Guanyar el referèndum amb la mobilització des de baix (cat/cast)

La resposta del Govern Rajoy va ser entre el menyspreu i l’amenaça, tot dient que té preparada tota la bateria de mesures per impedir-ho, i per mostra convoca el 19 de juny la cúpula de l’exèrcit a Barcelona. Comença el compte enrere. Però en el xoc previsible el que compta no seran les declaracions i accions dels dos governs, sinó les forces socials que hi ha al darrera, d’una banda la mobilització popular i de l’altra l’aparell de l’estat monàrquic.

En el bloc constitucional monàrquic contra el dret a l’autodeterminació no hi ha novetats: el “nou” PSOE s’alinea amb el Govern i, a Catalunya, Iceta fa el trist paper de teloner de les proclames enceses de C’s i PP. Totes les mirades es giren cap els Comuns que inicialment es desmarquen de la convocatòria de referèndum amb exigències que, per impossibles, es giren contra la convocatòria. Però immediatament els creixen les tensions internes, amb una ICV (Coscubiela) més bel·ligerant amb la convocatòria, Podem Catalunya (Fachín) més receptiu i els Comuns (Colau/Domènech) que miren de guanyar temps. Però el dilluns 12 de juny es refà la unitat “sobiranista”, Comuns amb JXS i la CUP en suport de Nuet, portaveu de QSQEP que ha de declarar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver permès des de la mesa del Parlament la votació del referèndum. I és que l’espai quasi inexistent que cerquen els Comuns –i que intenten compartir amb les direccions sindicals de CCOO i UGT- es fa zero quan l’estat actua amb la repressió. Però sense repressió, com podrà Rajoy evitar el referèndum? Aquesta és la quadratura del cercle.

La importància dels Comuns, més enllà d’alguns escons més, rau en què avui són el referent majoritari dels i de les treballadores de Barcelona i el cinturó industrial que els van donar els vots decisius per ser primera força a les eleccions legislatives. L’obrer/a catalana, sovint nascut a la resta de l’estat s’ha mirat amb expectació però a distància les grans mobilitzacions per la independència, però també ha rebutjat clarament de participar de les manifestacions minoritàries que C’s o el PP (amb alguns sectors del PSC) han fet per la unitat d’Espanya. Per què una cosa és que vegin clara la independència, i l’altra que sàpiguen que el PP, com ara C’s, són els dos instruments de la patronal.

La classe obrera catalana acabarà sent –com ho va ser el 1934- determinant en el naixement de la República catalana. No només en termes numèrics, en que fa decantar abassegadorament el cantó del referèndum i la república perquè com sempre és qui menys té a perdre i més a guanyar. També perquè és qui té a les mans instruments indispensables per aturar la repressió com la vaga general. Perquè són el pont més directe a que la solidaritat amb Catalunya s’entengui arreu de l’estat i a l’exterior. I com a tantes altres confrontacions, les mobilitzacions que es facin a Bilbao, Madrid o Sevilla seran determinants per aturar els cops de l’estat que de ben segur vindran. I no només com una mostra de solidaritat, sinó com una palanca per començar a esquerdar el règim hereu de la dictadura que oprimeix els treballadors i treballadores d’arreu de l’estat.

Els dos actors principals des de l’escena política parteixen amb extraordinària debilitat interna. El Govern Rajoy amb dificultats per mantenir la governabilitat, fent equilibris, creuat per la corrupció que és un insult constant davant les difícils condicions de vida i pobresa que pateix la gent treballadora. Però no és menys veritat que aquesta corrupció també afecta la burgesia catalana i els seus representats polítics, amb el PDcat i Mas al capdavant. El cas Gordó n’és el darrer exemple. La seva debilitat però va més enllà de la corrupció i rau en que és el govern continuador de les retallades i privatitzacions, en el que no tenim cap confiança. Per això cal la mobilització i encara és més il·lusionant el futur, perquè si guanyem la república, aquesta tindrà un fort contingut social. I, perquè si guanyem la república catalana, aquesta girarà a l’esquerra. La mobilització ha de forçar el Govern a arribar fins el final.

Important en aquesta recta final pot tornar a ser la CUP-CC, que s’ha mantingut amb perfil baix i va deixar perdre ser l’interlocutor clar de les classes populars en el vot dels pressupostos. Cal una acció decidida en la lluita pel referèndum i pel sí que connecti amb la problemàtica social, que hi doni resposta, que impulsi la mobilització.

Cal desplegar la més àmplia campanya pel suport popular al referèndum i pel sí, amb la constitució de plataformes àmplies des de l’esquerra pel referèndum i pel sí, per treballar fàbriques i barris populars. La preparació de l’11 de setembre serà determinant per demostrar la capacitat mobilitzadora.

Ens cal respondre amb la mobilització com a resposta a les provocacions i a la creixent repressió de l’estat. Si s’arriba a detencions, suspensió d’institucions o a la imposició per la força, cal reclamar la convocatòria de la vaga general.

Caldria cridar des de la CUP-CC a una reunió urgent de partits, moviments i tota mena d’entitats de tot l’estat per organitzar una Plataforma pel dret a decidir dels pobles, per desplegar una campanya de solidaritat pel dret d’autodeterminació i contra la repressió. El SAT o Bildu ja s’hi han mostrat disposats. La celebració del referèndum i la república a Catalunya obre el camí per desfer-nos arreu de la Monarquia que va deixar Franco. Només amb aquesta ruptura democràtica (que no es va deixar fer al 78) és possible obrir una nova via de relació entre els pobles i de garantir els drets de la població treballadora. També cal articular des d’ara iniciatives a nivell internacional des de l’esquerra europea i mundial en defensa dels drets democràtics que neguen l’Estat Espanyol i la Unió Europea.

21/06/2017

Lluita Internacionalista

Ganar el referéndum con la movilización desde abajo

El 9 de junio el presidente de la Generalitat fijaba la fecha del 1 de octubre y la pregunta para el referéndum. A los dos días entre 30.000 y 40.000 personas salían a la calle para apoyar el referéndum. La respuesta del Gobierno Rajoy fue entre el desprecio y la amenaza, diciendo que tiene preparada toda la batería de medidas para impedirlo, y para muestra convoca el 19 de junio la cúpula del ejército en Barcelona. Empieza la cuenta atrás. Pero en el choque previsible lo que cuenta no serán las declaraciones y acciones de los dos gobiernos, sino las fuerzas sociales que hay detrás, por un lado la movilización popular y por el otro el aparato del estado monárquico.

En el bloque constitucional monárquico contra el derecho a la autodeterminación no hay novedades: el “nuevo” PSOE se alinea con el Gobierno y, en Catalunya, Iceta hace el triste papel de telonero de las proclamas encendidas de C’s y PP. Todas las miradas se giran hacia los Comunes que inicialmente se desmarcan de la convocatoria de referéndum con exigencias que, por imposibles, se giran contra la convocatoria. Pero inmediatamente les crecen las tensiones internas, con una ICV (Coscubiela) más beligerante con la convocatoria, Podemos Catalunya (Fachín) más receptivo y los Comunes (Colau/Domènech) que miran de ganar tiempo. Pero el lunes 12 de junio se rehace la unidad “soberanista”, Comunes con JXS y la CUP en apoyo de Nuet, portavoz de QSQEP, que tiene que declarar ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya por haber permitido desde la Mesa del Parlamento la votación del referéndum. Y es que el espacio casi inexistente que buscan los Comunes –y que intentan compartir con las direcciones sindicales de CCOO y UGT- se hace cero cuando el estado actúa con la represión. Pero sin represión, ¿cómo podrá Rajoy evitar el referéndum? Ésta es la cuadratura del círculo.

La importancia de los Comunes, más allá de algunos escaños más, radica en que hoy son el referente mayoritario de los y las trabajadoras de Barcelona y el cinturón industrial que les dieron los votos decisivos para ser primera fuerza en las elecciones legislativas. El obrero/a catalana, a menudo nacido en el resto del estado se ha mirado con expectación, pero a distancia, las grandes movilizaciones por la independencia, pero también ha rechazado claramente el participar de las manifestaciones minoritarias que C’s o el PP (con algunos sectores del PSC) han hecho por la unidad de España. Por qué una cosa es que vean clara la independencia, y la otra que sepan que el PP, como C’s, son los dos instrumentos de la patronal.

La clase obrera catalana acabará siendo –como lo fue en 1934- determinante en el nacimiento de la República catalana. No sólo en términos numéricos, en que hace decantar avasalladoramente el lado del referéndum y la república porque cómo siempre es quien menos tiene a perder y más a ganar. También porque es quien tiene en las manos instrumentos indispensables para parar la represión como la huelga general. Y en tercer lugar porque son el puente más directo a que la solidaridad con Catalunya se entienda a todo el estado y al exterior. Y como tantas otras confrontaciones, las movilizaciones que se hagan en Bilbao, Madrid o Sevilla serán determinantes para parar los golpes del estado que a buen seguro vendrán. Y no sólo como una muestra de solidaridad, sino como una palanca para empezar a agrietar el régimen heredero de la dictadura que oprime los trabajadores y trabajadoras de todo el estado.

Los dos actores principales en la escena política parten con extraordinaria debilidad interna. El Gobierno Rajoy con dificultades para mantener la gobernabilidad, haciendo equilibrios, cruzado por la corrupción que es un insulto constante ante las difíciles condiciones de vida y pobreza que sufre la gente trabajadora. Pero no es menos verdad que esta corrupción también afecta a la burguesía catalana y sus representados políticos, con el PDcat y Mas al frente. El caso Gordó es el último ejemplo. Su debilidad sin embargo, va más allá de la corrupción y radica en que es el gobierno continuador de los recortes y privatizaciones, en el que no tenemos ninguna confianza. Por eso, hace falta la movilización y aún es más ilusionante el futuro, porque si ganamos la república, ésta tendrá un fuerte contenido social. Y, porque si ganamos la república catalana, ésta girará a la izquierda. La movilización tiene que forzar al Govern a llegar hasta el final.

Importante en esta recta final puede volver a ser la CUP-CC, que se ha mantenido con perfil bajo y dejó perder ser el interlocutor claro de las clases populares en el voto de los presupuestos. Hace falta una acción decidida en la lucha por el referéndum y por el sí que conecte con la problemática social, que dé respuesta, que anime la movilización.

Hay que desplegar la más amplia campaña por el apoyo popular al referéndum y por el sí, con la constitución de plataformas amplias desde la izquierda por el referéndum y por el sí, para trabajar fábricas y barrios populares. La preparación del 11 de septiembre será determinante para demostrar la capacidad movilizadora.

Precisamos responder con la movilización como respuesta a las provocaciones y a la creciente represión del estado. Si se llega a detenciones, suspensión de instituciones o a la imposición por la fuerza, hay que reclamar la convocatoria de la huelga general.

Habría que llamar desde la CUP-CC a una reunión urgente de partidos, movimientos y todo tipo de entidades de todo el estado para organizar una Plataforma por el derecho a decidir de los pueblos, para desplegar una campaña de solidaridad por el derecho de autodeterminación y contra la represión. El SAT o Bildu ya se han mostrado dispuestos. La celebración del referéndum y la república en Catalunya abre el camino para deshacernos en todo el estado de la Monarquía que dejó Franco. Sólo con esta ruptura democrática (que no se dejó hacer en el 78) es posible abrir una nueva vía de relación entre los pueblos y de garantizar los derechos de la población trabajadora. También hay que articular desde ahora iniciativas a nivel internacional desde la izquierda europea y mundial en defensa de los derechos democráticos que niegan el Estado Español y la Unión Europea.

21/06/2017

Lucha Internacionalista

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS