Història de Catalunya 28: Canvi en els costums (Cat / Cast)

(Anys 60 i 70 del segle XX)

Fou els anys seixantes i setantes quan hi hagué canvis de costums importants i profunds, motivats per l'augment del nivell de vida i per les formes de vida consegüents. Aquests canvis afectaren l'hàbitat dominical, les relacions en el si de la família i entre nois i noies, la indumentària, sobretot femenina, i el tracte entre la gent, entre altres coses.

El canvi de formes de vida més important, per a la gent de ciutat, fou la pràctica cada cop més àmplia del cap de setmana a fora, en una segona residència. Pràctica també facilitada per la possessió del cotxe particular, de cara a un trasllat ràpid, còmode i a l'hora desitjada. A la segona residència, al poble o al camp, es buscava un relax en un hàbitat tranquil, si bé moltes vegades era també un element de status social, igual que el mateix cotxe. Es donava una situació que, d'una manera general i esquematitzada, podríem descriure així: molta gent deixava el camp o el poble i anava a la ciutat per poder viure millor; la ciutat esdevenia aleshores cada cop més plena de gent, cotxes, fum i sorolls, i resultava creixentment molesta; la gent buscava, així que el temps lliure ho permetia, fugir de la ciutat i tornar al camp o al poble a retrobar la tranquil·litat perduda; a més a més, també calia fer-ho per no ser menys que els altres; per a això calia disposar del cotxe i de la caseta; però per poder-hi arribar s'havien de treballar moltes hores i s'havia d'estalviar en altres coses, fins i tot en el menjar; calia, doncs, «no viure» durant la setmana per poder «viure» (segons un cert concepte) el cap de setmana.

El treball i els estudis donaren als joves més autonomia, cada cop més, tant als nois com a les noies. De resultes d'aquest fet i d'altres causes, l'autoritat dels pares en la família s'anà afluixant, i els joves s'anaren prenent llibertats, com sortir amb amics o amb la parella a qualsevol hora o tot el cap de setmana. Tal independència també es va anar materialitzant en el fet de marxar de casa dels pares sense haver-se casat, per viure sols o amb altres joves. Aquesta evolució portà molts problemes, perquè hi hagué tota una generació de persones que s'havien vist sotmeses a una forta autoritat per part dels seus pares i que hagueren de veure com els fills se'ls emancipaven prematurament, i no havien estat preparats per al canvi. Això fou causa d'alguns drames familiars. També s'esdevingué sovint que el fill petit obtingués certes llibertats a una edat menor que aquella en què les havia obtingudes el germà gran, el qual havia «obert camí». Amb la crisi econòmica dels setantes, el costum de marxar de casa per viure sol va disminuir fortament.

Un dels canvis més clars i visibles fou el de la relació entre nois i noies, tant en la llibertat de sortir sense els límits horaris clàssics (les nou o les deu del vespre, sobretot per a les noies) com en la llibertat de tractar-se i en els gestos afectuosos, fins i tot en públic. Però hi va haver canvis que podríem qualificar d'estructurals. Per exemple, que s'enfoqués el costum de sortir sense que això suposés necessàriament el compromís —potser ni la idea— de casar-se. De manera que les mateixes paraules «promès» o «nòvio» anaren caient en desús. O bé la cada vegada major extensió de les relacions sexuals prematrimonials. Aquest darrer fet responia a un conjunt de causes: la major llibertat de relacionar-se i de sortir, l'afluixament del control religiós i moral, la seguretat davant l'embaràs que donava la píndola, l'exemple de les turistes, etc. Un altre canvi estructural fou la tendència a posar-se a viure junts sense casar-se. I en un altre sentit, l'augment de matrimonis civils. Tot això afectava sobretot els joves, però també les relacions entre adults de diferent sexe es van anar liberalitzant, i així fou cada cop més normal saludar-se amb un petó o l'existència d'amistats entre homes i dones. També augmentaren les separacions, sobretot entre parelles joves, i fins i tot les relacions sexuals extramatrimonials.

Canvis de molta menys importància foren els de la indumentària. Un d'ells, però, tingué un caràcter històric: l'ús cada vegada més freqüent dels pantalons per part de les dones —per tot portar, i no sols per anar d'excursió, etc.— acabà amb 500 anys d'una molt marcada diferència entre el vestuari masculí i el femení. La major disponibilitat als canvis per part de la societat catalana d'aquelles dècades es demostra en el fet que, així com els anys cinquantes l'ús del biquini havia necessitat una forta promoció per part de les estrangeres, la minifaldilla a finals dels seixantes i el «top-less» a les platges a finals dels setantes foren adoptats per les noies autòctones amb més facilitat.

En el camp masculí, i a principis dels seixantes, va destacar la recuperació de la barba, abandonada feia dècades. En molts casos prengué un to de símbol de progressisme, com a imitació de Fidel Castro. En canvi, els cabells llargs, a finals de la dècada, paral·lelament a la minifaldilla, foren una moda totalment neutra. També cal parlar de formes de vestir cada cop més informals, per exemple la substitució de l'americana per la caçadora o altres peces, i la decadència, no total, de la corbata. Encara esmentarem la desaparició del dol, o costum —en homes i dones— de vestir de negre després de la mort d'un familiar. Aleshores el negre adquirí altres significacions, com ser color de moda.

Com no podia deixar de passar en un país que no sols millorava el nivell de vida sinó que rebia milions de turistes, cada cop més gent començà a imitar-los en el sentit d'anar als seus països com ells venien aquí. Així les vacances a l'estranger, a conèixer món, foren l'objectiu dels que tenien més possibilitats, si bé el fet es va donar en diferents versions: hotel, càmping, motxilla.

Una gran part d'aquests canvis de costums tingueren una nota comuna: el refús de l'autoritat, la tendència cap a la igualtat. Doncs això es concretà també en una gran extensió del tractament de «tu», fins i tot als pares i a persones més grans.

Algunes formes d'esbargiment quedaren malparades per causa de les noves possibilitats. Una d'elles, i molt lamentablement, va ser l'excursionisme, en gran part arruïnat per les sortides en cotxe particular. En un dels centres d'aquesta activitat més importants de Barcelona, els anys cinquantes era corrent que cada diumenge es projectessin tres, quatre o cinc sortides, i sobrava gent per a totes; vint anys després era sovint problemàtic trobar personal per fer-ne entre dues i quatre al mes. Els cinemes també patiren una crisi greu i hagueren de reduir-se fortament entre 1965 i 1980, de resultes de la competència de la televisió i el vídeo: era el cinema a casa, sense sortir, sense fer cua, a l'hora desitjada. Però amb molts menys locals, amb sales més petites, el cinema es mantingué per causa sobretot dels joves, per als quals anar al cinema era alguna cosa més, com sortir amb els amics, amb la parella. Per aquesta mateixa raó, de clientela juvenil, es va mantenir també el ball, però reconvertit: durant els seixantes, la sala de ball, de pista gran, il·luninada, amb orquestra, va deixar pas a la discoteca, de pista petita, seients abundants i còmodes, fosca i amb discos. La discoteca era pensada no sols per ballar, sinó també per passar llargues estones asseguts i acariciant-se. Simultàniament es passà del ball de parella a un predomini del ball solt, individual.

I amb una referència a la creixent afecció, i fins i tot passió, del jovent pel rock i pels conjunts i intèrprets de més anomenada, començant pels Beatles, acabarem aquesta pinzellada. El rock i la música moderna eren per als joves el mateix que el futbol per als grans (l'evasió). I l'un i l'altre ho continuaren essent en entrar a la democràcia, perquè aquesta no va arribar a apassionar.

______________________________________________

CAMBIO EN LAS COSTUMBRES

(Años 60 y 70 del siglo XX)



Fue en los años sesenta y setenta cuando hubo cambios en las costumbres importantes y profundos, motivados por el aumento del nivel de vida y por las formas de vida consiguientes. Estos cambios afectaron el hábitat dominical, las relaciones en el seno de la familia y entre chicos y chicas, la indumentaria, sobre todo femenina, y el trato entre la gente, entre otras cosas.

El cambio de formas de vida más importante, para la gente de ciudad, fue la práctica cada vez más amplia del fin de semana fuera, en una segunda residencia. Práctica también facilitada por la posesión del coche particular, de cara a un traslado rápido, cómodo y a la hora deseada. En la segunda residencia, en el pueblo o el campo, se buscaba un relax en un hábitat tranquilo, si bien muchas veces era también un elemento de estatus social, igual que el mismo coche. Se daba una situación que, de una manera general y esquematizada, podríamos describir así: mucha gente dejaba el campo o el pueblo e iba a la ciudad para poder vivir mejor; la ciudad se volvía entonces cada vez más llena de gente, coches, humo y ruidos, y resultaba crecientemente molesta; la gente buscaba, tan pronto como el tiempo libre lo permitía, huir de la ciudad y volver al campo o al pueblo a reencontrar la tranquilidad perdida; además, también había que hacerlo para no ser menos que los demás; para lo cual hacía falta disponer del coche y de la casita; pero para poder llegar a ello se tenían que trabajar muchas horas y se tenía que ahorrar en otras cosas, incluso en la comida; hacía falta, pues, «no vivir» durante la semana para poder «vivir» (según un cierto concepto) el fin de semana.


El trabajo y los estudios dieron a los jóvenes más autonomía, cada vez más, tanto a los chicos como a las chicas. A consecuencia de este hecho y de otras causas, la autoridad de los padres en la familia se fue aflojando, y los jóvenes se fueron tomando libertades, como salir con amigos o con la pareja a cualquier hora o todo el fin de semana. Tal independencia también se fue materializando en el hecho de marchar de casa de los padres sin haberse casado, para vivir solo o con otros jóvenes. Esta evolución trajo muchos problemas, porque hubo toda una generación de personas que se habían visto sometidas a una fuerte autoridad por parte de sus padres y que tuvieron que ver cómo los hijos se les emancipaban prematuramente, y no habían sido preparadas para el cambio. Esto fue causa de algunos dramas familiares. También aconteció a menudo que el hijo/a pequeño obtuviera ciertas libertades a una edad menor que aquella en que las había obtenido el hermano mayor, el cual había «abierto camino». Con la crisis económica de los setenta, la costumbre de marchar de casa para vivir solo disminuyó fuertemente.


Uno de los cambios más claros y visibles fue el de la relación entre chicos y chicas, tanto en la libertad de salir sin los límites horarios clásicos (las nueve o las diez del anochecer, sobre todo para las chicas) como en la libertad de tratarse y en los gestos afectuosos, incluso en público. Pero hubo cambios que podríamos calificar de estructurales. Por ejemplo, que se enfocara la costumbre de salir sin que esto supusiera necesariamente el compromiso —quizás ni la idea— de casarse. De manera que las mismas palabras «prometido» o «novio» fueron cayendo en desuso. O bien la cada vez mayor extensión de las relaciones sexuales prematrimoniales. Este último hecho respondía a un conjunto de causas: la mayor libertad de relacionarse y de salir, el aflojamiento del control religioso y moral, la seguridad ante el embarazo que daba la píldora, el ejemplo de las turistas, etc. Otro cambio estructural fue la tendencia a ponerse a vivir juntos sin casarse. Y en otro sentido, el aumento de matrimonios civiles. Todo esto afectaba sobre todo a los jóvenes, pero también las relaciones entre adultos de diferente sexo se fueron liberalizando, y así fue cada vez más normal saludarse con un beso o la existencia de amistades entre hombres y mujeres. También aumentaron las separaciones, sobre todo entre parejas jóvenes, e incluso las relaciones sexuales extramatrimoniales.


Cambios de mucha menor importancia serían los de la indumentaria. Uno de ellos, sin embargo, tuvo un carácter histórico: el uso cada vez más frecuente de los pantalones por parte de las mujeres —como uso habitual, y no sólo para ir de excursión, etc.— acabó con 500 años de una muy marcada diferencia entre el vestuario masculino y el femenino. La mayor disponibilidad a los cambios por parte de la sociedad catalana de aquellas décadas se demuestra en el hecho de que, así como en los años cincuenta el uso del biquini había necesitado una fuerte promoción por parte de las extranjeras, la minifalda a finales de los sesenta y el «top-less» en las playas a finales de los setenta fueron adoptados por las chicas autóctonas con más facilidad.


En el campo masculino, y a principios de los sesenta, destacó la recuperación de la barba, abandonada hacía décadas. En muchos casos tomó un tono de símbolo de progresismo, como imitación de Fidel Castro. En cambio, los cabellos largos, a finales de la década, paralelamente a la minifalda, serían una moda totalmente neutra. También hace falta hablar de formas de vestir cada vez más informales, por ejemplo la sustitución de la americana por la cazadora u otras piezas, y la decadencia, no total, de la corbata. Aun mencionaremos la desaparición del luto, o costumbre —en hombres y mujeres— de vestir de negro tras la muerte de un familiar. Entonces el negro adquirió otras significaciones, como ser color de moda.


Como no podía dejar de pasar en un país que no sólo mejoraba el nivel de vida sino que recibía millones de turistas, cada vez más gente empezó a imitarlos en el sentido de ir a sus países como ellos venían aquí. Así las vacaciones en el extranjero, a conocer mundo, fueron el objetivo de los que tenían más posibilidades, si bien el hecho se dio en diferentes versiones: hotel, cámping, mochila.

Una gran parte de estos cambios de costumbres tuvieron una nota común: el rechazo de la autoridad, la tendencia hacia la igualdad. Pues esto se concretó también en una gran extensión del tratamiento de «tú», incluso a los padres y a personas mayores.


Algunas formas de diversión quedaron malparadas a causa de las nuevas posibilidades. Una de ellas, y muy lamentablemente, fue el excursionismo, en gran parte arruinado por las salidas en coche particular. En uno de los centros de esta actividad más importantes de Barcelona, en los años cincuenta era corriente que cada domingo se proyectaran tres, cuatro o cinco salidas, y sobraba gente para todas; veinte años después era a menudo problemático encontrar personal para hacer entre dos y cuatro al mes. Los cines también padecieron una crisis grave y tuvieron que reducirse fuertemente entre 1965 y 1980, a consecuencia de la competencia de la televisión y el vídeo: era el cine en casa, sin salir, sin hacer cola, a la hora deseada. Pero con muchos menos locales, con salas más pequeñas, el cine se mantuvo a causa sobre todo de los jóvenes, para los cuales ir al cine era algo más, como salir con los amigos, con la pareja. Por esta misma razón, de clientela juvenil, se mantuvo también el baile, pero reconvertido: durante los sesenta, la sala de baile, de pista grande, iluminada, con orquesta, dejó paso a la discoteca, de pista pequeña, asientos abundantes y cómodos, oscura y con discos. La discoteca era pensada no sólo para bailar, sino también para pasar largos ratos sentados y acariciándose. Simultáneamente se pasó del baile de pareja a un predominio del baile suelto, individual.


Y con una referencia a la creciente afición, e incluso pasión, de la juventud por el rock y por los conjuntos e intérpretes de más fama, empezando por los Beatles, acabaremos esta pincelada. El rock y la música moderna eran para los jóvenes lo mismo que el fútbol para los mayores (la evasión). Y uno y otro lo continuaron siendo al entrar en la democracia, porque ésta no llegó a apasionar.


NOTICIAS ANTICAPITALISTAS