Publicado en: 24 diciembre, 2015

Escenaris possibles post eleccions generals

Por Joan Gil

Amb una breu reflexió

D’entrada exposar que el vot nul a Manresa, on ANJI Bages vàrem fer campanya pels mitjans regionals i per les xarxes socials, va triplicar a la capital comarcal aquestes eleccions. Vam votar per respecte als que han lluitat per la democràcia, però nul perquè aquí anem cap a una República catalana.

L’anàlisi i les conclusions en lectura espanyocèntrica són quatre. El primer, el bipartidisme desprestigiat a les places dels indignats queda tocat ara electoralment perquè els universitaris i el jovent (els impulsors de l’extensió del 15M). El segon, la llei electoral amb el tipus de circumscripcions que van acordar durant la transacció política anomenada transició democràtica, comporta que partits d’àmbit estatal com Izquierda Unida (ara Unitat Popular Ahora en Común) o UpyD amb un sistema proporcional haurien triplicat els escons. O sigui, que a Unitat Popular li ha costat el triple computar els seus vots en escons. De fet, Duran i Lleida, partit nacionalista, d’àmbit doncs no estatal, hagués tret el seu diputat si una persona valgués realment un vot. Però això, no és així perquè alguns ho van deixar “atado y bien atado” perquè els conservadors tinguéssin majoria d’escons amb menor número de vots, amb un segon partit d’àmbit estatal tornista (estil II Restauració Borbònica) i hi hagués millor governabilitat i estabilitat. Aquesta és la batalla que han de fer les esquerres. L’error d’IU va ser donar recolzament parlamentari a Zapatero per fer polítiques socials durant una legislatura en comptes de canviar una llei que fa que els que les volen fer de debò, no treguin els resultats justos que els pertocaria. El tercer, la lluita contra la corrupció des de 15M para Rato, des dels jutges progressistes i des dels periodistes espanyols d’esquerres així com mitjans alternatius actualment prou referents socials com eldiario.es o infolibre.es no qualla massa. O sigui, aquells partits que han de representar una nova política que tingui millors mesures per combatre-la no han tret uns resultats brutals, rotllo recanvi, sinó que han entrat amb força. La qual cosa amb aquest sistema electoral ja és prou difícil. Però els milions de votants del PP i del PSOE sembla que no els importi massa aquest tema o que creguin que com “tots els polítics són iguals”, doncs tant per tant voten als seus. El bipartidisme imperfecte ha quedat en suspens, però una gran coalició amb abstenció de Ciutadans pot generar, si hi ha resultats positius en economia (o sigui si el món econòmic global acompanya), una resintonització de les noves classes mitjanes per aquests partits. Si és clar, aquestes classes ara precaritzades, amb menor posició social que abans, apunt de formar part dels seus germans de classe obrera, baixa, popular; milloren la seva situació laboral. I quart, l’atur i les polítiques d’ocupació era l’altre factor per anar a votar canvi, però només sembla afectar pel costat de l’esquerra. El PSOE va entrar en plena crisi econòmica governant de forma poc segura. I el PP la va continuar, però aquests vots de Ciutadans són aliats i poden retornar al seu destí inicial. En canvi el PSOE pot rebre l’efecte PASOK en una legislatura depèn de com faci les coses. Només Podem pot substituïr -en aquestes condicions actuals (les coses canvien molt) el PSOE. Ciutadans no. És un partit bissagra, influent, però no de renovació d’un espai polític gran com la dreta espanyola.

En una visió catalana, el de sempre, de fet també pot ser una perspectiva estatal l’anàlisi que en faig: el mapa electoral per províncies és clar. El PSOE continua mantenint-se a Extremadura i part d’Andalusia, el món rural i que rep els beneficis del sistema de repartiment del pressupost estatal per Comunitats autònomes, dona recolzament al seu benefactor. Als únics que asseguren aquest sistema de solidaritat interterritorial. Mala anomenada solidaritat que va més en mans de latifundistes i corruptes, que de la seva gent. I quan arriba al poble no és per invertir en investigació, en universitats o en creativitats. Vaja, el PSOE d’Andalusia és l’eix central del seu suport social, al igual que és qui controla el Consell Federal a diferència d’un PSC cada cop més PSOE de Catalunya, que per no ser PSOE a Catalunya tampoc rep els beneficis de controlar el partit gran germà. El PP com sempre: Castella al seu costat i el Nord d’Espanya també. A diferència d’Astúries que continua sent un bastió obrerista. I de Galícia on la lluita entre Feijó (abans amb molt futur dintre el partit) i Beiras deixa un panorama interessant i emocionant per l’esquerra sobiranista gallega. El País Basc i Catalunya han fet vot dual: a les nacionals, nacionalistes perifèrics, a les estatals, vot d’esquerres. O sigui que és lògic que Podemos no hagi deixat tirat el dret a decidir dels pobles ibèrics, tenint en compte que Catalunya i País Basc són bona part de la seva emergència electoral parlamentària. També València però han perdut pes, per separat Compromís i Podem semblen treure millors resultats.

Vaja, el mapa d’Espanya, és el de dues Nacions que voten diferent a la resta de l’estat. Perquè Catalunya i País Basc no són Espanya com dirien els nacionalistes sobiranistes. No ha canviat gaire cossa. Catalonia is different. I compte amb EH Bildu que han de reflexionar com un partit que té una direcció sorgida fa poc d’una dimissió d’una anterior executiva regional (nacional) com Podem Euskadi ha guanyat el marc mental del dret a decidir als aberztales.

A Catalunya sembla que s’ha entès més anar a Madrid a parlar d’un referèndum amb aliats estatals que anar a defensar un vot del 27S (que carai voldrà dir això), o a dir que Som República (com si s’anés a fer política de declaracions al Congrès, i això que encara tampoc ho és), o a fer de diplomàtics quan ja tenim un Diplocat (amb poques competències és clar).

Alguns varen votar nul, molts pocs. De fet la CUP i la seva abstenció activa molt més defensada pel seu jovent, Arran, que per ex diputats com Fernández o Arrufat (votaven Esquerra i En Comú Podem respectivament) que han acabat sent reflexe sincer del seu electorat real.

Catalunya ha d’anar per començar el procés constituent fins que no arribi el referèndum, que ha de ser vinculant i amb observadors internacionals que facin que hi hagi un reconeixement internacional dels resultats plesbicitaris. Si és que arriba, que no arribarà, ja que els escenaris més possibles són: Primer escenari. Un govern del sistema contra els antisistema i els separatistes. Vaja, un govern d’estabilitat i del estatus quo, un govern que l’IBEX-35 ja comença a pressionar perquè passi. PPSOE, el bipartidisme, amb Ciutadans que faria un acte de responsabilitat. Però això seria no tenir en compte que tot i que Rivera és de dretes (i molt) i que la seva gent són els representants dels poders de l’estat, econòmics i mediàtics, que són titelles de l’establishment, també tenen interessos especials: partidistes, d’ambició política i d’altres que cal tenir en consideració. Ciutadans no pot fer això sense que canviïn gaire coses a nivell estètic. Evidentment no poden investir Rajoy sinó algú del PP. Són molts equilibris pels partits. I dintre el PSOE, Sánchez està intentant acordar un govern d’esquerres amb suport dels independentistes, lo qual és il·lògic. Susanna Diaz i ell estan recordant-se el Consell que decidirà al PSOE el nou Secretari General. Sánchez diu que es presenta altre cop, amb aquests resultats electorals, només podrà guanyar el combat sent president de govern. En canvi, Díaz representa l’ala més dura contra les Nacions sense Estat, de les quals, sobretot Catalunya extreu vots i subvencions. De fet és molt més conservadora que Sánchez, és un perill pel propi PSOE, té el suport dels barons i ex presidents de govern i ministres del PSOE -menys de Zapatero, que encara pol·lulen pel partit com si fos casa seva. En això ZP té una mica més de vergonya. Felipe González ja a dir a El País, un altre pilar de l’estatus quo espanyol i del poder capitalista, que caldria fer una gran coalició amb el PP.

És per això, que dependrà de qui guanyi la batalla dintre del PSOE. Si Sánchez vol anar a noves eleccions per demanar el vot útil, o intenta fer un govern molt estrany al qual els suposadament independentistes convergents no semblen fer fàstics, com sempre han fet. O si Díaz acaba imposant un govern estil alemany en el qual la ideologia i les idees són igual enfront de que la gent torni a votar, o canviïn coses substancials via Podem. O sigui el govern dels capitalistes, de la casta, de la corrupció, de la negra Espanya. El que vol el Poder. Seria per això complicat de justificar pel PSOE. Però al cap i a la fi el sector d’esquerres, que aquests si que ho són, ja està en vies d’extingir-se amb la marxa de la líder juvenil Beatriz Talegón. Només queda Tapias i són quatre gats que és creuen que el PSOE és el que havia estat. La idea de fons és que mai ha estat allò que diuen que va ser amb González i el primer Zapatero.

O sigui govern PP i PSOE. Això seria un regal per Podem. Que podria acabar substituïnt ara si el PSOE.

I Catalunya on queda. Esperant. Com sempre queden relegades les seves reivindicacions d’infraestructrues, socials i democràtiques. Ja n`hi ha prou de salvar el canvi espanyol en allò social per al mateix temps incomplir mandats democràtics del nostre poble. La llibertat nacional de Catalunya és l’únic front que canviarà Espanya. Per la via dels fets consumats. Per la via d’un canvi constitucional ja que Espanya sense Catalunya serà una altre cosa. Segurament aquella que els catalans que l’han intentat canviar no han aconseguit: una Espanya democràtica i social. I ho faran aquells demòcrates que creien en el dret a l’autodeterminació dels pobles, aquells que com IU i un sector de Podem que s´ho creu de debò, estimen aquest país. Nosaltres també els estimem. La nostra victòria la seva escletxa de canvi social.

-->
COLABORA CON KAOS