El primer d’octubre no va ser cap delicte del qual calga defensar-se davant ningú, sinó una epopeia digníssima i heroica, en què un país unit com no ho havia estat mai va defensar la democràcia i les llibertats contra l’atac indigne d’un estat que no es pot considerar democràtic.

El primer d’octubre no va ser cap error, en cap moment, sinó l’encert més gran del procés cap a la independència, el dia que ens va posar per primera volta davant la possibilitat de guanyar. Un dia del qual ens sentim profundament orgullosos.

Però, per damunt de tot i ja per sempre, el primer d’octubre és la línia que separarà la possibilitat de ser assimilats de la de ser lliures, la ratlla que obre un abisme entre l’acatament forçós de les lleis espanyoles i la democràcia exercida en llibertat per la gent, la divisòria entre la comunitat autònoma i la república.

Entenguem-ho per enfilar el futur. Assumim-ho per fugir del present. Proclamem-ho per respectar allò que vàrem fer. ​