L’Anàlisi: On era la majoria proletària l’1 de maig?

8
"Nosaltres, els sense nom, els que no som ningú, nosaltres hem derrotat el feixisme", explicava l’any 1936 entre les runes del combat Joan García Oliver, dirigent anarcosindicalista de Reus, a les masses obreres que havien pres el poder.
&nbsp

Eren les masses proletàries en lluita contra el capitalisme anorreador que provocava el benestar d’uns pocs i la misèria de les immenses minories. La burgesia engreixada pel salvatge imperialisme espanyol.

Quo uadis, revolta?
&nbsp
L’any 2010 la situació d’explotació és la mateixa que la dels primers anys del segle passat, però amb la revolta proletària extingida. Ara no hi ha ni pistolerisme, ni bandolerisme, ni extorsió; però és que no hi ha ni queixa, ni gemec, ni lamentació; només resignació, un corrosiu conformisme que condueix al suïcidi.
&nbsp
Aquest 2010 la crisi del capitalisme ha arribat al límit, amb unes xifres d’atur que han batut rècords històrics. Als Països Catalans d’administració espanyola un 20,17% de la població activa no té feina, segons dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre del 2010 recollides per la Intersindical-CSC. A més, en el cas del jovent la taxa de desocupació ascendeix al 40,66%.
&nbsp
En conclusió, 1.386.700 catalans de les Illes Balears, País Valencià i Principat de Catalunya no té feina; 162.000 persones més que fa un any. I, és clar, si hi sumem l’opressió de gènere es constata com l’atur femení ha crescut més que el masculí. Això en un context afegit de crisi financera que el capitalisme ha generat, obligant l’Estat a emprendre mesures pal·liatives que, sempre en un context capitalista, reporten retallades socials. Exemple d’això n’és el pla d’austeritat aprovat pel govern grec: eliminació de les pagues extres, jubilació als 67 anys, retallada dels sous dels funcionaris, aturada de contractació pública, congelació de salaris al sector privat i increment dels impostos (alcohol, tabac i gasolina, a més de l’IVA).
&nbsp &nbsp
Tot repercuteix en la classe treballadora, ja que el pla no preveu cap mesura extraordinària per castigar els que tenen més. L’Estat espanyol, juntament amb Portugal, va en camí de Grècia, tal com es cansa de repetir la Unió Europea i com ja va alertar el ministre de Treball espanyol. L’Estat espanyol no ha ni plantejat, per contra, la reducció del pressupost destinat a Defensa o la supressió dels milions anuals destinats a mantenir la Casa Reial espanyola.
&nbsp
&nbsp
1 de maig, totes al carrer?
&nbsp

És per tot això que els sindicats i organitzacions de l’Esquerra Independentista van animar la classe treballadora a sortir en massa al carrer l’1 de maig. Tanmateix, malgrat que aquest 1 de maig havia de ser especialment combatiu atès el context d’opressió de classe, els carrers dels Països Catalans han brillat per la seva buidor. A Girona, capital de la demarcació amb més atur, el bloc CCOO-UGT va reunir 650 persones. El Diari de Girona aquest diumenge titula: "650 manifestants. 80.100 aturats".

El portaveu de la CUP a Girona, Jordi Navarro, alerta a Llibertat.cat de la plaga de l’atur a la ciutat.

Tret d’uns quants milers de persones a les principals poblacions del país, les manifestacions contra el capitalisme i a favor de les treballadores van deixar molt a desitjar.

En aquest sentit, Marc Faustino, militant de la Intersindical, lamentava fa uns dies a Llibertat.cat: "El Primer de Maig sempre és una convocatòria més trista i oblidada del que hauria de ser el Dia Internacional del Treball".

Per què els carrers són buits?

Les causes de l’apatia reivindicadora de la classe treballadora poden ser diverses. La manca d’un sindicat únic, nacional i vertaderament obrer que no lluiti per res més que per enterrar l’opressió burgesa apunta com una de les principals causes de la desorientació obrera. En un article titulat "Existeix el sindicalisme nacional" publicat a Llibertat.cat, Manel Zaragoza es planteja el referent sindical com a solució a la claudicació i el servilisme del sindicalisme capitalista espanyol.

El llibre "Venjança de classe", de Xavier Diez, explica com a principi de segle XX la greu taxa d’atur va obligar els obrers conscienciats a crear un sindicat de desocupats. Aquests es dedicaven no a pidolar ocupació, sinó a utilitzar tàctiques agressives de visibilització. Grups organitzats es dedicaven a anar a algunes obres, ocupar-les, treballar durant la jornada i, evidentment, reclamar el jornal amb actitud intimidatòria. Era una tàctica moral en el sentit que si no els donaven feina, l’ocupen, la desenvolupaven i reclamaven allò a què consideraven tenir dret. Si hi havia gana, grups d’obrers anaven a restaurants i marxaven sense pagar o, sobretot, grups de dones feien confiscació d’aliments. Consideraven amb la seva actitud que la subsistència era -és- un dret, i no ha d’ésser pas fruit de la caritat. L’acció conjunta els donava força física, encara que sobretot moral, perquè veien en això l’exercici legítim dels seus drets, molt en la línia de "La conquesta del pa" de Kropotkin.

"Jo treballo i tinc dret a recollir els fruits del meu treball. I si no treballo, en tinc dret igualment, o almenys el mateix dret que els paràsits burgesos", era el raonament seguit.

Ja no ens alimenten molles

Una altra de les causes pot ser l’estratègia burgesa de silenciar la lluita obrera a base de petites engrunes que mantinguin els treballadors mínimament satisfets. Això s’ha esdevingut sobretot gràcies a la fictícia actitud dels governadors de proclamar-se "amics" de la classe treballadora. L’exemple més flagrant seria el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que aconsegueix silenciar la dissidència gràcies a petites engrunes que a la pràctica amaguen beneficis pels explotadors.

El pacte tàcit amb la patronal inclou també, i aquesta és una de les altres causes de l’adormiment de la majoria, l’ensinistrament dels dos sindicats majoritaris que manipulen la massa perquè s’empassi les engrunes sense rondinar. CC.OO i UGT són els sindicats que aconsegueixen aplegar més treballadores a les seves convocatòries gràcies a una falsa defensa dels seus drets. Fins i tot al nostre país, malgrat que aquí només hi tenen delegacions. No obstant això, cal responsabilitzar no només la capacitat d’enganyar d’aquests dos sindicats, sinó sobretot la manca d’un referent sindical alternatiu que sigui honest i que defensi el repartiment de la riquesa i el treball i la construcció d’un model just, igualitari i sostenible. Cal recordar que aquests dos sindicats han acceptat mesures impossibles d’acatar a algú que mínimament tingui consciència igualitària, com és l’acomiadament lliure, per citar un cas recent.

La força dels vençuts

A tot això, cal sumar-li el cansament generalitzat de la població, que veu o creu que per molt que es mobilitzi res canvia. I això no només es fa palès en l’àmbit laboral; sinó en el polític sobretot. A això hi contribueix la manca d’un referent sindical honest, així com el botiflerisme dels sindicats omnipotents als mitjans de comunicació. Ara, al segle XXI, la població paga la moneda amb indiferència; una indiferència pròpia dels vençuts.

Jordi Martí Font, coordinador de la revista Catalunya de la CGT, reconeix a Llibertat.cat que els qui manen ho continuen tenint molt clar: "Si poden exprimir els treballadors i les treballadores fins a aquest punt i aquests ni es queixen, no protesten ni gosen desobeir, és que encara ho poden fer una mica més". Al seu article, Martí Font dóna algunes claus per entendre el domini i la passivitat sindical i es pregunta: "Com ens ho farem per oposar-nos a ells? Com aconseguirem aturar la seva maquinària mediàtica i repressiva? Com serà la resposta si qui mediàticament mana assenyala com a contrincants de polítics, banquers i empresaris la colla aquesta de ccoo-ugt que en la seva major part depenen de subvencions de l’Estat i tenen una tropa de xoc formada per alliberats que fa anys que no protesten i en alguns casos no ho han fet mai? És el partit entre ccoo-ugt i les patronals alguna cosa més que teatre?".

La societat s’ha conformat amb una farsa d’estat del benestar que ens han fet passar com a bo, però que només ha comportat millores d’aparador. Alguns potser viuen més bé que com vivien els nostres avantpassats, però l’explotació de classe segueix existint. Hi ha un acomodament generalitzat que esdevé anihilador i humiliant per a tots aquells qui perderen la vida i la salut per un futur més digne.

Tal com posa de manifest "Venjança de classe", abans l’opressió no es pagava amb indiferència, conformisme i resignació. Es pagava amb lluita: "Aquells que són sistemàticament ignorats pel país oficial, aquells que viuen als suburbis i a les perifèries, que han estat confinats a les catacumbes de la ciutat i les misèries del capitalisme, no havien pres el poder. L’havien dissolt. Tot just s’apaguen les flames s’inicia el procés de subversió de l’ordre. Aquells que havien estat perseguits, esdevenen perseguidors. Els humiliats, humiliadors".

Aquest diumenge ha esclatat una bomba en una sucursal del banc britànic HSBC a Atenes, una ciutat que aquests dies viu un fort ambient de convulsió social. Era una bomba casolana elaborada amb gas i combustible per protestar contra l’anunci del govern grec de posar en marxa un pla d’austeritat sever que exigirà els sacrificis de -només- les classes populars de Grècia, que hauran de pagar més impostos, jubilar-se més tard i patir retallades socials.

A Grècia la classe obrera els ho està començant a fer pagar car. El Primer de Maig a Grècia, sabedors de les mesures de l’humiliant pla d’austeritat, va ser una jornada de fervor obrer i el 5 de maig hi ha convocada una vaga general. Justícia contra la violència capitalista.

Els rebels no moren mai

El paper de l’Esquerra Independentista ha d’ésser el de subvertir l’ordre i esperonar la transformació social. En la manifestació del Primer de Maig a Barcelona, uns 300 manifestants van ocupar un hotel de luxe en protesta pel capitalisme. "Avui hem ocupat un hotel, demà serà la seu d’un banc, de la patronal, d’una constructora, d’un partit polític", manifesten. L’objectiu és no deixar mai de protestar, i instar les capes populars a unir-se a la lluita, salvar-los de la resignació i del descrèdit d’un país oficial que fa de la ignorància de les masses la seva font de supervivència.

Un país oficial que s’alimenta de la farsa i que posa a l’abast tots els seus mitjans perquè hi col·laborem. El clam de "El poble unit mai serà vençut" no és cap utopia; és una mitjà possible. És possible acabar amb el sentiment regnant de classe obrera vençuda.&nbsp

Gonçal Bravo, coordinador general de la COS, manifesta a Llibertat.cat: "Només el Poble Treballador té les claus per deslliurar-se de les seues cadenes, de les nostres cadenes. Que només en les nostres mans, i en la nostra capacitat per sumar, s’hi troba la clau de la llibertat".

Violent, qui?

És violent aquell qui exclou la majoria proletària. La violència és quan els grups dominants no reconeixen com a persones subjectes de drets aquelles masses que ells brutalitzen. Això és violència. Ells són els violents, els mateixos que malden per fer passar per delinqüents els cercadors de justícia social.

Això respon a la lògica colonial espanyola, en la qual la població civil és tractada com a indígena per aquells que es consideren propietaris de la nació. Xavier Díez, a "Venjança de classe" assegura que això no és més que l’enyorament de l’imperi perdut a principi del XIX, en què les classes propietàries troben a faltar indígenes a qui oprimir.

Els qui van ocupar dissabte l’hotel de luxe de Barcelona exclamen, en un vídeo:

"La nostra crisi s’acabarà quan deixem de patir-la en solitud, de lamentar-nos des de la impotència, quan fem front a l’ofensiva capitalista, quan tinguem prou forces".

"Avui desitgem lluitar juntes, organitzar-nos i recolzar-nos, generar conflicte per aturar les retallades socials, mobilitzar-nos per a imposar els nostres interessos, empoderar-nos per a autoorganitzar el treball i repartir la riquesa, per aprendre a crear una economia social i solidària que foradi del capitalisme els seus fonaments fins a extingir-lo."

"Avui hem vingut a menjar-nos la crisi dels rics, a sacsejar el carrer, a parlar a les que estan com nosaltres, a conèixer-nos en l’acció. Que rebenti el capitalisme".

La solució: un sindicat de desocupats?

A principis del segle XX l’elevat atur va portar els sectors mobilitzats a crear un sindicat de desocupats. Evidentment, això va causar pànic entre la societat benestant, que va veure els grups organitzats de desocupats com un exèrcit perillós que, amb l’eloqüència dels fets, evidenciava la fragilitat del sistema del qual eren beneficiaris. Les classes mitjanes tenien por de la revolució, en abstracte.

I molta por quan en veien exemples concrets.

"I em tatuo al pit
amb l’odi entre classes que tinc
una falç i un martell al meu braç
i el meu cap per lluitar
orgull de la classe obrera"

[Orgull de classe, Inadaptats]