Rebull, Blackwell, Eohler i Khrem el 1937

Publicidad

Introducció

El recent article biogràfic sobre Josep Rebull escrit per Agustín Guillamón,[1] on repeteix condensada la mateixa argumentació que en els seus llibres biogràfics anteriors del 2014 i 2017,[2] si bé no inclou les errònies apreciacions d’aquests dos llibres sobre Oehler i Blackwell, sí que en canvi no esmenta aquests dos militants, els fa desaparèixer, mantenint per tant la seva tesi exposada en aquells llibres de l’originalitat del pensament de Rebull sobre el procés revolucionari espanyol i la nul·la influència de revolucionaris marxistes estrangers sobre ell. És per això que cal que faci un aclariment important respecte l’activitat, els lligams i les influències polítiques de Rebull el 1937. Com en la resta dels seus treballs, Guillamón ha fet una tasca essencial per a donar a conèixer un personatge important en la història de la Revolució Espanyola, amb una investigació acurada i força exhaustiva d’un personatge molt desconegut i inclús amagat; el propòsit d’aquest escrit és, doncs, només fornir el necessari complement i correcció al bon treball de Guillamón.

Durant el 1936 i 1937, operaven a Catalunya diversos grups marxistes a l’esquerra del P.O.U.M.: els trotskistes (l’S.B.L.E., dirigida per Moulin i Munis); el trotskistes molinieristes (el grup Le Soviet, dirigit per Fosco); els dissidents del trotskisme de dos grups nord-americans diferents però que actuaven coordinadament a Barcelona, la Revolutionary Workers League (R.W.L., amb Hugo Oehler i Russell Blackwell («Rosalio Negrete»)) i la League for a Revolutionary Workers Party (L.R.W.P., amb William Krehm), grups quartainternacionalistes de base teòrica leninista-trotskista; els militants belgues i neerlandesos seguidors de Vereeken i Sneevliet; i els militants de la minoria bordiguista que es trobaven al front o a la reraguarda. De tots aquests, els únics que tingueren una influència clara sobre sectors d’esquerra del P.O.U.M. foren l’S.B.L.E. d’una banda, i els grups nord-americans d’una altra, aquests darrers precisament sobre Josep Rebull.

L’encarregat principal de la tasca entre la militància del P.O.U.M. per part de l’R.W.L. era Blackwell, arribat a Barcelona a finals de novembre del 1936. Després de contactes que es revelaren tots ells infructuosos, malgrat les seves grans esperances inicials (Andrade, Robles, Molins) només restà el de Rebull -dirigent de la cèl·lula 72 del P.O.U.M.- que es revelà com un contacte sòlid i sobre qui certament no només hi hagué influència sinó també força nivell de coordinació.

El paper de les relacions i influència sobre Rebull d’Oehler i especialment Blackwell ha estat motiu de controvèrsia històrica. Pierre Broué no el comentà, però a mitjans dels anys 70 inclogué alguns dels seus textos oposicionistes en el seu recull d’escrits de Trotsky sobre la Revolució Espanyola, assenyalant que havien estat traduïts en Fourth International[3] (en realitat The Fourth International, la revista teòrica de l’R.W.L., que Broué no especificà i que ha donat origen a confusions amb la revista teòrica trotskista a partir del 1940, aquesta sí de títol Fourth International). Posteriorment, l’antic militant de l’R.W.L. Sidney Lens, sense nomenar específicament Rebull, sí que esmenta el 1980 les “excel·lents relacions” d’Oehler i Blackwell, juntament amb Krehm i Charles i Lois Orr, amb militants d’esquerra a Barcelona.[4] Dos anys més tard, l’historiador Jean Cavignac sembla que fou el primer a indicar-lo explícitament, però només en una sola frase en una nota a peu de pàgina.[5] Uns quants anys més tard, Reiner Tosstorff donà més informació, assegurant que fruit dels contactes de membres dissidents del P.O.U.M. amb Blackwell “amb qui també es reunia esporàdicament el cap polític d’aquest grup, Hugo Oehler”, “sorgí una oposició a l’entorn de Josep Rebull, la Cèl·lula 72 del POUM de Barcelona”.[6] En canvi, Guillamón s’ha mostrat categòric a l’afirmar que “no existeix cap prova rigorosa i decisiva/determinant” que vinculi la crítica de Rebull a la influència d’Oehler i Blackwell d’una banda, ni d’“Henry Chazé” (Gaston Davoust, dirigent de l’Union communiste (U.C.)) de l’altra, i que aquests, des de l’estranger, «deformaren» i «exageraren» el pensament de Rebull i no feren més que “il·lusionar-se” sobre les “enormes possibilitats” de “regeneració” revolucionària del P.O.U.M. mitjançant Rebull, sent la crítica d’aquest “l’anàlisi marxista més coherent, rigorosa, clara i precisa que existeix sobre la Revolució del 1936”, profundament original i que no es pot encabir ni en el consellisme ni en el trotskisme.[7]

Certament, ni Chazé ni la seva organització, U.C., que no tenia cap presència a Espanya, tingueren cap influència en absolut sobre Rebull, ja que l’òrgan d’aquesta organització, L’Internationale, es limità a traduir, a partir del mes d’agost del 1937, textos ja apareguts en el butlletí intern del P.O.U.M.[8] Però clarament no succeí el mateix amb Blackwell, que ja des del gener, com a mínim, havia entrat en contacte amb Rebull.[9]

 

Contactes i col·laboració fins a l’abril del 1937

No sembla casual que Rebull, que no era cap alt dirigent del P.O.U.M., fos un dels militants contactats per Jean Rous, delegat del Moviment per la IV Internacional, en la seva missió a Espanya l’agost i setembre del 1936;[10] en tot cas, aquells contactes no fructificaren.

Poc després de la seva arribada a Barcelona a finals de novembre del 1936, Blackwell ja contactà amb Rebull, el mes de gener, en vista a la preparació d’una conferència de grups revolucionaris que se celebrà a París el mes de març i que acabà en fracàs. En aquelles primeres trobades Rebull manifestà a Blackwell que cap membre del C.E. del P.O.U.M. tenia prou nervi i que existia un corrent crític d’esquerra entre l’antiga militància del B.O.C. de Lleida, fins el punt de que no excloïa que pogués haver una escissió (però només amb la dreta del partit centrada a València) en el proper congrés del partit (que s’havia ajornat en aquell moment al mes de març);[11] en tot cas, en aquell moment s’inicià un contacte que donaria fruïts els mesos posteriors.

El fet que feu créixer l’interès i conseqüentment l’apropament de Rebull a les tesis que li exposava Blackwell fou la participació governamental del P.O.U.M. i la necessitat de formar un «front revolucionari del proletariat», una crida a les bases de les dues grans organitzacions ostensiblement revolucionàries (C.N.T.-F.A.I. i P.O.U.M.) per obligar a llurs direccions a trencar la política de coalició amb la burgesia. Davant d’aquesta qüestió, aquestes organitzacions es negaven a acceptar el final de la col·laboració governamental i la formació d’aquest front, amb una C.N.T. que no es qüestionava la seva participació governamental a Madrid i Barcelona i un P.O.U.M. quina segona edició de la consigna per un “govern obrer i camperol” buscava una reedició “obrera” (també amb els estalinistes) del gabinet format el setembre del 1936 (no debades, el P.O.U.M llançà poques setmanes després la mateixa consigna de “Font Revolucionari del Proletariat” sense abandonar la de govern obrer i camperol): Enrique Rodríguez Arroyo i Juan Andrade propugnaren a partir del mes de març un front revolucionari,[12] però la crisi de la Generalitat de finals d’aquell mes feu reivindicar de nou al P.O.U.M. el govern obrer i camperol de totes les forces obreres,[13] per finalment reivindicar a la vegada el “front revolucionari del proletariat” i el “govern obrer i camperol” per part de Nin i Andrade.[14] També la C.N.T. reivindicà en aquest moment una “Aliança Obrera i Revolucionària”, sense abandonar els ministeris ni les conselleries (C.N.T., Castilla libre). Amb la resolució temporal de la crisi a la Generalitat i la formació del nou govern, la direcció del P.O.U.M. tornà a propugnar la formació d’un govern obrer i camperol,[15] mentre que Andrade cridà majoritàriament pel front obrer revolucionari durant l’abril,[16] combinat en algun moment amb el govern obrer i camperol,[17] sent criticat per la direcció del partit.[18]

