Lluïsa Carrillo: ‘Com que no podem abastar tota la merda, comencem per on som’

‘No estic intranquil·la, estic indignada, que és una cosa diferent.’ Amb aquesta vehemència va respondre Lluïsa Carrillo a Manuel Marchena en una de les intervencions més recordades del judici contra el procés. Carrillo, votant de l’1-O a qui un policia va trencar la pelvis, va ser de les poques persones que va semblar arrugar l’actitud de Marchena. La visitem a Horta, a ca la seva filla, perquè ens recordi com va ser per ella el referèndum al CEIP Estel i la declaració a la sala del Suprem: ‘Ho vaig fer encantada i ho tornaria a fer.’

En alguns llocs he llegit que us dieu ‘Maria Lluïsa’ i en uns altres ‘María Luisa’?
—El meu nom és María Luisa perquè jo vaig néixer a Jaèn, però fa cinquanta anys que m’agrada que em diguin Lluïsa. Els meus pares van venir cap a Barcelona quan jo tenia catorze mesos. Primer vàrem anar a viure al Poble Sec, al Nou de la Rambla. I quan tenia tretze anys ens vàrem traslladar a la Sagrera. A vint-i-dos anys em vaig casar i vaig venir a viure aquí on fem l’entrevista, al Guinardó. I a vint-i-set vaig tornar a la Sagrera, a casa dels pares, on visc encara.

Ben barcelonina.
—Sí, però jo em sento de pertot. Per mi Catalunya és molt important i allà on sigui, sigui Girona, la plaça Eivissa o el Guinardó, me’n sentiré part.

Com va anar el dia del referèndum?
—La nit abans vaig anar a llençar les escombraries i vaig acostar-me a l’escola a demanar a quina hora volien que baixés l’endemà al matí. Em van dir a les sis, i aquella hora m’hi vaig plantar. Al cap d’una estona vaig pujar a casa perquè havia d’anar a prendre la medicació de la diabetis. Vaig tornar a baixar i vaig estar a dins l’escola amb més persones del barri mentre la gent votava. Com que sóc fumadora, vaig sortir a fora a fer una cigarreta i, tal com vaig sortir, em vaig trobar un monstre de tres metres que em va agafar de l’aixella i el coll i em va estampar contra terra. ‘Ai la meva cama, ai la meva cama!’, cridava jo, perquè porto una pròtesi al genoll. Després de l’incident vaig anar a l’Hospital de Sant Pau i em van dir que no, que al genoll no hi tenia res, però que tenia la pelvis trencada de dalt a baix. Quatre mesos de repòs, amb cadira de rodes i caminador.

En el moment en què us agredeixen havien començat a carregar?
—No. Ni sabia que eren a fora preparats per a entrar. Entre les sis i les set del matí havia vist més de cent furgonetes que pujaven per Felip II molt de pressa, però cap no s’havia aturat al col·legi. Encara. Després va passar que van venir pel carrer Josep Estivill des de la Meridiana, que és a l’altra banda d’on era jo, i quan vaig sortir, me’ls vaig trobar al davant. I ningú no em va dir que m’apartés o em posés a lloc. Bé, és que tampoc no ho hauria tolerat. Sóc una persona gran, però amb el cap molt clar. Sé què haig de fer i què vull fer. I prou. Ara, mai a la meva vida, a la meva edat i havent corregut davant els grisos, m’hauria esperat això. Va ser un xoc. Vaig pensar que érem als anys trenta. Però què coi és això? Dos dies més tard, amb cadira de rodes, vaig anar a la comissaria dels Mossos a posar la denúncia corresponent. I ara esperem el judici.

Quan us demanen de declarar al judici com a testimoni, dubteu de fer-ho?
—No, quan m’ho van proposar vaig dir: ‘I tant!’ Ho vaig fer encantada i hi tornaria. Considero que els nivells a què hem arribat són intolerables. En tots els sentits. Hem lluitat molt per tenir drets, per tenir una vida digna. I en què ha acabat tot això? En no res. Vejam, jo sóc gran i em falta poc, relativament, però tinc una néta que ha fet dos anys i un altre que en farà dos al setembre. Però no ho faig pels meus néts, ho faig per tothom! Jo sóc una ciutadana lliure i vull que els ciutadans del món siguin lliures. Però és clar, hem de començar per algun lloc. I com que no podem abastar tota la merda que hi ha, si més no comencem per on som. I aquí on som, això toca solucionar-ho ara mateix.

 

 

Quan recordeu aquell dia, tant temps després, quin sentiment us envaeix?
—De primer, de frustració enorme, de desencís enorme. Ja sabia que no érem en una democràcia plena, però en una cosa més arreglada, sí. I allò per mi va ser un cop molt dur.

La ràbia us ha desaparegut?
—Ràbia no en sento. Ells sí que han vist ràbia. Els policies deien en el judici que els votants teníem cara d’odi, però jo no les vaig veure. Els qui tenien cara d’odi eren ells. Quines ordres els van donar? Qui els les va donar? Venien a fer mal, molt mal, no solament a espantar-nos. I a aquests senyors els paguem el sou, i han de protegir la gent civil. Aquell dia van fer tot el contrari. Són ells els agressors. I encara tenen la barra de dir que nosaltres els miràvem amb odi. Què coi? Si no vaig ni tenir temps de mirar-los amb odi.

Us agradaria de seure amb el policia que us va lesionar i parlar-hi cara a cara?
—I tant! Li demanaria: ‘Com et sents? Jo sóc la dona que vas estampar a terra. Com et sents? I t’ho pregunto com a persona, no com a policia. I no em diguis que complies  un mandat. Tu ets una persona abans que policia, oi?’ Això li diria.

La vostra intervenció és recordada per la vehemència amb què us expressàveu i el moment en què Marchena us va demanar que us tranquil·litzéssiu.
—És que no estava nerviosa, estava indignada, i és molt diferent.

El fet d’estar allà, amb els presos, l’escenografia de la sala, el tribunal al davant… Us imposava haver de declarar?
—No. Jo sóc una persona que no em deixo enlluernar mai. Ni els grans edificis, ni les grans vestimentes, ni les persones il·lustres. Jo parteixo sempre de la base que cada persona és única, com tu i com jo. Jo parlava a Marchena com et parlo a tu ara. Jo allà no veia un magistrat amb tant de renom i històries. És una persona. Espero! Així que, impressionar-me, en absolut. Jo hi anava a dir què havia vist i què havia sentit, agradés al Marchena o no. Els presos sí que em van provocar molta tristesa. Aquells ulls, quan em miraven en passar… No els oblidaré mai. És que és tal l’aberració que els han fet, que no ho paeixo.

Els vàreu poder saludar?
—Quan hi va haver el recés, ells es van aixecar i els vaig poder saludar amb la mirada, res més… És que encara se’m posa la pell de gallina de recordar-ho.

 

Aviat hi haurà sentència. Quina resposta creieu que hi ha de donar la societat civil?
—Ha de ser molt i molt contundent. No podem deixar la decisió final a les mans de sis senyors i una senyora. De cap de les maneres. Quan jo vaig dir al fiscal que era una ciutadana lliure era perquè vaig anar allà a donar la meva opinió de manera nítida i clara. I si no s’escolta l’opinió dels ciutadans, on anirem a parar? Doncs a una dictadura. La cosa més important per a un país és la gent, i ha d’estar perfectament informada perquè pugui decidir, i no que ho facin quatre per ells. No ens han de donar la possibilitat d’escoltar-nos, ens la deuen, perquè puguem decidir quin país volem i com el volem. I si no et permeten de decidir, això és una mitja dictadura, així de clar. Per no dir sencera.

Us considereu independentista de tota la vida?
—No, jo sóc socialista i he canviat amb el pas dels anys. Jo no he fet mai campanya, no he participat de cap partit ni he estat mai en cap sindicat perquè sóc una persona massa clara. Sempre he sabut que la meva trajectòria no seria gaire lluent en una organització. Aleshores vaig votar Felipe González dues vegades. A la tercera ja no perquè, de tot allò que havia promès, la meitat era mentida, i el cas GAL no li perdonaré mai, com tampoc el cas Filesa i més. Jo sóc pobre, però vull gent honrada. I si no, que no es presentin. A partir d’aquí vaig començar a prendre consciència de la relació Catalunya-Espanya i cada vegada em va agradar menys. Amb els anys, ens diuen que les coses canviaran, però ai carai, han canviat cap a pitjor. L’única solució que veig és fer un país, nou, nou, nou. I els polítics d’aquí, ben lligats.

Què retrauríeu als partits independentistes?
—Ara mateix, moltes coses. Me’ls escolto i no entenc res. Jo vull saber què volen, però han de parlar clar! Així jo sabré si els puc continuar donant suport o no.

 

 

Vilaweb

 

 

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS