Un article inspirat en una cançó de Quico el Cèlio

Publicidad

Quico el Cèlio, lo Noi i el Mut de Ferreries: «M’han obligat a deixar la meua terra petita»

«M’han obligat a deixar la meua terra petita lo lloc a on me vaig fer gran a on vaig començar a estimar sense haver pogut triar ho he hagut d’abandonar» canten Quico el Cèlio, lo Noi i el Mut de Ferreries des de les Terres de l’Ebre. És el Fandango dels adéus, una poètica recreació d’una de tantes expulsions com hi ha hagut en la història de la humanitat, carretera i manta i lluny de casa perquè algun cap benpensant ha arribat al poder i ha decretat que algú sobra a on ell mana. Una de les constants de la humanitat, la intolerància quan algú té més poder que un altre, perquè si en tingués menys ja podria decretar expulsions que no li faria cas ningú.

Parafrasejant Bertolt Brech hakejat, podríem dir que hi ha moltes maneres d’expulsar algú: entre elles hi ha les expulsions polítiques i les expulsions econòmiques. Les darreres acaben al cementiri quan els qui podrien acollir els expulsats els aixequen filats i murs fortificats, els anomenen despectivament i els rebutgen amb el poder que els dona haver arribat abans a on ara volen anar ells. És una llarga història de la inhumanitat la que va darrere dels expulsats i, quan el poder és poder, sovint va unida a l’assassinat, un assassinat que, tornant a Brech, és només una de les seves formes. Hi ha gent que mata disparant un tret a algú altre i hi ha qui mata aixecant murs on hi hauria d’haver braços estesos. Per als qui se salven, canten els Quicos: «Quan escolto esta cançó me’n recordo d’aquell lloc al costat, la casa.»

 

También podría gustarte

Los comentarios están cerrados.

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More