La violencia de la ultraderecha: una operación de estado (cast/cat)

Publicidad

«En la violencia de la ultraderecha hay en marcha una operación de estado para barrernos como pueblo organizado»

Quien no comparte la batalla, compartirá la derrota.
Ni siquiera la batalla evita, a quien quiere evitarla
Bertolt Brecht

«A mí, llamadme ‘conspiranoico’. Pero en todo esto de la violencia de la ultraderecha está en marcha una operación de estado para barrernos como pueblo organizado».

Aquí hay juego compartido, de niveles de implicación diferentes, de los partidos del 155, la policía (la Guardia Civil, la policía española y también los Mossos, con distintos roles), la judicatura y la cobertura de muchos medios. La ultraderecha no campa impunemente porque sí. Es una pieza de un juego que busca detonar violentamente la sociedad catalana, generar miedo en la implicación política no obediente y conseguir que los partidarios del ‘no’, votantes de los partidos del 155, constituyan un bloque granítico. Quieren secarnos en nuestras fuentes: destruir el espíritu y la organización civil, popular, alegre y combativa que ha llenado calles y ha puesto al estado español en jaque.

La secuencia es bastante clara:

1. Violencia en masa e indiscriminada el 1-O contra gente que no hacía nada, que ni se resistió a los golpes.

2. Discurso hooligan del rey felicitando la violencia y animándola.

3. Encarcelamiento sin juicio, como escarnio, con gran violencia simbólica, tanto de dirigentes políticos pacíficos como de civiles del pacifismo más radical.

4. Aplausos, acuerdos, sonrisas, golpecitos en la espalda, abrazos de satisfacción profunda y complicidad de líderes políticos y de opinión del PSC-PSOE, de Cs y del PP, y algún despistado más.

5. Proliferación de ataques de otra tensión y violencia ultraespañolista contra personas, símbolos y establecimientos pacíficos, civiles, públicos, normales.

6. Archivo de todas las denuncias de estas agresiones: impunidad.

7. Justificación y comprensión cómplice por parte del bloque del 155 y los estamentos centrales del estado español (ejército, policía, justicia, Telecinco-Cuatro, RTVE y Antena 3 – la Sexta).

8. Sonrisas socarronas al ver como van consiguiendo –a base de ir empujando– instalar el clima y la imagen de conflicto y violencia en Catalunya.

9. Los Mossos, con un supuesto gobierno efectivo y mando soberanista, ausentes. Barra libre para atacar a civiles, gente pacífica, tiendas, paraditas.

¿Cuesta mucho, eh?, que una sociedad normalice la violencia conducida por la esfera pública y con su apoyo contra civiles desarmados, vulnerables y pacíficos. Hace falta mucha gimnasia, mucha bilis, muchos programas de televisión, mucho cinismo y mucha mentira para que una sociedad (especifico para ser honestos: unas aparentemente amplias capas silenciosas de la sociedad española, incluyendo una parte aparentemente importante de la catalana) conviva indiferente ante la violencia indiscriminada y gratuita contra vecinos suyos. Al azar, porque piensan como piensan.

Por otra banda, quienes a pesar del clima hostil osan continuar reivindicando derechos y libertades por la vía pacífica reciben miles de denuncias, condenas, controles de identificación por razones políticas, son filmados y fotografiados, hay cargas policiales gratuitas… Un hostigamiento que parece que quiera provocar, más que cualquier otra cosa (garantizar el orden público?, hacer respetar el acatamiento obligatorio de la doctrina constitucional?). Un acoso todavía más exhaustivo y desproporcionado hacia los CDR, el eslabón que la estrategia policial identifica como el más débil, el más fácil de provocar.

A mí, con todos los respetos, todos estos hechos sumados me hacen pensar que hay una estrategia deliberada y pactada para hacer estallar la violencia, aunque sea para autodefenderse de los linchamientos impunes de la ultraderecha, en el lado soberanista-republicano de algún sector (joven, activista, típico del blanco policial) para justificar lo que hace meses, si no años, que dicen que acabará pasando: que con violencia sólo cabe la ley antiterrorista y la suspensión (todavía más) de derechos, organizaciones e ideas.

Pero hoy por hoy el problema que tenemos delante es de seguridad contra el terror neonazi y de tarados espontáneos, que se sienten acompañados, aplaudidos, reconocidos en su (sucia pero necesaria) función de sembrar el pánico con violencia gratuita cuanto más indiscriminada mejor, contra cualquier que se mueva, para indicar que todos podemos ser agredidos en cualquier momento.

Hoy por hoy, delante tenemos el deber de protegernos y defender nuestros barrios y ciudades de la violencia parapolicial y extrajudicial del estado español por medio de ex-legionarios, neonazis, tarados y hooligans varios que han respondido a su llamamiento. Porque cómo siempre pasa, una vez activado este mecanismo informal y hasta cierto punto incontrolado, primero irán contra los ‘lacistas’, después contra los ‘jóvenes con pintas’, después contra los ‘negros y los moros’, por el camino agredirán a mujeres y el trabajazo que tendremos para proteger nuestra gente, con la policía (los Mossos) esperando que nos defendamos para hacer foto, vídeo, denuncia, detenciones, titulares sobre terrorismo, reportaje de ‘Callejeros folloneros’ y más parafernalia habitual.

Tan sólo espero que en esta pesada, triste trinchera que tendremos que levantar, me encuentre a quién me tengo que encontrar. Aparcando diferencias en la lucha por las libertades básicas, espacios sin miedo y protección de la sociedad civil. Espero no encontrarme decepciones ni deserciones vergonzosas, y que CoscusRabells y más justificadores del estado español bajo apariencia de realismo práctico sepan cuál es el lugar de cada cual de nosotros cuando el estado profundo y la ultraderecha pretenden imponer el terror. Es para ellos la frase de Bertolt Brecht del encabezamiento del texto, rescatada de un tiempo del que muchas cosas tendríamos que aprender juntos

Y finalmente, y la cosa más importante para no perder esta batalla que nos cargan ignominiosamente sobre la espalda: la violencia y la ultraderecha la ejercen una inmensa minoría de la población, normalmente vinculada a las cloacas policiales del estado español o directamente salida de allí. Quieren que en la rabia y la impotencia por tanta impunidad señalemos a todos los vecinos contrarios a la independencia o contrarios al referéndum unilateral. Y no. Permanecerán en silencio, de acuerdo. Silencio que podemos considerar cómplice en situación de tanto desnivel entre estado parapolicial y ciudadanía perseguida. Pero EN ABSOLUTO la mayoría de votantes del ‘no’ comparten, si la ven y la comprueban, esta operación de terror y cloacas. Hace falta, pues, seleccionar bien a quién culpamos en nuestros discursos, comentarios y reflexiones. Hace falta, pues, ser muy selectivo, muy cuidadoso. Hay que documentar y explicar qué pasa, incluso a quien aparentemente no tiene ni pizca de ganas de escuchar razones. Hace falta que el estado español pierda esta batalla perdiendo la adhesión que cree que tiene de estos sectores de la población de Catalunya. Y del resto de su territorio siempre que sea posible.

Nosotros nos tendremos que encargar y nos tendremos que defender, sólo faltaría!, de la ultraderecha y de la provocación mediática y policial, que juntas juegan diferentes roles complementarios. Pero con la cabeza clara de que la batalla que libraremos es una batalla de mayorías sociales y democráticas contra un régimen que se sostiene en la violencia, el control mediático y la persecución política.

 


La violència de la ultradreta: una operació d’estat

 

«En la violència de la ultradreta hi ha en marxa una operació d’estat per a escombrar-nos com a poble organitzat»

 

Qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota.
Ni tan sols la batalla evita, qui vol evitar-la
Bertolt Brecht

A mi, digueu-me ‘conspiranoic’. Però en tot això de la violència de la ultradreta hi ha engegada una operació d’estat per a escombrar-nos com a poble organitzat.

Aquí hi ha joc compartit, de nivells d’implicació diferents, dels partits del 155, la policia (la Guàrdia Civil, la policia espanyola i també els Mossos, amb distints rols), la judicatura i la cobertura de molts mitjans. La ultradreta no campa impunement perquè sí. És una peça d’un joc que cerca detonar violentament la societat catalana, generar por de la implicació política no obedient i aconseguir que els partidaris del ‘no’, votants dels partits del 155, constitueixin un bloc granític. Volen assecar-nos en les nostres fonts: destruir l’esperit i l’organització civil, popular, alegre i combativa que ha omplert carrers i ha posat l’estat espanyol en escac.

La seqüència és prou clara:

1. Violència en massa i indiscriminada l’1-O contra gent que no feia res, que ni es va resistir als cops.

2. Discurs hooligan del rei felicitant la violència i animant-la.

3. Tancament a la presó sense judici, com a escarn, amb gran violència simbòlica, tant de dirigents polítics pacífics com de civils del pacifisme més radical.

4. Aplaudiments, acords, somriures, copets a l’esquena, abraçades de satisfacció profunda i complicitat de líders polítics i d’opinió del PSC-PSOE, de Cs i del PP, i algun despistat més.

5. Proliferació d’atacs d’altra tensió i violència ultraespanyolista contra persones, símbols i establiments pacífics, civils, públics, normals.

6. Arxivament de totes les denúncies d’aquestes agressions: impunitat.

7. Justificació i comprensió còmplice per part del bloc del 155 i els estaments centrals de l’estat espanyol (exèrcit, policia, justícia, Telecinco-Cuatro, RTVE i Antena 3 – la Sexta).

8. Somriures sorneguers de veure com van aconseguint –a còpia d’empènyer i empènyer– d’instal·lar el clima i la imatge de conflicte i violència a Catalunya.

9. Els Mossos, amb un suposat govern efectiu i comandament sobiranista, absents. Barra lliure per a atacar civils, gent pacífica, botigues, paradetes.

Costa molt, eh?, que una societat normalitzi la violència conduïda per l’esfera pública i amb el seu suport contra civils desarmats, vulnerables i pacífics. Cal molta gimnàstica, molta bilis, molts programes de televisió, molt cinisme i molta mentida perquè una societat (especifico per a ser honestos: unes aparentment àmplies capes silencioses de la societat espanyola, incloent-hi una part aparentment important de la catalana) convisqui indiferent a la violència indiscriminada i gratuïta contra veïns seus. A l’atzar, perquè pensen com pensen.

Per una altra banda, els qui malgrat el clima hostil gosen de continuar reivindicant drets i llibertats per la via pacífica reben milers de denúncies, condemnes, controls d’identificació per raons polítiques, són filmats i fotografiats, hi ha càrregues policials gratuïtes… Una fustigació que sembla que vulgui provocar, més que no pas cap altra cosa (garantir l’ordre públic?, fer respectar l’acatament obligatori de la doctrina constitucional?). Un assetjament encara més exhaustiu i desproporcionat envers els CDR, la baula que l’estratègia policial identifica com la més feble, la més fàcil de provocar.

A mi, amb tots els respectes, tots aquests fets sumats em fan pensar que hi ha una estratègia deliberada i pactada per a fer esclatar la violència, encara que sigui per a autodefensar-se dels linxaments impunes de la ultradreta, en la banda sobiranista-republicana d’algun sector (jove, activista, típic del blanc policial) per justificar allò que fa mesos, si no anys, que diuen que acabarà passant: que amb violència només hi cap la llei antiterrorista i la suspensió (encara més, encara) de drets, organitzacions i idees.

Però ara per ara el problema que tenim davant és de seguretat contra el terror neonazi i de tarats espontanis, que se senten acompanyats, aplaudits, reconeguts en la seva (bruta però necessària) funció de sembrar el pànic amb violència gratuïta com més indiscriminada millor, contra qualsevol que es bellugui, per indicar que tots podem ser agredits en qualsevol moment.

Ara per ara, davant tenim el deure de protegir-nos i defensar els nostres barris i ciutats de la violència parapolicial i extrajudicial de l’estat espanyol per mitjà d’ex-legionarios, neonazis, tarats i hooligans diversos que han respost a la seva crida. Perquè com sempre passa, un cop activat aquest mecanisme informal i fins a cert punt incontrolat, primer aniran contra els ‘llacistes’, després contra els ‘joves amb pintes’, després contra els ‘negres i els moros’, pel camí agrediran dones i la feinada que tindrem a protegir la nostra gent, amb la policia (els Mossos) esperant que ens defensem per fer foto, vídeo, denúncia, detencions, titulars sobre terrorisme, reportatge de ‘Callejeros folloneros’ i més parafernàlia habitual.

Tan sols espero que en aquesta feixuga, pesada, trista trinxera que haurem d’alçar, m’hi trobi qui m’hi he de trobar. Aparcant diferències en la lluita per llibertats bàsiques, espais sense por i protecció de la societat civil. Espero no trobar-me decepcions ni desercions vergonyoses, i que Coscus, Rabells i més justificadors de l’estat espanyol sota aparença de realisme pràctic sàpiguen quin és el lloc de cadascú de nosaltres quan l’estat profund i la ultradreta pretenen imposar el terror. És per a ells la frase de Bertolt Brecht de l’encapçalament del text, rescatada d’un temps d’on moltes coses haurem d’aprendre plegats.

I finalment, i la cosa més important per a no perdre aquesta batalla que ens carreguen ignominiosament sobre l’esquena: la violència i la ultradreta l’exerceix una immensa minoria de la població, normalment vinculada a les clavegueres policíaques de l’estat espanyol o directament sortida d’allà. Volen que en la ràbia i la impotència per tanta impunitat assenyalem tots els veïns contraris a la independència o contraris al referèndum unilateral. I no. Romandran en silenci, d’acord. Silenci que podem considerar còmplice en situació de tant desnivell entre estat parapolicial i ciutadania perseguida. Però EN ABSOLUT la majoria de votants del ‘no’ comparteixen, si la veuen i la comproven, aquesta operació de terror i clavegueres. Cal, doncs, seleccionar bé qui culpem en els nostres discursos, comentaris i reflexions. Cal, doncs, ser molt selectiu, molt curós. Cal documentar i explicar què passa, fins i tot a qui aparentment no té ni gota de ganes d’escoltar raons. Cal que l’estat espanyol perdi aquesta batalla perdent l’adhesió que creu que té d’aquests sectors de la població de Catalunya. I de la resta del seu territori sempre que sigui possible.

Nosaltres ens haurem d’encarregar i ens haurem de defensar, només faltaria!, de la ultradreta i de la provocació mediàtica i policial, que juntes juguen diferents rols complementaris. Però amb el cap clar que la batalla que lliurarem és una batalla de majories socials i democràtiques contra un règim que se sosté en la violència, el control mediàtic i la persecució política.

 

Vilaweb

 

 

También podría gustarte

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More