En aquesta empresa de reconstruir la vida

Octavio Alberola Suriñach

(Alaior, 1928 –

 

 

En aquesta empresa de reconstruir la vida dels exiliats menorquins seran poques les ocasions que tindrem la sort de treballar la biografia amb l’ajuda directa del propi protagonista. Aquest és el cas d’Octavio Alberola que, als 83 anys, segueix activament el desenvolupament de la política espanyola i internacional des de la seva llar francesa. És cert que Octavio Alberola va fer pocs anys al poble, on va néixer el 1928. La seva breu menorquinitat també es pot considerar casual: son pare feia de mestre d’escola a Alaior. És un cas semblant al de Joan Comas Camps. I com aquell, ara, en els darrers anys de la seva vida, a partir d’amics menorquins que se l’estimen, Octavio ha redescobert aquella terra on va néixer. Amb aquest modest treball biogràfic volem contribuir igualment per a què aquest redescobriment sigui mutu.

 

Josep Alberola, l’estela del pare.

Octavio Alberola va néixer a Alaior l’any 1928, poble on els seus pares portaven l’Escola Laica. Son pare era José Alberola Navarro (1895 – 1967), d’Ontiñena (Osca). Sa mare era Clara Suriñach Felisar (1896 – 1961), d’Olot (Girona). La família Alberola Navarro va passar d’Ontiñena a Barcelona a principis del segle XX. La partida va coincidir amb la mort de l’avi Octavio. La vídua i els tres fills s’instal·laren en la capital a la recerca de millors condicions de vida. José va començar allí els seus estudis, en l’escola que tenien els salessians al barri de Sarrià; poc després ja passà a ser alumne de l’Escola Moderna, que dirigia Francesc Ferrer i Guàrdia. Des de molt jove, José Alberola va viure l’educació a través d’aquesta ensenyança racionalista i integral, i se’n convertí després en un seguidor i propagador.

El 1918 va dirigir l’escola del Clot, que també es feia dir Escola Farigola i Natura. En el període 1919-1920, José és a Olot, al poble de la seva mare, on resideix una de les seves dues germanes. La seva implicació social ja era clara, aquell 1919 representa el sindicat cenetista d’Olot al Congrès de la CNT. A Olot, treballa de mestre en una escola racionalista. És en aquests moments quan es produeix una gran vaga per a assolir la jornada laboral de 48 hores setmanals, que es prolonga en el temps i en la que s’implica directament el mestre, ja compromès amb el moviment llibertari. José va aconseguir llavors que el tinent d’un regiment militar acantonat a la vila, també aragonès, deixés la bateria de cuina als vaguistes, la qual cosa va ser de gran ajuda per a mantenir la protesta. En el transcurs de la vaga, José coneix Clara, la que seria la seva companya. Clara Suriñach provenia d’una família lligada a la burgesia local i membre de la classe dirigent. Catòlica fervent, la jove es dedicava a la labor caritativa i assistencial cap als pobres i malalts. José, un home sabut, mestre d’escola, també havia compromès el seu futur en la defensa de les capes més desfavorides. Ella va sentir prest una simpatia per ell. Les circumstàncies que van provocar l’encontre entre els dos joves són novel·lesques. Clara s’havia assabentat, a través dels àmbits familiars i de les amistats, que un grup de patrons i capellans havien decidir pagar a un hampó per a què apallissés José, per a què li donés un avís. Clara visita Ignacia, germana de José Alberola, per posar-la al corrent dels propòsits d’atemptat contra el jove. Ell es pot posar a estalvi i fa de conèixer la jove que li ha salvat la pell. Es troben en diverses ocasions a casa de n’Ignacia. Aquella vaga va acabar quan els obrers va assolir els objectius de les 48 hores. En resposta i represàlia, els patrons van tancar les fàbriques i van declarar el lock-out. Entre les seves exigències a les autoritats hi figurava el desterrament de José Alberola. Així va ser, i l’home va haver de marxar a Barcelona. Clara i José van continuar la seva relació a través de les cartes que es van escriure. Al cap d’un temps, la jove va marxar a la capital catalana, per unir-se lliurement al mestre. A Barcelona, José Alberola prosseguia la seva acció pedagògica i la seva militància en els medis obrers propers a la CNT. El 1923 va néixer la primera filla de la parella, Helie. En aquesta etapa, entre 1923 i 1925, sabem que va intervenir en gires de propaganda anarquista pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. El 1925 va participar en la sortida del periòdic El Libertario a Blanes. Durant tot aquest període a Barcelona, José ha seguit amb el seu compromís pedagògic i ideològic, i ha col·laborat activament en el manteniment de la premsa obrera i anarquista. Així és que el podem trobar com a redactor en les més importants publicacions de l’època: Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Revista Blanca, etc. És prou coneguda la seva contribució a l’aparició del periòdic llibertari El Reproductor (Blanes, Girona), juntament amb Manuel de la Buenacasa1, una altra figura eminent de l’anarcosindicalisme aragonès. El 1927, a València, participa en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en la que ocupà càrrecs de responsabilitat en els primers comitès peninsulars.

 

La família Alberola a Alaior

Cap al 1927-1928, la família passa a Menorca per fer-se càrrec de la direcció de l’Escola Laica d’Alaior. Sembla que hi residiria tres anys, des de l’estiu de 1928 fins la tardor de 1931. Alberola arribava per a substituir a mestre Durán, mort feia poc. Abans de passar a Menorca, Alberola treballava a València i era ja un destacat propagador de l’escola racionalista i de la ideologia àcrata. Ell mateix explica com va arribar a Alaior i les condicions que va posar:

 

“ Al escribirme Miguel Mascaró 2 a Valencia para tramitar mi venida a Alayor y enterarme de que la Escuela Nueva que se me ofrecía para regentar estaba apoyada económicamente por un casino republicano, le informe extensamente de mi forma de opinar y de mis propagandas antipolíticas, y que no estaba dispuesto a callarme para aceptar la plaza vacante dejada por el finado Duran. Se me contestó que podía venir con toda tranquilidad de espíritu, que en la escuela podría enseñar conforme al método racionalista, y que en cuanto a mi forma de opinar era libre de hacerlo conforme a mis convicciones (…)3

 

Els republicans alaiorencs vivien en un difícil equilibri: per un costat s’havien compromès a sostenir l’Escola Nova, perquè hi creien i perquè així tenien un vincle amb la massa treballadora, però per altre havien de limitar el poder que la relació de mestres que la van regentar (Durán, Rossell, Alberola, Xena) van arribar a tenir sobre les capes obreres i populars del poble, entre les que escampaven la ideologia llibertària. Sempre va ser un equilibri difícil de mantenir i els episodis de conflicte van ser nombrosos al llarg dels anys.

 

José Alberola es va abocar en la nova escola, no només com a mestre, sinó també com animador de les activitats culturals i artístiques. Un alumne seu ho destaca:

 

“ No quiero terminar mi artículo sin mencionar la excelente labor que realiza el Grupo Artístico que tan brillantemente dirige el Sr. Alberola, maestro actual de nuestra escuela, y proseguidor de Durán, ya que elevar el gusto artístico por medio de dramas y recitación de poesías, trabajos literarios, etc.,…”4

 

El mes de maig de 1930, dos anys després de l’arribada, va esclatar la denominada “vaga de les vuit setmanes” o “vaga del velló”, a Alaior5. Aquella vaga, tot i la solució final, va dividir més les forces “d’esquerra” en dos blocs: els republicans (on s’integraven sobretot els petits fabricants i comerciants) i els anarquistes (obrers propers a la CNT). Els sindicalistes van abandonar el Casino Republicà i van crear un centre de reunió i tertúlia als locals de l’Escola Nova. Així va ser que l’escola va quedar en mans dels treballadors, amb majoria de llibertaris, la qual cosa va permetre un major protagonisme del mestre Alberola. En aquest període, l’escola creà una sala d’espectacles, que va permetre la projecció cinematogràfica i la realització de vetllades teatrals i musicals.

 

Aquesta divisió va tenir clares conseqüències en les eleccions municipals de 1931. Els obrers afiliats a La Buena Semilla van llançar la consigna de l’abstenció, que va defensar també José Alberola, i els monàrquics van guanyar aclaparadorament en un poble de tradició republicana: 9 regidors monàrquics-conservadors i 4 regidors republicans. Una de les reaccions dels republicans alaiorencs va ser la declaració de guerra a Alberola.

 

Dies després, Alberola va ser un dels promotors de la sortida al carrer del periòdic anarquista El Porvenir del Obrero, que prenia el nom del que havia tret Joan Mir i Mir entre 1898 i 1915. El periòdic es va mantenir durant gairebé un any i mig, i la presència de José Alberola a les seves pàgines és constant. Aquell maig de 1931, encara fresca la proclamació de la Segona República, J. Alberola i R. Magriñà fan una gira de propaganda per Menorca ( Alaior, Es Castell, Ciutadella i Maó), a la qual s’afegí un anarquista italià, Bruno Castaldi, que vivia llavors a Ciutadella. Entre els nombrosos articles de l’aragonès a El Porvenir, destaquem la sèrie de sis escrits que intitula La pedagogía racionalista, que són una resum de la seva idea sobre l’escola nova ferreriana.

 

La seva estada a Menorca no va ser obstacle per a què José Alberola no participés del moviment social i polític, que tenia com a centre Barcelona. És coneguda la seva participació en el gran miting de Barcelona de 1930, juntament amb Companys, Rovira i Samblancat, en reclamació de l’amnistia dels presos polítics i contra la repressió. En aquesta època, José Alberola és empresonat. El 1931, Alberola va sortir de Menorca per a participar en els Congressos de la FAI, la CNT i la AIT. La seva posició era totalment contrària a la deriva que, segons deia, prenia la direcció anarquista internacional:

 

“(…) Asistimos a las reuniones del Congreso de la AIT y sacamos la impresión dolorosa de que aquella internacional sufre una crisis espiritual que la contagia de un cierto practicismo o imperativo económico que anda muy cerca de los fatalismos marxistas (…) Para nosotros, los Huart, Schapiro, Besnard6, etc., no ven más que motores, grúas, engranajes, maquinismo, centralización, para ellos no existen los factores ideológicos (…)”7

 

L’abril de 1931 intervingué en el míting del Palau de les Belles Arts (Barcelona), amb Joan Peiró A. Parera i Cortés. També existeixen informacions que indiquen que al proclamar-se la República Espanyola, l’abril de 1931, José Alberola sortí de la presó Modelo de Barcelona, on estava pres. Si fos així, possiblement no va intervenir en les eleccions municipals a Alaior. No obstant, el primer de maig ja seria novament a l’illa: participa en el miting del Primer de Maig al saló Trianon de Maó; amb ell venia un altre líder anarquista, Ramon Magrinà. El mateix dia, a Maó, els socialistes omplien el Teatre Principal. L’activisme d’Alberola va ser alt aquells primers mesos de la Segona República. Entre l’onze i el setze de juny va participar, com a delegat, en el III Congrès Confederal de la CNT, que se celebrà a Madrid, ho va poder fer en representació del Sindicat de Gironella. En les actes del Congrès podem seguir la seva intervenció contrària a la creació de les Federacions d’Indústria, al considerar que queden lluny de l’ideal anarcosindicalista:

 

(…) Los que propugnan por las Federaciones de Industria han pedido fe en el valor del hombre y se lo conceden al engranaje… No queremos la continuación del capitalismo sin capitalismo… El ideal es lo que mantiene la fe. Nosotros no aceptamos nada que se acerque al estatismo(…)”8

 

Aquesta posició crítica la mantindrà també en relació als líders de l’anarquisme espanyol, favorables a la col·laboració amb el govern de la Segona República.

 

“ (…) las tradiciones históricas de la CNT no están, ni mucho menos, encarnadas en las acomodaticias oportunidades de sus admirados Peiro, Pestaña y compañía…” 9

 

La pugna entre els anarquistes i els republicans, a Alaior, va anar en augment i es generalitzà arreu de Menorca. El novembre de 1931 es publica el primer article de Josep Xena10 a El Porvenir del Obrero. Josep Xena serà el substitut d’Alberola a l’Escola Nova, quan aquest se’n vagi. És probable que durant uns mesos els dos mestres coincidissin, a Alaior. Mentres tant, entre la tardor de 1931 i l’estiu de 1932 va desenvolupar-se una dura polèmica, que arribà al terreny personal, entre José Alberola, des de les pàgines d’El Porvenir del Obrero, i els republicans maonesos Pons Català i Pere Taltavull, des de La Voz de Menorca. Aquesta llarga controvèrsia, molt encesa, posa clarament de manifest el clima d’enfrontament polític entre els republicans i els llibertaris. Van ser els republicans d’Alaior que van denunciar Alberola davant el Governador Civil de Balears durant la dictadura de Primo de Rivera, acusant-lo de perturbador social. Naturalment, aquell clima d’enfrontament no era bo per la continuïtat de l’Escola Nova

 

(…) La Escuela Nueva (d’Alaior) fue sostenida por los burgueses republicanos muy generosos mientras de ella pudieron servirse como recurso político y como tapadora para cubrir la explotación avarienta que con los obreros realizaban. Mientras convino a los patronos apoyar a la Escuela Nueva para cazar votos, lo hicieron muy a gusto, pero al hacerme cargo yo de ella y no poder atraerme a su cotarro ya enseñaron la oreja y todo fue repudio para lo que antes ensalzaban (…)11

 

Les crítiques que rebia Alberola eren les mateixes que havien hagut de suportar Joan Durán i Alban Rossell d’una part de la població. Rosell va plegar prest d’Alaior. Durán va adaptar-se i va protagonitzar un procés d’aburgesament, fins que va morir, encara jove. Amb Alberola, les coses semblaven diferents. Ell havia rebut, el 1928, una escola amb 17 alumnes, i el 1931 en tenia 45. Tanmateix, la campanya dels republicans alaiorencs sorgia efecte i a poc a poc era palesa una desafecció cap al mestre:

 

“ (…) mis alumnos no precisa que los disuelva yo, vosotros (els republicans) ya os cuidáis de coaccionar a ciertos padres valiéndoos de la crisis de trabajo para que dejen de mandar sus hijos a nuestra escuela. Como botón de muestra diré que uno de esos niños manifestó “que si quería recibir el real que le da el patrono en recompensa de convertirlo en mandadero ( a pesar de sus 9 años) tenía que dejar de asistir a la Escuela Nueva…”12

 

Alberola continuava la seva labor propagandística a l’illa i fora de l’illa. El desembre de 1931, havia intervingut en un míting en el Sindicat d’Obrers Intel.lectuals, a Barcelona. Arran de la celebració del Primer de maig, acompanyat pels dirigents catalans Antoni Parera i Ramón Magriñà, fa una volta de mítings per Alaior, Maó, Es Castell i Ciutadella. Possiblement, la seva marxa definitiva d’Alaior es va produir al final de la primavera de 1932.

El juny de 1932, donà una conferència al Cine Condal de Sallent, sobre Les finalitats de l’escola racionalista. En aquell temps, la família ja estava instal.lada a Manresa i s’ocupava de l’escola racionalista creada per la CNT. El 1933 passen a Fraga amb la mateixa finalitat: dirigir l’escola racionalista creada pels sindicats de la CNT. Segons sembla, no és la primera vegada que Alberola exercia de mestre a Fraga, ja hi havia fet un temps a principis de la dècada dels vint:

 

Conocí a J. Alberola en los años treinta, vino a Fraga el año 33, pero ya estuvo antes, en el año 1922, y en esa época ya daba clases en su casa, dos antiguos alumnos eran amigos míos. Aunque la etapa más conocida y documentada es la de los años treinta, periodo en el que se instala a vivir con su familia hasta mediados de 1937 (…) Cuando J. Alberola llega a Fraga se encuentra con un gran ambiente libertario, la CNT funcionaba desde 1918 (aunque algunas fuentes apuntan que ya había un grupo anarquista en los años anteriores) y se habían constituido recientemente las JUVENTUDES LIBERTARIAS y un Ateneo Libertario que con el nombre de SOCIEDAD CULTURAL AURORA funcionaba desde que la dictadura de Primo de Rivera declaró ilegal a la CNT. Cuando la dictadura empuja a la clandestinidad al Sindicato, en muchos pueblos y ciudades la militancia confederal se reorganiza en asociaciones culturales y en muchos casos son ellos mismos quienes las ponen en marcha… El Ateneo era muy dinámico, teníamos un grupo artístico y hacíamos representaciones de teatro y giras libertarias por los pueblos de la comarca, y una rica biblioteca que ponía los libros a disposición de los asociados. En esos años compramos un solar y se construyó entre todos los socios la casa que albergaba nuestra sede, y donde se desarrollaban la mayor parte de las actividades…”13

 

Com a Alaior, el pas d’Alberola per l’escola va ser important

 

Con la llegada de Alberola se pone en marcha la Escuela Racionalista, por la que pasarán muchos niños y niñas de Fraga, además de muchos adultos; el analfabetismo, como en la mayor parte de España, es muy alto en esos años, en este sentido se organizó turnos nocturnos para dar clases después de la jornada laboral, también para los adultos. Es importante resaltar que para ser alumno de la escuela (como en la mayor parte de las escuelas racionalistas) no era necesario ser hij@ o miembro ni de la CNT ni hacia falta ser, ideológicamente hablando, anarquista. Hay información contrastada que así lo confirma. Si es cierto que era la clase trabajadora la que más frecuentaba la escuela y que cuando menos, el recelo, era notorio entre la clase más acomodada.” Valero Chiné, familiar de Juan Carlos Chiné, lo cuenta en sus memorias: “…Yo tan apenas le conocía, pero era el único maestro que daba clases a las horas que mejor le fueran al discípulo… Me puse de acuerdo con él para asistir a sus clases a las nueve de la noche. Aunque contaba con quince años, tan apenas sabía leer ni escribir pues con once años ya estaba trabajando… Cuál sería mi sorpresa, cuando al enterase mi patrón que el maestro que iba a darme las clases era Alberola me espetó que ya podía buscarme otro trabajo… Lo cierto es que Alberola era muy estimado entre las gentes humildes y los trabajadores, no así para los patronos y la clase adinerada.” 14

 

El 19 de juliol de 1936, davant l’esclat de la sublevació contra la Segona República, José Alberola i membres de la CNT de Fraga posen setge al quarter de la Guàrdia Civil, aconsegueixen la rendició dels oficials i guàrdies i posen en marxa el procés revolucionari.

 

Con el golpe militar del 18 de julio y el posterior estallido de la guerra, el Alcalde y toda la Corporación Municipal del Ayuntamiento de Fraga dimite, de este modo, y tal como se desarrollaron los acontecimientos, la administración política local pasará a ser gestionada por un nuevo organismo. Como en otros pueblos y ciudades, las organizaciones libertarias, como la CNT y la FAI, no sólo entraron a formar parte de dichos organismos sino que en muchos casos, tal y como sucedió en Fraga, fueron los impulsores y desde luego los protagonistas principales. Es de resaltar que en aquel momento la CNT era la fuerza “política” y sindical de izquierdas más importante y numérica de Fraga. Si, es cierto, que algunos republicanos y sobre todo miembros de las Juventudes de Izquierda Republicana tenían como referencia sindical a la CNT, llegando a formar parte además como socios… El de Fraga recibió el nombre de Comité Popular Antifascista, este Comité estaría formado por la CNT y el Frente Popular, la agrupación de partidos de izquierda, pero que aquí solamente contaba con una pequeña agrupación de Izquierda Republicana y representada hasta entonces por el Alcalde Joaquín Viladrich, (hermano del pintor Miguel Viladrich)… Cabe destacar que en Fraga los elementos facciosos o simpatizantes con los golpistas no se manifestaron públicamente y las fuerzas políticas leales a la República controlaron muy rápidamente la ciudad. Por otro lado la única institución armada existente era un Cuartel de La Guardia Civil con una pequeña guarnición de Guardias, la cual fue “neutralizada” muy rápidamente gracias a la osada acción de los libertari@s y republican@s locales. Casi al mismo tiempo llega la colectivización, siendo una de las importantes de Aragón. Con esta nueva situación se crea un nuevo organismo municipal llamado Consejo Comunal de Fraga, siendo su presidente José Alberola. Su duración fue tan solo de unos meses, no llegando a cumplirse ni un año de existencia, hasta mediados del 1937, fecha en la que el gobierno de la República del Dr. Negrín declara ilegal todo el proceso colectivista y decreta la disolución de todos los organismos revolucionarios, entre ellos el Consejo de Aragón. Es justamente en ese momento cuando la 27 División de Enrique Lister es desplazada desde el frente hacia la retaguardia aragonesa hostigando a los colectivistas, hasta que se siente con el poder suficiente y otorgado desde el gobierno de la República para arrasar literalmente los pueblos y las Colectividades del Aragón Libertario. Durante ese periodo, que va desde el mes de julio del 1936 hasta prácticamente el mes de agosto del 1937, Alberola se convierte en un personaje clave tanto en el desarrollo político, como en lo social y cultural y no sólo en Fraga, también en la Comarca del Bajo Cinca. Destacamos además su oposición férrea a los abusos de poder y a la violencia gratuita, viniera de donde viniera, incluso poniendo en grave peligro su propia vida. Josefa Calucho, testigo de excepción explicaba además dos anécdotas muy reveladoras del carácter de Alberola: “…Mi habitación daba justo debajo de donde al parecer, hacían reuniones. Podía escuchar todo lo que hablaban. Cuando estalló la guerra y entre tanta agitación por Fraga, Alberola les dijo a los que se reunían con él: ‘y ahora que habéis ocupado las casas de los ricos, qué hay que hacer, ¿sacaros a vosotros?… Cuando corrían las listas para matar gente, Alberola escondió algunas personas en su propia casa. Nosotros hacíamos como si nada supiéramos.” Es conocido además el enfrentamiento que Alberola tuvo con un grupo armado que irrumpió en Fraga, a los pocos días del inicio de la guerra, exigiendo la entrega inmediata y fusilamiento de las personas detenidas preventivamente a las pocas horas del levantamiento militar y sospechosas de simpatizar con los fascistas. Alberola se enfrentó directamente y argumentó su oposición a los fusilamientos hasta tal punto que incluso estuvo apunto de ser fusilado por traidor… ‘y tú de parte de quién estás’ le espetaron”. Quiero resaltar que dicho grupo o comando, por decirlo de alguna manera, a fecha de hoy no se conoce su filiación política, ni a que Columna pertenecían, hay diferentes versiones; pero pocos se atreven a señalar ninguna con exactitud. Quizá otro dato a destacar del periodo inicial de la guerra es el desarrollo de algunos de sus proyectos, en el terreno cultural y educativo. En primer lugar fue el responsable de organizar lo que sería la nueva Escuela Pública, y en plena guerra. Para ello contó con la colaboración de algún maestro de Fraga. El 6 de agosto llegó a Fraga Salvador Orús, maestro local, de regreso de participar en unos cursillos de promoción… José Alberola le planteó la necesidad de organizar la escuela para el nuevo curso… Se adecentaron las escuelas al tiempo que se buscaron posibles maestros para los diferentes grupos. Manuel Galicia, con la carrera de maestro recién terminada, Salvador Labrador Novials en el último curso de magisterio, son los primeros con quien contó. Maleneta y la maestra retirada doña Mercedes Nart son el resto de maestros con quienes pudo iniciar el curso… Salvador Orus recuerda: “Seguimos los criterios de la Institución Libre de Enseñanza, con un amplio proyecto de trabajo hacia los alumnos, donde además de las asignaturas habituales se incluía música. La escuela la empezamos con mucha ilusión, con un total de ocho grupos.” El nombre que recibió la nueva escuela fue el de Francisco Ferrer i Guardia. Al mismo tiempo y también gracias a su influencia se organizó la que sería la primera Biblioteca Pública de Fraga.” 15

 

Com he explicat, José Alberola també va tenir un paper protagonista en un àmbit més ample. Dies després del cop es constituí el denominat Consejo de Defensa de Aragón16, a Fraga i després a Caspe. José Alberola va se nomenat Conseller d’Instrucció Pública, i fins i tot va redactar un projecte de plantejament educatiu revolucionari.

 

“ (…) La Nueva Escuela. Eduquemos instruyamos racionalmente?… Puede decirse, con toda exactitud que la ciencia de la educación consiste en la elaboración de las materias que han de presentarse según el orden que las necesidades del niño exijan. A los maestros, a los verdaderos pedagogos por vocación y no por lucrativo profesionalismo, es a quienes corresponde conocer esas necesidades y satisfacerlas racionalmente… Siendo la razón la facultad más preciada del hombre, todo pedagogo que estime la lógica y quiera ser probo con la especie a que pertenece, no hará materia de enseñanza sino lo que experimentalmente se sabe cierto, y las consecuencias que de ello razonablemente saque serán relación de causa a efecto a fin de que interpretando la verdad en las cosas, los seres y los fenómenos todos, la conciencia humanitaria del hombre progresivo prevalezca. 
A nuestro entender en esta situación antidogmática y si prácticamente experimental, debe encauzarse el espíritu de la Nueva Escuela, persiguiendo la alta finalidad de que en el libre juego de sus actividades cada uno llegue a ser el motor de su propia voluntad fecunda y creadora, pues que dignificar a los hombres es darles finalidad propia (…)”17

La seva estada al Consell va ser curta, ja que l’abandonà per discrepàncies ideològiques el desembre del mateix any. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple de la CNT d’Aragó a Alcanyís i va formar part del Consell municipal de Fraga. L’agost de 1937 abandona Fraga amb tota la família i cerca refugi en una columna confederal en el front d’Osca. Salten després a València, pugen per la costa fins Viladecans, per fer-se càrrec de l’escola racionalista. Uns dies abans de la caiguda de Barcelona, a finals de gener de 1939, Octavio i Helie, els dos germans, són enviats a la família que resideix a Olot.

 

La retirada

En febrer de 1939, en la desbandada, José i Clara recullen els fills a Olot i surten en un camió cap a Figueres. En el pas dels Pirineus, se separen. Clara, Helie i Octavio passen un passatge de frontera i són enviats al refugi de Le Boulou, a prop de Perpinyà. Mentrestant, José, el pare, entra clandestinament a França i arriba fins a Paris, on l’acullen Paul Reclus, germà del cèlebre geògraf Eliseé Reclus18, i l’historiadora i ideòloga anarquista Reneé Lambéret (Paris, 1901 – Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, 1980). Per la seva part, Clara i els dos fills troben refugi a Tenay, poblet de la província de L’Ain, a prop de la frontera amb Suïssa. Poc després, l’alcalde socialista de Tenay contracta José Alberola perquè doni classes als fills dels refugiats espanyols concentrats en la zona.

 

L’assentament a Mèxic.

El 13 de juny de 1939, la família s’embarca en el vapor Ipanema rumb a Mèxic19. El vaixell arriba a Veracruz, i –com moltes altres- s’instal·len a Mèxic DF. El fillet Octavio té onze anys. Ell i la germana entren a estudiar al Col·legi Luís Vives, fundat per refugiats espanyols. Al poc temps, tota la família va a viure a San Miguel de Allende, on José Alberola ha de dirigir una escola d’art per a estudiants nord-americans, fundada per un poeta peruà. L’oferta li ha arribat després de ser recomanat per la poetessa xilena Gabriela Mistral, que sis anys després guanyaria el Premi Nobel de literatura, i amb la que José Alberola manté una relació epistolar. No obstant, aquest futur relaxat és curt. A Clara no li agrada l’ambient. Al cap de dues setmanes, quan José rep una nova oferta de feina, la família se’n torna. En aquest cas li han ofert la direcció del Col·legi Cervantes que el Comitè Tècnic d’Ajuda als Refugiats Espanyols (CTARE) vol obrir a la ciutat de Jalapa, capital de l’estat de Veracruz. A finals de 1939, la família Alberola va a viure a Veracruz i, a principis de 1940, comença a funcionar el Cervantes. Alberola dirigeix un equip amb cinc professors espanyols exiliats i dos mexicans. Aquest mateix any, víctima d’una febre tifoidea, mor la seva filla, Helie.

 

Durant aquests primers anys d’exili, Alberola no va deixar de col·laborar amb el Moviment Llibertari a l’exili, va publicar els seus escrits a publicacions com Tierra y Libertad, que dirigí en diverses èpoques el menorquí Liberto Callejas a Mèxic, a Cenit, que s’editava a França. Va participar també en el desenvolupament de la Federació Anarquista Mexicana (FAM). Ell, com la majoria d’exiliats, van complir amb el deure de no intervenir en la política interior mexicana, fins i tot van idealitzar el règim de Cárdenes, obviant aspectes de la política local totalment contradictoris amb el seu ideari. La inhibició dels refugiats en els assumptes interns de Mèxic no va ser tant en compliment de l’article 33 de la Constitució Mexicana, que els hi ho impedia, sinó també per altres factors com les diferències entre mexicans i espanyols en relació a les concepcions sindicals i polítiques, el diferent status cultural i de formació d’uns i altres, l’objectiu de la majoria de refugiats, que no era altre que el de tornar prest a casa, quan les potències aliades fessin fora a Franco i al feixisme. Amb els anys, molts dels exiliats es van ben assentar al país d’acollida, van prosperar i es van acomodar…

 

L’enterrament d’Helie, que es fa per cerimònia civil, motivà una campanya contra el Col·legi per part dels gachupines20 i els poders catòlics de Jalapa. Les famílies de catòlics i gachupines retiren els seus fills de l’escola. La creuada coincideix en el temps amb la retirada forçada de la subvenció del Comitè d’Ajuda als Refugiats per al funcionament de l’escola. En aquesta crisi, els cinc mestres espanyols, tots ells militants del Partit Comunista, decideixen tornar a Mèxic DF i deixen a José Alberola amb els dos mestres mexicans i na Clara. Lluny d’abandonar, el grup de José Alberola manté oberta l’escola i la fa funcionar seguint els mètodes de l’ensenyança racionalista de Francesc Ferrer, fins a finals de 194621.

 

El jove Octavio

En aquesta etapa, Octavio acaba l’ensenyament primari en el Col·legi Cervantes i, el 1941, ja comença els seus estudis superiors en l’escola de Secundària i Preparatòria de Jalapa. A principis de 1946, amb 18 anys, s’instal·la a Mèxic DF per a iniciar estudis universitaris a la UNAM. Els seus pares han quedat a Jalapa i ell inicia una nova etapa de la seva vida. La separació del fill i altres dificultats forcen al matrimoni Alberola Surinyach a cercar el seu futur també a la capital. A través de l’arquitecte amic de la família, Carlos Contreras, que havia estat president del Club Rotari de Mèxic, na Clara troba feina com a documentalista al seu despatx d’arquitectura. Ja a Mèxic DF, la família fa casa en un apartament de dues peces a la Colònia Roma. Al cap de pocs mesos, José Alberola tornarà tenir feina com a mestre al Colegio Madrid, fundat també per la CTARE. En aquest centre, José Alberola treballarà fins la seva mort. Octavio segueix estudis d’Enginyeria civil, de Física teòrica i de Filosofia a la UNAM. Per a contribuir econòmicament a la família, compagina els estudis amb una feina de dibuixant en un taller d’arquitectura. Amb el seu pare, comença a freqüentar els ambients llibertaris dels espanyols exiliats en la capital.

 

Octavio viu la seva adolescència i primera joventut en aquest context personal i polític. L’exili espanyol a Mèxic viurà tant l’interiorització de la desfeta com la il.lusió fallida del retorn amb la victoria aliada sobre el nazisme i el fexisme. El propi Alberola ho explica molts d’anys després:

 

“ La historia de esta derrota es aleccionadora: Comienza con triunfos aparentes: en 1945, con la Declaracion de la ONU condenado el régimen franquista, y en 1946, con la Nota tripartita propugnando la ruptura de relaciones con el régimen de Franco. Pero estos “triunfos” tienen efectos más bien negativos, ya que relanzan la polémica sobre la acción armada, dividiendo al antifranquismo y reduciendo el apoyo a los grupos resistenciales. En 1948, España y Francia normalizan sus relaciones y otros muchos países envían sus embajadores a Madrid. Y a partir de 1949, con el pretexto del expansionismo soviético, termina prácticamente -aunque no oficialmente- el aislamiento internacional del régimen franquista. Las Democracias occidentales siguen entonces propiciando el ingreso de la España franquista en las Organizaciones internacionales del llamado “mundo libre”, y en 1950, a pesar de que , desde hace mucho tiempo, abroga la Declaración de San Francisco de 1945 y deja libre el camino a Franco para conseguir el pleno reconocimiento internacional para su Régimen. Pese a este fracaso, el antifranquismo institucional no cambia de estrategia y se resigna a seguir en una oposición puramente simbólica… Y así pasan los años hasta que, en 1975, el franquismo -en tanto que Régimen- acaba al morir Franco. Entonces, los prohombres de este antifranquismo institucional se prestan a garantizar a los poderes fácticos su continuidad y privilegios a través de una “transición” sin ruptura. Una “transición” que es un simple cambio de fachada institucional para transformar la Dictadura en Democracia, pero sin restauración de la República. De ahí que los herederos del franquismo la acepten tan fácilmente, puesto que saben, desde hace mucho tiempo,  que el franquismo es un anacronismo político y que la “transición” consagra la continuidad de los poderes fácticos y el capitalismo en todo su esplendor” 22

 

 

En aquest ambient d’acomodació de l’exili espanyol a Mèxic, Octavio viu una progressiva presa de consciència. A principis de 1948 escriu l’opuscle El problema de la Libertad i col·labora en la sortida del primer nombre de la publicació Alba Roja, en la que es responsabilitza de l’administració. Octavio recorda que els majors “tenían una concepción muy ortodoxa del anarquismo, por no decir casi religiosa, y querían censurarme mis colaboraciones” 23Aquell 1948, als vint anys, pateix la primera detenció per part de la policia mexicana. Açò passa quan el pleguen que aferra un cartell-manifest de les Juventudes Libertarias Mexicanas en el que es denunciaven les injustícies que patia el poble mexicà i la corrupció de les autoritats que es pretenien hereves de la Revolució. En el manifest també es criticava furament a l’Església, a la Premsa burgesa, als sindicats, al Partit Comunista, etc. La detenció va ser el 20 de setembre. Amb ell, dos joves refugiats espanyols: Floreal Ocaña i Francesc Rossell Rossell, i un estudiant mexicà, Manuel González. Precisament amb Manuel González, Octavio havia fet alguns viatges a una comunitat d’indigenes magonistes de l’Estat de Mèxic per a construir un sistema de canals d’irrigació, que també va ser ocasió per a conviure amb ells i prendre consciència del problema indigenista a Mèxic. D’aquell grup, Ocatavio era el més jove

 

 

Octavio Alberola

Fotos: Llibre Ortega Aguilar

Floreal Ocaña

Francesc Rossell

 

Els joves resten presos i incomunicats durant una setmana en una comissaria i després són conduïts a una presó “clandestina” de la Secretaria de Gobernació, que el Ministeri tenia al carrer Bucareli. L’1 d’octubre, Lamberto Ortega, titular de la Direcció General de Investigacions Polítiques i Socials, va emetre la seva opinió sobre els espanyols empresonats:

 

“ Por lo que respecta a los españoles Floreal Ocaña Sánchez, Francisco Rossell Rossell y Octavio Alberola Suriñach, deportarlos del país, por inmiscuirse en asuntos que legalmente tienen prohibidos, y que enviarlos a España los colocaría en grave situación, hacerles una amonestación severa, advertirlos de que, si reinciden en actividades semejantes a las que ha motivado su detención, inexorablemente serán deportados a su lugar de procedencia. “ 24

 

La pressió dels familiars, els sindicats de classe i altres organismes van aconseguir aturar la deportació. El dia 18 d’octubre són posats en llibertat amb el compromís escrit de no tornar-se mesclar en assumptes de política interna mexicana. L’oposició a la intervenció en la política nacional dels refugiats espanyols no només covava en les autoritats locals, també en les files de l’exili republicà es veia en mals ulls aquesta implicació dels joves llibertaris. De fet, aquell episodi va servir també d’avís als refugiats espanyols que mantenien alguna activitat política en el país, sobre els límits d’aquesta. Una part dels republicans espanyols, que mantenien bones relacions amb el Govern mexicà, van ser els primers interessats en desacreditar els anarquistes. Efectivament, des dels primers temps de l’exili, aquests republicans col·laboraven amb el govern per a frenar les activitats dels llibertaris.

 

Després d’aquell episodi, Octavio se centra en la continuació dels seus estudis d’enginyeria i en els de fisica teòrica i filosofia. Durant aquests anys de joventut escriu diversos articles de divulgació científica, com La muerte térmica del Universo, i participa, el 1951, en el Primer Congrés Científic Mexicà, organitzat per celebrar el IV Centenari de la Universitat de Mèxic. Ho fa amb la ponència Los problemas de la Ciencia: determinismo y libertad, que després es publica el 1953, en el Llibre de Memòries del Congrés, en la secció de Filosofia, juntament amb els filòsofs Eli de Gortari i José Gaos.

 

No obstant l’activitat universitària, Alberola no abandonà la militància i es relacionà amb la Federació Anarquista Mexicana. Un vincle de col·laboració va ser la revista Regeneración, a través de la qual Alberola opinava i creava opinió sobre la realitat internacional. Per a fer-nos una idea del pensament encès d’Alberola en aquells anys, és suficient llegir uns fragments d’un article seu publicat al periòdic Tierra y Libertad el maig de 1951:

 

En primer lloc, planteja la situació d’apatia i abandó que corroeix el món:

 

“ (…) Vamos para atrás, reduciendo nuestro circulo, empobreciéndonos física y moralmente, debatiéndonos en algo estático, inerte, trágicamente rutinario y vulgar (…) Es verdad que los pueblos parecen dormir, ahora más profundamente que nunca, así como estar sumidos en la más degradante de las impotencias, de la cobardía, de todas las postraciones imaginables, se dejan engañar como siempre y se dejan matar como nunca. Siguen siendo tan aborregados como antes. El espíritu del rebaño sigue imperando, no sólo en el Asia, donde las mesnadas hambrientas van tras los caudillos militares, rumbo al matadero en los ensangrentados campos de batalla de Corea, de Indochina, de Indonesia, etc., sino también en América, en Europa.

 

Segueix després amb l’autocrítica al paper dels anarquistes:

 

… ya solo ven en nosotros nuestra honradez idealista; por lo demás, somos como el común de las gentes vulgares, sedentarias, pasivas, rutinarias, casi cobardes. Nuestro movimiento, aun permaneciendo apolítico, no cuenta para anda, transcurre en un suceder de hechos intrascendentes, de puras palabras, hemos caído en una pasividad que da lástima…

 

Una situació de passivitat i conformitat que no pot acceptar, pel que fa una crida als temps heroics, en una clara idealització del passat. Aquesta crida a l’acció directa, que mantindrà al llarg de la seva vida, pot suposar la ruptura amb el present del moviment:

 

… Debemos volver al idealismo activo, violento y justiciero del pasado, de los tiempos heroicos del anarquismo. Auque sea necesario arrumbar a todos los que, por la edad o por la cobardía, no se sientan ya capaces de ofrendar sus vidas al ideal de la libertad y del progreso (…) El anarquismo es acción, lucha constante -violenta si las circunstancias lo exigen- para el triunfo de la libertad (…) hay que entregarse a la causa con todo desinterés y lealtad, con amor y pasión, conscientes de los sacrificios que ello nos reporte (…) El anarquismo no debe morir, no puede morir, pero nosotros debemos elevarlo a la cumbre, aunque sea a costa de nuestra sangre…”

 

En aquest espai és on trobarem abundants articles d’Alberola sobre la guerra freda i contra l’imperialisme nord-americà i soviètic. El 1954, l’alaiorenc també manifesta la preocupació per la inestable situació a centreamerica:

 

“ Trágicos sucesos y negros presagios amenazan con interrumpir y torcer los destinos libres de los pueblos jóvenes de América: perón, Somoza, Odria, Trujillo, Marcos Jiménez, Rojas, Pinilla, Batista y Castillo Armas, son cánceres malignos sobre el noble suelo de nuestro continente; cánceres que es necesario exteripar para restituir la libertad, el decoro y la dignidad a los pueblos hoy sojuzgados por estos esbirros del pretorianismo y la tinaría.”25

 

El mateix 1954 obté el Segon Premi de Filosofia de Ràdio Universidad. Posteriorment comença la redacció del llibre El ideal de la ciencia, que queda sense acabar. Cap a 1955 intensifica la relació amb el grup llibertari Federación Anarquista Mexicana, que edita el periòdic Regeneración, fundat per Ricardo Flores Magon. Fa feina d’enginyer i refà l’activitat política amb els joves exiliats espanyols antifranquistes i joves llatinoamericans que s’han refugiat a Mèxic, fugint de les dictadures del continent. Alberola recorda aquells anys:

 

Por mi parte, yo también seguí lo estudios de ingeniería y dadas mis relaciones un tanto

difíciles con los viejos compañeros españoles (yo consideraba que en tanto que anarquistas debíamos luchar al lado de los anarquistas mexicanos) comencé a colaborar con los compañeros de la FAM y en particular con los que sacaban el periódico Regeneración, a los que ayudaba a prepararlo y en el que colaboré hasta que salí para Francia al comienzo de los años sesenta. Siempre guardé una relación muy estrecha con el compañero Vázquez, el zapatero de la colonia Roma. Pero también con Quintas, que durante mucho tiempo era el tesorero. También participé en algunos Congresos de la FAM y conocí a los compañeros Leal, Huitrón y otros… Con los compañeros españoles del grupo que sacaba Tierra y Libertad colaboré muy poco, pues muy pronto comencé a tener problemas con ellos ya que tenían una concepción muy ortodoxa del anarquismo, por no decir casi religiosa, y querían censurarme mis colaboraciones. Además de que no me parecía muy anarquista el comportamiento mercantilista y patronal de algunos de ellos “ 26

 

 

Així s’arriba a la fundació del Frente Juvenil Latinoamericano Antidictatorial. Amb el FJLA comença a relacionar-se amb els refugiats cubans i el Movimiento 26 de julio, que està preparant l’expedició guerrillera de Fidel Castro i Che Guevara a Cuba. Quan esclata la revolució cubana a Sierra Maestra, Octavio forma part del grup d’activistes que treballen en la ciutat de Mèxic contra la dictadura del general Fulgencio Batista. Entre els activistes s’hi troba la germana menor de Fidel Castro, igualment exiliada a Mèxic.

 

El retorn a Europa, el retorn a Alaior

Cap a la meitat de l’any 1957, Octavio coneix a Irene Domínguez, secretària del director del diari mexicà Zócalo. A través seu aconsegueix que el periòdic li financiï un viatge a Europa per a realitzar una sèrie d’entrevistes i reportatges. En aquest viatge, que dura uns mesos, passa per Toulousse i Octavio es reuneix amb el comitè de la CNT, que els ajuden a passar a Espanya. A finals de 1957, Octavio i Irene recorren Espanya i Portugal en cotxe; fan reportatges per a Zócalo i s’entrevisten amb llibertaris que viuen en la clandestinitat en la dictadura de Franco. A la Universitat de Salamanca es reuneixen amb estudiants que editen una revista sobre cinema. Visiten Santillana del Mar. A Lisboa es reuneixen amb el lider llibertari portugués Germinal de Souza, que ha sortit de les presons de Salazar després d’anys sense llibertat. A València es reuneixen amb l’anarquista Progreso Fernández, que havia estat bon amic de José Alberola i que havia sortit de les presons de Franco. A Madrid entrevisten al director de cinema, Juan Antonio Bardem, i a l’actriu, Aurora Bautista. Fent-se passar per turistes, visiten i fotografien la Creu i la basílica del Valle de los Caídos, fotos que serien les primeres que, sobre el lloc, publicaria la premsa mexicana i internacional. Creuen la mar per visitar Mallorca i, després, Menorca. En aquesta etapa del viatge, els acompanya una cosina d’Octavio que viu a Barcelona.

 

Visiten Alaior durant unes hores per trobar-se amb Carmen Pons Josefa, que havia tingut ànsia del fillet mentre els seus pares treballaven a l’Escola Laica, el company de la qual havia estat afusellat pels franquistes després de la guerra. Na Carmen els rep amb el seu fill, Liberto27. L’estada a Menorca no havia passat desapercebuda a la guàrdia civil. Al petit aeroport de Menorca prenen una avioneta amb rumb a Barcelona. Surten cap a Olot, on es troben amb la família materna d’Octavio. Poc després, per Port Bou, passen la frontera i arriben a Toulousse. De Toulousse parteixen cap a Itàlia, una altra vegada entren a França, des d’on van a Gran Bretanya, on Octavio, a part dels reportatges per a Zócalo, es pot reunir amb llibertaris espanyols exiliats. És a Londres on coneix a Salvador Gurrucharri, que anys després retrobaria en la clandestinitat europea.

 

El retorn a Mèxic.

Novament a Mèxic, Octavio refà les seves activitats professionals com a enginyer en una constructora i les seves activitats polítiques, amb el Movimiento 26 de julio. L’agost de 1959, arran del triomf de la revolució cubana, participa en la fundació del Movimiento español 1959 ME/59, que reuneix joves comunistes, llibertaris i republicans. Aquests grups comencen una onada de protestes contra els representants del govern espanyol a Mèxic, en particular contra el seu representant oficiós, Manuel Oñós de Plandolit. En una acció que té lloc a l’aeroport de Mèxic es produeixen violents enfrontaments amb franquistes espanyols, Alberola és detingut durant unes hores. A part d’aquestes accions propagandistes, el grup d’Octavio també s’entrena en pràctiques de guerrilles 28als afores de la capital amb el propòsit de participar en la lluita antifranquista a l’interior d’Espanya. El 1960, Octavio participa en el procés de reunificació de la CNT, per això marxa, amb Juan García Oliver, a Veneçuela, per a reunir-se amb Juan Pintado, secretari de coordinació de la CNT a l’exili. Aquells anys són els d’esclat de diversos moviments armats (nacionalistes, comunistes i anarquistes) contra la dictadura. Una figura que il·lustra aquell moment és Quicus Sabater.

 

Cuando en 1960 Sabater decide volver a España han caído las dictaduras de Pérez Jiménez, en Venezuela, y la de Batista, en Cuba, despertado nuevas esperanzas en el seno de la oposición antifranquista, del interior y del exilio. En España se ha creado el Frente de Liberación Popular (FLP), que se presenta como “frente antifranquista y organización revolucionaria”. En México, los jóvenes comunistas, socialistas, republicanos y libertarios crean el Movimiento Español 59 (ME 59) y algunos cenetistas, socialistas y republicanos fundan, al margen de sus organizaciones, la Acción de Liberación Española (ALE), exigiendo la unión y la acción. En Francia, los exiliados también despiertan de su letargo y, principalmente, entre los libertarios comienzan a replantearse proyectos de acción. Fruto de estas preocupaciones surge el Movimiento Popular de Resistencia (MPR), con posiciones y propósitos unitarios y combativos.  29

 

El 15 de gener de 1960 neix la primera filla d’Octavio i Irene i li posen el nom d’Helie, en record de la germana desapareguda. El 4 de juliol de 1961, la parella té el segon fill, al qual posen Octavio. Poc després, després d’una llarga malaltia, Clara, la mare d’Octavio, mor al Sanatori Espanyol de Mèxic. Aquella primavera, Octavio s’entrevista amb el poeta mexicà, Octavio Paz (Premi Nobel de Literatura l’any 1990), que li dóna un text per a la revista Cenit, que treuen els exiliats llibertaris espanyols a Paris. Al cap de poc temps, Octavio participa, com a delegat mexicà, en el Congrés de Reunificació de la CNT a l’exili, que se celebra el mes d’agost a Limoges. En el Congrés de Limoges també hi participa una delegació de cenetistes a l’interior, i, entre les decisions que es prenen, destacarà la creació de la denominada Defensa Interior, grup d’acció per a reactivar la lluita antifranquista a Espanya… Poc temps després, l’alaiorenc decideix integrar-se en la Comisión de Defensa del Movimiento Libertario Español (MLE). En aquest espai, entra a Espanya per reunir-se amb el Comitè clandestí de la CNT a l’Interior, a Madrid. Poc abans de partir, Alberola sap que la majoria d’integrants del Comitè han estat detinguts. Malgrat el cop, ell viatja a Madrid amb documentació falsa, amb el nom de Ricardo Vaca Vilchis, ciutadà mexicà. El seu objectiu a Madrid serà que l’ambaixada de Cuba a la capital espanyola, li atorgui el visat per a poder viatjar a La Habana amb la finalitat d’entrevistar-se amb Fidel Castro. L’entrevista havia estat conviguda a Paris amb Harold Gramatges, ambaixador de Cuba a França. La finalitat de l’entrevista d’Alberola amb Fidel Castro era la d’obtenir l’ajuda de la revolució per a ampliar la lluita antifranquista, que ja havia estat demanada pel ME/59 des de Mèxic, a través del general Alberto Bayo, conegut a Menorca. No obstant, passen els dies a Madrid sense que arribi el visat. Això motiva que Alberola decideixi retornar a Mèxic, on informa a la militància de la CNT i als joves llibertaris, sobre els acords que s’havien pres a les reunions a França. Segons el propi Octavio, l’avortament d’aquesta entrevista va ser com a conseqüència de la pressió dels comunistes espanyols en el ME/59:

 

“(…) el visado no llegó porque se habían puesto a la entrevista con Fidel los comunistas españoles del ME/59 presentes entonces en Cuba. Los mismos que habían interferido ya, durante los dos años anteriores, todas las gesyiones hechas desde México por Pepe Alcobé, de las Juventudes Republicanas, a través del general Alberto Bayo (un ex coronel del ejército republicano durante la guerra civil española, que entrenó al grupo guerrillero cubano de Castro en México) para plantear a Fidel el cumplimiento de la promesa hecha por el Movimiento 26 de Julio en el seno del Frente Juvenil Latinoamericano Antidictatorial. La voluntad de los jóvenes comunistas, dirigidos por Federico Álvarez, por controlar el ME/59 y oponerse a realizar acciones violentas contra el franquismo, había provocado ya muchos enfrentamientos con los jóvenes republicanos y libertarios, provocando finalmente en abril de 1961 la ruptura de estos dos grupos con el ME/59 (sobre estos enfrentamientos puede encontrarse la visión de los comunistas en el libro Palabras del Exilio- Historia del ML/59, de Elena Aub, hija del escritor Max Aub)…”30

 

Durant aquests anys, Octavi ha continuat amb les seves activitats professionals. S’ha especialitzat en enginyeria hidràulica, ha dirigit la construcció d’instal.lacions hidràuliques i sanitàries a importants hotels i edificis de Mèxic DF, al nou hotel Presidente, a Acapulco, a l’aeroport d’Oaxaca. Aquesta activitat professional tampoc no estava excenta de problemes. Amb motius de les obres de la nova ambaixada d’Estats Units a Mèxic, va haver d’actuar amb nom fals, amb la complicitat dels engiunyers de la Colina, directors de la construcció, que eren fills de refugiats espanyols i companys del propi Alberola en els anys d’Universitat. Durant el període de major activitat del ME-59 a Mèxic, Octavio coneix Gloria Díaz, i junts participen en diverses accions contra la representació franquista a Mèxic, en particular de protesta per l’assassinat de Quico Sabater a mans de la guàrdia civil, el gener de 1960 a Sant Celoni. Cap a finals de 1961, l’anarquista alaiorenc s’ha reunit amb García Oliver i tot el grup de llibertaris que estan d’acord amb els objectius de Defensa Interior, que no era tot el Moviment Llibertari Espanyol.

 

El 1960 va ser Secretari de Defensa de la CNT per a Amèrica

 

De l’exili mexicà a la clandestinitat europea. Defensa Interior

 

El conjunt d’organitzacions llibertàries a l’exili, la CNT, la FAI i el FIJL, agrupades en el denominat Moviment Llibertari Espanyol, van decidir, el 1960, la creació de Defensa Interior (DI). La missió d’aquest bloc era l’acció armada i conspirativa contra la dictadura de Franco. Defensa Interior va ser un grup clandestí i molt reduït: per la CNT Europa, Acracio Ruiz i l’històric Cipriano Mera; per la CNT d’Àfrica, Juan Jimeno, per la FAI, el també veterà Juan García Oliver -que el 1921 havia integrat Los Solidarios, amb Durruti i el menorquí Liberto Callejas, entre d’altres- i Germinal Esgleas; i per la FIJL, Octavio Alberola.

 

“Los anarquistas españoles habían apostado muy fuerte con la creación del organismo DI, los militantes de talla y con gran experiencia en asuntos conspirativos que se encontraban al frente, gozaban de enorme autonomía para planificar todo lo que creyeran conveniente en la lucha contra el franquismo. Se disponía de gran cantidad de medios humanos y materiales, muchos militantes libertarios habían actuado en la resistencia francesa en cargos de responsabilidad y no faltaban los contactos..”31

 

Alberola havia de fixar la residència a Europa. D’acord amb la constructora en la que treballava, la seva companya, Irene, rebrà el seu sou durant un any. Resolta la qüestió de la família, amb 34 anys, l’home marxa cap a França per a integrar-se a DI. Arriba a Paris i va a Toulousse, on té lloc la primera reunió secreta del grup. Comença llavors un període de total clandestinitat que l’obliga a no tenir domicili i a viatjar per Europa amb la finalitat de prendre contacte amb els grups llibertaris i antifranquistes i animar-los a organitzar els grups d’acció antifranquista. El mes de maig, Gloria Díaz li fa saber que no ha pogut avortar i que és pare d’una filla, junts decideixen posar-li el nom de Livia (Llibertat, vida, amor). Durant aquests mesos es troba amb freqüència amb dos líders històrics de l’anarquisme espanyol: Cipriano Mera, que vivia a París, i Juan García Oliver, que arriba a França el maig de 1962. L’acció conspirativa del grup va ser ampla i es pot seguir en el llibre El anarquismo español y la acción revolucionaria: 1962-197432. La vida de Defensa Interior va ser breu, dos anys, fins la tardor de 1963. Queda tallada després de dues temptatives d’atemptat contra Franco i la detenció, a França, de desenes de joves llibertaris espanyols i de Cipriano Mera.

 

Des del primer moment, els serveis secrets de l’estat franquista van infiltrar-se en el grup, i ho van fer, com s’ha sabut molts d’anys després, a través de Jacinto Guerrero Lucas. En el Congrés de Llemotges (1961), l’infiltrat Guerrero Lucas va intervenir, amb el suport d’Octavio Alberola, per reclamar l’impuls del projecte DI:

 

“… fui inmediatamente apoyado por Octavio Alberola, e impusimos la decisión de crear D.I. – Defensa Interior – A las pocas horas de la creación de DI llega a Toulouse la noticia de que en Madrid se ha producido una importante caída. Detuvieron a Ricardo metola Amat, josé Ronco Pecina, Nicolás León Estella, a Julio Moreno Biedma, al que yo mismo saqué de la Falange…, en fin todo el grupo de Puente de Toledo al que yo pertencía. Entonces la gente del exilio no me dejó volver y decidí quedarme definitivamente en el exilio para impulsar el DI…”33

 

Defensa Interior va començar a actuar el 1962. Guerrero Lucas, dotat de gran poder de paraula i de convenciment, va anar escalant llocs en el Moviment Llibertari Espanyol, tant que fins i tot va ser proposat, l’agost de 1969, per a ocupar la secretaria general de la CNT a l’exili. Guerrero Lucas va ser responsable directe de la detenció de molts membres de DI i de llibertaris.

 

DI també va ser perseguida per la policia francesa. Entre 1962-1963, les autoritats franceses i espanyoles van ajudar-se mútuament. La dictadura espanyola necessitava controlar i eliminar els grups armats i terroristes que s’organitzaven en territori francès i la democràcia francesa necessitava controlar i eliminar als membres de l’organització terrorista OAS34, que s’amagaven a Espanya. Així, en el període 1962-1964 van ser freqüent els cops que el MLE va rebre a França, entre els més destacats: la detenció, el 11 de setembre de 1963, de 21 llibertaris espanyols, entre els que figuren Alberola i Mera, o la il.legalització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Defensa Interior no només es nodria d’anarquistes espanyols, en l’organització també hi van actuar anarquistes britànics, francesos, italians, etcètera. Un d’ells, Stuart Cristhie, va passar d’Anglaterra a Madrid l’agost de 1964 per a contactar amb el militant llibertari Fernando Carballo i aconseguir informació per a preparar un nou atemptat contra Franco. Ambdós van ser detinguts. Suart Christie, amic personal d’Alberola, tenia 17 anys, i va ser condemnat a 20 anys de presó. Carballo va sortir en llibertat en l’amnistia de 1976

 

Contra en Fanco. El cas Delgado-Granados

L’objectiu principal de DI era acabar amb en Franco. En la seva anàlisi, la desaparició del dictador obrirà la porta a un temps d’inestabilitat en el propi règim, que propiciaria el final de la dictadura.

 

El franquismo, ese régimen que dura hasta la muerte de Franco, no es otra cosa que la alianza tradicional entre caciques, curas y militares, aunque adaptándose a los aires de la época, adopta el ropaje y el ceremonial fascistas de la Falange. Ésta, que se considera el tercer pilar del Régimen, copia y trata de imponer la ideología totalitaria de los fascismos europeos; pero, ya desde el comienzo de la Guerra Civil, el Ejército, la Iglesia y la Derecha reaccionaria, que son los verdaderos poderes que configuran el franquismo, ven en la Falange un aliado circunstancial, pero embarazoso para sus planes. Por ello, a partir de 1943, tras los desastres militares de Mussolini y su arresto por orden del rey Víctor Manuel III, comienza la desfalangización del país y el franquismo aparece como lo que realmente es: una dictadura reaccionaria, militar y clerical. El objetivo de estos poderes es simplemente imponer una dictadura que garantice sus privilegios, una dictadura dispuesta a reprimir toda forma de protesta popular, intransigente e implacable con los sectores sociales que habían querido reformar la sociedad española y más aún con los que habían intentado transformarla revolucionariamente. El franquismo no sólo es un régimen que no reconoce ninguna de las libertades fundamentales (de reunión, de organización y de expresión), sino un régimen inquisitorial, implacable en la vindicta y en la represión de todos cuantos se atreven a reclamar esas libertades. Entre 1939 y 1944, la represión franquista alcanza sus niveles más altos de brutalidad y las víctimas se cuentan en cientos de miles. Sólo cuando sus padrinos Hitler y Mussolini son derrotados, Franco hace una “pausa” en su política represiva; pero esta “pausa” es corta, no dura más que el tiempo necesario para que el Caudillo pulse el sentir de los Aliados sobre la continuidad de su régimen. Después, a medida que las connivencias de las Potencias “democráticas” con Franco aumentan y se esfuma la posibilidad de su derrocamiento, el franquismo vuelve a ser esencial y brutalmente represivo35

 

Era l’objectiu i ho van intentar. Almenys en dues ocasions van posar en marxa els grups armats per atemptar conta Franco. Les dues vegades van fallar. Alberola recordava aquells intents fallits:

«Tras un fallido atentado contra el dictador en agosto de 1962, en San Sebastián, el DI decidió asesinarlo en Madrid, cuando fuera al palacio de Oriente a recibir las cartas credenciales de nuevos embajadores. Solicité la colaboración de Granados para que fuera a Madrid, recogiera una maleta con explosivos y después se la entregara a otro compañero que realizaría el atentado. Ésa era la razón por la que estaba en Madrid desde mayo de 1963 (…) El mes de julio encomendé a Delgado que viajara de Francia a Madrid con la misión de decirle a Granados que dejara la maleta con explosivos en un lugar seguro y que volvieran inmediatamente a Francia. La razón de tanta urgencia era que ambos libertarios ignoraban que había otro grupo en la capital de España para realizar acciones de hostigamiento que podrían desencadenar una dura represión policial (…)36

Aquest altre comando el formaven Antonio Martín i Sergio Hernández. EL 29 de juliol de 1963 van posar una bomba a la seu del sindicat vertical, al Passeig del Prado, i una altra a la Direcció General de seguretat. No obstant, els dispositius, procedents de material de l’antiga Resistència francesa, van fallar i les bombes van explotar amb el resultat de 20 persones ferides. La policia espanyola va culpar dels fets a la parella Delgado-Granado, que no n’havien tingut res a veure. Ambdós van ser executat per garrot… a la presó de Carabanchel el 17 d’agost. Per a evitar les protestes internacionals, el règim franquista els va jutjar i executar en només 17 dies. Més de trenta anys després, es va confirmar la innocència dels dos joves llibertaris. Alberola encara està embarcat en la llarga lluita d’aconseguir la revisió d’aquell judici.

El setge policial a Defensa Interior.

L’onze de setembre de 1963, Octavio Alberola va ser detingut en una batuda contra les Joventuts Llibertàries. L’objectiu de les autoritats franceses era forçar que la pròpia CNT disolgués DI. Així, a finals de 1963 se celebra un nou congrés de la CNT, a Toulousse. El congrés aprova l’informe sobre l’activitat de DI, però elegeix un nou Comitè que serà qui decidirà aturar l’acció del grup. Només els joves llibertaris (FIJL) decideixen continuar l’acció directa contra Franco i el seu règim i Octavio, que ja era, per la policia espanyola, un dels caps del terrorisme. En 1964, Irene arriba a França amb els dos fills de la parella. Durant quasi un any comparteixen la vida en la clandestinitat, però les dificultats fan que la dona i els dos fills tornin a Mèxic el 1965. A poc d’arribar neix Aldo, el tercer fill d’Irene i Octavio.

 

La dissolució de Defensa Interior

El Congrés de la CNT a l’exili, celebrat el 1965 a Montpellier, acorda la dissolució de Defensa Interior, la qual cosa provoca una nova escissió en el denominat Moviment Llibertari Espanyol. Per a diversos estudiosos de la història de l’anarcosindicalisme, la dissolució de DI era un punt més en l’enfrontament entre la direcció faista de Germinal Esgleas i els joves llibertaris, que reberen llavors el suport tàctic dels antics ortodoxes, separats de l’organització pel nucli dirigent. Octavio Alberola i Cipriano Mera van defensar la impugnació en la que censuraven l’actuació d’Esgleas i Llansola, entre altres coses per -segons ells- haver dissenyat i executat la desaparició de fet de DI, amb la retirada de fons, sense tenir cap mandat o poder per fr-ho. No obstant, amb la majoria en el congrès, Esgleas i Llansola van girar les acusacions contra els acusadors, amb el resultat final de la desaparició de Defensa Interior i l’aparició d’una nova escissió. Anys després, aquell nou tall, en un congrés marcat per les divisions, s’ha vist com un element més en la disgregació posterior del moviment i la seva progressiva pèrdua d’influència, primer en l’exili, i finalment en l’Espanya democràtica.

 

D’entre els vencedors, una majoria dels joves llibertaris creen el periòdic Frente Libertario i reorganitzen la FIJL en la clandestinitat per a continuar l’acció de Defensa Interior. Segons Gómez Casas:

 

“ (… Este grupo (FIJL) puede ser considerado continuación del Movimiento Popular de Resistencia, organizado en Cataluña hacia 1945 y animado por jóvenes durante más de una década…”37

 

Per a Octavio Alberola

 

La represión en España y Francia y el obstruccionismo del sector confederal inmovilista logran su objetivo, parar la acción del DI; pero no su continuidad orgánica… El sector inmovilista, con Esgleas a la cabeza, ha aprovechado la ocasión para retomar las riendas de la CNT y de la Comisión de Defensa en el congreso –que las autoridades franceses no suspenden-, y dejar al DI definitivamente sin recursos para actuar; pero no ha podido impedir que las delegaciones asistentes al congreso aprueben la gestión del DI y, en consecuencia, su continuidad… La explicación es simple: ni Esgleas ni Llansola han informado, antes o en el curso del congreso, de que son dimisionarios del DI y de que han sido impugnados por los otros miembros de este organismo.

 

A finals de 1965, tot i la clandestinitat, Octavio participa en la sortida de la revista Presencia, que s’edita a Paris, i en la que col·laborarà fins al seu darrer nombre, juntament amb Peirats i Mera. Presencia tindrà una clara influència sobre els joves llibertaris i els marxistes crítics amb la deriva del Partit Comunista

 

El Grup Primer de Maig.

Alliberats de la tutela de la CNT, els joves del FIJL i altres activistes que defensaven l’acció directa i violenta, s’organitzen per a seguir atacant al règim franquista. Es donen a conèixer com el Grup Primer de Maig i inicien una etapa amb nombroses accions violentes.

 

L’abril de 1966 realitzen una operació de gran volada per a denunciar les negociacions entre el ministre franquista de Treball, José Solis, i un grup d’ex militants de la CNT a Madrid, amb la finalitat que els cenetistes entrin als Sindicats falaginstes. Una altra empresa de risc i ambiciosa va ser la campanya de denúncia del manteniment de presos polítics a les presons espanyoles. L’acció va començar amb una roda de premsa secreta realitzada a Madrid pel dirigent anarquista Luís Andrés Edo38. El cas va aixecar una gran expectació internacional i la reacció repressora de la policia espanyola. S’anuncià la detenció d’Edo, però no es produeix. Al cap d’uns dies, el 30 d’abril de 1966, s’informa de la misteriosa desaparició de monseñor Marcos Ussía, agregat eclesiàstic de l’ambaixada d’Espanya davant el Vaticà. A l’endemà, Luís Andrés Edo, en nom del Grup Primer de Maig, reivindica el segrest i denuncia la situació a les presons espanyoles. Quinze dies després, el segrestrat es posat en llibertat, i l’acció suposa una projecció internacional del grup. A causa dels fets ha de dimitir el Cap dels serveis de contraespionatge italià, per la seva incapacitat per evitar el segrest i per detenir els “terroristes”. Poc després, per a compensar l’efecte propagandístic de l’acció sobre l’opinió pública mundial, el règim franquista deixa en llibertat als joves francesos Bernard Ferry i Guy Batoux, detinguts el 1962 i condemnats a llargues penes de presó per participar en l’estructura de Defensa Interior. El mes d’octubre, el Grup Primer de Maig intenta raptar un cap de les forces nord-americanes a Torrejón de Ardoz, però l’operació fracassa i Luis Andrés Edo és detingut. El 29 d’octubre, France Presse informa que la policia espanyola ha dit que els cinc inculpats residien a Paris, on es troba el cap del Grup Primer de Maig, Octavio Alberola. Els cinc detinguts han de passar davant Consell de Guerra sumaríssim i el grup Primer de Maig fa pública una declaració en la qual afirma que aquell grup no era el responsable de l’acció contra Usía. Es posa en marxa una campanya internacional en favor dels cinc llibertaris. Octavio viatja a Nova York, on realitza una roda de premsa clandestina, organitzada per la pintora francesa Arianne Gransac, que ja havia col·laborat anteriorment amb ell.

 

El 9 de desembre, l’agència de notícies France Press fa públic el contingut de la roda de premsa que Alberola dóna sobre l’Operació Durruti, amb la qual es pretenia segrestrar al contraalmirall Norman G. Gillette, i pel que queda clar el paper de lideratge que exercia l’alaiorenc en aquell món39

 

Després d’aquella comparença, Octavio torna clandestinament a Mèxic, després d’un llarg viatge per carretera. A la capital es pot reunir novament amb la seva família i amb el seu pare. Mentrestant, a Espanya els tribunals militars que havien de jutjar als cinc detinguts passen el cas al Tribunal d’Ordre Públic. Rera aquesta canvi hi ha les negociacions entre representants del Govern espanyol i de la FIJL i el grup Primer de Maig, en les que intermedien els advocats Alfonso Sevilla i Jaime Cortezo, aquest darrer destacat membre de Democràcia Cristiana. Aquells episodis fan que les autoritats espanyoles marquin la prioritat de detenir Octavio Alberola, al que consideren principal dirigent del grup. Així, després de veure com fracassava un intent de fer que Alberola anés a Madrid amb la idea d’alliberar Edo, envien un grups d’agents especials a Paris per a capturar l’alaiorenc. Aquells dies, Alberola residia a Mèxic. Abans de tornar a França, l’home es reuneix amb companys llibertaris exiliats a Mèxic i joves republicans que havien militant en el ME-59, per a informar-los de les accions conspiratives de la FIJL a través del Grup Primer de Maig. El mes de març de 1967, Alberola ja torna ser a França. L’objectiu de les noves accions directes és aconseguir que el TOP no condemni a Edo i als seus companys a fortes penes.

 

La mort de José Alberola.

El primer de maig de 1967 , José Alberola, son pare d’Octavio, és assassinat en el seu domicili de la ciutat de Mèxic. El troben, fermat a una cadira i escanyat. L’ha trobat n’Irene. S’obre una investigació que les autoritats prest abandonen. Setmanes després del succés, el diari ABC publica una informació d’Alfredo Semprun, portaveu oficiós de la policia franquista, en la que acusa a Octavio de calumnies, a l’assenyalar a la policia espanyola com a culpable de l’assassinat del seu pare. Això, segons el propi Octavio, no va succeir mai. Avui, quasi cinquanta anys després, l’assassinat de José Alberola continua sense resoldre.

 

El tribunal i Edo

El 4 de juliol, els anarquistes detinguts compareixien davant el Tribunal d’Ordre Públic. Al cap d’uns dies es fan públiques les sentències: nou anys de presó per a Edo, tres anys i tres mesos per tres dels components del grup, i tres mesos pel cinquè. Les reduccions sobre les peticions inicials del fiscal són grans, sobretot perquè les condemnes del TOP, per tinença d’armes, poques vegades baixaven dels vint anys de reclusió. Això no obstant, el Grup Primer de Maig va decidir continuar amb les accions de solidaritat amb els presos. El 18 d’agost són metrallats els cotxes de dos consellers de l’ambaixada espanyola a Londres, en accions reivindicades pel GPM. Dos dies després és metrallada l’ambaixada dels Estats Units a Londres, igualment sense víctimes. Aquesta darrera acció es reivindicada per un desconegut Moviment de Solidaritat Revolucionària Internacional, i provoca un gran ressò de la lluita de caràcter terrorista que es fa contra el franquisme i l’imperialisme nord-americà. El 21 de setembre, per sorpresa, Franco indulta a l’anarquista britànic, Stuart Christie, que havia estat detingut el 1964 i condemnat a vint anys de presó per la seva participació en una temptativa d’atemptat contra el propi dictador. Aquella tardor és d’especial agitació estudiantil. L’expulsió de tres il·lustres professors d ela Universitat de Marid, entre ells el conegut Agustín García Calvo, encén la metxa de les protestes i la pressió sobre les autoritats franquistes d’obertura del règim com a condició per a entrar a la Comunitat Econòmica Europea.

 

El cas Ullastres i el maig de 1968

En aquest context d’aproximació a Europa, el Grup Primer de Maig decideix realitzar una acció a Bèlgica, seu de la CEE, precisament per denunciar la possible entrada de l’Espanya franquista en l’organització, l’acció no era altra que el segrestrament de l’ambaixador espanyol davant la CEE, Alberto Ullastres.. El febrer de 1968, Octavio i Ariane Gransac són detinguts a Bruselles, mercè una confidència d’un infiltrat, segons l’ABC, Alberola va voler fugir a punta de pistola. La notícia assoleix repercussió en la premsa internacional. La policia belga considera Alberola com el nombre 1 del Grup Primer de Maig. Octavio i Arianne són acusats de preparar el segrest del representant oficiós del règim franquista davant la CE. Finalment, Arianne és expulsada a França després d’estar detinguda durant un mes, i Octavio és acusat únicament d’entrada il·legal a Bèlgica. A Octavio l’havien trobat amb dues pistoles, però finalment les autoritats van acceptar la idea que eren armes per a la pròpia protecció després de l’assassinat del seu pare un any abans. L’alaiorenc va quedar detingut i a disposició del govern belga durant cinc mesos. Està clar que, per l’ABC, Alberola era un perill per al règim:

 

“(…) con la detención, aunque momentánea, de Juan el Largo, se puso coto a una serie de actividades delictivas contra el Estado español, que desde el secuestro de monseñor Usia en Roma, la colocación de bombas en diversas representaciones consulares en el extranjero (Ginebra, Londres, Amsterdam i Bonn), pasando por las bombas colocadas en algunos aviones, que no llegaron a explotar, así como la colocada en la Dirección General de Seguridad de Madrid, se llegó a actos de violencia del calibre del asalto y retención por pocas horas de dos funcionarios de la Embajada Española en Londres (…) también correspondió a este grupo la preparación y ejecución, no llevada a efecto gracias a la acción policial, del rapto de un alto militar norteamericano en España…”40

 

En aquest procés, es produeixen a Paris els fets de Maig de 1968, els moviments estudiantils que convulsionen França i el món pel seu profund missatge antiautoritari. Alberola coneix el moviment de prop, atesa la seva antiga vinculació amb el grup d’estudiants llibertaris francesos del Moviment 22 de març i Daniel Conh Bendit. En aquest context, Octavio inicia una vaga de fam per reclamar la resolució del seu cas, una vaga que provoca una onada de solidaritat cap a ell a Bèlgica. A resultes de les protestes, Octavio és enviat a una residència a prop de la ciutat d’Ostende. Poques setmanes després, el director d’un institut mèdic psicopedagògic, que el Partit Socialista belga manté en un poble pròxim, Huy, l’ofereix treballar a aquest centre. Així va ser com Octavio Alberola, després de sis anys al continent, va treballar per primera vegada de forma legal a Europa. Aquesta “estabilització” personal ajuda a un nou intent de reconstruir la família. Uns mesos més tard es reuniran amb ell Irene i els seus tres fills. Irene començarà a treballar en el mateix institut i els fills proseguiran els seus estudis a les escoles d’Huy.

 

Al cap d’un temps, Octavio és nomenat cap d’educadors i això li permet una millor organització de la feina. Així, l’home aprofita els dies de repòs per passar clandestinament a França i reunir-se novament amb els seus companys, amb els que prossegueix l’edició de propaganda per a que sigui introduïda d’amagat a Espanya. En una d’aquestes incursions secretes, Octavio és entrevistat per la BBC a Paris. La cadena britànica realitzava un documental sobre el grup activista anglès, Brigada de la Còlera, que havia mantingut lligams amb el Grup Primer de Maig i amb l’activisme juvenil de tall llibertari a Europa. A Solières, ciutat de residència a Bèlgica, Octavio es reuneix regularment amb llibertaris i antifranquistes que el van a veure. Aquesta activitat política de segon nivell no és acceptada per les autoritats nacionals. El vicepresident belga, el socialista André Cools, que viu a prop d’Huy, demana a l’advocat d’Alberola, Roger Lallemand, que el seu client eviti la projecció pública de la seva activitat política. Entre els visitants que rep aquells mesos Octavio està Miguel García, un anarquista que acaba de sortir de la presó després d’haver-hi passat més de vint anys. García es quedarà una temporada amb la família Alberola a Solieres. Octavio segueix compaginat la seva activitat professional amb la de l’agitació política. En aquell final de dècada, és ell l’encarregat de reunir la documentació necesària per a preparar l’edició d’un llibre sobre les activitats de Defensa Interior i la FIJL.

 

Durant tot aquesta fase de retir, la CNT ha continuant protagonitzant lluites fraticides, divisions. El cas més públic serà l’expulsió de Cipriano Mera, decidida en el congrès de Burdeos de 1969. La causa de l’expulsió no va ser, formalment, una discrepància ideològica, sinó l’acusació d’haver quedat amb mig milió de francs vells (5.000 francs nous). Anys després, Octavi Alberola va escriure una carta adreçada al Vè Congrés de la CNT a Espanya, en el que s’havia de revisar l’expulsió de Mera, i indicava que aquells diners s’havien emprat per a assegurar el retorn als seus llocs d’origen dels membres de Defensa Interior que s’havien vists forçats a viure a Europa.

 

Malgrat aquest abandó de l’acció directa, les accions violentes continuen a Europa. Quan s’intenta el segrest d’Emilio Garrigues Díaz-Cañete, ambaixador espanyol davant la UNESCO, el març de 1970, l’ABC ho té ben clar: “ El cerebro de la operación, Octavio Alberola, huyo a Bruselas, desde donde se proponía orquestar comodamente una campaña de desprestigio contra nuestro país:”41

 

El cas Suárez. El final del Grup Primer de Maig.

A finals de 1973 es produeix a Barcelona la detenció d’un grup de joves catalans que pertanyien al Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), propers a posicions llibertàries. No els han detingut a tots, aquells que han pogut fugir han passat a França, on reclamen l’ajuda dels companys llibertaris de Toulousse. Preparen accions de solidaritat amb els detinguts, però no aconsegueixen fer-se sentir. El febrer de 1974 demanen ajuda a Octavio. Ell té 46 anys. Mentrestant, el fiscal ha demanat la pena de mort per a Salvador Puig Antich, que era un dels tres joves detinguts a Barcelona. Abans que el moviment internacional pugui fer res, Salvador Puig Antich és executat. A l’espera de judici hi ha altres membres del MIL, que també corren el perill de la mateixa sort. Per a evitar-ho i per denunciar l’execució de Puig Antich, els joves projecten un segrest important a Paris. Entre les possibilitats que posen damunt la taula hi hauria un dels dos ambaixadors espanyols a Paris, el delegat d’Ibèria, el director del Banc de Bilbao, el del Banc Exterior d’Espanya, i fins i tot el corresponsal d’un important diari espanyol. El 3 de maig de 1974 és segrestrat el Director del Banc de Bilbao a Paris, Baltasar Suárez, a la seva casa de Neuilly per tres encaputxats. L’acció, reivindicada pels Grups d’Acció revolucionària Internacionalista (GARI) obté un gran ressò mediàtic i els mitjans de comunicació franquistes assenyalen obertament a Octavio Alberola com a cervell de l’acció. Per un costat, els segrestadors plantejaven una sèrie de reivindicacions polítiques, per altre, exigien un rescat de 30 milions de pessetes. El 16 de maig es detenen 9 anarquistes a la frontera francosuissa. La pol´icia creu que estan implicats en els fets i obeeixen ordres d’Alberola; a l’hora d’agafar-los se’ls va trobar abundosa documentació i armament; cinc d’ells són espanyols: Ignasi Solé Sugrañés, Isabel Galsapena, Pedro Bartrés, Josep ventura i Fernando Sanoello. Tota la policia està mobilitzada. Al cap d’uns dies, les autoritats franquistes anuncien que no hi haurà més sentències de mort. El 20 de maig es produeix el pagament del rescat a Jonquieres (Vauclause), que recull el propi Alberola. Octavio va amb els diners a Avinyó, en dóna una part a Georges Riviere i Annie Chittie, que pleguen a Tolousse. 48 hores més tard, el banquer és alliberat. No obstant, a l’endemà de l’alliberament, la polícia francesa detèn a Octavio Alberola (46 anys), Lucio Urtibia (44 anys), Arianne Gransac (32 anys), Anne Plazen (24 anys), Anne Garnier (32 anys), Georges Riviere (25 anys) i Jeanne Helen Weir (29 anys) a Avinyó. En poder d’Octavio s’ha trobat part dels diners del rescat. Amb ells, també detenen a vuit militants antifranquistes més a Paris i Toulousse. Són acusats formalment de ser membres de GARI i culpables del segrest. Són empresonats. La premsa espanyola afecta al règim es mostra entusiasmada per la detenció de l’alaiorenc:

 

“ Cuando transmitimos esta crónica, Octavio Alberola pasea, rabioso y desesperado, el estrecho calabozo que le ha sido destinado en los bajos de la Prefactura de Paris. En el curso de los interrogatorios a que ésta siendo sometido, su moral es víctima de evidentes altibajos. Se hunde frente a la acumulación de evidencias que le señalan como el principal actor del delito (segrestrament de’ Angel Suárez) y multiplica sus esfuerzos cuando trata de presentar la comisión del mismo como un atentado más contra el Régimen español.”42

 

Octavio reconstrueix aquell moment:

 

“ En Francia, nos detuvieron en mayo de 1974, tras la liberación del director del Banco de Bilbao, de París, que había sido secuestrado para denunciar la ejecución en España del joven anarquista catalán Salvador Puig Antich y evitar que otros dos militantes del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) fueran también ejecutados. Nos detuvieron a diez compañeros (entre españoles y franceses) y me acusaron de haber organizado ese secuestro (nunca pudieron descubrir ni detener a los compañeros que lo realizaron). Yo fui el que estuvo más tiempo detenido : 9 meses. Luego quedamos los diez en libertad provisional y asignados a residencia en París. En 1981, ya muerto Franco, nos hicieron un juicio penal que duró una semana y logramos ser absueltos, al no poder probar la policía francesa sus acusaciones.” 43

 

Passen els mesos, i com que no troben proves de la seva participació en el segrest, els posen progressivament en llibertat provisional. Octavio és l’últim que surt, això succeeix a principis de 1975, després de nou mesos tancat. Igualment queda assignat a residir a Paris, com Ariane, que havia sortit en llibertat quatre mesos abans.

 

El final de la vida clandestina.

Octavio viu a França sense obtenir la condició de refugiat. El 1975, l’editorial Ruedo Ibérico publica el llibre El anarquismo español y la acción revolucionaria: 1962-1974, que Octavio i Arianne han escrit durant la seva estada a la presó. El llibre, que després va ser editat en francès per Christian Bourgois editeur, es va reeditar el 2004 per Virus Editorial. Poc abans de la mort de Franco, Alberola aconsegueix que l’Office français de protection des réfugiés et apatrides (OFPRA) li entregui els documents com a refugiat espanyol. Tot i aquest gest de les autoritats franceses, el físic i enginyer segueix assignat a residència, encara que ara ja no s’ha de presentar cada dia a la policia judicial, sinó únicament un cop cada setmana.

 

La mort del dictador no modifica la situació jurídica del refugiat, però marca l’inici d’una nova època en la que la lluita contra la dictadura s’ha de plantejar en uns altres termes. La progressiva recuperació de la llibertat d’opinió, expressió, associació és un fet, malgrat la lentitud en les reformes de la primera transició. Per a ell, la principal urgència és ajudar a la reconstrucció de la CNT i del Moviment Llibertari a Espanya. A això es dedica, malgrat que l’assignació de residència l’impedeix tornar a Espanya. Escriu articles d’opinió en els mitjans llibertaris i es reuneix periòdicament amb els companys de la CNT d’Espanya a Perpinyà de forma clandestina, ja que encara té prohibit abandonar Paris. En aquest context, és en 1975 comença a fer feina com a maquetista en el periòdic Le Quotidien de Paris i després a Le Quotidien du Médecin, i mantindrà aquesta ocupació fins la seva jubilació, el 1994. Malgrat tot, Octavio viu una normalitat aparent, continua essent vigilat i reprimit. L’octubre de 1976, el rei Joan Carles I visita Paris. Octavio serà un dels onze refugiats espanyols detinguts i assignats en residència durant una setmana a l’illa de Belle Ille, a la costa atlàntica francesa.

 

Durant els anys d’intents de reconstrucció de la CNT a Espanya, Alberola tracta d’influir, sense èxit, des de la revista El topo avisor. Alberola sempre va manifestar-se contrari a l’esgleisme.

 

Poc després, amb 47 anys, s’inscriu a l’Escola d’Alts Estudis de Ciències Socials de Paris per fer el doctorat d’Història i Cinema sobre el sindicalisme espanyol. El 1978 obté el premi d’assaig d ela revista El viejo topo, que es publica a Barcelona. El 1980 obté el títol d’Història de la EHHS. Aquells anys, París rep a molts refugiats llatinoamericans que fugen de les dictadures que proliferen a sudamèrica. És així que coneixerà al llegendari dirigent miner Juan Lechín, principal protagonista de la revolució de 1952 a Bolívia i llavors secretari general de la poderosa Central Obrera Boliviana. Les gestions a favor dels refugiats llatinoamericans l’obliguen a sovintejar els medis sindicals francesos i les associacions en defensa dels Drets Humans. És en aquest període que comença a fer feina com a corresponsal a França del periòdic Liberación, que es comença a publicar a Madrid.

 

A principis de 1981, poc abans del final de la presidència de Giscard d’Estaing, les autoritats franceses decideixen la celebració del judici contra els onze inculpats pel segrest del director del Banc de Bilbao a Paris. El judici, que és presenta com l’últim procés franquista, és anacrònic i s’allarga durant una setmana. Els onze acusats són defensats per coneguts advocats francesos i tenen com a testimonis a favor de la seva moralitat a coneguts intel·lectuals i personalitats de la política. Els testimonis de la defensa d’Octavio seran el filòsof Regis Debray, l’historiador Marc Ferro, el sindicalista argentí-bolivià Liber Forti i el capellà català, que s’ha extraordinàriament popular durant la transició, Lluís Maria Xirinacs. Finalment, el jurat popular vota unànimement per l’absolució de tots els encausats.

 

El maig de 1981, després de guanyar les eleccions, Miterrand inicia la seva presidència. Poc després, Octavio aconsegueix, amb la mediació de Regis Debray, que sigui anul·lat el decret d’expulsió de França que pesa sobre ell com una amenaça. Amb aquesta mesura, Alberola pot entrar i sortir lliurement del país. Això no obstant, ell decideix no tornar a Espanya i continuar la seva labor professional i política a la república. Aquell mateix any serà un dels intervinents en el Colloque sur l’utopie et l’imaginaire subversif, que té lloc a França, i –amb dues ponències- en els Congressos d’Història que se celebren a Espanya sobre l’Oposició al franquisme.

Octavio, la dissidència cubana i els populismes a Llatinoamèrica.

A partir dels anys vuitanta, Octavio Alberola incrementa la relació amb els dissidents cubans, principalment els anarquistes. L’alaiorenc havia desenvolupat – a Mèxic- un paper actiu de propagandista de la revolució que acabà amb la dictadura de Batista, però aviat es desencanta de la posada en marxa del nou règim i el que considerà una deriva a un règim estatista i autoritari.

Alberola visità Cuba a principis dels vuitanta, de pas cap a Perú i Bolívia en el marc del projecte de recuperació i salvaguarda de la memòria popular a Amèrica Llatina44. Torna a Cuba i Amèrica Llatina el 1989, per preparar una exposició sobre la influència de revolució francesa a Amèrica Llatina. El 1999, amb motiu de la celebració de la Cimera Iberoamericana de Caps d’Estat a Cuba, Octavio Alberola viatja a L’Havana acompanyat pel diputat europeu Alain Medellín. L’objectiu del viatge era aportar solidaritat a la dissidència cubana a l’interior de l’Illa i fer propaganda de la seva lluita. Aquesta visita d’Alberola i Medellín és coberta pel diari Le Monde, a través del seu cap de redacció, Edwyn Plenel. Octavio és retingut durant unes hores, però finalment pot sortir i tornar. Empès per aquest compromís amb la dissidència cubana, participa en la fundació del GALSIC (Grup d’Ajuda als Llibertaris i Sindicalistes Independents de Cuba), que promourà l’edició del butlletí Cuba Llibertària. El 2006, Octavio és convidat a parlar de la dissidència cubana en el Festival d’Història de la ciutat de Goritzia, Itàlia. En l’actualitat, amb 83 anys, Octavio continua ocupant-se del butlletí CUBA libertaria, estretament lligada al grup d’intel·lectuals llibertaris de l’Observatorio Crítico de L’Havana. Aquesta posició crítica davant el castrisme s’ha estés, en el darrers anys, a altres països que, segons ell, estan subjugats als populismes d’esquerra: Chaves, Lula, Morales, etc. Segons ell, aquests populismes han pres el relleu del bloc soviètic en la falsa confrontació contra el bloc capitalista, encarnat per Estats Units i els seus aliats. Alberola creu que l’esquerra europea ha acollit aquests règims populistes amb derives d’autoritarisme només perquè necessita una referència mundial per fer creïble el seu discurs a les masses.

 

Es cierto que la necesidad de faros y certezas empuja a muchos izquierdistas a buscar refugio en cualquier discurso prometedor de cambio, por demagógico y retórico que éste sea. Particularmente cuando se tiene mentalidad seguidista y se vive sin ver lo que acontece alrededor (en la China, por ejemplo) y lo que la historia reciente ha evidenciado (en la Unión Soviética y demás países del socialismo real) de manera tan concluyente. De ahí que no deba sorprender la reaparición de nuevos sueños colectivos en Paraísos y que éstos tomen la forma de un delirio revolucionario sustentado por una escatología socialista y católica, en Venezuela, e inclusive étnica, en Bolivia; con una enfermiza pasión de los gobernantes por eternizarse en el Poder. Pero, tampoco constituye una sorpresa que, ante la prueba del ejercicio del Poder, el recetario del populismo izquierdista muestre una vez más su incapacidad a cumplir sus promesas emancipadoras y ponga en evidencia su verdadera intencionalidad autoritaria y personalista, re diseñando legislaciones, el ámbito político y el ejercicio de la autoridad a su conveniencia y deseo. 45

 

Els treballs d’Alberola

El 1987, Octavio i Ariane Gransac són nomenats comissaris de l’exposició iconogràfica La révolution française, la péninsule ibérique et l’Amerique Latine, que realitzen per a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC), e Nanterre i el CNRS-Résau Amérique Latine. L’exposició es presenta, el 1989, a la Sorbonne de Paris, on està oberta durant un mes i s’associa a ella la Comissió espanyola del Cinquè Centenari. Poc abans, Octavio i Ariane han creat el CESAME (Centre pour la Sauvegarde de la Mémorie populaire) i realitzen diversos projectes de recuperació i salvaguarda d’arxius documentals sobre moviments populars a Amèrica Llatina amb el suport de diversos organismes internacionals. Paral·lelament, també participen en la fundació i el funcionament del REDIAL (Réseau Européen de Documentation et Information sur l’Amérique Latine). El 1992, Octavio i Arianne són els comissaris de l’exposició iconogràfica Cinq siècles de mémoire et d’oubli: les Européens et l’Amérique Latine (1492-1992), mostra produïda per la BDIC (Biblioteca de Documentació internacional Contemporània) i el CNRS-Résau Amérique Latine. Aquesta exposició es presentada a l’Institut d’Alts Estudis sobre l’Amèrica Llatina i al Museu d’Història Contemporània de l’Hôtel des Invalides de Paris. En l’actualitat, segueix escrivint a la premsa llibertària internacional46 i col·labora amb els grups de Memòria Històrica. També participa activament en els tallers de filosofia, economia i història de les idees polítiques de la Université Populaire de Perpignan.

 

El cas Granado – Delgado i la “memòria històrica

 

El 1998 participa en la fundació del grup que reclama la revisió del procés Granado-Delgado, i realitza diverses gires per Espanya amb l’exigència de l’anul·lació de les sentències franquistes. La primera batalla contra la Justícia es va perdre. Per açò, l’any 1999, les famílies de Granado i Delgado van presentar recurs d’emparament davant el Tribunal Suprem, contra l’aute d’aquest en el què denegava el Recurs de revisió de la sentència del Consell de Guerra que el 1963 condemnà a mort als joves llibertaris. El 2004, el tribunal Constitucional – en una decisió històrica- va admetre el recurs.

Immediatament, Alberola, Edo i Martí es van dirigir al Ministre de Justícia, amb la següent petició:

 

Primero : Que estamos dispuestos a acudir, cuando se nos convoque, para aportar nuestros testimonios ante los magistrados de la Sala Militar del Tribunal Supremo que deberán proseguir las actuaciones para establecer si las declaraciones de Antonio Martín y Sergio Hernández son creíbles y, si lo son, acordar la revisión del Consejo de Guerra de 1963 que condenó a dos inocentes.

Segundo : Que somos conscientes de que esta revisión – que sería la primera en que los actos del poder anteriores a la entrada en vigor de la Constitución de la Democracia serían cuestionados judicialmente- sería acordada por razones jurídicas (el “hecho nuevo” : las declaraciones de Antonio Martín y Sergio Hernández) y no por razones políticas (el rechazo de la dictadura y la condena de la legalidad impuesta por el franquismo). Es decir : que la ruptura con la doctrina continuista no significa, necesariamente, que en los demás casos de revisiones solicitadas o que puedan serlo en el futuro (el de Julián Grimau, el del Presidente Lluis Companys, el de Joan Peiró o los de Salvador Puig Antich y de miles de fusilados al comenzar o terminar la Guerra Civil) el Tribunal Constitucional anularía también las resoluciones del Supremo denegando los recursos de revisión. Y ello por razones obvias, puesto que el argumento jurídico (el “hecho nuevo”) del caso Granado-Delgado no existe para la mayoría de los otros casos.

Tercero : Que la rehabilitación jurídica de la mayoría de las víctimas de la represión franquista no será pues posible si no hay una decisión institucional anulando las sentencias pronunciadas por los tribunales represivos del franquismo, puesto que la Ley de Amnistía de 1977 sólo suspendió su cumplimiento.47

 

L’abril de 2006, Alberola va comparèixer a declarar davant la sala V de lo Militar del Tribunal Suprem. Amb motiu de la presentació del llibre Garrote vil para dos inocentes. El caso Delgado-Granado, del periodista Carlos Fonseca, Octavio va ser entrevistat per Julia Otero en el seu programa de televisió, i després per EFE-TV juntament amb la magistrada Margarita Robles, ex secretària d’estat d’Interior i jutge de l’Audiència Nacional, que també defensa la necessitat de la revisió del cas. Mentrestant, l’home ha continuat la seva lluita per aconseguir del govern espanyol la revisió del procés Granado-Delgado. L’argument de la defensa no és tant polític (la revisió i anul·lació de les sentències franquistes), que fins ara no ha prosperat en cap cas, sinó pel fet de la declaració dels responsables reals dels fets pels que van ser jutjats i condemnats

 

Tota aquesta lluita de ha coincidit en el temps amb la tramitació i aprovació de la denominada Llei de la memòria històrica, el contingut de la qual critica obertament Alberola, que la considera una renúncia de l’esquerra davant els continuadors del franquisme.

 

Por ello lo importante y la urgencia es recuperar la memoria para que las nuevas generaciones sepan lo que fue aquel régimen que mantuvo a España durante casi cuatro décadas en la opresión y el oscurantismo. Para que sepan en España que los de la derecha añoran y que nos volverían a imponer si les dejamos. Es pues una tarea de pedagogía histórica y de concienciación política y social la que debemos hacer. Por ello creemos que la denuncia de las insuficiencias, ambigüedades y cobardías políticas de esta ley debe integrarse en las luchas por la democratización de la sociedad española y por una auténtica justicia social. No es sólo En aquesta època, el pro un problema de desmemoria, sino también de injusticia y de confiscación de la democracia. Y de ello debemos ser conscientes y asumir el reto que la situación nos plantea.48

 

Aquests anys, el productor de cinema, Pedro Costa, entrevista a Octavio per a la pel·lícula Los que quisieron matar a Franco (2006), que després es va emetre en diverses ocasions per la TVE. A començaments de 2007, Octavio comença a escriure, amb Félix Villagrasa, un llibre sobre el procés Granado-Delgado. El llibre es conclou en coincidència amb l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica i surt al carrer amb el títol de Miedo a la memoria (editorial Flor del Viento), amb una ampla repercussió. A finals de 2009, Octavio participa en la realització d’un documental sobre l’anarquisme a partir dels arxius de la CNT-FAI, que actualment es troben a l’Institut d’Història d’Amsterdam. En aquest documental també intervenen el lingüista nord-americà Noam Chomsky i el filòsof francès Michel Onfray. La seva emissió a TV3 encara està pendent de data.

