Rèplica a Rafael Arnal, reivindicant Joan Fuster

Publicidad

Por Sal-lus Herrero

 

L’altre dia, Rafael Arnal, escrivia un article a la Veu del País Valencià, «Sobre l’entrevista a Vicent Sanchis» remarcant, en síntesi, dues coses, que als escrits Joan Fuster hi havia ‘buits’ i que hi havia gent que davant les crítiques a les propostes de Fuster replicava com si es tractara del catecisme de Ripalda. Em semblaren dues critiques desiguals, la primera, em sembla encertada, només afegiria o li preguntaria, públicament, que em mostre un escriptor que no tinga “buits”, faltes, errades o mancances… perquè em sembla, amb Thomas Bernhard, a “Mestres antics” que tota obra d’art o escrit està ple de mancances i imperfeccions, a no ser que siga alta teologia. Perquè com suggereix Bernhard, segurament, allò que li dona més consistència a una obra d’art o a un llibre, inevitablement, és el que es pinta o es diu, però també el que no es diu, les ombres que sostenen el relleu dels colors del quadre o del llibre, els matisos que li afegeixen orientació, profunditat, peculiaritat, perspectiva, contorns i bellesa; els excessos o les imperfeccions del quadre.

Fa anys, no molts, perquè fou publicat el 2006, per açò, haurà de ser forçosament, fa sis o set anys, vaig llegir el llibre de Guillem Calaforra “Dialèctica de la ironia. La crisi de la modernitat en l’assaig de Joan Fuster”; és un llibre molt documentat, rigorós i seriós, on Guillem Calaforra, després de moltes perquisses, tracta de detectar, com un delectiu centro-europeu, tots o quasi tots els ‘buits’ de Fuster, les faltes, les mancances, les “frivolitats”, les fonts, les eixides de bomber, les inconsistències, les contradiccions, les incoherències…

Davant els reptes que planteja la crisi de la modernitat –racionalització, tecnificació, raó instrumental, desconfiança respecte les ideologies establertes, desconcert moral, etc.-, quines respostes ofereix la reflexió de Joan Fuster per a la filosofia social? Quina és la seua reacció davant la Il·lustració radical i els autors que la representen, des de Sade i Nietzsche fins als “postmoderns”?  Aquest llibre de Calaforra, com se’ns adverteix a la contraportada, es pot llegir com una monografia especialitzada sobre aquestes qüestions, contrastant el saber de Fuster, amb altres ‘pensadors’, Karl Marx,Weber, l’Escola de Francfort, Karl Popper, Foucault, amb Rorty, amb Ernest Gellner, Cioran, Vatimo, Lyotard, Luckács, Giddens, Bauman, Bourdieu, Jankélévitch, Kolakowski, Kundera, Ernst Tugendhat… És sobretot un assaig crític contra les mistificacions i la banalització, però també és una divagació assagística per posar  Joan Fuster en el lloc que li pertoca, d’escriptor expert en literatura catalana i espanyola, com a traductor de literatura francesa, com a moralista que tracta de lluitar -amb divertiment i hedonisme- per conservar una llengua i una cultura que s’enfonsa. En aquesta reflexió inevitablement ‘amfíbia’, que exigeix alhora el rigor de l’anàlisi i el risc de la literatura, ens presenta un Fuster ‘nou’, el de les afinitats menys conegudes i el de les paradoxes morals. Un moralista reticent. El resultat és una revisió innovadora de l’obra fusteriana i un homenatge literari, però sense defugir la discussió i la controvèrsia quan són necessàries… Com ens assenyala Simona Skravec a “L’estirp de la solitud. Arturh Schnitzler, Italo Svevo, Thomas Bernhard, Drago Jancar”,Claudio Magris considera que la consciència moderna del món és la consciència sobre la crisi del sentit i aquesta és, potser, la millor manera d’entendre cap on apunta el sentit tràgic: “La consciència de la crisi del sentit comporta adonar-se perfectament dels conflictes implícits en cada acte de la vida, dels greuges que sempre es produeixen a algú a partir de qualsevol elecció, per molt necessària i irrenunciable que sigui, i que la violència i la culpa estan sempre a l’aguait en les accions humanes”. No hi ha la possibilitat de plenitud, de cap càndid somni pastoral, el desig arcàdic d’alliberar els actes de tota conflictivitat i contradicció i reconstruir aquesta innocència paradisíaca que Hegel sabia que era incompatible amb qualsevol acció humana, i amb la pròpia vida conscient i responsable que implica eleccions, judicis i decisions entre esferes de valors diferents.

Calaforra, en certa mesura, dissecciona  Fuster, l’obri en canal, però, després, ‘en part’ el recomposa i reconstrueix, reconeixent-lo com un gran escriptor, amè, divertit, mordaç, crític, irònic i sarcàstic, tot i que amb inconsistències, algun ‘lapsus calami’ i atribucions indegudes a Marx com a inventor del materialisme dialèctic; Fuster no és cap gran filòsof,  si algú ha llegit l’assaig de Júlia Blasco Estellés, “Joan Fuster: Converses filosòfiques”, se n’adona de molts buits i moltes llacunes filosòfiques d’un Fuster que va estudiar dret i no filosofia, era un lector de la filosofia que li interessava, com a historiador de costums culturals i biològiques o fisiològiques, de Gramsci, de Pierre Vilar, de “Marx”, de Montaigne, de Voltaire, de Sade, de Russell o de Wittgenstein, etc. però treia les conclusions que li interessaven als seus textos literaris o articles d’opinió; fou un literat a l’escala europea, comparable a un Leonardo Sciascia… Les seues pretensions “filosòfiques” (o antifilosòfiques, ell en diria ‘antimetafísiques’), faran somriure els especialistes, i amb justícia. Cal llegir-lo, doncs, com es llegeix –o com hauria de llegir-se- un poema o una novel·la. Vull dir: amb un altra mena de “respecte”. La literatura no ens ofereix “teories”, i no és una teoria el que consideren en el llibre de Camus (o de Fuster). Malgrat les aparences, l’únic que hi ha de vàlid i d’apassionant és una “experiència”, o la descripció d’una experiència: com en tota “literatura”.

Fet i fet, Fuster, fou un escriptor d’idees i de l’anàlisi dels costums de la condició humana determinada lingüísticament, sobre les arts, sobre història o històries culturals, sobre la tolerància i l’erasmisme, fou un gran ‘humanista’, ‘cientificista’, en els temps foscos de la dictadura etnocida de Franco, un dictador sanguinari que volia anorrear la diversitat i exterminar el País Valencià, els Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, per provincianitzar-nos a la manera espanyola o madrilenya. Va detectar Fuster les intoxicacions, els essencialismes, els catecismes i els dogmes de la generació del 98 i dels historiadors i “filòsofs espanyols”, un oxímoron, des d’Unamuno, passant per Menéndez Pelayo, Menéndez Pidal, Sánchez Albornoz, Américo Castro, Ramiro de Maeztu a Ortega y Gasset. Per això, Fuster, va escriure assajos cívics o civils, “Contra Unamuno i els altres” o el de “Nosaltres, els valencians” i va fer propostes polítiques, superadores del conflicte entre el País Valencià-PP.CC. i Espanya, davant l’atzucac d’una dictadura exterminadora que amenaçava en aniquilar-nos completament en la nostra identitat valenciana o catalana, perquè considerava que la nostra llengua i cultura era objecte de ruïna i de liquidació total des d’una maquinària globalitzadora especialitzada en la demolició i l’enderroc d’allò que declara obsolet, l’obsolescència programada per un estat totalitari. I contra aquestes situacions es va rebel·lar amb molta potència i pertinència. I els seus llibres, idees i propostes mereixen ser llegides, debatudes, criticades, seguides o refutades, amb rigor i saviesa, i no amb banalitats o foteses. Per tot això, no puc estar més d’acord amb Rafa Arnal en el sentit que cal criticar a Fuster perquè la seua obra conte ‘buits’. El mateix Fuster no es cansa de dir-ho en molts pròlegs dels seus llibres, que vol ser criticat i inclús refutat, amb arguments, no amb excrescències temperamentals. Potser el seu ‘racionalisme’ no el va deixar acceptar massa efluvis sentimentals i emotius, perquè ho considerava ‘folklorisme’, amb un cert rebuig a la instrumentalització de les falles, les bandes de música, les ‘barraquetes’ o el cant d’estil, allò ‘autoctonista’ o indígena, per banda dels mandarins del franquisme i del “requionalismo bien entendido” que es disfressaven de ‘valencianos’, per fotreu tot. Perquè la perspectiva clànica o tribal sobre la pròpia família, tradició o poble és catequètica i gens recomanable.

Per això, la seua obra, la de Joan Fuster, és profilàctica contra els fanatismes estatals, contra els nacionalismes opressors, contra la ignorància, la intolerància, les jerarquies, les religions i els dogmes,  vol ser un desinfectant, per protegir-nos intel·lectualment contra la credulitat, el cofoisme, els excessos de l’entusiasme o la confiança en un món que sempre –i per essència- és amenaçador. La tasca de Fuster és bàsicament, desinfectar, desintoxicar, desenganyar, tendeix a desemmascarar més que a descobrir certeses, com apunta l’Enric Sòria. En aquest sentit, Fuster continua sent un pensador intempestiu i molt crític amb els nacionalismes estatals o els provincianismes panxacontents, com suggereix Pau Viciano a l’assaig “De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster”. Per tant, no s’ha de sacralitzar  ningú, els “ismes”, fusterianisme inclòs, són una presó que no deixen llibertat per a pensar, advertia Agnés Heller; res més lluny a la manera de ser irreverent de Fuster que la divinització o el rendiment de culte. No obstant, això no impedeix reconèixer que Fuster va dir coses interessants sobre el País Valencià i la comunitat catalanoparlant sencera. Cal acceptar les propostes i idees de Fuster quan siguen vàlides, modificar-les o desenvolupar-les quan siga necessari, i descartar-les quan resulten ésser inexactes, errònies o inaplicables. Com les idees de qualsevol altra persona, sense sacralitzacions ni criminalitzacions, com és la tendència hegemònica dominant, inclús entre els qui s’autoqualifiquen de ‘fusterians’.

El que em va semblar “fora de lloc” (o si més no matisable) de l’article d’Arnal -que ara evoque- és que diga que hi ha gent que llegeix Fuster i les propostes de Fuster “com el catecisme de Ripalda”. No recorde el catecisme perquè quan vaig combregar tenia només cinc anys; el meu germà major tenia dos anys més que jo, ell havia combregat el 1963, i a mi em ‘tocava’ dos anys després, però el vestit de primera comunió del meu germà -si esperàvem dos anys- em vindria curt i me n’haurien de comprar un altre. La meua mare va anar a parlar amb el rector i li va dir que jo creixia més a pressa que el meu germà i havia de prendre la primera comunió de seguida perquè si esperàvem perquè tinguera sis o set anys el vestit no em vindria i ella no tenia diners per comprar-ne un altre… El rector va estar d’acord i, per tant, me’n recorde poc del catecisme. El que vaig aprendre de memòria de pressa per demostrar que podia saber igual o més que els més majors, ho oblidí ben aviat. No obstant, des que vaig aprendre  a pensar, per mi mateix, sempre he pensat que els catecisme, els dogmes o les doctrines (qualsevol doctrina) obturen la ment i no deixen pensar, en tornar ramat els humans, a la manera de les masses, com explica Elias Canetti a “Massa i poder”.

