Onze de Setembre: Libertad presos políticos, retorno de exiliados/as ¡Catalunya tiene derecho a decidir! (cast/cat)

Publicidad

Por Corrent Roig

Diada Nacional catalana 2o18:

Libertad presos políticos, retorno de exiliados/as ¡Cataluña tiene derecho a decidir!

RECUPEREMOS EL ESPÍRITU DEL 1-O

 

A medida que se acerca el 11 de septiembre, la tensión política no deja de crecer. C’s, con Rivera al frente, en una
competición desbocada con el PP, moviliza bandas de gente con la cara tapada y palos para sacar lazos amarillos y convoca una manifestación donde agreden a un periodista y se exhibe simbología nazi, mientras gritan vivas al rey, a la Guardia Civil y a la unidad forzada de España. PP y C’s exigen a Sánchez mano dura contra la Generalitat y que vuelva a aplicar el artículo 155.

En esta situación, el Gobierno Sánchez muestra cobardía e impotencia. No planta cara a C’s y PP. Habla de diálogo con la Generalitat, pero no se atreve ni siquiera a exigir a los fiscales que retiren las acusaciones de rebelión contra los ex consellers encarcelados, cuando todo el mundo sabe que no se sostienen. Incapaz de hacer frente a las presiones del aparato judicial, financia con dinero público los litigios particulares de Llarena en Bélgica. Se ratifica en que nunca negociará un referéndum de autodeterminación y no esconde que volvería a aplicar el artículo 155 si la Generalitat emprende la vía unilateral. En la cuestión catalana, como en la económica y la cuestión social, el Gobierno Sánchez no va más allá de cambios cosméticos.

Por su parte, el presidente Torra, de acuerdo con Puigdemont, calienta el discurso, anuncia que no aceptará la sentencia del Supremo contra los ex consellers y que, si Sánchez no pacta un referéndum de autodeterminación, quedará abierta la vía unilateral. Pero no podemos olvidar que la dirección independentista, después del 1 de octubre, cuando tenía las mejores condiciones para hacerlo, no proclamó la república catalana ni llamó a levantarse para defenderla. La ex consellera Ponsatí fue muy clara cuando reconoció que “jugábamos al póquer e íbamos de farol”. A la hora de la verdad, entregaron las instituciones sin resistencia y aceptaron las elecciones del 155.

Con estos antecedentes, nadie sabe el alcance de la iniciativa del presidente Torra y no son pocos los que ven una maniobra de presión al gobierno Sánchez cara a los próximos juicios. Tampoco sabemos qué quiere decir cuando declara que no aceptará las sentencias del Tribunal Supremo: ¿está dispuesto a liberar a los presos políticos, ahora que están en prisiones catalanas y bajo tutela de la Generalitat? Todo el mundo sabe, por otro lado, que en todos estos movimientos hay una pugna soterrada con ERC por la hegemonía del movimiento independentista.

Desde el punto de vista de la clase trabajadora, no tenemos nada que ganar y sí mucho que perder apoyando la unidad forzada española y a las fuerzas reaccionarias que la defienden, cada vez más alineadas con la ultraderecha europea.

Llamamos a los sectores más conscientes de la clase trabajadora y de la juventud a continuar por el camino que abrimos el 1-O y 3 de octubre con la huelga general: enfrentándonos a la represión del Estado contra el independentismo y defendiendo como los primeros el derecho soberano de Cataluña a decidir. Lo tenemos que hacer porque queremos una unión libre y no forzosa, una unión de repúblicas construida con el resto de pueblos del Estado, liberada de la monarquía heredera del franquismo. Algunos dirán que retomar la lucha por el referéndum y por el derecho a decidir es volver atrás y que ya tuvimos el 1-O. Pero más allá de los deseos y ante la traición de la dirección independentista de Puigdemont y Junqueras, que invalidaron los resultados del referéndum del 1-0 legitimando las elecciones del 21 de diciembre, ahora toca reconstruir una mayoría por el derecho a la autodeterminación. Corresponde a los sectores más conscientes de la clase trabajadora encabezar esta lucha necesaria que encontrará la oposición de la burocracia sindical de CCOO y UGT.

Al mismo tiempo, tenemos que exigir en el Parlamento de Cataluña que aplique de manera soberana y sin demora las leyes sociales recurridas por Rajoy y suspendidas por el Constitucional y que apruebe las reivindicaciones básicas del pueblo trabajador, como por ejemplo la derogación de las reformas laborales del PP y de Zapatero, un Salario Mínimo Interprofesional obligatorio de 1100 €, una pensión mínima de 1080 € cómo reclama la Marea Pensionista, o la prohibición de desahucios por razones sociales. En esta batalla nos encontraremos enfrente al PP y C’s, pero también al gobierno Sánchez y al de Torra.

 


 

Diada nacional catalana 2018:

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS! RETORN DELS EXILIATS/DES! CATALUNYA TÉ DRET A DECIDIR! RECUPEREM L’ESPERIT DE L’1-O

 

Segons s’apropa l’Onze de Setembre, la tensió política no para de créixer. C’s, amb Rivera al capdavant, en una competició desbocada amb el PP, mobilitza bandes de gent amb la cara tapada i pals per treure llaços grocs i convoca una manifestació on agredeixen un periodista i s’exhibeix simbologia nazi, mentre criden visca el rei, la Guàrdia Civil i la unitat forçada d’Espanya. PP i Ciutadans exigeixen a Sánchez mà dura contra la Generalitat i que torni a aplicar l’article 155.

En aquesta situació, el Govern Sánchez mostra covardia i impotència. No planta cara a C’s i PP. Parla de diàleg amb la Generalitat però no s’atreveix ni tan sols a exigir als fiscals que retirin les acusacions de rebel·lió contra els exconsellers empresonats, quan tothom sap que no s’aguanten per enlloc. Incapaç de fer front a les pressions de l’aparell judicial, finança amb diners públics els litigis particulars de Llarena a Bèlgica. Es ratifica en què mai negociarà un referèndum d’autodeterminació i no amaga que tornaria a aplicar l’article 155 si la Generalitat emprèn la via unilateral. En la qüestió catalana, com en l’econòmica i la qüestió social, el Govern Sánchez no va més enllà de canvis cosmètics.

Per la seva banda, el president Torra, d’acord amb Puigdemont, escalfa el discurs, anuncia que no acceptarà la sentència del Suprem contra els exconsellers i que, si Sánchez no pacta un referèndum d’autodeterminació, quedarà oberta la via unilateral. Però no podem oblidar que la direcció independentista, després de l’1 d’Octubre, quan tenia les millors condicions per fer-ho, no va proclamar la república catalana ni va cridar a aixecar-se per defensar-la.L’exconsellera Ponsatí va ser molt clara quan va reconèixer que “jugàvem al pòker i anàvem de farol“. A l’hora de la veritat, van entregar les institucions sense resistència i van acceptar les eleccions de l’article 155.

Amb aquests antecedents, ningú sap l’abast de la iniciativa del president Torra i no són pocs els que hi veuen una maniobra de pressió al govern Sánchez cara als propers judicis. Tampoc sabem què vol dir quan declara que no acceptarà les sentencies del Tribunal Suprem: està disposat a alliberar els presos polítics, ara que estan en presons catalanes i sota tutela de la Generalitat? Tothom sap, per una altra banda, que en tots aquests moviments hi ha una pugna soterrada amb ERC per l’hegemonia del moviment independentista.

Des del punt de vista de la classe treballadora, no tenim res a guanyar i sí molt a perdre donant suport a la unitat forçada espanyola i a les forces reaccionàries que la defensen, cada cop més alineades amb l’ultradreta europea.

Cridem als sectors més conscients de la classe treballadora i de la joventut a continuar pel camí que vam obrir el 1-O i el 3 d’Octubre amb la vaga general: enfrontant-nos a la repressió de l’Estat contra l’independentisme i defensant com els primers el dret sobirà de Catalunya a decidir. Ho hem de fer perquè volem una unió lliure i no forçosa, una unió de repúbliques lliures construïda amb la resta de pobles de l’Estat, alliberada de la monarquia hereva del franquisme. Alguns diran que reprendre la lluita pel referèndum i pel dret a decidir és tornar enrere i que ja vam tenir l’1-O. Però més enllà dels desitjos i davant la traïció de la direcció independentista de Puigdemont i Junqueras, que van invalidar els resultats del referèndum de l’1-0 legitimant les eleccions del 21 de desembre, ara toca reconstruir una majoria pel dret a l’autodeterminació. Correspon als sectors més conscients de la classe treballadora encapçalar aquesta lluita necessària que trobarà l’oposició de la burocràcia sindical de CCOO i UGT.

Al mateix temps, hem d’exigir al Parlament de Catalunya que apliqui de manera sobirana i sense demora les lleis socials recorregudes per Rajoy i suspeses pel Constitucional. I que aprovi les reivindicacions bàsiques del poble treballador, com ara la derogació de les reformes laborals del PP i de Zapatero, un salari mínim interprofessional obligatori de 1100 €, una pensió mínima de 1080 € com reclama la Marea Pensionista, o la prohibició de desnonaments per raons socials. En aquesta batalla ens trobarem enfront el PP i C’s, també el govern Sánchez i el de Torra.

 

 

Diada nacional catalana 2018: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS! RETORN DELS EXILIATS/DES! CATALUNYA TÉ DRET A DECIDIR! RECUPEREM L’ESPERIT DE L’1-O

 

 

Corriente Roja

 

 

También podría gustarte

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More