Jordi Borràs: Todo esto es lo que he visto (cast/cat)
He visto cosas que vosotros, los catalanes, no os creeríais nunca. He visto como atacaban barricadas incendiadas más allá de la Gran Vía. He visto rayos laser que brillan en la oscuridad del Portal del Ángel apuntando a agentes antidisturbios.
He visto maletas y viajeros despistados andando por la autopista sin entender absolutamente nada. He visto a la policía desbordada y acojonada que no se atrevía a entrar en el parking del Aeropuerto. He visto a manifestantes lanzándoles agua a presión y vaciando el polvo de los extintores sobre sus rostros. He visto antidisturbios apaleando indiscriminadamente s gente mayor, turistas y menores de edad. Los he visto pegar puñetazos en la cabeza, insultar y vejar a todo aquel que llevaba una estelada colgada del cuello. He visto tiros en la cara, cabezas deformadas y ojos reventados de unos jóvenes que no se encogen. Esto he visto: una nueva quinta del biberón que nadie esperaba ni conocía y que se ha hecho adulta con los golpes de porra del 1 de octubre. He visto un pueblo determinado, harto, cansado y asqueado que ha dicho basta. He visto con mis propios ojos a estos jóvenes sin miedo y su bautizo de fuego, embriagados de impotencia y violencia. Los he visto calzando alpargatas como en el 36 y arrancando adoquines con unos dedos llenos de llagas. He visto escudos decorados con un poema de Pere Quart que hacían rebotar las balas de goma disparadas en nombre de España. Las he visto a ellas en primera línea, tapándose la cara con el pañuelo violeta, encendiendo cócteles Molotov y lanzando piedras con el estómago como si no hubiera un mañana. He visto el pavimento de la plaza Urquinaona desnudo de losas y el asfalto enlucido de piedras. He visto el miedo, la rabia y el odio detrás de los uniformes. Los he visto detener, cargar, disparar y amenazar a periodistas sin ningún tipo de manía, más bien al contrario: descargando toda la rabia acumulada contra los que explicamos qué pasa en nuestras calles. He visto piedras inmensas impactar contra sus cascos. He visto doscientos encapuchados con barras de hierro perseguir a las furgonetas de la policía que huían a todo gas por la Ronda de Sant Pere. He visto a gente de orden cuchicheándome a la oreja que ya tocaba, que están hasta los cojones de manifestaciones de colores y que tenemos unos muchachos muy guapos, ostras. He visto la sangre volver a brotar por las mismas calles que tres siglos antes hizo derramar Felipe V. He visto a los fascistas yendo de cacería, paseándose impunemente por la ciudad durante más de tres kilómetros mientras la policía se lo miraba de lejos. Los he visto atacar como si fueran hienas y romperle la mandíbula a patadas a un joven antifascista. He visto como nos gaseaba la policía y como nos ahogábamos entre picor y lágrimas. He visto a los sanitarios trabajando incansablemente al pie del cañón mientras eran blanco de las balas de foam. Los he visto montar un hospital de campaña dentro de una portería. Los he visto llorar, desesperados, con el uniforme fluorescente en medio del campo de batalla y con las manos llenas de sangre.
Todo esto y más es lo que he visto. Todos estos momentos seguro que no se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de luchar.
Tot això és el que he vist
He vist coses que vosaltres, els catalans, no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven barricades incendiades més enllà de la Gran Via. He vist raigs laser que brillen en la foscor del Portal de l’Àngel apuntant agents antiavalots.
He vist maletes i viatgers despistats caminant per l’autopista sense entendre absolutament res. He vist la policia desbordada i acollonida que no s’atrevia a entrar al pàrquing de l’Aeroport. He vist manifestants llançant-los aigua a pressió i buidant la pols dels extintors sobre els seus rostres. He vist antiavalots apallissant indiscriminadament gent gran, turistes i menors d’edat. Els he vist pegar cops de puny al cap, insultar i vexar tot aquell que duia una estelada penjada del coll. He vist trets a la cara, caps deformats i ulls rebentats d’uns joves que no s’arronsen. Això he vist: una nova lleva del biberó que ningú esperava ni coneixia i que s’ha fet adulta amb els cops de porra de l’1 d’octubre. He vist un poble determinat, fart, cansat i fastiguejat que ha dit que ja n’hi ha prou. He vist amb els meus propis ulls aquests joves sense por i el seu bateig de foc, embriagats d’impotència i violència. Els he vist calçant espardenyes com al 36 i arrancant llambordes amb uns dits plens de nafres. He vist escuts decorats amb un poema de Pere Quart que feien rebotar les bales de goma disparades en nom d’Espanya. Les he vist a elles a primera línia, tapant-se la cara amb el mocador lila, encenent còctels Molotov i llançant pedres amb l’estómac com si no hi hagués un demà. He vist el paviment de la plaça Urquinaona despullat de panots i l’asfalt arrebossat de rocs. He vist la por, la ràbia i l’odi darrere dels uniformes. Els he vist detenir, carregar, disparar i amenaçar periodistes sense cap mena de mania, ans al contrari: descarregant tota la ràbia acumulada contra els que expliquem què passa als nostres carrers. He vist rocs immensos impactar contra els seus cascos. He vist dos-cents encaputxats amb barres de ferro perseguir les furgonetes de la policia que fugien a tot gas per la Ronda de Sant Pere. He vist gent d’ordre xiuxiuejant-me a l’orella que ja tocava, que n’estan fins als collons de manifestacions de colors i que tenim uns nanos molt macos, coi. He vist la sang tornar a brollar pels mateixos carrers que tres segles abans va fer vessar Felip V. He vist els feixistes anant de cacera, passejant-se impunement per la ciutat durant més de tres quilòmetres mentre la policia s’ho mirava de lluny. Els he vist atacar com si fossin hienes i trencar-li la mandíbula a puntades de peu a un jove antifeixista. He vist com ens gasejava la policia i com ens ofegàvem entre picor i llàgrimes. He vist els sanitaris treballant incansablement al peu del canó mentre eren blanc de les bales de foam. Els he vist muntar un hospital de campanya dins d’una porteria. Els he vist plorar, desesperats, amb l’uniforme fluorescent al mig del camp de batalla i amb les mans plenes de sang.
Tot això i més és el que he vist. Tots aquests moments segur que no es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de lluitar.