Enric Duran, razones para expropiar a la banca

Enric Duran, raons per expropiar a la banca

Un document sobre el com i el perquè de la seva acció

Més enllà de l’anècdota rocambolesca o de qualsevol lectura sensacionalista, l’acció duta a terme per Enric Duran, aconseguint crèdit de 39 entitats bancàries valent-se dels forats del propi sistema financer, no només posa en evidència la vulnerabilitat d’aquest sistema sinó que denuncia de manera contundent la falsa naturalesa dels diners creats per la banca a partir de l’especulació creditícia. Tot això s’explica sense intermediaris a Abolim la banca, un llibre o­n el protagonista ens parla del sentit de la seva acció contra els fonaments del capitalisme.

“Davant d’un govern que empresona la gent injustament, el millor lloc per una persona justa també és la presó”, amb aquestes paraules d’Henry Thoreau s’inicia el capítol Diari d’una expropiació planificada en el qual Enric Duran (Vilanova i la Geltrú, 1976) narra amb fina ironia i tot luxe de detalls la manera com va arribar a reunir prop de mig milió d’euros en crèdits partint del no-res per a transformar-los després en recursos que ajuden a finançar projectes socials alternatius.

No hi ha dubte que, a més d’entaular una intel·ligent partida d’escacs amb el sistema essent coneixedor de totes les seves jugades, portar a terme una acció així comportava assumir per endavant el significat de les paraules de Thoreau i, per descomptat, això és el que ha fet Enric Duran amb total enteresa. I és que, el seu propòsit de “insubmissió bancària” no només s’emmarca en la tradició de desobediència civil predicada pel pensador nord-americà, sinó que s’inscriu per dret propi dins la tradició sociohistórica investigada el 1969 per Eric Hobsbawm en un dels seus treballs més celebrat: Bandits.

En aquest llibre, l’historiador va perfilar la figura del “bandoler social”: un arquetip que al llarg del temps es repeteix de forma mítica en totes les cultures. O­n millor es rastreja la continuïtat d’aquesta tradició a l’època contemporània és en “l’expropiació anarquista”. No en va, Enric Duran es refereix a ella en el seu llibre i, especialment, a Lucio Urtubia com una de les seves principals fonts de motivació.

Que aquesta tradició segueix viva no només es demostra, doncs, amb la sobtada irrupció de l’acció de Duran en plena crisi financera, sinó que també es demostra en el sucós debat que ha generat i, sobretot, en les nombroses mostres de simpatia i complicitat que ha despertat entre la població.


L’activisme com a escola

No obstant això, el llibre d’Enric Duran no es pot agafar com una lectura acadèmica o merament sociològica. El seu testimoni és un revulsiu que no pot deixar ningú indiferent. L’autor ha renunciat als seus drets personals i ha remarcat al seu contracte editorial que un 10% del preu de venda ha d’anar destinat al Col·lectiu Crisi per dur a terme noves accions. De fet, bona part del llibre està destinat a narrar la gènesi d’aquest col·lectiu i els seus propòsits a partir d’accions com les publicacions massives Crisi i Podem viure sense capitalisme, ambdues finançades amb les expropiacions als bancs.

El que també queda reflectit al llibre és el compromís social i la trajectòria activista i autodidacta d’Enric Duran des que, fa més d’un dècada, s’inicià en els moviments de resistència a la globalització. Aquesta va ser l’escola que el va conduir a intentar comprendre les dificultats de les lluites socials en un món cada vegada més complex i canviant, i a la necessitat d’enginyar noves estratègies de lluita servint-se magistralment de mitjans com Internet. El llibre, en definitiva, és el testimoni d’una persona incansable que, per sobre de tot, fa el que creu i creu en el que fa. I això és el que val.

Alfonso López Rojo

Ressenya publicada en el setmanari Directa, núm. 133, abril de 2009, pág.24.

Enric Duran: Abolim la banca. Testimoni d’un activista que ha desafiat el poder. Ed. Ara Llibres, Badalona, 2009, 213 págs.


Enric Duran, razones para expropiar a la banca

Un documento sobre el cómo y el porqué de su acción

Más allá de la anécdota rocambolesca o de cualquier lectura sensacionalista, la acción llevada a cabo por Enric Duran, consiguiendo crédito de 39 entidades bancarias valiéndose de los agujeros del propio sistema financiero, no sólo pone en evidencia la vulnerabilidad de este sistema sino que denuncia de manera contundente la falsa naturaleza del dinero creado por la banca a partir de la especulación crediticia. Todo ello se explica sin intermediarios en Abolim la banca, un libro donde el protagonista nos habla del sentido de su acción contra los fundamentos del capitalismo.

“Ante un gobierno que encarcela a la gente injustamente, el mejor lugar para una persona justa también es la prisión”, con estas palabras de Henry Thoreau se inicia el capítulo Diario de una expropiación planificada en el que Enric Duran (Vilanova i la Geltrú, 1976) narra con fina ironía y todo lujo de detalles&nbsp cómo llegó a reunir cerca de medio millón de euros en créditos partiendo de la nada para transformarlos después en recursos que ayuden a financiar proyectos sociales alternativos.

No cabe duda que, además de entablar una inteligente partida de ajedrez con el sistema conociendo todas sus jugadas, llevar a cabo una acción así comportaba asumir de antemano el significado de las palabras de Thoreau y, desde luego, eso es lo que ha hecho Enric Duran con total entereza. Y es que, su propósito de “insumisión bancaria”, no sólo se enmarca en la tradición de desobediencia civil predicado por el pensador norteamericano, sino que se inscribe por derecho propio dentro de la tradición sociohistórica investigada en 1969 por Eric Hobsbawm en uno de sustrabajos más celebrado: Bandidos.

En este libro, el historiador perfiló la figura del “bandolero social”: un arquetipo que a lo largo del tiempo se repite de forma mítica en todas las culturas. Donde mejor se rastrea la continuidad de esta tradición en la época contemporánea es en la “expropiación anarquista”. No en vano, Enric Duran se refiere a ella en su libro y, especialmente, a Lucio Urtubia como una de sus fuentes principales de motivación.

Que esta tradición continua viva no solo se demuestra, pues, en la súbita irrupción de la acción de Duran en plena crisis financiera, sino que también se demuestra en el sustancioso debate que ha generado y, sobre todo, en las numerosas muestras de simpatía y complicidad que ha despertado entre la población.


El activismo como escuela

Sin embargo, a lo que menos se presta el libro de Enric Durán es a una lectura académica o meramente sociológica. Su testimonio es un revulsivo que no puede dejar a nadie indiferente. El autor ha renunciado a sus derechos personales remarcando en su contrato editorial que un 10% del precio de venta ha de ir destinado al Colectivo Crisis para llevar a cabo nuevas acciones. De hecho, buena parte del libro está destinada a narrar la génesis de este colectivo y sus propósitos a partir de acciones como las publicaciones masivas Crisis y Podemos vivir sin capitalismo, ambas financiadas con las expropiaciones a los bancos.

Lo que también queda bien reflejado en el libro es el compromiso social y la trayectoria activista y autodidacta de Enric Duran desde que, hace más de un década, se iniciara en los movimientos de resistencia a la globalización. Ésa fue la escuela que le llevó a intentar comprender las dificultades de las luchas sociales en un mundo cada vez más complejo y cambiante,&nbsp &nbsp y a la necesidad de ingeniar nuevas estrategias de lucha sirviéndose magistralmente de medios como Internet. El libro, en definitiva, es el testimonio de una persona incansable que, por encima de todo, hace lo que cree y cree en lo que hace. Y eso es lo que vale.

Alfonso López Rojo

Reseña publicada en el semanario Directa, Nº 133, abril de 2009, pág.24.

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS