Maig del 68, 40 anys desprès

4

Quaranta anys després d'aquell maig francés que convulsionà el món

Van ser joves estudiants que de forma espontània a la Universitat de Nanterre , al front dels quals hi havia Daniel Cohn-Bendit, els que van iniciar protestes ara fa quaranta anys, a l'ampar d'aquella hermosa frase l'imaginació al poder.

Somni utòpic?Només amb utopia podem canviar el futur del món, perquè, com diu Pere Casaldàliga, som obrers de l'utopia.

El moviment va produir-se rera la Festa del Treball de l'1 de maig, o­n milers de persones es van manifestar.

Aquells joves de Nanterre ja havien sortit al carrer el mes de març per protestar contra la guerra del Vietnam i per les llibertats polítiques que NO tenien en el campus, i es van enfrontar amb la policia de forma dura.

El Govern i l'oposició ho van titl.lar «d'escalfament jovenil, propi de nois de casa bona». Tampoc ho entenien els comunistes que els acusaren de servir el capitalisme.

Tot i que el moviment va ser efímer, va ser el desencadenant de tot el que vindria a continuació: la Sorbona es suma als de Nanterre i, poc a poc els treballadors de diferents empreses automobilistiques, gent de la Premsa, radio, TV, que organitzen la major vaga obrera de la història. Malgrat que sempre l'havien venuda com a vaga dels estudiants, poc a poc els historiadors van reconèixer que era el maig obrer, el que succeia, era que no coneixien els liders obrers -sempre muts per imposició legal- si els dels estudiants.

França va romandre paralitzada unes sis setmanes. Les referències escrites parlen de 9 milions de treballadors en vaga, tres vegades més que la del Front Popular també a França l'any 1936.

No reclamaven pels seus interessos particulars sinó per tal que el ciutadà fos el centre de tota mena&nbsp d'acció política i que els politics haurien d'actuar NOMÉS per delegació dels ciutadans.

El món d'avui, 40 anys després, és dels ciutadans?

Resulta curiós parlar de causes, fa molt temps que dic que ens trobem en una situació similar, el ser humà ha perdut la memòria, i novament som víctimes, igual que ho eren aquells francesos l'any 1968, de les mateixes greuges. Però tothom calla…

No patim la guerra de Vietnam però si moltes altres. Qui dóna el tret de sortida? Si algú reclama, de què serveix? Per què es fa la guerra? Per poder vendre armes? Qui hi guanya?

És ben conegut de tots, el món és de l'Economia i l'espantall, Bush. Quina responsabilitat tenim nosaltres respecte el futur de la Humanitat? I del que es fa i desfà a casa nostra?

Aquell maig francés diuen que és irrepetible, que ens mostrà el cami cap a la democràcia (???)Quina?

Penso fermament que la toleràcia ciutadana ha tocat fons, és exgerada, està massa avesada a dir Amén, deixa que li facin gols a dojo, ens ho empassem tot dient, aixó és el que toca ara. Mer comodisme. Si els ciutadans d'arreu ens unissim i actuessim a l'ensems, reclamant un món per a tothom, més just i solidari, si estiguessim convençuts de que el món és de tots i per tant hem de compartir tot el que en aquest moment s'hi troba, si fossim capaços d'escoltar l'altre sense reticències de si és blanc o negre o groc, que l'aigua, el menjar i l'energia han de ser distribuits per un igual, estic convençuda de que hauríem sortir novament al carrer, per exigir, als que estan al front dels governs del món, que volem compartir una altra manera de viure, digna, igual per a tots, i que aquells que no hi estiguin d'acord, pleguin de les seves responsabilitats, que comencin un nou caminar prop dels altres. Descobriran facetes humanes de les quals no tenen coneixement. No haurien de patir per guardar les seves propietats, s'adonarien del valor de les coses, dels amics, de la familia, ara postergats per falta de temps. Si no podien viatjar, -perquè els pobres no poden viatjar- es podrien dedicar a fer ús de la paraula amb els que tenen aprop i no coneixen. Descobririen altres opcions com el valor de l'amistat que supera les opulències, s'adonarien de coses belles que ens envolten com l'art, la literatura, la Naturalesa. Impressiona la solidaritat dels pobres. Saben ser feliços i encomanar entusiasme.

Montserrat Ponsa

monpontar@hotmail.com