Entre la merda

&nbsp

Aquesta és la breu història d'En Jan, un xicot el qual, fins als deset anys, havia viscut amb els seus pares a un poblet de muntanya ajudant-los en les feines del conreu i el pastoreig. Després d'acabada la Universitat amb un excel.lent expedient en Dret, passà a treballar a ciutat en un “bufet” d'advocats, però, encara no havien passat tres anys, va escriure una carta als seus pares amb este missatge:

&nbsp

&nbsp

Estimats pares: res més lluny de disgustar-vos, de provocar-vos decepció. Sé del gran sacrifici que m'heu dedicat per arribar o­n ara mateix soc, us estic molt agraït encara que no per aquest motiu us estime més

Heu procurat, com sempre m'haveu dit, donar-me una vida digna avalada per una carrera, i així ha estat. He sigut instruït per la cultura, el coneixement, la disciplina i totes les demes virtuts que aquest fi comporta.

Però, estimats pares, és aquest coneixement i no altre, el que em fa vorer clar i m'amera de la suficient saviesa per arribar a un convenciment diguem-li subjectiu, però cert i ferm, el qual m'evidencia que elvertader sentit de la vida perviu amb vosaltres, tot el que hi ha de bo i de millor en ellahostatja al vostre àmbit i no al meu.

&nbsp

Aquí, pares, en aquesta gran ciutat, quasi ningú no mira allò que te davant els seus peus, sinó s'imagina, perseguix i te com objectiu en la vida l'altivesa i sobergueria que els procura un càrrec.

Tots en volen un “status social” distingit i s'arrosseguen als poderosos o trepitgen les normes de la moral humana per aconseguir-ho, semblen animals que lluiten entre ells pel control d'un territori, d'una presa, i no se n'adonen que , a la fi, allò pel qual han lluitat indignament acaba per destrossar-los a ells mateixos.

D'altra banda, no puc suportar haver de defensar al lladre, l'assassí o el violador davant la justícia i acceptar que aquesta els deixe lliures a l'instant o en pocs anys mentre llurs víctimes i familiars són causa del meu insomni i depressió.

Aquest món no és el meu: les televisions que anestesien els cervells incitant permanentment al consum i proposant el model d'ussos a seguir; eixos prohoms amb trage i corbata que ens fan creure en una felicitat pagada amb diner, avalada i vigilada pels bancs quan no embargada i destruïdapergent com jo. Una felicitat òrfena de la seua pròpia naturalesa, desvirtuada, forçada al materialisme, just el seu enemic! lluny de l'esperit, d'allò que constituïx la seua essència.

&nbsp

L'ornament els seduïx, l'or i les joies amaguen els defectes. La persona ja no té valor, tot és façana, sovint costa trobar (i no trobem) allò que estimem entre tant guarniment, doncs baix aquesta imatge són enganyats els nostres ulls i aquesta societat no se n'adona o, millor dit, als quatre poderosos que manen del món no els interessa desmuntar aquesta nova doctrina instal.lada en la hipocresia que serveix els interessos dels seusnegocis.

&nbsp

Aquí, pares, lluny de les coses senzilles, del gaudir dels sentits, d'allò que ens revela el vertader coneixement de la veritat, soc hoste de la mediocritat humana, de la indiferència.

Dia a dia i a poc a poc, van despullant-me de sensibilitat, van endurint-me el cor, amarrant-me el sentiment fins aconseguir ser un ésser humà impertèrrit davant les misèries i el patiment d'altres éssers vius com jo, homes, dones, xiquets, natura, animals… tot sucumbix baix la cultura de l'acceleració, de la rapidesa que ens impedix d'aturar-nos a pensar, a observar, a comprendre, a distingir, a admirar, a elegir, a donar gràcies per tot allò que un dia va ser creat en nom del bé comú i en nom de la vida.

&nbsp

Ja no ho suporte més, aviat estaré amb vosaltres per sempre, així doncs, prepareu-me el llit i les eines, doncs tornaré a caminar entre la merda, entre les cagarrutes de cabra i bonyigues del bestiar, perquè la nostra merda, pares, fertilitza la terra, fa germinar donant vida, salut i alegria. Però la merda d'aquest món o­n ara soc, la merda del diner, la merda del poder, la merda que els ix de la boca a eixos falsos taumaturgs neoliberalsde la pau mundial, de la globalització, de la democràcia i l'economia… eixa merda no fa pudor ni es pot xafar, però fa estèril la vida i jo no vull parar al seu clavegueram.

&nbsp

Tornaré a agafar el sarró i el vell flabiol, m'agenollaré davant el sol de l'horitzó per donar gràcies pel nou dia, m'acompanyaré de música esquellera, del saludar dels ocells i de la bondat de la natura.

Ni trages ni corbates ni res de tot allò pel que molts s'endeuten i s'arruïnen la vida em caldran ja, perquè de totes les coses, sols una no és prescindible: l'estima en la senzillesa, eixa estima que ens fa vertaders humans, plens d'humilitat en la saviesa, de bondat en la pobresa, d'enteniment en la ignorància, de comprensió en la bonhomia, plens de sentiment, de sensibilitat, de tendresa… totes aquestes virtuts les vaig aprendre de xiquet i no cal més per viure feliç i morir dignament i en pau, estimats pares.

&nbsp

La vida no és fàcil, tanmateix… que senzill és viure-la i que difícil fan el viure!

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS