirigent que ha gestionat 30 anys d’autonomia qui iniciï i lideri un procés   d’independència. L’alliberament nacional no és que no sigui desitjable, sinó que és impossible si es fa d’esquenes als interessos de les classes populars. La veritable sobirania del poble català no és possible renunciant a la sobirania econòmica, a la democràcia i al benestar de la gran majoria de la població. No és possible la sobirania del poble català si deixem les decisions sobre el nostre futur a  les mans del poder del capital i les d’organismes antidemocràtics al servei de l’oligarquia financera, com ara la Unió Europea.

La transició nacional de CiU, com la transició del franquisme a la monarquia parlamentària de finals dels setanta i principis dels vuitanta, vol ser una transició amb les cartes marcades a favor de les classes dominants de sempre: una transició que ara haurà de ser tutelada per l’Europa dels mercats, la banca i les multinacionals. L’estat propi de CiU no apunta cap a la plena independència dels Països Catalans, sinó cap a un acord entre les classes dominants catalanes, espanyoles i europees perquè Catalunya contribueixi a l’estabilitat en el seu marc geopolític, entesa des d’una perspectiva atlantista i, per tant, capitalista.
Des d’aquesta perspectiva, és important assenyalar que la vella visió d’un determinat catalanisme segons el qual Europa és la via de salvació de les llibertats catalanes és una trampa que l’independentisme ha d’evitar a qualsevol preu. A banda del fet que Europa és avui menys que mai una garantia per la sobirania dels pobles, la Unió Europea en cap cas mitigarà la reacció de l’Estat espanyol, el qual utilitzarà tots els mitjans al seu abast per debilitar un possible procés independentista, tal com ho ha fet sempre: emprant des dels mitjans legals fins a la guerra bruta.

Davant el discurs de la pressa i davant el discurs de l’ara o mai, cal recordar que no hi ha res fet, i que l’escenari més probable a mitjà-llarg termini, si una alternativa d’esquerres i independentista no ho impedeix, és un nou pacte entre les elits el preu del qual serà, com ara fa tres dècades, la llibertat dels Països Catalans i els drets de les seves classes populars.

Avui, quan la dreta regionalista del Principat es disfressa de sobiranista per tapar les polítiques antisocials dictades des d’Europa que ataquen sense pietat els sectors més desafavorits del nostre poble; quan aquesta dreta regionalista coincideix amb la dreta que governa la resta dels Països Catalans sota dominació espanyola no solament en l’aplicació de les mateixes polítiques de retallades contra l’educació i contra la sanitat, sinó també en la implicació en trames corruptes que impliquen les cúpules dels diferents governs autonòmics; quan la llengua catalana es veu atacada arreu dels Països Catalans per la classe política o per la judicatura; quan el model econòmic del  turisme, dels serveis i de l’especulació destrueix el nostre territori i condemna bona part de la nostra classe treballadora als treballs de temporada, a la precarietat i a l’atur; és precisament avui quan la defensa de la unitat dels Països Catalans i quan la indestriabilitat de l’alliberament nacional i de l’alliberament social és més vigent que mai.
Només una proposta nítidament d’esquerres que aposti sense ambigüitats per la construcció nacional dels Països Catalans pot plantar cara als projectes de les elits de sempre, i només la fermesa en la defensa d’aquest projecte podrà reconduir el progressiu desencant que inevitablement es produirà quan CiU utilitzi tot el cabal sobiranista que s’ha manifestat aquest Onze de Setembre per renegociar l’etern encaix amb l’Estat espanyol.


Imatge de la manifestació a Reus

IV

L’Onze de Setembre ha plantejat al Principat un escenari contradictori davant el qual es presenten alguns reptes fonamentals per a l’Esquerra Independentista. En primer lloc, la necessitat de posar la construcció nacional dels Països Catalans a l’agenda política d’un catalanisme popular cada vegada més desacomplexat, però que encara és, en certa manera, captiu de l’autonomisme conservador. En segon lloc, l’obligació d’insistir en la indestriabilitat entre la lluita d’alliberament nacional, la lluita en defensa del territori i la lluita pels drets socials i polítics del nostre poble.

Des d’Endavant valorem molt positivament el manteniment de les convocatòries i les mobilitzacions de l’Esquerra Independentista arreu del Principat, que han experimentat un increment molt substancial en l’assistència tant a Barcelona, com a Girona, a Lleida o a Reus. El silenci, i fins i tot la intoxicació mediàtica al voltant del posicionament de les organitzacions de l’Esquerra Independentista no han evitat que desenes de milers de persones hagin participat d’aquestes mobilitzacions. També cal valorar molt positivament els nous suports rebuts, alguns d’ells molt significatius, i que dibuixen el camí cap a una acumulació de forces en la línia de la unitat popular que aglutini al seu voltant la defensa dels interessos de la classe treballadora i de les classes populars, lligada indissolublement al procés d’alliberament nacional.

És justament el desplegament de la unitat popular una de les tasques fonamentals de l’Esquerra Independentista avui, una tasca que passa alhora per la participació i la dinamització de les lluites que marcaran els propers mesos arreu del territori (contra les retallades de drets i serveis públics, en defensa del territori i en contra de la corrupció), i per l’articulació d’espais de participació popular i institucional que permetin bastir un moviment popular que aposti per la construcció nacional dels Països Catalans des de l’esquerra.

Endavant (OSAN) considera que avui és imprescindible un salt qualitatiu en el si de l’Esquerra Independentista amb vista a bastir una ambiciosa proposta d’alliberament nacional des de l’esquerra per al conjunt del poble català, i que és igualment imprescindible augmentar la visualització de l’Esquerra Independentista al conjunt de la societat. En aquest sentit, ens comprometem a treballar per reforçar les iniciatives del moviment i la seva presència en les lluites que vénen i que seran decisives en la configuració d’un agent polític social i capaç de plantar cara als enemics del nostre poble.


La lluita és l’únic camí!
Independència, socialisme, Països Catalans

Setembre de 2012
Endavant (OSAN)

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS