Les últimes dones condemnades a mort per la dictadura franquista

María Jesús Dasca i Concha Tristán Foto “YA” del 6 de setembre de 1975

Mª Jesús Dasca Penelas era natural d’Almenara, un municipi de la província de Castelló a la vora del Mediterrani i pròxim al Port de Sagunt on se situaven els Alts Forns, gran centre fabril de tradicions de lluita obrera. Ella era militant de la Unió Popular del Camp (UPC), organització de jornalers i jornaleres que formaven part del Front Revolucionari Antifascista i Patriota (FRAP). A l’octubre de l’any 1972, l’organització antifeixista i republicana de Les Valls -a la comarca de Camp de Morvedre, de l’entorn saguntí, horta de tarongers- va incendiar un magatzem propietat d’un cacic falangista. Van ser detinguts i processats pel tribunal d’Ordre Públic (TOP) nou joves jornalers. Xussa, així l’anomenaven els seus amics, va escapar a la caiguda i va fugir a Madrid. Tenia 17 anys.
En Madrid, Xussa va continuar militant en les organitzacions del FRAP de forma clandestina, ocultant el seu nom i va escapar novament a les massives detencions que com represàlia a la manifestació de l’1 de Maig del 1973 van desencadenar les forces repressives contra el FRAP. Detinguda a primers de setembre de 1975, Xussa va ser inclosa en la causa 1/75 i jutjada en consell de guerra sumaríssim. En el despropòsit d’acusacions, conspiracions i trames absurdes que va teixir el fiscal militar –veure l’ABC del 19/09/1975, pàgina 21- a ella la van acusar de ser responsable “del Partit Comunista d’Espanya” i d’haver mantingut una entrevista amb Concha Tristán, per a veure qui donava “l’ordre” d’atemptar contra un tinent de la guàrdia civil. No va tenir altra acusació, ni tan sols la de donar “l’ordre”. Va Ser condemnada a mort. Tenia 20 anys.

Concepción Tristán López era gaditana, infermera de professió. Havia format part del grup sanitari que va atendre als manifestants ferits en els enfrontaments de l’1 de Maig del 73. No va ser detinguda en les caigudes d’aqueix mes i va continuar la seua militància fins a la seua detenció al setembre de 1975. Era llavors responsable d’agitació i propaganda de la zona nord de Madrid. El tribunal militar la va acusar d’haver mantingut “reunions” amb Sánchez-Bravo –afusellat el 27- per a tractar l’atemptat “” a un tinent de la guàrdia civil –veure l’ABC del 19/09/1975, pàgines 21 i 22. No va tenir altra acusació. Va Ser condemnada a mort. Tenia 21 anys.


Elles, Xussa i Concha, no van ser afusellades.
Van esperar una setmana interminable com reves de mort fins que, el consell de ministres del dictador va estimar que estaven embarassades i va commutar la pena de mort per la de cadena perpètua. Van Ser amnistiades en 1977.

I van seguir amb les seues vides. Xussa va ser periodista i Concha va continuar sent infermera.

Avui, un dels vocals del sagnant tribunal militar que va dictar cinc arbitràries penes de mort, el llavors capità d’enginyers José Miguel de la Calle, és Tinent General – la màxima graduació a la qual pot aspirar un militar – i ha estat nomenat en 2008 per la Ministra de Guerra, Carmen Chacón, com Cap del Comandament Logístic de l’Exèrcit de Terra, en el cercle de confiança de la ministra.

Les nostres companyes han mort ja, anònimament, sense sorolls, sense reconeixements.

Ens van deixar els seus anys revolucionaris. El valor amb el qual es van enfrontar a la Bèstia, elles joves lluitadores antifeixistes.

La revisió dels seus arbitraris judicis i condemnes, la reposició de la seua dignitat militant, no pot significar altra cosa que la revisió del procés continuista. La revisió d’un règim polític que continua enaltint als botxins i humiliant a les seues víctimes. La revisió de l’estat imposat en vida pel dictador.

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS