Les contradiccions de la CUP

Por Pep Castello

Al llarg de tota la campanya electoral la CUP ha defensat dues posicions que si en principi no tenien per què ser contradictòries ha resultat que en les actuals circumstàncies sí que ho són. D’una banda s’ha manifestat independentista fins el punt de no voler saber res amb les candidatures que no ho eren explícitament, la qual cosa sembla força coherent. D’altra, ha mantingut una fèrria oposició a la candidatura d’Artur Mas tot dient que no estava d’acord amb la seva línia política neoliberal de retallades pressupostàries i privatització de serveis públics bàsics per al poble català. Aquesta actitud crítica més la procedència esquerrana i combativa d’una part dels candidats a diputat que ocupaven els primers llocs de la llista han fet pensar a una bona part dels seus votants que la CUP podia ser una esquerra catalana compromesa i disposada a lluitar pel benestar del poble català.

La manca d’una esquerra sensible a les necessitats de la població catalana actual s’estava fent sentir més que mai d’ençà que ERC s’havia ajuntat amb CDC i donava suport als pressuposts i les retallades de seu govern. Qui quedava per defensar el poble català si tots els que es deien independentistes estaven d’acord en passar a mans privades els serveis més necessaris per a la població? Només quedava l’esquerra espanyola, la que no contemplava ni de lluny la idea d’una Catalunya independent de l’Estat espanyol… i la CUP. Era lògic, doncs, que l’electorat independentista d’esquerres posés les seves esperances en aquesta formació jove que tantes mostres donava d’estar al costat del poble. I així, amb aquesta imatge, la CUP va passar de tenir tres diputats a tenir-ne deu.

Estar al costat del poble i ser independentista alhora no es cap cosa nova. Els revolucionaris catalans del temps de la II República participaven d’aquesta idea. De paraula i de fets s’oposaven a que cap poble sotmetés a cap altre igual que s’oposaven a que cap ésser humà sotmetés a cap altre. És un pensament coherent amb la idea de llibertat que entra en conflicte amb els interessos dels poderosos i dels estats opressors. Sembla lògic pensar que la CUP pot compartir aquesta idea. Però el fet que hagi acabat donant suport a una candidatura clarament neoliberal fa dubtar entorn a quines són les prioritats de la CUP, si ho és la justícia social o la independència.

L’opció “primer la independència i després ja parlarem d’ideologies” no s’aguanta per enlloc des d’una perspectiva social en el present de la nació catalana perquè no és sinó donar suport a l’ambició d’aquests polítics neoliberals que estan governant ara. Sabem bé, i el darrer 27S ho ha demostrat, que la major part del cens electoral no està a favor de la independència. I que això és així després de quatre anys de bombardeig mediàtic i permanent rentat de cervell de la població catalana per part d’un govern interessat en posar-se a l’empara de l’estelada. Cal pensar què passaria si a l’Estat espanyol hi hagués autèntiques perspectives de canvis que fessin aflorar polítiques de caire social. Quina fóra l’oferta catalana que pogués contrarestar-les? Què ofereixen CDC i ERC al poble català que no sigui sotmetre’s als imperatius de la UE? I què tenen de bo per al poble les exigències d’aquest lobby de banquers que és l’Europa de l’euro? És raonable pensar que en una situació així guanyaria la independència en cas de referèndum? Doncs no, no és raonable pensar-ho. Així ens ho fa veure el fet que el president Mas s’hagi hagut d’empassar la seva supèrbia i fer-se enrere de la amenaça d’anar a noves eleccions en les quals la nova esquerra catalana que està sorgint hagués pogut fer desaparèixer definitivament del mapa polític la seva formació.

Què espera, doncs, aconseguir la CUP en ajuntar-se amb la dreta catalana per evitar unes noves eleccions que podrien obrir pas a una esquerra sorgida de l’actual poble català amb ànim de justícia i esperit dialogant? Això és el que aquesta formació independentista que tot feia pensar que era sensible a les necessitats del poble ens hauria d’explicar de manera convincent. Perquè si en fer-ho ens trobéssim que els seus arguments difereixen poc dels de la dreta, el desencís d’una bona part dels seus votants podria ser força punyent. /PC

***

Dijo NO pero ha hecho SÍ. No ha investido presidente a Artur Mas, lo ha humillado, pero ha dado a su partido la ocasión de seguir con su línea de gobierno. ¿No es una contradicción, esto?
A lo largo de toda la campaña electoral la CUP ha defendido dos posiciones que si en principio no tenían por qué ser contradictorias ha resultado que en las actuales circunstancias sí lo son. Por un lado se ha manifestado independentista hasta el punto de no querer saber nada con las candidaturas que no lo eran explícitamente, lo que parece bastante coherente. Por otro, ha mantenido una férrea oposición a la candidatura de Artur Mas diciendo que no estaba de acuerdo con su línea política neoliberal de recortes presupuestarios y privatización de servicios públicos básicos para el pueblo catalán. Esta actitud crítica más la procedencia izquierdista y combativa de una parte de los candidatos a diputado que ocupaban los primeros puestos de la lista han hecho pensar a una buena parte de sus votantes que la CUP podía ser una izquierda catalana comprometida y dispuesta a luchar por el bienestar del pueblo catalán.

La falta de una izquierda sensible a las necesidades de la población catalana actual se hacía sentir más que nunca desde que ERC se juntó con CDC y so pretexto de favorecer un hipotético proceso independentista daba apoyo a los presupuestos y los recortes de su gobierno. ¿Quién quedaba para defender al pueblo catalán si todos los que se decían independentistas estaban de acuerdo en pasar a manos privadas los servicios más necesarios para la población? Sólo quedaba la izquierda española, la que no contemplaba ni de lejos la idea de una Cataluña independiente de España… y la CUP. Era lógico, pues, que el electorado independentista de izquierdas pusiera sus esperanzas en esta formación joven que tantas muestras daba de estar al lado del pueblo. Y así, con esta imagen, la CUP pasó de tener tres diputados a tener diez.

Estar al lado del pueblo y ser independentista a la vez no es ninguna novedad. Los revolucionarios catalanes de tiempos de la II República participaban de esta idea. De palabra y de hechos se oponían a que ningún pueblo sometiera a otro igual que se oponían a que ningún ser humano sometiera a ningún otro. Es un pensamiento coherente con la idea de libertad que entra en conflicto con los intereses de los poderosos y de los estados opresores. Parecía lógico pensar que la CUP pudiese compartir esta idea. Pero el hecho de que haya terminado apoyando una candidatura claramente neoliberal hace dudar entorno a cuáles son las prioridades de la CUP, si lo es la justicia social o la independencia.

La opción «primero la independencia y luego ya hablaremos de ideologías» no se aguanta por ningún lado desde una perspectiva social en el presente de la nación catalana. Y no solamente porque es apoyar la ambición de estos políticos neoliberales que están gobernando ahora sino porque sabemos bien, y el último 27S lo ha demostrado, que la mayor parte del censo electoral no está a favor de la independencia. Y esto es así después de cuatro años de bombardeo mediático y permanente lavado de cerebro de la población catalana por parte de un gobierno interesado en ponerse al amparo de la “estelada”. Hay que pensar qué sucedería si en España hubiese auténticas perspectivas de cambios que hiciesen aflorar políticas de carácter social. ¿Cuál sería la oferta catalana que pudiera contrarrestarlas? ¿Que ofrecen CDC y ERC en el pueblo catalán que no sea someterse a los imperativos de la UE? ¿Y qué tienen de bueno para el pueblo las exigencias de este lobby de banqueros que es la Europa del euro? ¿Es razonable pensar que en una situación así ganaría la independencia en caso de referéndum? Pues no, no es razonable pensarlo. Así nos lo hace ver el hecho de que el presidente Mas haya tenido que tragarse su soberbia y echarse atrás de la amenaza de ir a nuevas elecciones en las que la nueva izquierda catalana que está surgiendo hubiera podido hacer desaparecer definitivamente del mapa político a su formación.

¿Qué espera, pues, conseguir la CUP al juntarse con la derecha catalana para evitar unas nuevas elecciones que podrían abrir paso a una izquierda surgida del actual pueblo catalán con ánimo de justicia y espíritu dialogante? Esto es lo que nos debería explicar de manera convincente esta formación independentista que veíamos como sensible a las necesidades del pueblo. Porque si al hacerlo nos encontráramos con que sus argumentos difieren poco de los de la derecha, el desencanto de una buena parte de sus votantes podría ser grande. / PC

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS