Quan la història l’escriuen els vencedors

Publicidad

Por Jordi Córdoba

És ben conegut que la història l’escriuen habitualment els vencedors. Textos històrics pròpiament dits i nombrosos articles en els mitjans de comunicació contenen subtils o explícites manipulacions de la realitat, bé per acció o bé per omissió. Pràcticament sempre a favor dels vencedors, que a nivell internacional i des de la segona guerra mundial, però encara més des del final de la guerra freda, significa parlar dels Estats Units (EUA) i els seus aliats, països que avui dominen bona part de les grans empreses de comunicació (premsa, ràdio, televisió, internet…)

Una primera mostra de la manca de neutralitat la podem observar en relació a la segona guerra mundial. Ningú o gairebé ningú s’atreviria a dubtar avui de l’existència de l’holocaust, l’anomenada endlösungun (solució final) en alemany o shoah en hebreu, un crim sense precedents per part de l’Alemanya nazi contra el poble jueu i altres minories i dissidents polítics (comunistes, homosexuals, gitanos…), sens dubte el genocidi més gran del segle XX i que, com és lògic, ocupa milers de pàgines en els llibres d’història. Però, al mateix temps, s’ignoren o es prefereixen oblidar els crims de guerra del bàndol aliat, com els terribles bombardejos de l’aviació nord-americana i britànica contra la població civil de Dresden (Alemanya) al final de la segona guerra mundial. O, infinitament més greus, els bombardejos nuclears d’Hiroshima i Nagasaki, que alguns historiadors consideren com un inevitable mal menor, en comptes de qualificar-lo com el que realment van ser, un altre més entre els majors genocidis de la història. Els noms d’Auschwitz, Mauthausen, Hiroshima o Nagasaki són tots per igual una inqualificable vergonya per a la humanitat.

El final de la segona guerra mundial també va suposar la divisió de Corea. D’una banda, el règim estalinista de Corea del Nord, amb Kim il Sung i els seus successors, des de llavors un dels principals enemics dels Estats Units. D’altra banda, Corea del Sud, ferma aliada dels EUA, que va patir una despòtica dictadura sota el règim dels generals Park Chung-hee (1961-1979) i Chun Doo-hwan (1980-1987), evidentment molt menys coneguda que la dels veïns del Nord.

També en el seu dia es va parlar molt de la guerra del Vietnam de 1955 a 1975. Però mai es van denunciar prou algunes matances com la de My Lay, on les tropes dels Estats Units van assassinar l’any 1968 a prop de 500 persones, entre elles nombroses criatures, dones i ancians. Sense oblidar la utilització d’armes de destrucció massiva tan mortíferes com el napalm, un potent compost de gasolina i sabons d’alumini que provocava a les seves víctimes una mort horrible, fossin soldats, guerrillers o camperols vietnamites, cremant-los vius sense afectar pràcticament  a les construccions i altres béns materials.

El mateix podem dir d’un intencionat oblit, tot i que el nombre de víctimes fos bastant menor, d’una altra massacre, la provocada per l’exèrcit britànic, des de fa molt anys principal aliat dels Estats Units, a Derry, Irlanda del Nord, coneguda com a «Bloody Sunday «. Un “diumenge sagnant » durant el mes de gener de 1972, en què 14 persones van morir durant la repressió d’una manifestació pacífica. Un oblit similar al del mur de Belfast, que ha separat durant molts anys la ciutat entre la zona unionista pro-britànica i la republicana pro-irlandesa, infinitament menys conegut que el mur de Berlín. I, relacionats amb aquests murs, l’oblidada i encara llunyana reunificació irlandesa, en contrast amb els milers de llibres o articles dedicats a la divisió i la reunificació alemanya.

També podem veure com s’esmenten periòdicament els certament tràgics esdeveniments de la plaça de Tiananmen a Pequín el 1989, mentre amb prou feines es fa referència a massacres com la ja recordada més amunt de les tropes americanes a My Lay, Vietnam o les de l’exèrcit turc, també membre de la OTAN, contra el poble kurd des de 1978, entre molts altres exemples que podríem esmentar. I trobarem abundant informació sobre els independentistes del Tibet a la Xina, però molt poques mencions a l’independentisme a Puerto Rico, una veritable colònia nord-americana sota la fal·làcia d’estat lliure associat. També sentirem parlar àmpliament de la manca de respecte dels drets de les minories nacionals al Tibet mateix, però molt poc de les victòries electorals dels comunistes a les eleccions democràtiques del Nepal, justament a l’altra banda de l’Himàlaia.

De la mateixa manera, es parla cada any, i molt àmpliament, de l’aniversari de l’intent de cop d’estat de 1991 contra Mikhaïl Gorbatxov, que va acabar provocant l’enfonsament de la Unió Soviètica i de tot el bloc de l’Est. Però s’esmenta ben poc l’aniversari de l’anomenat «cop institucional» (sic) amb centenars de morts que, dos anys més tard, va ordenar Boris Ieltsin, aleshores ferm aliat dels Estats Units, amb les impactants però poc conegudes imatges dels tancs i altres vehicles blindats assaltant i bombardejant un Parlament democràtic que qüestionava la seva autoritat.

Encara en relació amb la Unió Soviètica, molts textos ens parlen del gran triomf per a la llibertat que va representar el seu desmembrament durant els anys 1990 i 1991, amb la secessió de Geòrgia, Bielorússia, Ucraïna o les repúbliques bàltiques, entre d’altres. Alhora, es considera un «triomf de la llibertat» la derrota dels secessionistes a Estats Units entre 1861 i 1865 per part dels estats que van proclamar una nova Confederació independent (Geòrgia, Florida, Alabama, Louisiana, Texas, Virginia, Arkansas …), i que va portar a la cruenta guerra de Secessió, on el conflicte unionisme – secessionisme va pesar tant o més que el de partidaris i detractors de l’esclavisme.

Tampoc s’esmenten gairebé les desenes de milers de morts que han provocat, directament o indirectament, les intervencions militars dels Estats Units i els seus aliats a l’Afganistan des de 2001, a l’Iraq des de 2003 o a Líbia des de 2011, igualant o multiplicant sovint i enormement les víctimes que es produïen abans de la intervenció estrangera, per part de règims evidentment repressius, però a més anti-americans, com van ser els de Saddam Hussein o Muammar-el-Gadaffi. El mateix podem dir de la guerra civil a Síria des de 2011, on es parla molt més de la intervenció russa que dels bombardejos de tropes de l’OTAN, especialment de Turquia i dels propis EUA.

Sembla que tampoc interessa esmentar excessivament el genocidi que practica Israel, un altre dels grans aliats dels EUA, contra el poble palestí. Tan sols des de l’any 2008 han mort a la franja de Gaza prop de 4.000 palestins, la majoria civils, en els bombardejos de l’aviació i dels carros de combat sionistes, entre ells nombrosos nens, dones i persones d’edat avançada, en una injusta i desproporcionada represàlia pels atacs de grups armats palestins en què van morir, durant aquests mateixos anys, prop d’un centenar d’israelians, la pràctica totalitat militars. L’ocupació de Palestina per l’exèrcit hebreu, i l’expulsió progressiva dels seus habitants, ha culminat en un nou i immens mur de la vergonya a Cisjordània, evidentment també molt menys conegut que el mur de Berlín.

Fins i tot, i malgrat les reivindicacions d’imparcialitat i defensa de la llibertat de premsa de la que presumeix Reporters Sense Fronteres (RSF), una organització no governamental finançada en bona part per fundacions nord-americanes de més que dubtosa neutralitat, hem de qüestionar clarament el seu paper. RSF critica durament Cuba o Veneçuela per les suposades restriccions a la llibertat d’expressió, alhora que ignora interessadament les desenes de dictadures pro-americanes. És ben conegut que mai va denunciar l’assassinat del periodista espanyol José Couso per les tropes dels Estats Units durant la invasió de l’Iraq, el 2003. I és que, lamentablement, un cop més la història l’escriuen els més poderosos.

Foto: Massacre de My Lai, a Vietnam, per part de les tropes dels Estats Units (març de 1968)

(Versión disponible en castellano en: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=220182)

También podría gustarte

Los comentarios están cerrados.

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More