Potser, segurament, hi ha gent, algú hi haurà, tot i que no conega  ningú així, que llisca Fuster com un ‘catecisme’, com una ‘doctrina’ o un ‘dogma’; eren les lectures que Fuster, influït per Voltaire, més menyspreava perquè estaven carregades de candidesa i de “beateria”. No em sembla bé que algú llisca Fuster beatament, perquè res no és digne de llegir-se catequèticament ni dogmàticament ni doctrinàriament… Sacralitzar és el que fan les sectes religioses i els estats i els apòstols neoliberals reprodueixen l’àmbit de dominació i jeràrquic de les religions organitzades. Tot és susceptible de crítica i de revisió i les perspectives ‘ortodoxes’ no ajuden a pensar sinó  tot el contrari, són constriccions artificioses i cotilles al pensament per a impedir la llibertat de raonar. El pensament és sempre, si és raonament, heterodòxia en plural contra una ortodòxia que no ens deixa viure en pau, en llibertat ni en autenticitat. Ens redueix a bèsties de ramat que són menades pels mandarins de torn.

No obstant, si ens fixem en la ‘realitat real’, que cadascú observa a la seua manera, i no en mites, estereotips, prejudicis o clixés, el que jo veig, és que, des de tots els mitjans de comunicació, tots els manuals escolars, tots els catecismes, les lleis, normatives, consells, proverbis i insolències, etc. (moltíssim més que les propostes de Fuster que no els arriba ni a la sola de la sabata), el que es llegeix –doctrinàriament- és tot allò referit a la unitat indissoluble de la nació espanyola, sobre la indiscutible unitat de la pàtria, el sagrat nacionalisme de l’estat espanyol a la manera castellana, des d’Isabel i Ferran fins a Rajoy, Letícia i Felip Vé, passant per la pota negra del Cid, Felipe González, Guerra, Carme Chacón, Pablo Iglesias, Albert Rivera, Rosa Díez, Monedero, Anguita… Perquè, des del 1978, aquest sentit catequètic, l’han posat, sacralment, inclús a la Constitució, reproduïts els “Principios Fundamentales del Movimiento”, llegits de manera ortodoxa, inflexible, intolerant, dogmàtica, anticatalana… Si algú vol comprovar-ho que llisca els llibres de Josep Benet o de Francesc Ferrer i Gironés sobre genocidi i catalanofòbia que s’ha perpetuat en “democràcia”. Inclús aquesta perspectiva espanyolista catequètica es reprodueix en alguns que afirmen que beuen de la tradició anarquista, socialista, comunista (o independentista), no diguem els de tradició “liberal” o neoliberal… No eix mai a cap TV de l’estat espanyol, tret de les catalanes o les basques, la possibilitat de debatre, lliurement, a favor de la independència, el dret a decidir o el dret a l’autodeterminació; no es pot qüestionar la unitat d’Espanya, ni el supremacisme castellà, en quasi cap mitja de comunicació, ni públic ni privat; al País Valencià és heretgia i motiu d’excomunicació social i política només dir País Valencià amb el gentilici valencià, més encara esmentar els Països Catalans, inclús a la Veu del PV no deixa d’haver gent que s’emprenya i intenta censurar-nos, no hi ha cap mitjà de comunicació en català al País Valencià tret de la Veu del PV i encara s’acusa als “fusterians”, com a invectiva estigmatitzadora, de catequètics, de dogmàtics, de sacralització, etc. Al meu parer, això passa perquè “s’ha posat de moda”, incentivat institucionalment, fustigar a Fuster o més encara els ‘fusterians’, com a manera de ser algú al País Valencià. Llegiu el llibre dels de la “tercera via”, “Vida amunt i nacions amunt” i ho comprovareu. Si no es menysprea a Fuster i al que Fuster significa i les principals conseqüències de les propostes de Fuster, tot i que siga modificades al context actual, no tens cap consideració social no ets ningú… No m’ha agradat mai la ingerència política de Climent des dels seus afers culturals, sobretot quan es va oposar al pacte entre la UPV i EUPV, a meitat dels anys vuitanta, però, em sembla incoherent que s’abomine del tot dels ‘negocis’ d’Eliseu Climent, en quant ‘fusterià’ (que no ho és!), però no dels afers econòmics de José Manuel Lara o el seu pare que va entrar, vestit de falangista, amb Ridruejo, per la Diagonal amb pistoles; o no entenc del tot que se’ns propose que ens declarem ‘exvalencians’ o ‘excatalans’, quan, potser, seria més encertat declarar-se ‘exespanyols’ i seguir qüestionant les imposicions espanyolistes i provincianes, des de Fuster o des de qui siga, per poder, senzillament, subsistir com a valenciana o catalana gent que voluntat d’ésser i decidir sense imposicions madrilenyes. Perquè recordem, que, a tots els mitjans de comunicació espanyols, als parlaments de Madrid, Brussel·les o Estrasburg, no ens permeten ni expressar-nos en la nostra llengua… I encara hi ha alguns que diuen que Fuster es llegit a la manera de Ripalda? Allò que es llegit a la manera de la inquisició és qualsevol ‘heretge’ que qüestione la indissoluble unitat d’Espanya, “pàtria comun e indivisible de todos los españoles”, vulguen o no vulguen. Per la força de l’exèrcit i d’una concepció sagrada, doctrinal i eterna d’Espanya. Això sí que és catecisme estatal i internacional.

Inclús, els qui es declaren ‘hiperrepublicans’ espanyols, no volen recordar que ni la primera ni la segona república reconegueren el català, èuscar i gallec al mateix nivell que el castellà, ni s’acceptà el dret a l’autodeterminació, que és el cotó democràtic de qualsevol estat mínimament il·lustrat… Així que molt més que Fuster, allò que és llegit, catequèticament, amb tota la jerarquia clerical espanyola i francesa darrere, banca, exèrcit, polítics hegemònics, mass media i bona part de les universitats espanyoles, tertulians, xerraires, esgarramantes, etc. és el nacionalisme espanyolista, des del PP i PSOE, passant per UPyD, Podemos i Ciutadanos, defensat la sagrada nació espanyola i dogmatitzant que la Constitució és inalterable, invariable i immaculada. O si es canvia és per reafirmar ‘federalment’ -encara més- la recentralització de l’estat espanyol, el supremacisme espanyol i l’extermini de les altres nacions sense estat propi…  que, òbviament, no tenen cap dret a tenir drets.

Per tot plegat, Ripalda? Sí, l’espanyolisme que ens aclapara com un gran tsunami, de manera que no ens reconeix, ni permet que ens visibilitzem ni tan sols ens deixen existir. Ens ofeguen. El que esdevé molt trist és que hi haja tanta gent als Països Catalans que continuen llegint Fuster des dels tòpics, des de la xafarderia, des de la banalitat intel·lectual, el doctrinarisme, el racisme o el fanatisme anticatalà i no des de la realitat d’un(s) poble(s) oprimit(s) i d’una llengua, cultura i nació(s) en risc d’extinció. Perquè Joan Fuster, davant l’experiència, gens poètica, d’unes circumstàncies d’extermini totalitari, va saber reflexionar, des del ‘sentit comú’, la crítica i la ‘ciència’, contra la “cultura de pacotilla” i l’erudició estatalista, per amor a la seua comunitat cultural, que també és la nostra en risc de desaparició; per instint de supervivència individual i col·lectiva. En aquest diagnòstic, d’assenyalar les amenaces que teníem al davant en un context de globalització i anorreament, per desgràcia, la va encertar completament. Les acusacions de miopisme, des de l’espanyolisme essencialista i doctrinari, estan de sobra. Els mots Països Catalans estan dits en defensa pròpia, com un horitzó a construir, com un arca de Noé que ens protegeix enmig del diluvi, mentre ens estan collant amb les botes militars i jurídiques per asfixiar-nos… Adés i ara.

Sal·lus Herrero, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià

También podría gustarte

Los comentarios están cerrados.

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More