Reivindiquem el benestar que genera el repartiment de l’esforç per avançar cap a la transformació social

Publicidad

[Traducción al castellano]

L’1 de maig de 1886 i 1890 van culminar

heroiques lluites obreres que

van aconseguir imposar considerables

reduccions de jornada laboral

a l’àmbit internacional. Vàries dècades

anteriors, els obrers ja havien

plantejat la raonada reivindicació

del repartiment del treball per

reduir la jornada, evitar acomiadaments

i generar ocupació. Marx

i Engels, en tot moment, van ressaltar

la importància d’aquesta reivindicació.

Hi convergien les majors

diferències d’interessos de classe.

Segons Marx, l’expulsió del mercat

d’una massa creixent de força de

treball no és un signe de crisi, sinó

exactament de tot el contrari.

El cas és, que per diversos motius

(com la corrupció, la desviació i la

por dels dirigents polítics i sindicals;

el desenvolupament dels mitjans

de comunicació, en mans de

la classe capitalista; i tal vegada,

també altres qüestions, com la revolució

bolxevic en un país de misèria,

les confusions creades per la

Primera i la Segona Guerra Mundial…)

es va produir un oblit d’aquesta

reivindicació, clau, per avançar

amb fermesa i continguts cap

a la transformació de la societat.

D’aquest oblit se’n deriva que

s’hagin deixat d’aguditzar les contradiccions

del sistema capitalista;

per contra, ell mateix troba la

seva sortida, fent-les recaure sobre

la classe obrera. És per això, que

les prediccions del marxisme, fins

aquí, s’havien anat esvaint. És així

que, tot i tenint en compte la situació

actual de desastre i contradiccions

del sistema capitalista, aquest,

de nou, sortirà endavant sotmetent

la classe obrera a majors calamitats.

Hem vist com, des de les seves

tombes, els barbuts, li acaben de

fer escac a l’aberrant sistema. El

súmmum de la superació de la realitat

sobre ficcions i fantasies seria

que, a més, des dels seus "refugis",

els fessin l’escac i mat dient-nos:

"Aquí teniu, babaus, repartiu l’esforç

i els seus beneficis!".

A l’Estat espanyol, l’oblit d’aquesta

reivindicació referent al

necessari repartiment del treball

i la riquesa, s’aguditza més arran

dels fets de 1977, quan el Partit

Comunista renuncià a aquesta lluita

i, a expenses a la seva legalització,

acceptà tot quant li posaren

per davant, arrossegant a CCOO (l’únic

sindicat amb capacitat de confrontació

contra el capital), obligant-

lo a jugar un paper interclassista

i de traïció.

Fruit d’aquesta degeneració de

l’esquerra, el capitalisme pren la

iniciativa donant

peu al capgirament

de la lògica

i la pràctica

històrica, on els

treballadors eren

els que tenien el

legítim "monopoli"

de la reivindicació

i de l’aspiració

per a millorar

constantment

les seves

condicions de

vida i treball. En

aquest nou marc,

els sindicalistes

de CCOO i els militants

del Partit Comunista no tan

sols van abraçar el reformisme que

tant havien rebutjat i criticat, sinó

que el van sobrepassar, limitant-se

a jugar un paper enfront del capital

(en sintonia amb el sindicalisme

i el socialisme d’última hora

d’UGT i del PSOE) que consistia en

procurar únicament no perdre,

"exageradament", les conquestes

laborals i socials adquirides anteriorment.

Com a conseqüència d’aquesta

còmoda i irresponsable actitud, en

el conjunt de l’Estat espanyol s’està

patint un deteriorament

laboral

i social més gran

que a la majoria

d’Europa. Al

mateix temps,

som un exemple

que serveix al

capitalisme per a

infringir una

major derrota a la

classe obrera dels

altres països.

Tota aquesta

nefasta dinàmica

ha "naturalitzat"

la insolidaritat

entre la classe obrera,

que a poc a poc, retrocés rere

retrocés, ha anat optant pel campi

qui pugui, fent seva la competitivitat

salvatge: antítesi total i brutal

de la solidaritat de classe i de

la històrica reivindicació del repartiment

de l’esforç i la riquesa. Per

més inri, els capitalistes, conscients

de la inevitable necessitat de reduir

el temps de treball, ho imposen

segons els seus interessos: és el que

nosaltres anomenem precarietat

laboral, quan en realitat es tracta

de precarietat salarial.

Així doncs, davant aquest panorama,

la comprensió envers la

importància d’aquesta reivindicació

clau, resulta molt més difícil

d’adquirir. Quan un descosit és petit

és fàcil aplicar-li un sargit, però si

es deixa i amb el temps es fa enorme,

llavors no solament és difícil

sinó que ni tan sols es veu la necessitat

de la seva reparació. És la teoria

que deix d’explicar-se un dia i

un altre i, quan ja ha passat un any

i, sobretot, molts anys, no només

es perd la consciència de la seva

importància, sinó que es perd la

noció de si, en algun moment,

aquesta teoria, va poder existir. I

és que de vegades, podem perdre

fins i tot el sentit de la nostra pròpia

existència.

Que diria el poeta Antiparos, de

l’època de Ciceró (cita Lafargue al

seu Dret a la peresa), quan "lloava

la invenció del molí d’aigua que

alliberava les dones esclaves…" si

avui estigués present entre les

"màquines espirituals", que segueixen

esclavitzant a milers de persones,

al mateix temps que uns altres

milers d’éssers humans són emmagatzemats

en l’atur i en diversos

focus de misèries?.

"Que no se’ns digui que som utòpics,

perquè la utopia és precisament

entossudir-se en mantenir

l’ocupació a quaranta hores setmanals,

quan enormes fàbriques automatitzades

empren deu operaris

on abans se’n feien servir un miler".

(L. Racionero, Del paro al ocio,1983)

A principi dels 70, quan Tony

Negri tenia el cap "millor col·locat"

sobre les seves esquenes, teoritzava

sobre el no treballar com una

determinació material de la fi del

segle. Segons G. Albiac, Negri, "teoritzà

això, com única definició no

genocida del comunisme".

Als anys 60, Herbert Marcuse,

teoritzà fins a la sacietat sobre la

irracionalitat de la sobreproducció,

del consumisme absurd, de la

repulsió que inspirava el balafiament,

la brutalitat i la ignorància

de les persones.

El 1934, Albert Einstein a Les

meves idees i opinions (pàgina 77),

escriu a un amic seu: "Benvolgut

Verlag […] Aquesta crisi, tal i com

jo la veig, té un caràcter diferent

a les crisis anteriors, pel fet de

basar-se en una sèrie de condicions

totalment noves, nascudes del ràpid

progrés dels mitjans de producció.

Actualment, solament es necessita

una fracció del treball humà disponible

en el món per a la producció

del volum total de bens de consum

necessari per a la vida. Aquest

fet en un sistema de laissez faire

absolut, ha de generar atur." Per

cert, Einstein, no era marxista. Era

un científic molt intel·ligent, que

socialment sabia raonar.

Així doncs, fora bo que, des de

posicions conseqüentment revolucionàries,

es convergís cap als debats

seriosos i profunds que requereix

la lluita de classes, enlloc d’anar

de banda a banda mirant d’apagar,

amb petites galledes d’aigua, enormes

incendis aquí i allà que cada

cop cremen més.

Extret de: L’Accent

Jose Estrada Cruz

También podría gustarte

Los comentarios están cerrados.

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More