Responsabilitat en part compartida

Por Joan Gil

“Responsabilitat en part compartida” expressa que les solucions i reflexions han d’anar mes enllà del victimisme.
Això va part de la bona feina d’aggenda setting i “polítiques” reals d’habitatge i lluites contra els desnonaments que han realitzat les PAHs i les PACHs.

La crisi immobiliària de l’Estat espanyol és una branca espanyola de la crisi econòmica mundial del 2007-08 que va iniciar-se als Estats Units d’Amèrica (EUA) amb la crisi dels actius tòxics, de les hipoteques deixalla, conegudes en anglès com a subprime. Més aviat que iniciar, podríem dir que va esclatar i que es va produïr, ja que les crisis econòmiques del capitalisme són cícliques i era d’esperar.

Això no significa en cap cas que no hi hagi responsables o que no hi hagi models estatals que empitgorin el sistema. De fet, com he dit, a l’estat espanyol (com als EUA) hi va haver crisi immobiliària a la que se li afegí altres elements i àmbits i sectors econòmics (financers sobretot) de la crisi cíclica d’expansió i contracció del capitalisme.

A l’Estat espanyol, la crisi immobilària oferia diferents causes i conseqüències. La majoria dels economistes independents, de diferents ideologies, com Xavier Sala-i-Martín, Arcadi Oliveres o Niño Becerra, exposàven ja abans del 2007 que hi havia un fort endeutament de les famílies espanyoles degut a una bombolla creditícia. I que això podria comportar una crisi immobiliària. El 25 de gener de 2005, Becerra va redactar un article que es titulava: “España no va bien” on ho pronosticava o millor dit, ho explicava.

Aquesta demanda de crèdit per part de famílies, empreses i també administracions públiques fou exagerada, desproporcionada i en part insostenible. I això fou causat per les polítiques públiques estatals i les polítiques públiques locals, i també per la cultura de consum dels seus ciutadans així com a la falta de salaris dignes (Informe CCOO sobre ocupació del 2007), sobretot dels joves espanyols. Cal recordar que a Catalunya els joves eren “mileuristes” (ara són uns privilegiats) i per tant, no podien comprar una casa encara que fos petita per començar qualsevol projecte personal-familiar. I les polítiques públiques i el mercat de lloguer tampoc afavoria una alternativa a la llar en propietat (privada).

Les polítiques públiques estatals doncs, contribuïren a aquesta boragine de comprar vivenda i de demanda de crèdit per part de molts actors socials (públics i privats). Aquestes polítiques afavorint la bombolla immobiliària van començar a dur-se a terme amb la Llei del Sòl del govern central, llavors liderat pel President Aznar. Aquella llei (1998), conjuntament amb la nova Llei del Sòl del 2002, i la següent “reformada” pel PSOE, Llei del Sòl del 2008, van promoure la requalificació, la reurbanització de sòl rústic a urbanitzable, els beneficis fiscals i les desgravacions per comprar vivenda i per fer-ne negocis facilitant la tasca de les associacions de promoció immobilària (APIs), etc. Mentrestant es reduïa la oferta pública d’habitatge. Cada cop menys oferta de vivendes socials (Habitatges de Protecció Oficial, HPO). De fet la legislació del 2008 la va dur a terme el govern central liderat per Rodriguez Zapatero per les crítiques per part de la Comissió Europea avisant dels efectes nocius de les anteriors. També avisava de les conseqüències i la situació dels ciutadans, sobretot com he avançat abans dels joves, en relació a l’ habitatge.

Les dades de la Societat de Tasació dels immobles -en la seva filial espanyola, exposàven que del 1990 al 2002 el preu de l’habitatge en termes mitjans passà de 915 euros per metre quadrat a 1.667 euros per metre quadrat. Això va fer que empresaris corruptes col·loquéssin el diner negre en els negocis de construïr cases noves, com a forma ràpida de blanquejar.

En resum, corrupció empresarial amb evasors fiscals, falta de liquiditat de famílies, empreses privades i administracions públiques amb poder polític o sigui, amb possibilitat de subvenció i inversions -solucionada (entre cometes) amb l’augment del crèdit per part dels bancs que operen a l’estat espanyol, conjuntament amb especulació urbanística i immobiliària amb preus abusius de l’habitatge que comporta dificultats per emancipar la joventut espanyola i que no és resposta amb polítiques públiques d’habitatge que promoguin el lloguer i sobretot el lloguer social. Un paquet de mesures, actituds i engranatges per oferir el dret a una vivenda digne (que està esmentat com un dret a protegir per la Constitució espanyola).

Cal esmentar que la majoria de lleis les van aprovar els partits tradicionals que conformàven el bipartidisme imperfecte (de privilegiats): PPSOE, CiU i PNB. La dreta nacionalista (espanyola-catalana) i els gestors socials del neoliberalisme.

En base al sistema autonòmic actual, hi ha (i hi havia) una falta de finançament local. O sigui, pressupostos irrisoris i falta de liquiditat en base a impostos, per part dels ajuntaments. Això va comportar que aquests ajuntaments s’apuntéssin al carro. Per tant, les polítiques municipals foren complementàries a la línia de les estatals.

Per una altra banda, hi havia problemes amb la independència juvenil, l’emancipació habitacional dels joves ciutadans espanyols, perquè els preus de la vivenda havien augmentat considerablament. Tampoc hi havia gaires dificultats per comprar via crèdits (bancaris o endeutament familiar: ajuda dels pares) sinó dificultats per llogar. A part de la cultura política i social que s’havia promogut que la gent tingués llar en propietat privada. Perquè semblava més segur, generava més seguretat. Així no calia pensar-hi més: la creació de grups familiars nuclears es basava en tenir agafats pel control bancari (la dependència creditícia) aquesta gent. La formació de famílies constituïa una acció bàsicament relacionada amb l’economia “especulativa”. Especulativa en el sentit que els plans de futur, les esperances laborals, comportarien el pagament del crèdit, dels interessos d’aquest. Amb la qual cosa els bancs passen a ser l’eix central en la construcció i reproducció de la humanitat, de l’espècia humana. Els bancs però volen cobrar incrementant els prèstecs. No només volen controlar la societat. No només volen que la gent depengui de la seva acció, dels seus serveis. Volen expandir aquest poder. No cal allargar-se: és pura estratègia política. És la millor forma de fer-se imprescindible econòmicament i socialment parlant.

Un cop la contribució del mercat immobiliari al PIB va passar del 15,2% durant el període del 1997 al 2000, al 26,4% en el període del 2000 a 2002. Les immobiliàries a mesura que això passava, guanyaven també poder econòmic, però en aquest cas eren els bancs els que tindrien l’última carta de poder polític. La riquesa creada per especulació i no sota base productiva va comrportar com ja sabeu la caiguda de molts llocs de treball i la precarització laboral absoluta de les agències del sector (les API), però no la caiguda dels bancs. I la dependència econòmia del país al sector es va transformar en dependència dels bancs. Aquests no podien caure. Però “calia” desnonar. Especular amb que es podia pagar una cosa no es pot fer, en canvi, prestar sota la mateixa base, es pot i es podrà continuar fent.

És responsabilitat de la ciutadania no endeutar-se, cooperar per no haver d’usar el crèdit (ajuda econòmica) als bancs, substituïnt-ho per lluitar per majors salaris i no usar el sistema d’apalancament per avançar i construir famílies i teixir projectes empresarials i socials (i polítics).

Tornant al que va passar. Amb aquestes lleis el que era el lloguer i l’habitatge social protegit (HPO) es va reduïr, com als nivells actuals. Això era causat per les polítiques d’habitatge públiques i per la privatització del sòl que havia de ser públic. Però sobretot per deixar que els bancs entréssin a formar part de l’engranatge econòmic de tots els sectors en els elements bàsics. Una cosa és una ajuda per invertir, i l’altre és dependre d’aquell prèstec. Serà difícil. Segur, molt complicat.

La idea que hi ha en el rerefons de tot plegat és que la responsabilitat és en part compartida. Això no significa netejar els plats bruts dels bancs. Però començar a no endeutar-nos per no consolidar el seu poder, seria una bona reflexió.

-->
COLABORA CON KAOS