Tirar la pedra, tancar els ulls (CAT/CAS)

Després de tirar la pedra per defensar la llibertat d'expressió i fer pinya al voltant del col·lega injustament humiliat, moltes mans es van arronsar a l'hora de votar 'La pelota vasca. La piel contra la piedra'

La guanyadora indiscutible de la darrera edició dels Goya va ser Te doy mis ojos. La gran perdedora va ser la mateixa Acadèmia del cinema espanyol, no tant com a institució sinó com a col·lectiu gremial capaç d'oferir una determinada imatge per, en realitat, actuar en sentit contrari. Després de la cerimònia de l'any passat, el més gran espot contra la política del PP i la guerra d'Iraq mai pagat per TVE, la d'aquest any s'anunciava pacífica fins que es va convertir en un interessat plebiscit sobre La pelota vasca. La piel contra la piedra. L'Associació de Víctimes del Terrorisme, arrogant-se la representació de totes les víctimes d'ETA -fins i tot d'aquelles que apareixen o han participat econòmicament en el documental de Julio Medem- havia escalfat l'ambient previ als Goya perquè la gent de la faràndula es manifestés contra el terrorisme d'ETA, acusant-ne la pel·lícula d'apologia.

Si no hagués estat per aquesta provocació, els acadèmics s'havien conjurat per tenir la festa del gremi en pau, però ferits en el seu honor, la mateixa institució i els membres que van accedir al micròfon van convertir la cerimònia del cinema espanyol en una reivindicació de la llibertat d'expressió. Com si es tractés d'un viatge als anys de la dictadura franquista, a l'exterior del recinte va haver-hi una guerra prèvia de pancartes i enganxines que TVE va passar per alt. Damunt l'escenari, la presentadora Cayetana Guillén Cuervo va fer gala d'una exquisida asèpsia professional que devia fer respirar tranquil el mateix José María Aznar. En canvi, Mercè Sampietro va aprofitar el seu paper institucional com a presidenta en funcions de l'Acadèmia per expressar el desig d'»un país en el qual la llibertat d'expressió fos considerat un bé de primera necessitat, un país els responsables del qual tinguessin sentit de l'humor i estimessin el cinema, una televisió atenta als índex d'audiència i de decència, un país sense guerres, sense violència i en pau».

Ja estava dit i, per si quedava algun dubte, Icíar Bollaín va aprofitar el premi al millor guió per dedicar Te doy mis ojos a les víctimes dels maltractaments, de la guerra i d'ETA. Així quedava claríssim, però encara quedava el premi al millor documental, un dels moments culminants de la vetllada. Va ser llavors quan l'Acadèmia i, més concretament els seus membres, van quedar en evidència. Després de tirar la pedra per defensar la llibertat d'expressió i fer pinya al voltant del col·lega injustament humiliat, moltes mans es van arronsar a l'hora de votar La pelota vasca. La piel contra la piedra. TVE va tancar els ulls i no va oferir ni una sola imatge de Medem ni de Pilar del Castillo, la ministra que representava el govern espanyol a la sala, tot i que era allà o­n hi havia la notícia. Llibertat d'expressió: d'informació i també del vot d'uns acadèmics que, des de l'anonimat, van derivar les seves preferències vers Un instant en vida aliena. Res a objectar sobre el documental de José Luis López Linares sobre les pel·lícules familiars de Madronita Andreu si no fos perquè els familiars de la protagonista, una dona de l'aristocràcia barcelonina que havia filmat tota la seva vida amb pel·lícules amateurs, s'havien oposat a la inclusió d'una escena en la qual es veia Franco com a convidat d'una festa familiar.

Paradoxal forma, la dels acadèmics, de defensar la llibertat d'expressió votant Un instant en vida aliena per damunt La pelota vasca. La piel contra la piedra. Només Luis Tosar, el protagonista de Te doy mis ojos, va tenir un gest d'honradesa quan va dedicar el seu Goya a Julio Medem. El realitzador de TVE seguia sense punxar la imatge del cineasta basc però ningú no va poder evitar que l'actor gallec rematés el seu discurs amb una al·lusió a Fraga Iribarne per haver qualificat de «menudència» l'abús sexual a una menor. D'això parla, justament, la pel·lícula dirigida per Icíar Bollaín que va acaparar set Goya, inclosos els premis més importants: pel·lícula, directora, guió i protagonistes.

La gran aventura de Mortadelo y Filemón, amb cinc guardons, va tenir el mateix paper que les superproduccions de Hollywood als Oscars: molts premis tècnics i cap dels més rellevants. La resta de nominats, en canvi, van ser simples comparses amb dos Goya per a Isabel Coixet i Mi vida sin mí i un per eixugar les penes i alegries de Soldados de Salamina, Carmen, A la ciutat, La flaqueza del bolchevique, El Cid. La llegenda, Al sur de Granada i Días de futbol a través d'una cerimònia que l'Acadèmia faria bé de replantejar-se. Fins i tot en el cas que el cinema espanyol necessiti més de quatre hores per autopromocionar-se, s'haurien d'aprofitar d'una forma més rendible que amb els interminables agraïments dels guardonats. Una cosa és la cortesia i la família i l'altra repetir sistemàticament els mateixos tòpics. N'hi hauria prou amb enganxines de colors per saber si el premiat està agraït amb l'equip tècnic, l'artístic, els pares o les filles.

Es va agrair, en canvi, més sobrietat en el guió de la cerimònia. Cayetana Guillén Cuervo i el mexicà Diego Luna -quota obligada d'un homenatge al cinema llatinoamericà- van estar impecables i només van sobrar les actuacions d'Anabel Alonso. El seu joc de paraules amb els títols de les pel·lícules de l'any va obrir un altre túnel del temps vers un humor procedent d'altres èpoques. A la platea hi havia Alfredo Landa i TVE tampoc no el va enfocar, però ningú no va riure. Tampoc ningú va protestar contra l'abús de melodies nord-americanes que encarava sistemàticament l'orquestra després que els presentadors reclamessin el dret del cinema espanyol per competir amb el dels Estats Units en igualtat de condicions. Encara hi ha qui confon el Goya amb l'Oscar però no hi ha ambigüitats possibles: o se s'està d'una banda o d'una altra. Com amb Julio Medem i La pelota vasca. La piel contra la piedra. Sense una aposta decidida i responsable pel diàleg no pot haver-hi llibertat d'expressió.

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS