L’experiència a Lledoners
Por Joan Gil
La presó de Lledoners té una història complicada a la nostra comarca, el Bages. Una munió de ciutadans de Manresa, de Sant Joan Vilatorrada i sobretot del barri ric de la vila de Sant Fruitós, Pineda de Bages, que és el que està més proper a l’edifici penitenciari, es va manifestar en contra de la seva edificació en diverses ocasions, ja fa molts anys. Llavors, la meva opinió personal ja n’era favorable, i per això, mai vaig criticar l’opció que el tripartit la construís a la Catalunya Central; ens tocava per població i territori tenir-ne alguna. Però evidentment la majoria de ciutadans tot i estar d’acord amb que hi hagi presons, no la volen al costat de casa seva, o més exactament, a prop. En Ciència Política és un fenomen social molt estudiat, i es diu i té un nom (en anglès) molt divertit: no en el pati del meu darrere. Doncs actualment, al pati del nostre darrere, hi tenim «els nostres», els presos polítics sobiranistes, els presos del Procés, que només podrien i haurien de ser jutjats, amb plena llibertat prèvia al judici (vigilada si cal), per desobediència a les lleis espanyoles, i no per tot el que s’han anat inventant.
Més enllà de si hi ha d’haver presons (aquest seria un altre debat), i quantes (aquest també seria un debat interessant), i quin model hi ha de predominar en la direcció dels centres (tipus punitiu, anti ètic, o d’empatia i reinserció social i laboral), el fet d’on s’ha d’instal·lar és al meu entendre el menys important i en canvi és el que més problema social genera -amb la qual cosa es nota l’egoisme que encara predomina en la nostra societat en temes que l’àmbit mediàtic ens allunya i ens ajuda a oblidar.
Sí, tenim presons, i presoners, presos polítics i presos comuns, i sobretot molts delinqüents lliures, impunes, que no són jutjats i que no entren a la presó. Entre reixes hi ha persones, humanes, que s’han equivocat, que han comès crims, que s’han comportat de forma inhumana; hi ha casos de tot, i l’entorn, el context i el perfil social i cultural hi influeix i molt. I sí, tenen piscina, i gimnàs, i una biblioteca on una companya de Justícia i Pau fomenta la lectura entre els presoners. En el seu moment es va criticar que fos una presó tan ben dotada; actualment tots els serveis socials de la presó que poden «fruir» els presos polítics ja no es critiquen tant. Per desgràcia, hem hagut de tenir presos polítics perquè la majoria de ciutadans siguin més empàtics amb la vida diària dels presoners. I perquè s’usin menys els prejudicis, els titulars fàcils i els arguments fàcils com els de «ells tenen piscina i jo no» que ens fan dividir entre ciutadans de classe baixa i mitjana que estem dintre o fora de la presó. I no vull relativitzar el mal, el dolor, el patiment, que forces d’ells han generat a d’altres, de forma inhumana, injusta, vergonyosa i que els familiars o les víctimes directes els costa/rà, com és lògic i natural, perdonar.
Pel que fa al model de presons i a les prestacions dels seus edificis, el debat s’ha anat substituint per una visió molt més humana i socialment responsable. I això, amb la mirada directa d’uns polítics professionals que pateixen de forma molt més inhumana, injusta i irracional, la seva llarga estada a la presó, i que poden influir i molt en la política penitenciària del futur d’aquest país (en la part de la competència autonòmica que tenim o en la que hauríem de tenir com a estat independent).
Parlant amb els presos comuns vam descobrir algunes injustícies més. Gent que, si ens creiem la seva versió, s’ha saltat la llei espanyola per voler entrar a viure al regne d’Espanya de forma il·legal -o dit de millor manera: de la única forma que podia; i per això està entre reixes. Però parlant amb els presos polítics, ens vam adonar que molt pitjor seria estar en presons on l’activitat lúdica, formativa i de reinserció social i laboral és quasi absent, com a Estremera. Cal dir que les activitats socials de la presó, que no van veure a Estremera, entre d’altres, Cuixart i Forn, liderades per voluntàries, han augmentat amb la presència dels presos polítics, però sempre s’havien dut a terme un número important. A les afores, cada diumenge hi ha una concentració organitzada pels CDR’s, ANC’s i Òmnium Cultural del Bages, amb el suport d’organitzacions i grups com Free Junqueras, i els seus crits, cançons i discursos, es poden sentir des dels barrots de la presó. Sobretot, als presos polítics els agrada que el conegut a les xarxes socials com a «Joan Bona Nit» els doni la bona nit a cadascú dels presos polítics cada dia. Nosaltres, com a dansaires de l’esbart, també ens hi vam apuntar al sortir de la presó.
En la nostra visita vam poder parlar, per exemple, amb l’ex conseller convergent Josep Rull. Al sortir del centre, em vaig en recordar del seu amic i company: el fill de l’ex president Jordi Pujol, l’Oriol Pujol. Un membre d’un clan familiar corrupte que sembla que manté un grau d’impunitat bastant notable en l’Espanya autoritària que diuen criticar. Tot i el seu suposat nacionalisme català, que com el d’Artur Mas, no comporta cap problema seriós a l’Estat i a l’estat (capitalista, patriarcal, anti ecològic) de les coses, Oriol Pujol ha arribat a un acord amb la fiscalia espanyola per no entrar a presó. I ell sí que és un corrupte, i ell sí que ha comès un delicte penalment clar i dur.
La fiscalia, sobretot el Fiscal General de l’Estat, és juntament amb l’Advocacia de l’Estat, un dels elements judicials clau que té un govern central, un estat democràtic, per influir políticament en la justícia suposadament independent. Pel que fa a l’Oriol, a favor d’ell, d’un nacionalista de dretes català. Pel que fa a Rull, no i tot i el canvi de govern socialista sembla que aquests elements de l’estat no canviaran d’opinió.
Doncs Oriol Pujol, pel cas de les concessions a dit a empreses corruptes, per fer les proves de la ITV als cotxes i camions, ha hagut de pagar una multa però el representant del govern de l’estat li va rebaixar la demanda de pena i amb el jutge han arribat a un acord perquè pagada la multa no hagi d’entrar a presó.
Fou una de les voluntàries de la presó és la que va convidar a l’Esbart Manresà, com havia fet anteriorment amb d’altres entitats de la vila, per donar llum, alegria i un toc diferent a la vida (o mala vida) presidiària. Ens va acompanyar l’educadora social. Ho seguiran fent, per si voleu fer més simpàtic el dia als presoners. Gent anònima com l’ex rector de Lledoners, el mossèn Josep Escòs, que va morir fa poc; i que no són notícia ni surten als titulars dels diaris i que són bàsics per un major benestar social, per una societat més justa, més amable, més honesta.
Cal esmentar que amb els presos polítics catalans, tot i la falta de suports internacionals pel que fa a la majoria d’ONG’s amb forta credibilitat (i més independents) que no els consideren presos de consciència, s’ha evidenciat una diferència substancial entre el sistema judicial d’altres estats i la suposada separació de poders (que no és tal) espanyola. que tenen un tracte molt més dur que els exiliats ja que mentrestant ells estan en presó preventiva podrint-se entre parets, els altres poden anar lliurement per la majoria d’estats europeus -tot i que no recomanaria que es passessin per la França jacobina, centralista i neoconservadora. Junqueras es volia quedar per valors i consciència, Romeva considerava que anar a la presó seria una arma política i Puigdemont que és faria molt i millor feina a l’exili, no fugint de la justícia sinó buscant-ne una de més equànime, justa i independent. Gràcies a que uns van anar als jutjats espanyols i els altres es van presentar als jutjats europeus no espanyols s’ha obviat la diferència de models de justícia a nivell europeu. Més enllà d’això i entrant en el joc polític: pel país més mobilitzat i menys ingenu són considerats ostatges polítics i per l’elit espanyola són una carta que l’Estat té perquè els seus companys i amics, i l’associació de familiars i entitats antirepressives, els prioritzin per damunt de l’objectiu polític de la independència. I així, tibin a tot un poble, tan comunitari, actualment tan solidari, i tan empàtic com el català, a prevaldre els sentiments més humans als ideals polítics més nobles. I em refereixo al poble català que es considera com a tal, al que li influeix més la cultura política catalana pactista, resistent i dialogant que la cultura política espanyola uniformista, autoritària, clara i senzilla. No ho critico ni vull dir que la personalitat de cadascú no sigui important, només analitzo políticament les cultures polítiques de cada territori i com els presos polítics són una arma política sí, però no com deia Romeva pels catalans, sinó per l’elit espanyola que ens vol lligats en base a mostrar el seu poder com estat (presó, impostos, control efectiu del territori) i a recordar que encara podríem tenir més presos polítics i per això no cal tenir un escó i fer política parlamentària. Alguns dels represaliats i reprimits pel terrorisme d’estat, pel terror de l’estat, per tot l’entramat estatal (judicial, polític, policial, mediàtic, econòmic) són la Tamara Carrasco i l’Adrià, dels CDR’s, que no són polítics professionals i per això tenen menys suport mediàtic (cap suport partidista, incloent a la CUP és clar) i han hagut de muntar una organització civil independent per donar-los suport econòmic i social. Tan reprimits com els líders socials de l’ANC i d’Òmnium que resten empresonats. Tan diferents a nivell judicial i polític com cadascú dels que anem a les manifestacions, concentracions o reunions d’entitats independentistes.
Tanmateix cal esmentar que només la independència nacional catalana els podrà alliberar. Això o un indult del govern socialista que haurien d’acceptar gent tant religiosa i compromesa amb els seus ideals, com l’ex vicepresident Junqueras, reconeixent que van cometre un crim per posar unes urnes de cartró per poder fer (o simular, no vull entrar en aquest debat amb els Comuns) un referèndum unilateral sobre la independència. Per tant és inversemblant que això passés amb totes i tots.
Una abraçada a totes i tots els que pateixen aquesta situació injusta i antidemocràtica.