La independència com a solució ?

Però quan convé, sembla que la Constitució és un mur infranquejable, encara que, quan ha calgut, s’hagi reformat per complir els requeriments de la Unió Europea (UE). Quina pot ser l’actitud de la UE davant d’una hipotètica independència de Catalunya, el País Basc, Escòcia, Còrcega o Flandes, per exemple ? En els últims vint anys, l’actitud dels països de la UE ha estat de clar suport a la secessió de prop de nou vint països i territoris integrants de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia. Però, és clar, no és el mateix el que passi a casa dels altres que a la pròpia casa. No oblidem que els Estats Units d’Amèrica, que amb tant d’entusiasme varen donar suport a la desintegració de la URSS, tenen la Guerra de Secessió com una de les gestes més memorable de la seva història, una guerra civil contra els estats del sud que, com indica el nom d’aquest llarg i sagnant conflicte, volien separar-se des Estats Units i fundar una nova confederació.

Que la independència de Catalunya és viable, en comparació amb els estats més petits d’Europa (Estònia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta…), està segurament fora de dubte, com ho està la importància del català per a ser llengua oficial a Europa. Ara bé, qui pensi que la independència pot ser la solució a tots els mals, segurament s’equivoca. És cert que la balança fiscal entre Catalunya i Espanya es molt desfavorable per a nosaltres, però no podem ignorar que la balança comercial ens és molt favorable, doncs bona part dels productes i serveis que es produeixen a les empreses del Principat es venen a la resta de l’estat. La solidaritat entre els pobles té, evidentment, un límit, però no per això hem de caure en l’egoisme excloent del “Nosaltres Sols”, deixant de banda fins i tot a valencians i mallorquins. Ni tan sols la pròpia llengua té el futur absolutament garantit en un estat independent, com es pot veure amb el gaèlic o irlandès, noranta anys després de la independència d’Irlanda respecte al Regne Unit.

En certa manera, dir que “Espanya ens roba”, és equivalent a dir de la UE roba a Alemanya, els Països Baixos o Suècia, que aporten molt més del que reben de la Unió, però que en canvi es beneficien àmpliament a nivell d’exportacions i d’instal·lació d’empreses als països menys rics de la Unió Europea. Tampoc és just que campanyes com la de “no vull pagar” s’hagin limitat a les autopistes de peatge de l’Estat, quan les de la Generalitat són igual de cares, per no parlar de la greu injustícia de l’euro per recepta que ha imposat el govern de CiU. Per altra banda, pensar que una Catalunya independent dins d’una Europa dirigida per Alemanya, França i el Regne Unit sota els principis del Tractat de Maastrich, pot tenir una plena sobirania és d’una considerable ingenuïtat. Per nom parlar de la possibilitat, no descartada per sectors propers a l’actual govern català, de que la Catalunya independent pugui arribar a ser una monarquia, fins i tot compartida amb la corona espanyola, una opció que no deixa de ser absolutament esperpèntica.

Catalunya no és un tot uniforme, doncs la Catalunya més metropolitana, especialment les comarques al voltant de Barcelona, i la Catalunya interior, són molt diferents i, com tots sabem, més de la meitat del conjunt de la població és (som) d’origen immigrant. També és cert que per parlar d’un estat federal fa falta que el federalisme sigui àmpliament acceptat per la resta de la hipotètica federació, però soc de l’opinió que encara avui podem treballar per un estat català dins d’una República federal, sense caps d’estat hereditaris, amb igualtat de drets entre els seus pobles i les seves llengües i, no ens n’oblidem, amb drets socials per a tothom. Deixant clar, això sí, que som els catalans d’origen i d’adopció, els que hem de decidir lliurament el nostre futur, i no la resta d’Espanya.

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS