La derrota de los comunes y de la CUP (cat/cast)

Los Comunes y la CUP son los grandes derrotados de la noche electoral del 26-M. No es solo la derrota de Ada Colau en Barcelona ante la ERC de Ernest Maragall. De hecho, Colau se queda solo a 4.000 votos de Maragall. Es también el hundimiento generalizado de las candidaturas del cambio impulsadas por los Comunes en todo el país, y el pinchazo de la CUP respecto a los buenos resultados del 2015. ERC y el PSC, a rebufo de las victorias de Junqueras y de Pedro Sánchez el 28-A, son los grandes vencedores de la noche electoral. Los Comunes pierden más de 50.000 votos respecto al 2015, cuando sumaron 356.000. La bajada de la CUP todavía es más fuerte, puesto que pasa de 234.000 votos a 121.000. Cuando pase la resaca electoral, las izquierdas tendrán que sentarse y pensar si, estratégicamente, las divisiones en diferentes candidaturas, las luchas cainitas y el enfrentamiento interno han servido de algo en favor de la transformación social.

No son buenas noticias para la izquierda transformadora, que aspiraba como mínimo a consolidar las alcaldías del cambio que ganó en2015 (Colau ha perdido Barcelona, pero Carmena también puede perder Madrid por un pacto de la triple derecha). La causa de la bajada de votos de los Comunes hay que buscarla en factores diversos: todo es más complejo y no es bueno sacar conclusiones apresuradas a falta de las encuestas postelectorales. Es normal que fuera difícil volver a ganar después de la campaña mediática, social y política en contra que han sufrido los de Colau estos cuatro años. El contexto no ha sido el propicio: el proceso ha tensado enormemente el espacio de los Comunes y ha generado fugas a ambos lados no solamente entre sus liderazgos, sino también entre sus votantes. Es evidente que no era fácil para las candidaturas a la izquierda del PSC articular gobiernos sólidos y alternativos después de la victoria de Pedro Sánchez y con un Podemos en crisis interna. Es obvio que el crecimiento de ERC y la omnipresencia del Proceso independentista no jugaban a favor.

Pero un factor muy importante que explica la bajada ha sido la división y la competencia interna de la izquierda. La división de las candidaturas de la izquierda en muchas ciudades de todo el país, como explicaba Sergi Picazo en este artículo, ha tenido efectos devastadores. Los resultados del mundo de los Comunes en Terrassa o a Sabadell son especialmente decepcionantes y simbólicos. Los rifirrafes, el sectarismo y las tensiones internas han producido escenarios de atomización incomprensibles que han acabado teniendo efectos devastadores. Ya no es solo el rifirrafe entre los Comunes y los cupaires: es la propia quebradiza interna del espacio de los Comunes con ICV, EUiA y Podemos. El contexto general de crisis en Podemos entre Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Manuela Carmena y compañía ha hecho el resto. Era la tormenta perfecta, y se ha acabado confirmando.

 


 

La derrota dels comuns i de la CUP

Els Comuns i la CUP són els grans derrotats de la nit electoral del 26-M. No és només la derrota d’Ada Colau a Barcelona davant de l’ERC d’Ernest Maragall. De fet, Colau es queda només a 4.000 vots de Maragall. És també l’enfonsament generalitzat de les candidatures del canvi impulsades pels Comuns arreu del país, i la punxada de la CUP respecte als bons resultats del 2015. ERC i el PSC, a rebuf de les victòries de Junqueras i de Pedro Sánchez el 28-A, són els grans vencedors de la nit electoral. Els Comuns perden més de 50.000 vots respecte al 2015, quan van sumar-ne 356.000. La davallada de la CUP encara és més forta, ja que passa de 234.000 vots a 121.000. Quan passi la ressaca electoral, les esquerres hauran de seure i pensar si, estratègicament, les divisions en diferents candidatures, les lluites caïnites i l’enfrontament intern han servit d’alguna cosa en favor de la transformació social.

No són bones notícies per a l’esquerra transformadora, que aspirava com a mínim a consolidar les alcaldies del canvi que va guanyar el 2015 (Colau ha perdut Barcelona, però Carmena també pot perdre Madrid per un pacte de la triple dreta). La causa de la davallada de vots dels Comuns cal buscar-la en factors diversos: tot és més complex i no és bo treure conclusions precipitades a falta de les enquestes postelectorals. És normal que fos difícil tornar a guanyar després de la campanya mediàtica, social i política en contra que han patit els de Colau aquests quatre anys. El context no ha estat el propici: el procés ha tensat enormement l’espai dels Comuns i ha generat fugues a banda i banda no solament entre els seus lideratges, sinó també entre els seus votants. És evident que no era fàcil per a les candidatures a l’esquerra del PSC articular governs sòlids i alternatius després de la victòria de Pedro Sánchez i amb un Podemos en crisi interna. És obvi que el creixement d’ERC i l’omnipresència del Procés independentista no els jugaven a favor.

Però un factor molt important que explica la davallada ha estat la divisió i la competència interna de l’esquerra. La divisió de les candidatures de l’esquerra en moltes ciutats d’arreu del país, com explicava Sergi Picazo en aquest article, ha tingut efectes devastadors. Els resultats del món dels Comuns a Terrassa o a Sabadell són especialment decebedors i simbòlics. Les picabaralles, el sectarisme i les tensions internes han produït escenaris d’atomització incomprensibles que han acabat tenint efectes devastadors. Ja no és només la picabaralla entre els Comuns i els cupaires: és la pròpia trencadissa interna de l’espai dels Comuns amb ICV, EUiA i Podem. El context general de crisi a Podem entre Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Manuela Carmena i companyia hi ha fet la resta. Era la tempesta perfecta, i s’ha acabat confirmant.

 

El critic
NOTICIAS ANTICAPITALISTAS