Se’ls ha vist el plomall!

Darrerament, a tot hora, no parem de escoltar unes expressions poc saludables al benestar social: “prima de risc” “F. M. I.” “deute” “dèficit públic” “l’atur creix” …etc., etc., i el que ens faltava pel duro: el rescat, conceptes tots emprats pels qui es diuen “els Mercats” i fins ara desapercebuts pels ciutadans. A propòsit ens farem una pregunta: qui són, què són i què volen els mercats? El capitalisme, degut a les seues accions en contra de tota ètica (destrucció del medi ambient, explotació salvatge dels treballadors, robatoris de guant refinat, crims contra la humanitat, organització camuflada de conflictes bèl·lics a benefici dels grans fabricants d’armes, traure diners a l’esquena de les desgràcies humanes… etc, … etc.) amb l’afany de lucre, més guanys i augment de poder. Avergonyint-se d’aquestos comportaments, els grans capitals s’han rebatejat fixant-se l’elegant nom dels «Mercats»; nosaltres anomenarem les coses pel seu nom.

El gran capital, per fiançar i escampar millor els seus tentacles, té un molt bon aliat: la dreta insolidària. Aquesta institució constitueix una serie de peons que sols saben fer la pilota als capitalistes per aconseguir el poder convertint els ciutadans en esclaus sota l’imperi dels diners. En la campanya electoral la dreta ha estat predicant allò que els espanyols ens ha agradat escoltar, paraules similars a una pell de borreguet embolcant l’ànima d’un llop, per a després de ser elegits fer el que més es convé als seus interessos i els de les grans corporacions econòmiques; poc importa el benestar social mentre s’obtinga el poder, caiga qui caiga, la reforma laboral així ho demostra. Rajoy va pregonar que ningú li havia de dir el que tenia a fer per a governar Espanya, i a l’hora de la veritat: “Si buana, senyora Merkel”.

Estem governats per una colla de presumptes sastres incompetents, els quals sols tenen les estisores com a única ferramenta: tant de retallar per a la fi destrossar el trage. Segons mitjans de comunicació, exemples em tenim: de Guindos, ministre d’economia, ex alt directiu de Lehmann Brothers a Europa, entitat americana causant de l’actual desastre econòmic. Montoro, ministre d’Hisenda, promotor de l’amnistia fiscal, la qual dona facilitats per a convertir Espanya a una suposada cova d’Alí Babá i els 40; amb aquesta mesura esperava arreplegar 2500 milions d’euros y fins ara sols n’ha aconseguit 50. Qui està de cap de la elit del cos d’inspectors d’Hisenda? la mateixa ex-responsable de la CNMV en temps de l’escàndol de Gescartera. De tot això podríem suposar la custodia del galliner a les raboses.

“Pescant amb les aigües tèrboles, guanys segurs”. Això que la dreta anomena com a crisi és simplement una estafa política i econòmica ben orquestrada pel capitalisme amb la col·laboració dels seus peons. El deute és dels bancs, no, de la ciutadania; que paguen els culpables i no ens diga el govern pepero que no hi han diners i no hi ha altre remei sinó recórrer als retalls sols a les classes més pobres. Veritat és que estem en crisi i diners n’hi han poquets, però sí hi ha d’on traure’n: on estan els milions desapareguts per la corrupció? A on han anat a parar els diners de Bankia? Què s’ha fet dels euros evadits? En compte d’esprémer únicament a les classes més desafavorides, mamprendre una persecució implacable contra el frau fiscal, demanar també majors esforços a les esferes més benestants i poderoses, per exemple, a les multimilionàries SICAVs. Què passa amb el IBI de l’església i altres privilegis? Amb els diners d’aquest IBI es podrien haver evitat els retalls de l’ensenyament. Si hi ha que sortir de la crisi, tot espanyol deu de contribuir cadascú amb les seues possibilitats i no sols escurar covardament les butxaques de les classes més pobres.

Hi han altres maneres de fer les coses. Si els bancs ha ficat la pata i s’han quedat endeutats que se les apanyen i carreguen amb el seu mort; si d’aquesta manera el sistema financer privat s’afona, el govern que forme un sistema financer públic estatal, això sí, dirigit per tècnics prestigiosos en economia i no, per polítics incompetents que sols miren per les seues butxaques. Una bona solució la hem tingut al poble islandès que es va alçar pacíficament. Del resultat d’aquest moviment popular anaren a la presó el president del govern, els banquers culpables i tots els implicats en la crisi, en l’estafa, i a més a més, Islàndia no va pagar ni un clau del deute amb el banc d’Anglaterra. S’anomenà un nou govern sortit de la voluntat popular i, sense dubte, van sortint de la crisi en millor manera que la resta d’Europa. Clar està, aquest assumpte islandès ha segut oblidat i mol ben dissimulat per la premsa.

Els actuals retalls (reformes, segons la dreta) obeeixen sols a ideals polítics. L’oligarquia ha tingut sempre mal d’ull davant qualsevol aguait de benestar social del treballador. Amb un poble pobre, analfabet, sense cultura i malalt, el poder està guanyat i és així com una nació se’n va a terra.

En èpoques de crisi s’imposa l’austeritat, si aquesta no va acompanyada de mesures de creixement, el resultat es desastrós econòmicament. El vertader creixement radica en afavorir la investigació, crear llocs dignes de treball, igualtat d’oportunitats per a tots en quant al accés als estudis en tots els seus graus. Una sanitat pública i de qualitat garanteix una societat forta i pròspera. Sota les ordres merkelianes la dreta hi ha fet tot el contrari. Amb la reforma laboral s’ha aconseguit la baixada de sous amb el conseqüent descens de les cotitzacions a Seguretat Social (10.000 milions de €). Molts joves llicenciats (estudis que han costat diners al Estat) i professionals bons han emigrat d’Espanya. Les fugues de capital i de inversors han crescut desmesuradament. L’atur i el deute públic no té fre. L’actual govern pretén la privatització dels serveis públics; s’ha demostrat l’efecte negatiu d’aquesta mesura, perquè les empreses no estan per amor a l’art. estan per guanyar diners: eixos guanys podrien molt bé utilitzar-se en millores de benestar social i no per a inflar les butxaques dels amics.

Jorge Washington, primer president d’Estats Units, ja digué al segle XVIII: “Les lleis estan per el benestar de la ciutadania. Els governants tenen l’obligació de promulgar lleis a tal efecte. Si no saben, no poden, o són incapaços d’assolir-ho, que se’n vagen a casa”. No ens valen les excuses de la inexistència de diners, si no n’hi han que els traguen d’on siga: el govern està per resoldre els problemes de la població i no per a exercir de buròcrates al servei dels amics capitalistes i de presumptes corruptes.

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS