Pensar clar per decidir amb precisió

Pensar clar per decidir amb precisió

Car la situació, si estàs una mica imbuït en els temes socials amb un sentit d’ auto – reconeixement de la teva ubicació (condició) dins de l’escala social, i a més tens clar o comences a clarificar què és el que caldria fer o tenir per avançar en un sentit de justícia més igualitària; i encara més, si visualitzes que aquell horitzó mínim és proper, abastable i realment possible, aleshores és que la feina de les CUPs, la construcció de l’eina tàctica de l’espai de la Unitat Popular juntament amb les puntes d’iceberg que van sortint a la premsa pública, han anat conformant una opinió generalitzada, que ha estat la que ha donat embranzida per a que partits com CiU vulguin posar-se endavant, com a façana de la reivindicació popular, però amb “seny”: ni parlar-ne de independència.

Que hagin sorgit les plataformes ciutadanes del Dret a Decidir, els nombrosos referèndums populars pel sí a la independència no reconeguts pels que representen la “dependència” i no vinculants pels que volen Catalunya sota el domini espanyol i que però amb vacil·lacions van rebre el recolzament per part d’algunes autoritats que no estan plenament en el bàndol espanyol, tenen millor visió de futur per si s’arriba a un escenari totalment nou en un futur que es veu més proper d’assolir abans que la Guàrdia Civil pugui arribar a controlar militarment el territori del principat, és un símptoma clar que alguna cosa està canviant.

Aquest canvi no es pot obviar i aïllar-se veient futbol o curses de cotxes.

Si es té un mínim de claredat política (a diferència dels governs d’ Espanya) aleshores és quan una persona, un partit que mai s’hagués atrevit es sent forta per vendre’ns una imatge combativa, es posa al davant i es mostra com a conductor. Quan albiren el tsunami volen preparar el tren ones per guanyar posicions en nom del perill que s’apropa però sense pensar en canviar res més que els actors que interpretin el paper protagonista del joc dins de la mateixa pel·lícula: el capitalisme.

Aquests moments que hom pot pressentir com a una situació estranya, fora de lloc perquè no és el quotidià que ens han estat posant i ens ha estat passant a diari, quan de repent no es parla que Mas va fer les retallades abans que Rajoy, que governa amb el recolzament del PP però que s’enfronta fent paperines amb el rei i vol donar una imatge de resolució i determinació en representació diu, del plebiscit que va representar la manifestació pública i popular de l’11S, és que quelcom fora del seu control i del nostre enteniment, per nou i diferent, està succeint.

Mas va dir que davant situacions excepcionals calien decisions excepcional, i en té raó, més si cal salvar la seva pròpia posició.

Però des de la visió del poble treballador, el sentiment transversal de la necessitat de la independència per tal de poder recuperar el nostre nivell de vida, és molt ampla i compartida fins i tot pels que no són catalans d’origen. Perquè?

Perquè els números manen, és lògic.

No entraré a fer l’anàlisi d’economistes però afegiré que fins i tot dins del sistema d’opressió d’una classe majoritària per part dels representants d’una classe associada al capital financer internacional minoritària, fent una simple evolució democràtica i burgesa de caire nacional, si fos honesta, si els lladres d’ara per mor de la pàtria estiguessin disposats a deixar de robar i de súper explotar, tots viuríem millor que ara sota l’Espanya sòcia de l’Europa de la Merkel.

Això ho saben tant Mas, com el PSC i la resta dels espanyolistes que van votar en contra. I aquí està la seva debilitat i l’as a la màniga d’en Mas.

Això ho saben les “esquerres plurals” com IC-V o EUia, i unes posaran l’accent en l’ecologisme o d’altres en la solidaritat obrera amb els obrers espanyolistes abans que es consumi una independència clara i diàfana que permeti continuar en un procés creixent construint dins de les masses amb la visió dels interessos de la classe obrera, un procés d’alliberament social dins el marc general de l’alliberament nacional.

Es presentaran molts panorames i escenaris canviants nous, diferents i on cadascú estarà o es col·locarà amb el grup del qual es senti part conscientment.

Pot ser que si no han aprés res, els que el 1936 cridaven: “Primer guanyar la guerra i després fer la revolució”, alhora facin una inversió volent tenyir-la d’obrerisme: “Primer el socialisme i després la independència”, però qui tingui clar els principis, el desenvolupament històric i els objectius plantejats, qui hagi treballat, recolzat o participat activament no des de una dècada, sinó des del segle passat i no s’ha quedat amb els estatus dogmàtics i tancats ni els infantilismes pamfletaris, avui estarà organitzat o recolzant l’organització i necessita un mirall, reclamen un far que permeti avançar cap un horitzó segur i un destí anhelat.

El 25 de novembre no s’hi val el vot útil, calen vots clars i definits per a aconseguir estar al Parlament com per a mesurar des d’aquest punt de vista burgés, del pes quasi bé real de l’encert de les propostes que s’han portat a mans, oïdes i ulls del poble.

Sota un programa clar, concret, definit i sense esquerdes s’ha de presentar una candidatura que sigui referent de les masses conscients al Parlament de Catalunya cap a la Independència.

La justesa o estretor de les nostres mires serà la que ho permetrà o no.

No hi haurà temps per a fer pressupostos de llarga durada sinó posar les llambordes per afermar el camí sense la dependència d’Espanya i per a prendre les nostres pròpies decisions.

Poden haver coalicions, però dins d’aquest programa que ni es revolucionari ni socialista, sinó que és el programa de la Unitat Popular per tal d’assolir els objectius que omplin de concreció els somnis de les més extenses majories del poble de Catalunya.

Per tal d’avençar pel lluminós camí de l’emancipació d’un poble amo dels seu propi destí, cal una proposta clara, única i ben diferenciada de tot l’ amanit fins ara pels que han portat el mànec de la paella o pel que han entrat en el joc parlamentari d’escoltes de seguretat, cotxes oficials i luxes allunyats de la ciutadania.

Sobre les Candidatures d’Unitat Popular recau la responsabilitat històrica d’aconseguir complir amb el paper que els hi pertoca.

Tenen les eines teòriques, orgàniques i socials, només cal assumir la responsabilitat de l’hora.

L’àmbit de la Unitat Popular no es pararà encara que molts s’abaixin per no estar en condicions de continuar endavant.

Cal una bancada vermella i estelada al Parlament de Catalunya. La primera del segle XXI.

VISCA LA TERRA!

2 d’octubre de 2012.

Ferran Jofre

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS