No és una qüestió de democràcia
Per Joan Gil
Jordis, consellers, els joves d’Altasasu, l’Alfón, … i tants d’altres dels quals pocs recordem i que també estan a la presó. Alliberament i amnistia per tots els presos polítics, no només pels nostres. I parlo dels més recents. No del periodista Xavier Vinader o dels anarquistes detinguts en les operacions Pandora. I parlo d’empresonaments, i no de desapareguts, i no de morts que diuen que són per causa natural però que tenen moltes ombres. Tampoc de censura, o d’una censura indirecta via multes econòmiques astronòmiques a publicacions independents per acabar tancant-los el projecte empresarial i cooperatiu, etc. Tampoc del terrorisme d’estat clàssic, i conegut, dels GAL, de l’Operació Galaxia, o de la dictadura franquista, en el que els grans dirigents operatius i polítics han quedat impunes. Us podria parlar de tancaments de diaris com Egunkaria, pel sol fet de ser independentistes. Com també dels segrestos i continues querelles i judicis dels valents d’El Jueves. Que una revista satírica preocupi més al Poder polític i econòmic espanyol que tot un conjunt de tertulians polítics, és significatiu.
I és cal dir-ho clar. En l’etapa democràtica de l’Estat espanyol des de l’inici fins a dia d’avui hi ha hagut presos polítics, i no pocs. Ni és una novetat ni sembla que sigui el final d’una època jove d’una democràcia en construcció i novella. Es tracta de l’últim recurs però és usat quan consideren que no hi ha més remei.
A part dels coneguts líders socials Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, que porten més d’un mes empresonats -sense encara ser jutjats, per organitzar (de fet, les van canalitzar, perquè les convocatòries van sorgir espontànies) les concentracions de repulsa davant els escorcolls i detencions a les Conselleries. Quan el Ministre va dir tumultuoses, va obrir la porta judicial a trobar una argumentació jurídica per deternir-los. A ells, que havien estat criticats per molts manifestants que conec per voler col·laborar amb la Guàrdia Civil. Ni tampoc als membres del govern legítim: el vicepresident Junqueras, i set consellers. Sinó a tants d’altres com el sindicalista andalusista Andrés Bolado i els abertzales d’Altasasu (Alsasua) i tants caps de turc contra el moviment obrer, els moviments juvenils i els vells i nous moviments socials com el vaguista Alfón. Alguns han comès delictes, això és cert, i me n’he informat per ser prou honest; però no se’ls pot tractar de terroristes. Potser per escarmentar però la justícia no és venjança.
En el rerefons polític hi ha la por dels poderosos econòmics de no poder continuar disposant de la xarxa de privilegis que li assegura l’Estat burgès – que com és liberal democràtic, rep la legitimitat social necessària per tal de no abusar de la repressió i tan sols oprimir.
No volen anarquistes intel·lectuals que organitzin la revolta social davant tants casos de corrupció política, repressió policial i adoctrinament mediàtic i publicitari. I parlo d’anarquistes que aposten per l’educació i la desobediència civil; que són la majoria. Al poder polític i econòmic no li agraden les vinculacions internacionals entre catalans, italians i altres europeus que busquen desestabilitzar l’economia capitalista i l’ordre social establert; alguns certament per la via de l’acció (violenta) directa. Els darrers són l’excusa per detenir-los a tots.
I l’excusa és habitual: possible delicte de terrorisme (internacional, si poden afegir). I cap a l’Audiència Nacional. On continuen els vells franquistes del Tribunal d’Orden Público controlant la maquinària repressora judicial amb la màscara del parlamentarisme democràtic burgès. Evidentment que no és una qüestió de democràcia.