La sanitat pública a la Catalunya del Procés

Publicidad

Per començar, aproximar un diagnòstic

La malaltia comença amb la crisi-estafa dels 2008 i amb una refermada intensitat amb l’adveniment del Procés. Efecte secundari no desitjat? Potser. Però també pot ser resultat col·lateral, perversament assumit, previst i alimentat per la magnífica rendibilitat que suposa. Si la principal forma de mesurar són els beneficis, el mercat, i no pas la salut, aquesta queda reduïda a una mercaderia més.

Plou sobre mullat, a destralades sobre retallades dels serveis públics i més enllà sobre tots els drets socials, depauperats, parasitats un per un. Parlo d’aquell «Estat del mig-estar» que vam conquerir (lluitant!) una generació experimentada i avui envellida, objecte i subjecte de cures, de cronicitats i dependències. Gent tossuda que es resisteix a obeir a Christine Lagarde i fer un mutis vital com ella recomana. Persones que han esdevingut altre cop joves adolorits i insurrectes, centrats a reivindicar la dignitat de la seva pròpia supervivència però més encara la dels seus néts.

Ni que sigui durant un petit flaix cal retrocedir per deixar constància de l’origen de la malura. Tot això succeeix a la llarga anestèsia del règim del pujolisme il·lustrat fins a arribar al període del president dels millors, l’Artur Mas, i el decenni negre. De forma molt intensa i especial els darrers anys de fugida endavant amb l’irrupció del Procés o el que coneixem com la via unilateral a la independència

La present reflexió tracta de quelcom que considero important, vital quasi: la salut d’una societat. Al marge del posicionament que cadascú/na tingui respecte al mateix procés en general, i dels polítics empresonats en particular.

Dades que ja no es poden ignorar

La sanitat pública ha estat espoliada per motius més que evidents, i el seu afebliment s’ha accentuat per millorar-ne la perspectiva de venda. Disposem d’un seguit de dades, que farien tremolar o avergonyir a qualsevol govern que governés. Les xifres són colpidores i d’una contundència indiscutible. Tot i amb el vel balsàmic de l’estadística no es poden amagar els enormes patiments de moltíssimes persones concretes que tenen nom, cara i cor. Aquesta és la veritable radicalitat que ens atonyina.

Catalunya és la Comunitat Autònoma a la cua en inversió en polítiques socials. En particular, la despesa sanitària és de 1186 €/habitant/any. Tampoc no va bé en percentatge de destinació pressupostaria (3’7 % respecte al PIB versus l’Estat 6’2%, versus la UE 7’2%). Menys del 17% del qual va per atenció primària.

En canvi, som al capdavant en retallades: 1100 milions mai recuperats, tancament de 1100 llits hospitalaris, pèrdua de treballadores del sector (uns 3000, aproximadament). Som líders en llistes d’espera. Hi ha uns 618.000 pacients desesperant per una intervenció que trigarà més que enlloc en arribar (146 dies versus els 115 de mitjana a la resta de l’estat). Intentem trampejar encapçalant el ranking de «doble assegurança», i un 30% de la població paga empreses privades o una mutua. Som el mal exemple de referència sobre com fragmentar el sistema públic per després externalitzar/privatitzar o vendre’l a trossos. Realitat d’inequitats creixents, paradigma de corrupcions i corrupteles i de portes giratòries. Amb copagaments que són en realitat repagaments i un 14’76% de població que no pot ni tan sols es pot permetre retirar els medicaments prescrits, amb un 6’5% oficial de pobresa severa, i risc d’exclusió creixent. I ara el cop de gràcia, quan s’aprovi –peti qui peti- al Parlament la «Llei de contractes de serveis a les persones», coneguda com a Llei Aragonès en deshonor al seu promotor, vicepresident del Govern i d’ERC. Un nyap jurídic, paradigma de legislació neoliberal sense anestèsia que pretén, curt i ras, facilitar el procés al mercat i privatitzar-ho tot.

LA SALUT DE LA SOCIETAT TAMBÉ PERILLA. PERQUÈ ALLÒ QUE LA DETERMINA SÓN LES CONDICIONS I ELS DRETS SOCIALS. TREBALL, PRECARIETAT, PENSIONS, MEDI-AMBIENT, HABITATGE, ENSENYAMENT, ALIMENTACIÓ, CULTURA I TOTS I CADASCUN DELS PARÀMETRES UNIVERSALS QUE, QUAN RECULEN, EMMALALTEIXEN A LES PERSONES

Un panorama tan desolador i tangible, que és fins i tot visible en les tronades moquetes de l’administració. Clar que per redreçar-lo s’hauria de voler veure i escoltar, dos verbs que el Govern practica poc i sectàriament, massa ocupat en gestionar la redempció definitiva. I no diguem ja per rectificar. Ells fan com que gestionen i anuncien plans i discursos. I mentrestant els de la casa i amistats, anar fent calaix.

Però sovint dins un desastre com aquest s’oblida que encara el més important, la salut de la societat també perilla. Perquè allò que la determina són les condicions i els drets socials. Treball, precarietat, pensions, medi-ambient, habitatge, ensenyament, alimentació, cultura i tots i cadascun dels paràmetres universals que, quan reculen, emmalalteixen a les persones.

El fet biològic funciona íntimament lligat al factor psicològic, i tots dos, als condicionants socials. Les malalties i el patiment mental són un capítol escandalós.

No es governa i no els amoïna. Però, com deia Xavier Fina parlant  de cultura sí que es perpetren polítiques sempre en la mateixa direcció retalladora, austericida, externalitzadora. Els increments de la pobresa en general i la pobresa extrema en particular, les desigualtats, la xenofòbia, el masclisme, la violència o l’estultícia sacralitzada, patologies que van obrint la porta a la desesperança. Amb creixents dosis de desvergonya, com les declaracions de Rafael Ribó en el sentit que el problema de les llistes d’esperes catalanes té una causa en els malalts d’altres comunitats autònomes que s’operen aquí, unes declaracions que haurien de ser causa de la seva dimissió, i amb populismes de signes antagònics que es retroalimenten i es necessiten. Vísceres versus neurones. El recent Brexit al Regne Unit n’és un exemple, més que preocupant aterridor, del mal estès arreu del món i del pitjor pronòstic de la sanitat pública.

Etiopatogènia. Com es produeix la malaltia?

Acostumo a parlar de la triple epidèmia social que ens afecta: Por, resignació, autoinculpació. Els poders, amb els seus poderosos media en plena activitat, estan conformant una opinió pública que incorpora els seus contravalors. Això comporta una manca de pensament crític, la cronificació d’el que és insuportable (sempre que no et toqui directament), consolidació dels mantres neoliberals (la col·laboració público-privada, per exemple) com a fórmula en ús i abús de parasitació dels escassos recursos públics, fins a l’extenuació de l’hoste.

Mentre tot això passa, des de la bipolaritat nacionalista fan que parlem de redempcions èpiques, revisions històriques, greuges racials, supremacismes ,i que ens tirem les banderes pel cap.

Les bondats pròpies són les maldats dels altres. No hi ha espai per recapacitar sobre qui ens fa mal ni de qui és el dolor. La promesa del Camelot d’un futur esplendorós arracona el «camelo» de la insuportable quotidianitat. Sobren vísceres, rampells i emocions, i falten neurones, anàlisi i intel·ligència. I aquests només poden arribar de la mà de la fraternitat, la solidaritat, la justícia, el respecte, la democràcia per a tot i per a totes i tots. Salut és justament això. Mentrestant tot va de meravella per la sanitat privada, el negoci rutlla com mai i no els importa vantar-se impúdicament.

EL NHS VA CAURE DE L’EXCEL·LÈNCIA A L’INFERN QUE ARA PATEIX, I QUE SEMBLA QUE ELS BRITÀNICS HAN ELEGIT SEGUIR PATINT. APRENEM DE LES BARBES VEÏNES.

Tractament. Què fem ara?

Com ja heu endevinat la cosa no va de pastilletes i panacees, ni només de bates blanques. «Cal fitxar més metges, però no en trobem» clama el mateix Departament que els ha foragitat a cop de maltractament des de fa molts anys.

De tot plegat se’n desprèn que calen sí o sí són més recursos, i millor utilitzats. Més pressupostos i amb més participació de la ciutadania empoderada i titular del sistema. Recursos que han de ser suficients i que, a més, han de blindar-se perquè siguin invertits en serveis públics. Que han d’anar a l’estructura del sistema i no servir com apòsits puntuals pal·liatius.

Cal revertir el que ha estat desviat, o externalitzat, o mercantilitzat. Establir prioritats de debò, exercir l’autocrítica, i posar en marxa voluntat política per bastir un veritable sistema nacional i públic de salut. Tot això amb rapidesa i aplicació, perquè el temps s’esgota, i de la mà de la crisi climàtica avancem imparables cap a la liquidació. Fixeu-vos sinó en com costa de recuperar un sistema de salut, abans modèlic i ara deficient i destruït, com el britànic, que va començar a desmantellar Thatcher. El NHS va caure de l’excel·lència a l’infern que ara pateix, i que sembla que els britànics han elegit seguir patint. Aprenem de les barbes veïnes.

I, si m’ho permeten, crec que calen també algunes prescripcions de gestió -diguem-ne no farmacològiques- sobre què cal fer i sobretot i encara més important, què cal no fer.

És necessari rebaixar efervescències i fomentar la ciència i la paciència. Passar dels tsunamis i el soroll a les onades plàcides del mare nostrum, tot aprofitant l’enorme empenta participativa de les Marees Blanques. Avui ja no és possible imaginar una construcció social sense una veritable participació social, ciutadana, autònoma i co-decisòria. Però tot això, potser un altre dia, en altre article. Salut!

 

Toni Barbarà,  metge i activista de les Marees Blanques.

 

 

ctxt

 

 

 

También podría gustarte

Los comentarios están cerrados.

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More