Ben al contrari, l’oposició dirigida per Rebull aconseguí que el comitè local de Barcelona critiqués obertament la posició de la direcció, propugnant el front únic revolucionari.[19] D’aquesta manera, durant el mes de març Rebull defensà en reunions del P.O.U.M. la posició de que l’entrada en el govern català per part del P.O.U.M. havia estat un error, i a més propugnà l’abandó del Buró de Londres (abans de les preses de posició d’Andrade i Nin en aquest sentit), la qual cosa resulta força sorprenent en un militant d’origen i tradició maurinista com ell.[20] Per suposat, Rebull podria haver desenvolupat aquesta crítica sense la influència de Blackwell, però les informacions d’Oehler donen a entendre que Blackwell trobà un terreny adobat en Rebull, en el qual pogué deixar petjada. Així, el 5 de març Oehler informà la direcció de l’R.W.L. que “our pounding through the left contacts and some of the leaders is showing progress”,[21] i en el mateix sentit s’expressaren dies després tant Blackwell[22] com Krehm.[23]

Un cop retornats a Barcelona a principis d’abril de la fracassada conferència de grups d’esquerra celebrada a París, els representants de l’R.W.L. i l’L.R.W.P. iniciaren un pla ambiciós de guanyar l’oposició d’esquerra dins del P.O.U.M. que es basava en l’abandonament de tota referència pública a la necessitat d’un nou partit –un cop Krehm i Blackwell convenceren Oehler-, per tal de fer una tasca interna dins l’esquerra del P.O.U.M., que precisament havia de fer Rebull. Per suposat, això no convertia Rebull en un militant quartainternacionalista a l’esquerra del trotskisme, i ell mai depassà la seva condició subjectiva de maurinista d’esquerra que probablement hauria trencat amb Blackwell si aquest li hagués plantejat obertament els fins escissionistes de l’R.W.L.; la tàctica d’aquest, que precisament evità plantejar obertament la qüestió de l’escissió i dels fonaments teòrics, contribuí lògicament a que Rebull mai abandonés la fidelitat al P.O.U.M. i al maurinisme. Tanmateix, Oehler, Blackwell i Krehm no només volgueren utilitzar Rebull com a mitjà d’influència, sinó que realment tingueren influència en la seva acció política de, com a mínim, els mesos d’abril a juny, inclosos els Fets de Maig.

D’aquesta manera, tots tres ajudaren Rebull confeccionant-li conjuntament un dossier d’articles de La Batalla que mostrés les contradiccions d’aquest partit respecte la qüestió del poder, per tal que l’utilitzés en el previst proper congrés (i que Rebull molt probablement utilitzà en el text “A la deriva”),[24] fins el punt que Krehm informà B. J. Field, dirigent de l’L.R.W.P., que eren ells qui donaven la línia a Rebull, i que aquest tenia el valor de defensar-la dins del P.O.U.M.:

“Rebull […] is now lining up a fraction to fight for our line […] This is the only serious hope of the party […] The line we give Rebull, but he has the guts to fight for it. Only the three of us are in on this, with N.[Negrete] up to now taking special pains to monopolize the direct contact”.[25]

Il·lusions? desig d’impressionar? No resulta gens coherent ni convincent que un revolucionari dedicat com Krehm, que havia expressat mesos abans al mateix Field les seves intencions d’aprendre tècnica militar i anar al front com a simple milicià, volgués enganyar de manera tan basta el màxim dirigent de la seva tendència internacional. En canvi, la documentació dels representants de l’R.W.L. i l’L.R.W.P. mostra com Rebull no tingué cap objecció en establir discussions serioses amb Blackwell, de qui senzillament agafà les argumentacions que prèviament havien elaborat els tres revolucionaris nord-americans, en la mesura en que aquest no plantejà una perspectiva d’escissió o de “nou partit” sinó de lluita interna pel control de la direcció.

Els testimoniatges contemporanis i objectius de Blackwell, Oehler i Krehm aporten elements seriosos per considerar que sí existí aquesta influència, mentre que les apreciacions que la neguen fetes dècades després, en definitiva, no aporten cap prova en canvi de que la influència no existís. Ara bé, certament, aquestes informacions pròpies sobre el paper de la influència dels representants de l’R.W.L. i l’L.R.W.P. –especialment de Blackwell- en la tasca opositora de Rebull, malgrat ser elements ben indicadors, no constitueixen encara “cap prova rigorosa i decisiva/determinant”, com reclamà Guillamón; afortunadament, ara ja es compta amb aquesta. En la seva carta del 4 d’abril, Krehm informà Field d’una discussió amb Oehler i Blackwell i de l’acord al qual havien arribat: Oehler, encara que molt crític amb el que havia publicat l’òrgan de l’R.W.L. The Fighting worker anunciant públicament la necessitat d’un nou partit, mantenia que el P.O.U.M. era impossible de reformar i que en la discussió interna d’aquest partit, la consigna d’un “nou” partit sí s’havia de mantenir. Krehm li argumentà que “there is nothing written into the stars” i que, encara que probablement l’ala esquerra no guanyaria, no podien posar més dificultats a l’oposició i obligar-la a mantenir-se a la defensiva per una qüestió organitzativa. Pressionat per Krehm, Blackwell, sempre més conciliador que Oehler, defensà aquesta posició no rupturista, i Oehler finalment cedí a elaborar un document on el terme “nou partit” no hi aparegués si es mantenia però aquest sentit. Per a Krehm, la qüestió terminològica no podia ser un obstacle, i finalment els tres acordaren que la idea central respecte la intervenció en el P.O.U.M. havia de ser que no era important capturar una minoria o una majoria del partit, sinó que aquest havia de realitzar un complet “reexamen” (“overhauling”) polític i organitzatiu, trencar amb el seu passat oportunista, i fer una separació dels elements revolucionaris dels centristes.[26]

Un cop posats d’acord sobre el sentit general de la seva intervenció en el P.O.U.M., Oehler i Blackwell (molt probablement amb la participació també de Krehm) elaboraren immediatament, el dia 5 d’abril, un esborrany de document per a Rebull per tal que aquest el pogués presentar a la seva cèl·lula i que, un cop aprovat per aquesta, fos presentat a la resta del partit en el debat pre-congressual. Ja el contingut d’altres documents de la Cèl·lula 72 indica un origen en textos de l’R.W.L. (per exemple, la qüestió dels soviets i l’actitud del P.O.U.M. envers ells, tal com es veu comparant punts d’un fullet de l’R.W.L. del febrer del 1937 amb una part del text de la Cèl·lula 72 “Por la creación de los Consejos de Obreros, Campesinos y Combatientes”),[27] però la comparació d’aquest esborrany del 5 d’abril amb la primera “contratesi” presentada per la Cèl·lula 72 durant el mes d’abril permet comprovar fefaentment que Rebull simplement l’hi afegí una introducció lligant el contingut de la tesi a la tradició de Maurín i fent alguna referència específica al P.O.U.M., les quals no apareixien en l’esborrany. El cos central de la tesi, però, des de l’estructura a l’argumentació, era pràcticament un calc de l’esborrany de Blackwell, Krehm i Oehler.

En efecte, l’esborrany (“Draft outline : section one : for the seizure of power”)[28] tenia un preàmbul que presentava la necessitat de passar de l’actual període d’avanç contrarevolucionari a la presa del poder, mitjançant el pas intermedi del restabliment de la dualitat de poders, i es dividia seguidament en quatre apartats, cadascú dels quals també presentava divisions i subdivisions;[29] aquests quatre apartats eren “I – To win the masses the following must be done now” (subdividit en A –sense títol, sobre el Front Únic- i B –”Immediate tasks of the Marxists and the United Revolutionary Front”), “II – The struggle for power”, “III – The International aspects of the Spanish Revolution”, i “IV – The role of the party”. Si es compara aquest esborrany amb la “Contratesis política” de la Cèl·lula 72 elaborada el 17 d’abril,[30] es pot veure com l’estructura és la mateixa, amb pràcticament els mateixos títols també: una introducció (molt més llarga, amb quatre apartats) i la “contratesis” pròpiament dita, titulada “Programa a desarrollar para restablecer la dualidad de poderes”, amb cinc apartats: A (sense títol, però amb el títol “Bases del Frente Obrero Revolucionario” després del primer paràgraf, “B – Tareas del Frente Obrero Revolucionario a desarrollar inmediatamente”, “C – Para la toma del poder”, “D – Aspectos Internacionales de la Revolución española”, i “E – El P.O.U.M. en el Frente Obrero Revolucionario”.

La semblança de l’estructura i dels títols es transforma en quasi identitat quan es passa al contingut. En la introducció, l’esborrany diu que:

“The first step is the formulation of a program for the transformation of the contradictory situation between the proletariat and the bourgeois into Dual Power. Unless this is carried into action this program will mean nothing. […] A program to win the masses and to re establish Dual Power will enable the proletariat and peasantry to proceed to transform this dual power into the Dictatorship of the proletariat.”,

mentre que la tesi només inverteix l’ordre de les frases per expressar exactament la mateixa idea:

“El requisito indispensable para la transformación de la actual situación en una situación de doble poder, como paso transitorio hacia la CONQUISTA DEL PODER por la classe trabajadora e implantar la DICTADURA DEL PROLETARIADO, es la adopción de un programa de acción immediata, con el firme propósito de llevarlo a la pràctica”.

Un cop acabada la introducció i quan es passa al contingut desenvolupat en els punts, el text de la Cèl·lula 72 és pràcticament la traducció de l’esborrany:

“A. Propose a United Front of the FAI, CNT and the POUM on the following program: 1- Definite withdrawal of the CNT and the FAI from the bourgeois governments of Barcelona and Valencia.

2- The establishment of Workers, Combattants and Peasant Councils as the basic institutions of Proletarian Power, and as a means of reviving and drawing into the revolution the broad layers of the oppressed masses. […]”,

que a la tesi és:

 “A.- Proposición del Frente Obrero Revolucionario a las organizaciones cuyo objetivo final sea la revolución socialista […]

1.ª- Retirada definitiva de las organizaciones que pasen a integrar el Frente Obrero Revolucionario de los gobiernos burgueses de Valencia y Barcelona.

2.ª.- Creación de los Consejos Obreros, Campesinos y Combatientes como institución bàsica del poder proletario y como medio de dar nueva vida e impulso a las masas, incluso a las apartades de la revolución, atrayéndolas hacia ella. […]”,

coincidència gairebé total que es manté al llarg de la tesi fins el final, augmentada només amb una explicació sobre què s’entén per consells i el paper que han de jugar en l’establiment del poder proletari (negant-lo als sindicats), i amb l’afegit del terme “P.O.U.M.” en el punt cinquè.

Deu dies després d’haver elaborat el seu document, Oehler escriví un article sobre el sisè aniversari de la II República, que l’R.W.L. decidí publicar com a fullet. En aquest article, Oehler exposà el greu deteriorament de la situació social, especialment el problema de l’abastament i la inflació, i exposà com el P.O.U.M. havia proposat com a solució un govern de totes les organitzacions obreres. Davant d’això, Oehler explicà que havia sorgit una oposició en el comitè local de Barcelona d’aquest partit i reproduí sencera la resolució d’aquesta oposició en favor del front únic revolucionari que La Batalla havia publicat el dia anterior,[31] la qual contenia la línia de l’R.W.L. respecte la necessitat de restablir la dualitat de poders mitjançant la creació dels consells d’obrers, combatents i camperols, i que fou saludada d’aquesta manera per Oehler: “The resolution is the first clear workers solution for the crisis in the Generality. It is the first concrete Marxian position presented for the proletarian road to power, in the POUM.”[32] I al dia següent de que la Cèl·lula 72 presentés la seva primera contratesi, Oehler i Blackwell ho tornaren a repetir en un informe confidencial per a l’R.W.L. escrit en un estil un tant clandestí: “it lays down a clear cut Marxian position on the road to power”, reblant que la línia del comitè local de Barcelona “as can be seen by the mentioned manifesto coincides with our position”.[33] A finals de mes, tornaren a insistir informant de nou implícitament l’R.W.L. de quin era l’origen intel·lectual del document: “Document presents a Marxian position on the road to power vs the Nin false line. Discussion articles are good criticism of the leadership of the POUM”.[34]

La influència –gran, però també mancada, incompleta- queda doncs demostrada, per al mes d’abril, i continuà com a mínim durant els mesos de maig i juny, com mostraré més endavant.

 

La Célula n.º 5 del P.O.U.M. de Madrid

D’una manera molt semblant, la documentació mostra que també hi hagué influència de l’R.W.L. sobre la principal representant de l’oposició d’esquerra madrilenya, la Célula n.º 5. Per tal de centrar-me només en Rebull, obviaré en aquest text tota l’argumentació i em remeto a la meva tesi doctoral, però és important tenir present l’existència d’una influència, com a mínim indirecta, de Blackwell sobre aquest grup opositor madrileny i la probable divisió del treball entre la cèl·lula barcelonina i la madrilenya -que tenien plena sintonia política- en la seva tasca opositora a la direcció del P.O.U.M.

Amb aquesta tàctica es pretenia diversificar les propostes de l’oposició dins del P.O.U.M. entre diferents cèl·lules i seccions, i no concentrar-les totes en la barcelonina, cosa que podria, d’una banda, donar una visió localista de cara a la militància, i de l’altra afavoriria els atacs de la direcció i la dreta del partit. Repartint les tesis (la de política nacional per a l’oposició barcelonina, la de la qüestió internacional per a la madrilenya) és donaria sensació d’extensió de l’oposició en tot el territori, s’afavoriria la tasca de proselitisme i es dificultarien la concentració dels atacs en contra. En aquest sentit, doncs, seria irrellevant el fet de si durant l’abril existiren contactes directes entre la Célula n.º 5 i Blackwell, Oehler i Krehm, o si aquests es feren mitjançant la Cèl·lula 72: l’important és constatar que l’origen dels documents d’ambdues cèl·lules radicava en els representants de l’R.W.L. i, en menor mesura, de l’L.R.W.P.

 

L’actuació durant els Fets de Maig i la identitat de l’anàlisi i proposta.

Durant els Fets de Maig els diferents grups de revolucionaris marxistes presents a Barcelona cercaren d’incidir en la mesura de llurs possibilitats en l’evolució de la lluita, especialment l’S.B.L.E., que intentà infructuosament influir tant sobre els Amigos de Durruti mitjançant les converses directes com sobre els lluitadors al carrer mitjançant un full volant; també el grup Le Soviet aconseguí fer circular un número de la seva revista en plena “Setmana sagnant”; en quant els representants de l’R.W.L. i l’L.R.W.P., malgrat no editar cap text durant aquells dies, mantingueren també converses i participaren en barricades, i sobretot els de l’R.W.L. acordaren un pla d’acció amb Rebull. La diferència és que tant l’S.B.L.E. com el grup Le Soviet (i, com des de l’anarquisme, l’Agrupación de los Amigos de Durruti) intentaren incidir obertament i directa, amb el seu propi programa i amb la feina i el risc d’editar-lo i distribuir-lo, mentre que Oehler, Blackwell i Krehm, en canvi, buscaren la influència només vehiculant-la via Rebull, el qual, quan no va poder consensuar el dia 6 un full volant amb l’Agrupación, optà finalment per plegar-se a allò que ordenà la direcció del P.O.U.M.[35] (més tard va ser retingut dos dies pels estalinistes).[36]

Els representants de l’R.W.L. i de l’L.R.W.P. no editaren cap text durant aquells dies, renunciant a una acció independent i limitant-se a vehicular la seva intervenció política mitjançant Rebull. Krehm va ser al llit malalt de grip i bronquitis els dos primers dies, i després només es va informar, movent-se per diferents parts de Barcelona.[37] Blackwell i Oehler també mantingueren converses amb el P.O.U.M.[38] (i, segons un informe estalinista, ambdós anaren també al local de la C.N.T. a Sants per a suposadament «comprovar» les armes),[39] i participaren a més en barricades (on Blackwell fou ferit), però tot apunta a que sobretot acordaren un ambiciós i intel·ligent pla d’acció amb Rebull consistent a intentar crear un comitè central de representants de les barricades, tal i com es recull en el primer informe que enviaren a la seva organització un cop acabats els combats, el dia 8. En aquest informe escrigueren que:

“We made attempts each day to organize a Central Committee of representatives of the Barricade Committees as a Provisional Committee to call and organize Workers Councils.

Failed Monday. Failed Tuesday. Succeeded Wednesday, but by this time the betrayal at the top made it a matter of still birth.”[40]

Aquest informe, escrit a màquina, tenia afegit a mà en l’inici d’aquest paràgraf la frase “We made”; posteriorment aparegué editat i aquest afegit a mà desaparegué, reproduint només la part escrita a màquina.[41] És evident que “We” (explícit o el·líptic) no es podia referir a ells dos només, que no tenien cap grup organitzat a Barcelona i no podrien haver negociat ni acordat (“Succeeded Wednesday”) res ells sols com a persones individuals; per tant, s’ha d’entendre que “We” era algú amb aquesta proposta que sí tenia capacitat de negociar i acordar, i aquesta persona només podia ser Rebull, el qual, efectivament, d’una banda negocià amb els Amigos de Durruti i de l’altra intentà incidir en el C.E. del seu partit. Segons recollí Guillamón en una entrevista que feu a Rebull, aquest li explicà que havia mantingut diverses converses amb els Amigos de Durruti i que havia intentat consensuar un manifest als obrers en lluita, que aquests rebutjaren.[42]

És ben possible que, a part de la qüestió del manifest, Rebull (“We”) també tractés amb ells la qüestió del Comitè de Barricades, arribant aquest cop sí a un acord el dia 5 (dimecres) que fou però avortat. A més, al dia següent, el dia 6 –com recordà Solano-,[43] Rebull intentà convèncer el C.E. del P.O.U.M., mostrant la situació sobre un plànol de Barcelona, de que “hubiese bastado una ofensiva concentrada sobre los centros oficiales para quedar, sin gran esfuerzo, la ciudad completamente en poder de los obreros”,[44] la qual cosa coincideix exactament –i significativa- amb l’anàlisi militar d’Oehler de que “Con una dirección agresiva centralizada, en pocas palabras, una vanguardia marxista revolucionaria, una ofensiva contra cada uno de estos puntos los podría haber aniquilado o haber forzado a su rendición”.[45] La documentació, doncs, confirma el manteniment no només de la coordinació de Rebull amb els representants de l’R.W.L. durant els Fets de Maig, sinó de la inspiració política del dirigent de la Cèl·lula 72 en Blackwell i Oehler.

També els representants de l’L.R.W.P. i l’R.W.L. feren una lectura molt semblant del significat dels Fets de Maig, recalcant en tot cas el paper “traïdor” de la direcció anarquista, la possibilitat real de la presa del poder durant aquella setmana, i la derrota però no esclafament del moviment obrer, amb una probable repressió que afectaria sobretot el P.O.U.M. Krehm el dia 8 informà Field que el C.R. de la C.N.T. havia traït oposant-se a la lluita des del començament, i que el P.O.U.M. havia cridat a abandonar les barricades just en el moment àlgid de la lluita, assegurant-li que d’haver existit un direcció política “The bourgeoisie could have been snuffed out in 6 hours”, i pronosticà que el “POUM might be outlawed as a result of it all”;[46] en un article posterior també presentà aquesta caracterització i mantingué que els obrers havien estat traïts pels seus dirigents, i en línia amb la tasca realitzada amb les cèl·lues 72 i 5 (les quals no esmentà), manifestà que l’esperança radicava en que l’ala esquerra del P.O.U.M. pogués transformar el partit.[47]

Oehler, en la seva extensa crònica i anàlisi, acabada d’escriure el dia 16 de maig i publicada posteriorment en fullet[48] coincidí molt amb aquesta visió, amb un especial èmfasi en la forta crítica a les direccions anarquista (que qualificà de traïdora i menyspreable) i poumista (que qualificà de “centrista sense remei” i de barrera per als treballadors en el camí de la presa del poder), i la perspectiva optimista de cara al futur malgrat la derrota, aportant com a novetats un petit estudi de la qüestió militar que subratllà el caràcter defensiu del moviment i que també conclogué que hauria estat possible prendre el poder (i també hi ha aquí una coincidència –que no pot ser casual- entre les posicions d’Oehler i Rebull) i l’èmfasi en el paper contrarevolucionari de l’estalinisme: “Mayo de 1937 será recordado en la historia como la primera vez que los estalinistas estuvieron en el lado burgués de las barricadas […] se convirtieron en defensores de la “democracia” contra los luchadores por la dictadura de los obreros y campesinos”,[49] observació que també havia estat feta el dia abans per un desconegut militant bolxevic-leninista estat-unitenc: “The May events have clearly demonstrated the counter-revolutionary role of Stalinism in bourgeois service”.[50]

En connexió amb l’anàlisi d’Oehler, resulta de nou molt aclaridor comparar-la amb la de la Cèl·lula 72 («Las Jornadas de Mayo»,[51] que Guillamón qualifica d'»article excepcional») que presentà com a addició a la seva contratesi i que fou publicada en el segon número del butlletí intern del P.O.U.M. barceloní. No he trobat cap text d’Oehler i Blackwell que demostri que aquest text de Rebull tingués un origen en ells, i certament tota la primera part sembla escrita per una altra persona –probablement Rebull-; no obstant, tant l’argumentació, com alguns dels temes tractats (el doble poder, el paper dels dirigents anarquistes i poumistes, el Front Popular, el perill d’intervenció estrangera, la possibilitat de la presa del poder), com la crítica contundent tant de l’actuació de la C.N.T. (que també qualificà de “traïció”) com del propi P.O.U.M. (fins arribar a afirmar que “fué a remolque de los acontecimientos” i que “Se ha visto claramente que no existe un verdadero Partido marxista de vanguardia en nuestra Revolución y que queda todavía por forjarse este instrumento indispensable para la victoria definitiva”), com inclús els aspectes formals de les conclusions (enumerades, en l’estil d’Oehler), apunten a, com a mínim, una inspiració d’aquests en la seva elaboració.

En tot cas, és altament significatiu que els altres dos documents que la Cèl·lula 72 publicà en el mateix butlletí, acompanyant a aquesta anàlisi sobre els Fets de Maig, fossin, el primer, “La consigna “Gobierno CNT-UGT”“,[52] el qual era en realitat un text resumit i adaptat d’un document anònim (però escrit per Oehler i Blackwell) del 20 de maig (“The slogan of a CNT-UGT Government”),[53] del qual hi havia inclús frases traduïdes quasi literalment, per exemple:

“Since the formation of the new government in Valencia a few days ago the POUM has presented an editorial in La Batalla of May 20 which calls “for a CNT-UGT Government” en el document original, que es transformà en “En “La Batalla” del día 20 de mayo, y a raíz de la nueva situación creada después de la “solución” de la crisis del Gobierno en Valencia, mediante la eliminación de Largo Caballero y los consejeros de la C.N.T., se lanza la consigna “Gobierno C.N.T.-U.G.T.”“;

“Or maybe they will quote Trotsky on France a few years ago, when he called for a government of Blum and Cachin?”, transformat en “Si no apelan a esta explicación quizás se refugien en la fórmula presentada por Trotski en 1934 donde se pedía para Francia un “Gobierno Blum-Cachin“;

– “In Spain the UGT-CNT leadership liquidated developing Dual Power. In Spain dual power does not exist, not to speak of the non-existence of a Marxian party. To call for a CNT-UGT governent as does the POUM is to prepare the way for a beheading of the proletarian armed uprising now in the making”, transformat en “Pero en España no existe la dualidad de poderes, puesto que estos mismos dirigentes reformistas la liquidaron al nacer. Proponer un Gobierno C.N.T.-U.G.T. hoy, es facilitar al reformismo nuevas traiciones para mañana, puesto que la misma burguesía, cuando ello responda a sus intereses, procurará utilizar nuevamente a estos dirigentes para decapitar la nueva insurrección proletaria que se encuentra en preparación”, etc.;

i el segon, un sobre la dualitat de poders (el qual no sembla, pel seu argumentari i estil, que tingués un origen en Oehler i Blackwell, però que sí se centrà en un dels temes recurrents d’aquests).

Després de la repressió del mes de juny, Oehler i Krehm foren detinguts i, després d’uns mesos de presó, aconseguiren ser expulsats d’Espanya; per la seva banda, Blackwell i Rebull continuaren en llibertat i actuaren en la clandestinitat, mantenint el contacte i la col·laboració fins a la detenció i empresonament del primer el mes de març del 1938. Així, per exemple, la segona quinzena de juliol del 1937 Blackwell informà en una carta adreçada a Oehler (per a quan aquest fos alliberat) que

“Joe and I are working on a document with our formulas against the formula “war and revolution” and along the lines that we discussed recently, namely that the rev. is the only thing and that the war is one aspect or one front of the revolution. […] Can not get him to issue a bulletin yet although he accepts it in principle. He claims however that our positions are making great headway in the party.”,[54]

i el mateix dia escrigué als Orr que “Joe is still running about and says that he is making progress but it takes no organizational form as yet.”[55]

 

La contradicció de l’R.W.L. i l’L.R.W.P.

Però en tot cas, molt més important que esbrinar fins a quin punt Rebull, la resta de la Cèl·lula 72 de Barcelona i inclús la Célula n.º 5 de Madrid foren o no influenciats en la seva tasca opositora per Blackwell i Oehler i parcialment per Krehm indirectament (i comprovar també les grans similituds estratègiques de les seves tesis amb el programa elaborat per l’S.B.L.E. des del gener i, per tant, la poca «originalitat» de les tesis de Rebull), és comprovar l’oportunista canvi de tàctica que tant Oehler i Blackwell com Krehm coincidiren a realitzar en el seu retorn a Barcelona a principis d’abril del 1937, i que pretenien realitzar precisament mitjançant Rebull.

La posició de l’L.R.W.P. era la d’una crítica al P.O.U.M. que tanmateix contemplava que aquest partit era “l’única esperança per al desenvolupament d’una direcció revolucionària a Espanya”, com declarà Krehm mitjançant The Workers’ voice el mes de febrer,[56] línia que es mantingué el mes de març, continuant Krehm criticant el P.O.U.M. però a la vegada contemplant la via del seu redreçament.[57] Deu dies després de l’aparició d’aquest article, i encara a França, Krehm comunicà però canvis en la seva apreciació del P.O.U.M., i donà instruccions per tal que en els propers números de The Workers’ voice no es fos indulgent amb la política d’aquest partit. El contacte amb la realitat espanyola i l’actuació del P.O.U.M. havien esvaït les il·lusions que Krehm tenia respecte una part de la direcció i el partit –que considerà senzillament “disgusting”-,[58] però no sobre la necessitat de desenvolupar una lluita fraccional que ajudés a desenvolupar la seva ala esquerra. Ara bé, aquesta posició més dura respecte el P.O.U.M. que Krehm comunicà a l’L.R.W.P. anà acompanyada de l’advertència de que no s’havia de declarar públicament, i menys encara en la premsa, que l’objectiu era l’escissió del P.O.U.M. i la construcció d’un partit revolucionari.[59]

D’aquesta manera, en el següent número de The Workers’ voice s’advertí del perill de la contrarevolució dirigida pels estalinistes, la qual implicava la persecució i inclús el perill d’il·legalització del P.O.U.M., i també s’afirmà que aquest partit també tenia “la seva part de culpa” en aquest avenç contrarevolucionari, però aquesta va ser la màxima crítica que se li va fer, acabant l’article amb una crida molt genèrica a la lluita de classes sense compromís com a esperança del triomf de la revolució que obvià qualsevol atac al P.O.U.M.[60]

El mateix gir tàctic, acompanyat de la mateixa tàctica oportunista d’amagar l’objectiu estratègic, el realitzaren Oehler i Blackwell. A la seva arribada el febrer a Barcelona, Oehler havia escrit a la direcció de l’R.W.L. que hi havia hagut “formulacions dolentes en la línia” política per part de Blackwell,[61] el qual les havia corregit de seguida en el sentit estrictament escissionista i per la creació del partit revolucionari que la seva premsa anunciava. Blackwell li explicà llavors a Oehler com això dificultava la seva feina i posava en contra els militants del P.O.U.M., sent ell partidari d’una tàctica molt menys agressiva i explícita. En un principi, Oehler no en feu cas i tingué plans ambiciosos que demostren com la seva perspectiva inicial fou la de crear el partit des de fora: encarregà segells (cosa que anotà irònicament Lois Orr),[62] cercà infructuosament una impremta o com a mínim una màquina per mimeografiar, i demanà també la tramesa de força exemplars de Claridad proletaria, The Fourth International, The Fighting worker i de documents.[63] Tanmateix, igual que Krehm, al seu retorn de París Oehler canvià totalment de tàctica, en el que fou tota una vindicació de la perspectiva treballada per Blackwell des de la seva arribada al novembre. Acabats d’arribar a Barcelona el 3 d’abril, Oehler i Blackwell pogueren llegir el número de març de The Fighting worker -el qual havia recordat el “caràcter traïdor del P.O.U.M.”[64] i que els representants de l’R.W.L. a Espanya treballaven per “construir un partit en la línia de l’R.W.L.” i “en competència directa amb les altres organitzacions, inclòs el P.O.U.M.”-[65] i s’escandalitzaren. Oehler i Blackwell escrigueren immediatament a la direcció de l’R.W.L. dient que ambdós “bullien” i que aquesta declaració obstaculitzava el seu treball, d’una banda, encertadament, perquè una declaració com aquesta feia desaparèixer el paper dels militants espanyols en la tasca de construcció del partit, però de l’altra perquè mostrava l’objectiu escissionista, el qual ara Oehler considerà que tampoc s’havia de mostrar, proposant en definitiva el mateix que Krehm, per les mateixes raons.[66]   

Per tant, des de principis d’abril tant Oehler i Blackwell com Krehm coincidiren i col·laboraren en una tàctica que consistia en intervenir dins del P.O.U.M. mitjançant militants d’aquest partit, per tal d’enfortir l’ala esquerra que hauria de, bé assumir la direcció del partit –possibilitat que veien improbable-, bé fer una escissió que conduís a la formació del partit revolucionari. Per tal de no predisposar en contra la militància poumista –inclosa l’oposicionista-, decidiren que no s’havia d’explicitar –ni tan sols als contactes que havien de lluitar per aquest programa- ni els fins escissionistes d’aquesta intervenció ni la proposta política global, com tampoc començar cap discussió sobre les bases teòriques i polítiques, convencent però sense mostrar l’objectiu final; la intervenció havia de tenir l’aparença d’una discussió interna que assenyalés tots els errors del P.O.U.M. i assenyalés solucions estratègiques (front únic, consells, i partit), però que actués amb el convenciment de que, en la qüestió del partit, el P.O.U.M. era encara el vehicle idoni per a la consecució de la revolució.

Blackwell havia estat partidari d’aquesta tàctica des de la seva arribada el novembre, i Krehm, que arribà a Espanya amb la mateixa idea de treballar en direcció a l’esquerra del P.O.U.M. per tal d’aconseguir un redreçament, també la compartí. Oehler, en canvi, hagué de fer un canvi un cop a Barcelona, ja que manifestà la seva oposició a l’arribar-hi el febrer i l’abandonà a principis d’abril; no ha de fer confondre que semblés que tornés a una posició declaradament escissionista el dia 16 d’abril -el dia següent que Rebull aconseguís que el comitè local de Barcelona aprovés la seva resolució en favor del front únic revolucionari- per haver escrit en un text destinat a ser un fullet públic que calia la separació política i organitzativa,[67] ja que aquest fullet no va ser traduït al castellà ni distribuït en Espanya, sent només per a consum extern. Per a Espanya, Oehler no trencà la tàctica adoptada pels tres militants nord-americans des de principis d’abril de no explicitar els fins escissionistes i per la creació d’un nou partit: de fet, dos dies després d’escriure aquest paràgraf escissionista, ell i Blackwell tornaren a recordar a l’R.W.L. un seguit d’instruccions per tal d’evitar exposar en la premsa de l’organització els seus objectius polítics finals en Espanya, demanant-los especialment que els enviessin primer tot el material publicat només a ells, per tal que fossin ells dos qui decidissin si l’havien de retenir i quan l’havien de difondre.[68]

Si s’analitza bé aquesta tàctica, es pot observar com Oehler, el gran crític de l’entrisme des del 1934, en realitat adoptà a partir del mes d’abril del 1937 per al cas espanyol una actitud totalment entrista, amb la diferència només formal de que l’element entrista ja era un militant del partit, creant per tant el que podria anomenar-se “entrisme encobert”, un on no calia que els representants de l’R.W.L. i l’L.R.W.P. practiquessin l’entrisme perquè ja tenien una fracció de fet dins del P.O.U.M. mitjançant Rebull, mentre des de l’exterior ells s’abstenien de fer cap propaganda en pro de l’escissió i de l’organització independent.

Però més important encara que aquesta gran contradicció tàctica tant de l’R.W.L. com de l’L.R.W.P. amb els seus propis postulats generals -ambdues organitzacions eren adversàries obertes de l’entrisme, i la primera fou fundada precisament pel rebuig a aquesta tàctica- és el fet que una intervenció “astuta” com aquesta només podia portar al fracàs, malgrat la aparença d’èxit inicial. En efecte, Rebull fou convençut, i aquest convencé la Cèl·lula 72, i la primera tesi que presentà aquesta calcà un programa estratègic força complet, i també la Célula n.º 5 parlà de “nova Internacional Comunista”. Però ni Rebull ni la Cèl·lula 72 ni la Célula n.º 5 foren educats per Blackwell en les qüestions programàtiques essencials (el partit, la IV Internacional, la revolució permanent, la revolució democràtico-socialista), inclús adaptant aquestes a la posició dels militants poumistes (com es veu especialment en l’ocultació dels fins estratègics en la qüestió del partit, o en l’acord a la desaparició de la referencia explícita a la IV Internacional). Aquesta “línia de menor resistència” els feu obtenir una innegable influència, però en realitat aquesta fou només un vernís d’esquerra sobre una oposició sempre lleial al P.O.U.M., incapaç de pensar en una escissió sinó només en un redreçament, que no contemplava la vida política més enllà dels límits d’aquest partit: malgrat que aquesta oposició copià els redactats fets pels revolucionaris nord-americans, no copsà l’essència de la seva crítica.[69] La Cèl·lula 72 mateixa ho deixà ben clar en un dels seus textos del mes d’abril:

“¿Es posible salvar el P.O.U.M.? ¿Puede todavía el P.O.U.M. ser el partido de la revolución? […]

Pues bien, el II CONGRESO puede ser, ha de ser, el CONGRESO DE RECTIFICACION. Es una cuestión de vida o muerte para el Partido y para la misma revolución.

Nosotros estamos dispuestos a luchar denonadamente para que sea así. Estamos contra el “trotskismo” –que, por otra parte, desconocemos en nuestro Partido-, pero estamos asimismo contra los que quieren descubrir, sin pruebas, “trotskistas” en el P.O.U.M.”[70]

Oehler, Blackwell i Krehm podien sentir-se satisfets per una declaració d’antitrotskisme com aquesta, ja que formalment hi havia coincidència amb el no-trotskisme (o inclús antitrotskisme) de les seves organitzacions. Però la Cèl·lula 72 donava clarament els límits del seu antitrotskisme: no era per a la creació d’un nou partit, sinó per “rectificar” el P.O.U.M.; és a dir, el seu antitrotskisme no era, com en el cas dels nord-americans, una crítica des de l’esquerra a aquest, sinó des de la dreta, coincident amb el de la direcció i la dreta del P.O.U.M. i, naturalment, era per tant un antitrotskisme que també hagués anat contra les mateixes polítiques de l’R.W.L. i de l’L.R.W.P. si els seus representants haguessin exposat obertament a Rebull els seus fins estratègics. Com sintetitzà Erwin Wolf (representant del Moviment per la IV Internacional a Barcelona des de finals de maig del 1937) sobre l’ala esquerra del P.O.U.M., «hacen una crítica “trotskysta” del P.O.U.M., pero nada temen más que el contacto con los “trotskystas”».[71]

Enfrontada a aquesta tàctica, l’actitud oberta i clara de l’S.B.L.E. era molt més dura, significava l’enfrontament continu i l’amenaça constant d’aïllament i inclús de violència física; la proposta de “fracció clandestina” que Rous llançà el setembre, o la mateixa fracció bolxevic-leninista en el P.O.U.M. madrileny, significaven secretisme organitzatiu, però amb exposició oberta del propi programa i dels fins que es buscaven. Certament, ni l’S.B.L.E. ni l’S.I. del Moviment per la IV Internacional no estigueren exempts ni d’errors ni de ziga-zagues, però comptaren en definitiva amb l’avantatge de que oferiren la pròpia visió de cara, sense “astúcies”, exposant públicament el que es pensava interiorment: els seus guanys pogueren ser més lents i menys espectaculars que els aconseguits per l’R.W.L. i per l’L.R.W.P. amb Rebull, però certament foren políticament molt més sòlids. La tàctica d'»entrisme encobert» mitjançant Rebull practicada per l’R.W.L. i l’L.R.W.P. fou contradictòria amb la seva posició pública antientrista i, per altra banda, els representants d’aquestes organitzacions no mostraren tampoc la totalitat del seus fins estratègics al dirigent de la Cèl·lula 72, aconseguint en realitat una influència certa però només superficial, sense assumpció plena de llur programa.

 

Sergi Rosés Cordovilla

març del 2020

 


 

[1] GUILLAMÓN, Josep. «Rebull, Josep (1906-1999)» (11-XII-19) (https://serhistorico.net/2019/12/11/rebull-josep-1906-1999/).

[2] GUILLAMÓN, Agustín. Josep Rebull : la voie révolutionnaire : critique d’Andreu Nin et de la direction du POUM, 1937-1939. Paris : Spartacus, cop. 2014; GUILLAMÓN, Agustín. Josep Rebull : la vía revolucionaria : las tesis “consejistas” de la izquierda del POUM y su crítica de Andreu Nin y del Comité ejecutivo, 1937-1939. Barcelona : Descontrol, DL 2017.

[3] En: TROTSKY, L. La revolución española. Edición, prólogo y notas de Pierre Broué ; traducido al castellano por Jaime Pons. Barcelona : Fontanella, 1977, v. 2, p. 507-516.

[4] LENS, Sidney. Unrepentant radical : an American activist’s account of five turbulent decades. Boston : Beacon, cop. 1980, p. 83-84).

[5] “José Rebull, frère du prestigieux vétéran David Rey, avait animé à Barcelone une opposition liée aux oehléristes” (CAVIGNAC, Jean. “Les trotskystes espagnols dans la tourmente, 1937-1940”. Cahiers Léon Trotsky, no. 10 (juin 1982), p. 73, n. 17).

[6] TOSSTORFF, Reiner. El POUM en la Revolució Espanyola. Barcelona : Base, 2009, p. 231; malauradament, Tosstorff no digué res més sobre aquesta qüestió en aquest llibre i per a més informació només remeté a la versió editada de la seva tesi doctoral de dues dècades abans (Die POUM im spanischen Bürgerkrieg. Frankfurt : ISP, 1987, p. 243 i següents). Per suposat, els contactes entre Blackwell i Oehler en absolut foren “esporàdics”.

[7] GUILLAMÓN, Agustín. Josep Rebull : la voie […] op. cit., p. 114-123 (especialment p. 117-118, i p. 121-123); GUILLAMÓN, Agustín. Josep Rebull : la vía […] op. cit., p. 13-39 (especialment p. 23-32).

[8] Vegeu el recull d’articles de la Cèl·lula 72 i de Rebull apareguts en aquesta publicació en: CHAZÉ, H. Chronique de la révolution espagnole : Union Communiste, 1933-1939. Paris : Spartacus-René Lefeuvre, [1979], p. 99-110.

[9] Carta de William Krehm a B. J. Field (29-I-37), Arxiu privat de William Krehm; carta de Russell Blackwell al P.C. de l’R.W.L. (30-I-37), Hugo Oehler Papers, folder 2, Robert D. Farber University Archives & Special Collections Department, Brandeis University.

[10] ROUS, Jean. Renaissance et mission de la catalanité : première partie. [Saint Estève : Imp. Littéraire Michel Fricker], cop. 1991, p. 32-33, 40.

[11] Carta de William Krehm a B. J. Field (29-I-37), Arxiu privat de William Krehm; carta de Russell Blackwell al P.C. de l’R.W.L. (30-I-37), Hugo Oehler Papers, folder 2, Robert D. Farber University Archives & Special Collections Department, Brandeis University.

[12] RODRÍGUEZ ARROYO, Enrique. “Al avance de la contrarrevolución opongamos el Frente Revolucionario : la única salida”. La Batalla (7-III-37); ANDRADE, Juan. “Frente revolucionario”. La Batalla (10-III-37); i ANDRADE, Juan. “Alianza revolucionaria”. La Batalla (25-III-37), aquests dos darrers reproduïts en: ANDRADE, Juan. La revolución española día a día. 1ª ed. [Prólogo y notas: Pelai Pagès]. [Barcelona] : Nueva Era – Trazo, 1979, p. 181-182 i 205-206).

[13] “La única salida”. La Batalla (28-III-37); “Un gobierno de todas las organizaciones políticas y sindicales de la clase trabajadora”. La Batalla (30-III-37); “Una solución reformista o una solución revolucionaria”. La Batalla (31-III-37).

[14] NIN, Andreu. “Por qué la Revolución ha retrocedido : “hemos de darnos cuenta de lo que aún tenemos en nuestras manos””. La Batalla (23-III-37); ANDRADE, Juan. “Gobierno fuerte”. La Batalla (31-III-37), “Respuesta proletaria”. La Batalla (30-IV-37) (aquests dos darrers reproduïts en: ANDRADE, Juan. La revolución […] op. cit., p. 215-216 i 245-246).

[15] “¡Viva el gobierno obrero y campesino! : el P.O.U.M. ante la clase trabajadora : millares de obreros ovacionaron, ayer noche, las consignas de nuestro Partido”. La Batalla (10-IV-37).

[16] “Revolución o contrarrevolución”. La Batalla (13-IV-37), “Frente revolucionario”. La Batalla (16-IV-37), “C.N.T.-P.O.U.M.”. La Batalla (1-V-37); reproduïts en: ANDRADE, Juan. La revolución […] op. cit., p. 231-232, 237-238, 247-248.

[17] El ja citat “Respuesta proletaria”.

[18] BROUÉ, Pierre. Staline et la révolution : le cas espagnol, 1936-1939. [Paris] : Fayard, cop. 1993, p. 171.

[19] C.L. DEL P.O.U.M. DE BARCELONA. “Frente único revolucionario : por la solución de la crisis”. La Batalla (15-IV-37)). Per a una crítica contemporània de l’actitud del P.O.U.M. davant la qüestió del front únic i el govern obrer, vegeu: “El camino de la victoria empieza en el Frente Revolucionario del Proletariado”. La Voz leninista, nº 1 (5 Abril 1937), p. 1 (reproduït en: Documentación histórica del trosquismo español, 1936-1948 : de la guerra civil a la ruptura con la IV Internacional. 1ª ed. Edición preparada por Agustín Guillamón. Madrid : De la Torre, 1996, p. 102-104); i COMITÉ DE LA SECCIÓN BOLCHEVIQUE-LENINISTA DE ESPAÑA. “Carta abierta al C.E. del P.O.U.M.”. Ídem, p. 4 (reproduït en: Ídem, p. 108-109).

[20] Carta d’Hugo Oehler i Russell Blackwell ([s.d., ca. març 1937]), Hugo Oehler Collection, box 1, folder 1, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University.

[21] Carta d’Hugo Oehler al P.C. de l’R.W.L. (5-III-37), Hugo Oehler Collection, box 1, folder 1, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University.

[22] Carta de Russell Blackwell a Tommy (12-III-37), Hugo Oehler Collection, box 1, folder 1, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University.

[23] Carta de William Krehm a Aubrey (17-III-37), Arxiu privat de William Krehm.

[24] “Now we are preparing a dossier of Batalla clippings on the party line since the first days for R’s use at the convention.” (carta de William Krehm a B. J. Field (4-IV-37), Arxiu privat de William Krehm); molt probablement aquesta compilació serví per elaborar el text “A la deriva”, encara que aquest estava fet de citacions d’Avant, el diari del P.O.U.M. durant el mes de juliol del 1936 i que precedí a La Batalla, que reaparegué com a diari el 2 d’agost (CÈL·LULA 72 DEL P.O.U.M. DE BARCELONA. “A la deriva : la dirección del P.O.U.M. durante las Jornadas de Julio : aclaraciones a la contratesis política”. Boletín interior : órgano de discusión para el II Congreso del Comité Local de Barcelona del Partido Obrero de Unificación Marxista, nº 1 (23 Abril 1937), p. 4).

[25] Carta de William Krehm a B. J. Field (4-IV-37), Arxiu privat de William Krehm.

[26] Carta de William Krehm a B. J. Field (4-IV-37), Arxiu privat de William Krehm.

[27] Vegeu: The Revolutionary Marxian party, the Spanish Civil War and the dictatorship of the proletariat. Chicago : Revolutionary Workers League, U.S., 1937. Supplement of The Fourth International, v. 2, no. 9 (February, 1937), p. 9, punts 5 i 6; i la primera meitat de: CÈL·LULA 72 DEL P.O.U.M. DE BARCELONA. “Por la creación de los Consejos de Obreros, Campesinos y Combatientes : aclaraciones a la contratesis política”. Boletín interior : órgano de discusión para el II Congreso del Comité Local de Barcelona del Partido Obrero de Unificación Marxista, nº 1 (23 Abril 1937), p. 6.

[28] “Draft outline : section one : for the seizure of power” (5-IV-37]), Hugo Oehler Collection, box 1, folder 2, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University.

[29] Krehm ja informà Field que “I don’t have to describe the man Oehler with his eternal schemas, his points, a.b.c. etc.” (carta de William Krehm a B. J. Field (4-IV-37), Arxiu privat de William Krehm).

[30] CÈL·LULA 72 DEL P.O.U.M. DE BARCELONA. “Contratesis política para el II Congreso del P.O.U.M., que presenta la célula 72, Distrito V de Barcelona”. Boletín interior : órgano de discusión para el II Congreso del Comité Local de Barcelona del Partido Obrero de Unificación Marxista, nº 1 (23 Abril 1937), p. 1-3 (reproduït en part en: “Contratesis política de la Célula 72, Distrito V de Barcelona”. En: TROTSKY, L. La revolución […] op. cit., v. 2, p. 507-509).

[31] C.L. DEL P.O.U.M. DE BARCELONA. “Frente único revolucionario : por la solución de la crisis”. La Batalla (15-IV-37).

[32] OEHLER, Hugo (“Edward H. Oliver”). Sixth anniversary of the Spanish Republic in Barcelona : eyewitness account. Chicago : Revolutionary Workers League, [1937], p. 6.

[33] “Report for internal use : not for publication” (18-IV-37), Hugo Oehler Papers, folder 6, Robert D. Farber University Archives & Special Collections Department, Brandeis University; èmfasi meu (també en: Hugo Oehler Collection, box 1, folder 2, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University).

[34] “Perspectives for the Second POUM Convention” (27-IV-37), ídem, folder 7 (també en: ídem).

[35] En el seu fullet sobre els Fets de Maig, Oehler abundà en aquesta idea i es referí expressament també al full volant de l’S.B.L.E. “que mostraba su instinto sano pero asfixiado por su adhesión al trotskismo: abstracto seco, incapaz de resolver los problemas de la situación actual, la insurrección armada”; i comparant-lo amb el full dels Amigos de Durruti, Oehler encertadament tornà a assenyalar que “los luchadores de izquierda de la CNT emergen superiores en programa”. Oehler hi carregà específicament contra les consignes que demanaven la dimissió del govern i la unitat d’acció entre la C.N.T., la F.A.I. i el P.O.U.M., i aprofità per criticar la petició d’entrada en el P.O.U.M. apareguda en La Voz leninista, atribuint-la però erròniament a “la linea internacional de su dirigente”, i posà de relleu que l’R.W.L. havia descrit encertadament el P.O.U.M. “como centrista sin remedio” (OEHLER, Hugo. “Barricadas en Barcelona : la primera revuelta del proletariado contra el Frente Popular capitalista : relato de un testigo :  Barcelona, 15 de mayo de 1937”. En: Barcelona, mayo 1937 : testimonios desde las barricadas. Edición, compilación y traducción de C. García Velasco, H. Piotrowski, S. Rosés Cordovilla. Barcelona : Alikornio, 2006, p. 54-55). No obstant, Oehler amagà que la política que ell i Blackwell realitzaven vers el P.O.U.M. era un entrisme encobert, i que no anunciaven públicament a Espanya una política independent, un pol d’atracció fora del P.O.U.M., la qual cosa era de plena incoherència amb el seu programa polític.

[36] GUILLAMÓN, Agustín. Josep Rebull : la vía […] op. cit., p. 18.

[37] Carta de William Krehm a B. J. Field (8-V-37), Arxiu privat de William Krehm.

[38] Oehler declarà el mes de juny als seus captors estalinistes que va ser dues o tres vegades en l’edifici del C.E. del P.O.U.M. durant els Fets de Maig (“Betrifft Edward Hugo Oehler” ([s.d., posterior al 15-VI-37]), Comintern Archives, fond 545, opis 6, delo 387, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University; i R.G.A.S.P.I., http://sovdoc.rusarchives.ru/Final_s/KOMINT00872/DIR0006/IMG0036.JPG); pel que explico a continuació en el text, ben probablement hi anà acompanyat de Blackwell i Rebull.

[39] Aparentment, aquesta informació fou aconseguida per l’espia estalinista Pauline Dobler de l’enganyada militant poumista Else Homberger” (vegeu:  “Aus Material P. Döbler” ([ca. IX-37]), p. 14, Comintern Archives, fond 545, opis 6, delo 62, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University; i R.G.A.S.P.I., http://sovdoc.rusarchives.ru/Final_s/KOMINT00854/DIR0001/IMG0036.JPG). És ben possible que la “comprovació” d’armes fos una invenció estalinista i que en realitat Blackwell i Oehler anessin al local de la C.N.T. a debatre i col·laborar.

[40] Informe d’Hugo Oehler i Russell Blackwell al P.C. de l’R.W.L. (8-V-37), Hugo Oehler Collection, box 1, folder 3, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University. Nin atribuí posteriorment a la direcció del P.O.U.M. l’origen d’aquesta proposta (NIN, Andreu. “El problema de los órganos de poder en la revolución española”. Balance : cuadernos monográficos de historia. Serie de estudios e investigaciones, nº 2 (marzo de 1994), p. 53).

[41] Es tracta de: OEHLER, Hugo ; BLACKWELL, Russell. “The armed insurrection of May 3-7th in Barcelona”. The Fourth International, v. 2, no. 12 (June, 1937), p. 7-10 (aquest paràgraf en la p. 8).

[42] Segons declarà Rebull en una entrevista a Guillamón (GUILLAMÓN, Agustín. “La Agrupación de los Amigos de Durruti, 1937-1939”. Balance : cuadernos monográficos de historia. Serie de estudios e investigaciones, nº 3 (diciembre de 1994), p. 38; i GUILLAMÓN, Agustín. “Las relaciones de los Amigos de Durruti con los trosquistas y los límites de la ideología ácrata ante los problemas planteados por la situación revolucionaria y la guerra civil”. Balance : cuadernos de historia del movimiento obrero internacional y de la Guerra de España, nº 34 (noviembre de 2009), p. 11-12). Ja Oehler poc després dels esdeveniments, encara que menys explícit (per protegir Rebull), havia esmentat aquest pla (OEHLER, Hugo. “Barricadas […] op. cit., p. 41, 44). Durant els Fets de Maig, Rebull tingué el primer contacte amb l’Agrupación la nit del dia 4, i el darrer el dia 8, quan els cedí una impremta del P.O.U.M. per tal que aquests imprimessin un manifest (GUILLAMÓN, Agustín. Josep Rebull : la vía […] op. cit., p. 18).

[43] SOLANO, Wilebaldo. “La Juventud Comunista Ibérica (POUM) en las jornadas de mayo de 1937 en Barcelona”. En: Los Sucesos de mayo de 1937 : una revolución en la República. Fundación Andreu Nin en colaboración con la Fundación Salvador Seguí [eds.]. Barcelona : Pandora Libros, cop. 1988, p. 164; GUILLAMÓN, Agustín. “La Agrupación […] op. cit., p. 36.

[44] CÈL·LULA 72 DEL P.O.U.M. DE BARCELONA. “Las Jornadas de Mayo”. Boletín interior : órgano de discusión para el II Congreso del Comité Local de Barcelona del Partido Obrero de Unificación Marxista, nº 2 (29 Mayo 1937), p. 8; en aquesta mateixa pàgina també s’informà de que “La cél. 72 posee un plano de Barcelona con las barricadas y posiciones de ambos lados durante la lucha. Su examen es altamente interesante. Está a disposición de todos los camaradas”.

[45] OEHLER, Hugo. “Barricadas […] op. cit., p. 51.

[46] Carta de William Krehm a B. J. Field (8-V-37), Arxiu privat de William Krehm.

[47] KREHM, William. “Barricades in Barcelona!”. Labor front, v. 4, no. 1 (June-July, 1937), p. 1, 5; una versió més resumida aparegué després dins d’un fullet (“Barricades in Barcelona”. En: KREHM, William. Spain : revolution and counter-revolution. [Toronto?] : League for a Revolutionary Workers Party, 1937, p. 40-44).

[48] OEHLER, Hugo. Barricades in Barcelona : the first revolt of the proletariat against the capitalist People’s Front : eyewitness account : Barcelona May 15, 1937. [Chicago ; New York] : Demos, [1937] (traduït en: OEHLER, Hugo. “Barricadas […] op. cit., p. 29-56).

[49] OEHLER, Hugo. “Barricadas […] op. cit., p. 53.

[50] Z.  “Letters from Barcelona picture bourgeois-Stalinist repressions”. Socialist appeal, v. 1, no. 4 (September 4, 1937), p. 7.

[51] CÈL·LULA 72 DEL P.O.U.M. DE BARCELONA. “Las Jornadas […] op. cit., p. 8, 6-7 (retraduït del castellà a l’anglès, de l’anglès al francès, i del francès al castellà, en: REBULL, Josep. “Adición a las contratesis sobre las Jornadas de Mayo”. En: TROTSKY, L. La revolución […] op. cit., v. 2, p. 510-513).

[52] CÈL·LULA 72 DEL P.O.U.M. DE BARCELONA. “La consigna “Gobierno CNT-UGT”“. Boletín interior : órgano de discusión para el II Congreso del Comité Local de Barcelona del Partido Obrero de Unificación Marxista, nº 2 (29 Mayo 1937), p. 4.

[53] OEHLER, Hugo ; BLACKWELL, Russell. “The slogan of a CNT-UGT Government” (20-V-37), Hugo Oehler Papers, folder 9, Robert D. Farber University Archives & Special Collections Department, Brandeis University (també en: Hugo Oehler Collection, box 1, folder 3, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University). El document està escrit a màquina i porta el títol entrecomillat ““For a CNT-UGT Government”” (exemplar de la Tamiment Library, New York University), el qual fou corregit posteriorment a mà, incloent el títol, que fou canviat a “The slogan of a CNT-UGT Government” (exemplar del Robert D. Farber University Archives & Special Collections Department, Brandeis University).

[54] Carta de Russell Blackwell a Hugo Oehler (21-VII-37), Hugo Oehler Papers, folder 13, Robert D. Farber University Archives & Special Collections Department, Brandeis University).

[55] Carta de Russell Blackwell a Charles i Lois Orr (21-VII-37), Lois and Charles Orr Papers, Labadie Collection, University of Michigan).

[56] KREHM, William. “Spanish Revolution being betrayed by Stalinists”. The Workers’ voice, v. 4, no. 2 (February, 1937), p. 6.

[57] KREHM, William. “Crisis nears in Spain”. The Workers’ voice, v. 4, no. 3 (March 20, 1937), p. 1, 6.

[58] Carta de William Krehm a B. J. Field (4-IV-37), Arxiu privat de William Krehm.

[59] Carta de William Krehm a Aubrey (30-III-37), Arxiu privat de William Krehm; èmfasi en l’original.

[60] “Workers under attack by Spanish governments”. The Workers’ voice, v. 4, no. 4 (April 26, 1937), p. 6.

[61] Carta d’Hugo Oehler (18-II-37), Hugo Oehler Papers, folder 3, Robert D. Farber University Archives & Special Collections Department, Brandeis University.

[62] Vegeu: ORR, Lois; ORR, Charles. Letters from Barcelona : an American woman in revolution and civil war. Edited by Gerd-Rainer Horn. Houndmills : Palgrave Macmillan, 2009, p. 139. Efectivament, algunes cartes d’Oehler porten el segell “Revolutionary Workers League. Central Committee. Delegación en España” (vegeu, per exemple: carta d’Hugo Oehler al P.C. de l’R.W.L. (15-IV-37), Hugo Oehler Collection, box 1, folder 2, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University).

[63] Carta d’Hugo Oehler al P.C. de l’R.W.L. (1-III-37), Hugo Oehler Papers, folder 3, Robert D. Farber University Archives & Special Collections Department, Brandeis University; ídem (5-III-37), Hugo Oehler Collection, box 1, folder 1, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University.

[64] “Imperialists agree on “peace” against Spanish workers : Marxian party can turn tide toward revolution”. The Fighting worker, v. 2, no. 2 (March 1, 1937), p. 1.

[65] “What do you say? : help build a Marxist party in Spain”. The Fighting worker, v, 2, no. 2 (March 1, 1937), p. 2.

[66] Carta d’Hugo Oehler i Russell Blackwell a Louis Basky i al P.C. de l’R.W.L. (3-IV-37]), Hugo Oehler Collection, box 1, folder 2, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University.

[67] OEHLER, Hugo (“Edward H. Oliver”). Sixth […] op. cit., p. 7.

[68] Carta d’Hugo Oehler i Russell Blackwell al P.C. de l’R.W.L. (19-IV-37), Hugo Oehler Papers, folder 7, Robert D. Farber University Archives & Special Collections Department, Brandeis University (també en: Hugo Oehler Collection, box 1, folder 2, Tamiment Library – Wagner Archives, New York University.

[69] En aquest sentit, son prou clarificadores les crítiques que Munis realitzà en el tercer número de La Voz leninista (MUNIS, G. “Carta a un obrero poumista : la bandera de la IV Internacional es la única bandera de la revolución proletaria”. La Voz leninista, nª 3 (5 febrero 1938) (reproduït en: Documentación […] op. cit., p. 173-178)).

[70] CÈL·LULA 72 DEL P.O.U.M. DE BARCELONA. “Por una discusión democrática : pequeño comentario”. Boletín interior : órgano de discusión para el II Congreso del Comité Local de Barcelona del Partido Obrero de Unificación Marxista, nº 1 (23 Abril 1937), p. 5; èmfasi en l’original.

[71] WOLF, Erwin. “Informe de España, 21 de julio de 1937”. En: TROTSKY, L. La revolución […] op. cit., v. 2, p. 402.

 

 

También podría gustarte

Los comentarios están cerrados.

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More