 

La família i el retorn a Menorca

El 2004, Octavio pot contactar amb la seva filla Livia, fruit de la relació amb Gloria Díaz, que té la intenció de conèixer-lo. S’inicia una relació epistolar electrònica que acaba amb l’encontre, a Paris, Amb Livia també venen els seus dos fills, els néts d’Octavio. Al seu retorn a Mèxic, Lívia també pot conèixer a Irene i als seus germanastres, Aldo i Helie. El tercer fill d’Octavio i Irene, que també és de nom Octavio, viu a Andorra des de fa anys, i l’únic contacte que han pogut establir és a través de telèfon i de correu electrònic.

 

Octavio, que no havia tornat a Menorca des d’aquella visita secreta de 1957, ha recuperat la memòria de l’illa molt recentment. EL 2009 va tornar de la mà del seu amic Luís Camarero, dirigent i activista de la CGT a l’illa

 

Pendent notes Camarero

 

La fe en la revolució.

Octavio va viure la guerra quan era un fillet. Vuit anys tenia quan va esclatar, només en tenia onze quan marxà a l’exili. Octavio va viure la guerra a prop del seu pare, el mestre racionalista, José Alberola. Amb ell i la seva família va recórrer pobles i camins fins que va creuar els Pirineus. Amb el record de la guerra i l’experiència dolorosa del desterrament, el jove va créixer arran del mestre i va aprendre en veu seva que aquella guerra no era contra la república sinó contra la revolució. Els llibertaris sempre s’han referit a aquella fase de la nostra història com el temps de la revolució, el temps en que hauria pogut canviar la societat. Ara, n’Octavi te vuitanta-tres anys. N’han passat 72 d’ençà que marxà d’Espanya. Tot i el temps que ha passat, l’home, des de l’atalaia de la vida viscuda, es refereix a la desfeta de l’ideal revolucionari:

 

La pérdida de la Fe en la Revolución es pues incontestable, y más que al espejismo del bienestar material alcanzado a través de las luchas reformistas o de la integración mayoritaria del proletariado a la ideología del consumismo capitalista, esa desafección parece provenir más bien del desencuentro de esa Fe con la realidad de la Revolución. O, por lo menos, de la realidad de la Revolución tal como, hasta hace poco, ésta había sido pensada e intentado realizar. Pues, querámoslo o no, tanto marxistas como anarquistas habíamos pensado y creído que la Revolución era, debía ser, una forma social igualitaria impuesta irremediablemente por la fuerza. De ahí la diferencia entre Revolución y Reformismo, entre los que se proclamaban “revolucionarios” y aquellos a los que se consideraba “reformistas” por querer avanzar más lentamente… El viejo dilema entre el ahora y el mañana… con el trasfondo de la necesaria violencia revolucionaria para vencer a la violencia del Capital y el Estado. La Fe en que la Revolución sólo es posible con la victoria del Proletariado sobre el Capitalismo en esa guerra social, política y a veces militar, que la inconciliable disparidad de intereses mantiene abierta entre estas dos clases.49

 

Alberola veu les revolucions que es van imposar per la força i que es van construir com a sistemes dictatorials, que no només no van canviar la relació de sotmetiment i explotació, sinó que es van mostrar incapaces de l’autocrítica. Per Alberola, el pas del segle XX és el del fracàs de l’ideal revolucionari confrontat amb la seva praxis històrica. Podríem pensar que Alberola es refereix únicament al model socialista-comunista, no és així. Alberola sospita que el resultat hauria estat el mateix en el cas de triomfar la línea anarquista: “… impuesta la revolución anarquista también por la fuerza, se habrían creado inevitablemente las condiciones de la jerarquización de la lucha y de la gestión del triunfo revolucionario, como ya comenzó a verse en la incipiente y malograda “revolución española”50

 

Avui, Alberola es demana com és que, quan el Capitalisme és més ferotge que mai, quan la desigualtat és més gran que mai, quan l’explotació és més forta que mai, quan el model pot arribar a acabar amb l’esperança de vida al planeta, com és que no se sent ni un alè d’esperit revolucionari? El fracàs de les revolucions anteriors, l’acceptació de l’actual ideal de l’esquerra com a simple corrector del sistema capitalista, no ha de negar la necessitat de plantejar una nova idea de revolució. Per a ell, el nou horitzó revolucionari ha d’iniciar-se amb la pèrdua de la fe, la fe en la idea utòpica de la revolució del segle XIX, ha de formar-se sobre el rebuig de les relacions autoritàries i de l’obligada obediència:

 

Un proceso que no es una creación ex nihilo sino de metamorfosis de la sociedad, que se hace presente en todas partes y en ninguna, impulsado por gentes con dignidad y coraje que defienden conscientemente sus formas propias de vida. Es la insurrección de las conciencias que afirman su voluntad de existir libremente, sin relaciones de obediencia o de mando, en la igualdad y la autonomía, y sin la cual la Revolución no sería más que una Utopía mesiánica y el revolucionario un acólito rezando incansablemente en las brumas teológicas de la fe en la magia decisoria del Poder.51

 

Com en recorda aquesta esperança d’Alberola amb el moviment que va sorgir pocs mesos després, un 15 de maig, a Espanya. Difícilment podrem saber els episodis que ens aguarden en el futur. Segurament, Octavio Alberola deu viure aquests mesos d’insurrecció cívica com una flama de vida.

Mi opinión, sobre el movimiento, no sólo de protesta sino también de propuesta, surgido a raíz del 15M y de las acampadas, es que es un movimiento que vale la pena de apoyar y, si posible, participar en él sin a priori, sin dudas metafísicas. Me parece que es el resultado de las inquietudes, normales y legítimas, que una gran parte de la juventud resiente ante un mundo que se precipita cada vez más en la injusticia y la irracionalidad. Inquietudes que han terminado por provocar una toma de conciencia sobre el por qué de tal injusticia e irracionalidad y de la necesidad imperiosa de ponerles fin. No sólo por sentirse víctimas en tanto que individuos sino también como colectivo humano. Es el instinto de conservación, de vida, que nos hace reaccionar ante la cada vez más evidente irresponsabilidad de los que gobiernan sin preocuparse de hacía dónde vamos. De ahí que sean ya tantos los que desconfían de ellos y quieran hacerlo saber y comenzar a decidir por ellos mismos.52

Josep Portella. Juny-Juliol 2011.

 

 

Fonts:

 

El Porvenir del Obrero. Alaior. 1931-1932

La Voz de Menorca. Maó. Període 1930-1932.

ABC. Consulta electrònica. Període 1968-1974

Tierra y Libertad. Mèxic. Període 1950-1957

Octavio Alberola. Comunicació electrònica i entrevistes 2010-2011.

 

Bibliografia

 

Gómez Casas, Juan. Historia del anarcosindicalismo español. Ed. La Malatesta, 2007. Madrid. Accés electrònic

Herrerín López, Angel. Ed. Siglo XXI de España. Madrid, 2004. 468 pàgines.

Ortega Aguilar, Ulises. Regeneración y la Federación Anarquista Mexicana (1952-1960). Tesis presentada el 2011. UNAM. Accés electrònic

Urtibia, Lucio. La revolución por el tejado. Ed. Txalaparta,

 

1 Manuel de la Buenacasa (Casp, Aragó, 1886 – Bourg-les Valence, Droma, 1964. Treballà de Fuster i periodista. Actuà a la Federació sindical de Saragossa, el 1911 tingué d’exiliar-se a França i després a Londres. El 1914 es traslladà a Barcelona, el 1915 s’exilià novament a París, on conegué a Mahatma Gandhi. El 1916 viatjà a Lausana, on s’entrevistà amb Lenin. De retorn a Espanya fou empresonat, després de passar per diferents presons, fou alliberat el 1918. L’agost de 1918 fou elegit secretari del Comitè de la CNT. EL 1923 organitzà a Madrid un congres anarquista, on s’acordà la formació d’una Federació nacional de grups anarquistes. El 1929 s’exilià Tolosa de Llenguadoc. El 1930 tornà a Barcelona. En acabar la guerra civil s’exilià a França i donar suport a l’escissió de la NT el 1945. El 1961 participà en el congres de la CNT a l’exili. Col·laborà a Tierra y Libertad i a Solidaridad Obrera de Barcelona amb el pseudònim de Manuel S. Ordo.

2 Miquel Mascaró, republicà, va ser secretari del Govern Civil de Menorca durant la guerra. A l’exili marxà a Equador, on arribà a ser representant oficiós del Govern de la República Espanyola a l’exili en aquell país gairebé durant dues dècades.

3 Alberola, José. El Porvenir del Obrero. Alaior. 8-08-1931

4 Alzina, Serafin. Alaior. La Voz de Menorca. 18-01-1930. Alzina va ser, després, mestre de l’escola nocturna que va obrir el sindicat La Buena Semilla.

5 El sindicat La Buena Semilla demanà l’augment d’un velló per cada parell de sabates fabricat. Els fabricants no ho van acceptar, i els sabaters es van declarar en vaga. 500 obrers alaiorencs van deixar els tallers i van sortir al carrer. El primer de juliol, després de 8 setmanes en vaga, els fabricants, la majoria del Partit Republicà, van accedir a la demanda, però ajornant l’aplicació a l’1 de setembre. Al final s’arribà a una solució pactada.

6 Lucien Huart i Pierre Besnard eren dos anarquistas francesos, responsables de Le Combat Sindicalyste, i Schapiro era un ideòleg anarquista rus, nat a Rostov el 1882 i mort a Nova York el 1946.

7 Alberola, José. El Porvenir del Obrero. Alaior. 11-07-1931.

8

9 Alberola, José. El Porvenir del Obrero. Alaior. 19-09-1931. Carta en la polèmica amb el republicà maonès Pons Català.

10 Xena Torrent, Josep (Cassà de la Selva, 1908 – Caracas 1988) Era lampista i mestre racionalista. Segons sembla, va portar l’Escola Laica d’Alaior el curs 1931-1932, així coincidiria amb l’estada a Alaior de José Alberola. D’Alaior passà a l’Escola Ferrer i Guàrdia de l’Hospitalet de Llobregat. Militant i dirigent de la CNT-FAI, el 1936 serà regidor de l’Ajuntament de L’Hospitalet i alcalde durant uns mesos.

11 Alberola, José. El Porvenir del Obrero. Alaior. 8-08-1931

12 Alberola, José. El Porvenir del Obrero. Alaior. 17-10-1931

13 Orús, Agustín. Citat per Chine Royes, Juan Carlos Centro de Estudios Libertarios José Alberola. Accés electrònic.

14 Chine Reyes, Juan Carlos. Militant de la CNT i membre del Centro de Estudios Libertarios José Alberola, de Fraga. Accés electrònic

15 Chine Royes, Juan Carlos Centro de Estudios Libertarios José Alberola. Accés electrònic.

16 El Consell Regional de Defensa d’Aragó, elegit a Bujaraioz, quedava constituït de la manera següent: Joaquín Ascaso a la Presidència, Adolfo Ballano amb la responsabilitat d’Ordre Públic i Justícia; Miquel Giménez, Informació i propaganda; José Mavilia a Agricultura, José Alberola al capdavant d’Instrucció pública; Francisco Ponzan a Transports i comunicacions; Adolfo Arnal a Economia i Abastiments; i Miguel Chueca a Treball. El Consell es creava amb l’objectiu, entre d’altres de “ valorar y administrar las riquezas de Aragón, a regularizar la producción, distribución y consumo; a controlar la vida social y cultural; y, por último, la alta misión de impedir, por medio de procedimientos de estricta y elevada justicia, el desorden que propician los emboscados que actúan bajo la inspiración de los traidores que ser rebelaron contra la República y el pueblo” La Vanguardia. 24-10-1936. Consulta electrònica.

17 Alberola, José. Obra citada Chine Royes, Juan Carlos. Accés electrònic

18 PREGUNTA: Paul Reclus, germà d’Eliseé, havia mort el 1914. Podria sr un fill?

19 PREGUNTA: Com van sufragar el viatge a Mèxic. Van tenir ajudes

20 Espanyols que vivien a Mèxic abans de l’arribada dels refugiats

21 Es té coneixement d’articles de José Alberola en els següents mitjans: Cenit, Ética (València 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona), Tierra y Libertad, Tierra y Libertad (Mèxic). Va escriure Interpretación anarquista de la revolución, llibre editat a Lleida el 1937.

22 Alberola, Octavio. Article Defensa Interior y la resistencia libertaria contra el franquismo. Revista electrònica Rojo y Negro, 10-03-2011

23 Alberola, Octavio a Ortega Aguilar, Ulises. Regeneración y la Federación Anarquista Mexicana (1952-1960). Tesis presentada el 2011. UNAM. Accés electrònic. Pàgina 245.

24 Veure nota Anterior. Pàgina 246

25 Alberola, Octavio. La sombra de la bota pretoriana oscurece el futuro libre de América. Regeneración (Mèxic DF), n. 16. 1954.

26 Alberola, Octavio. Entrevista de 2009 amb Ulises Ortega. Publicada a Pàgina 246

27 Veure Guerau Olives: fotografia Carmen Pons Josefa/Liberto Pons Josefa

28 Més explicat què eren aquestes pràctiques

29 Alberola, Octavio. Article Defensa Interior y la resistencia libertaria contra el franquismo. Revista electrònica Rojo y Negro, 10-03-2011

 

30 Alberola, Octavio a Portella, Josep. Perpinyà a Alaior. Carta de

31 Alcalde, Juan J. & Grupo de Investigación THEORIA-UCM. Los servicios secretos en Espanya. Ed. Books UCM. Madrid, 2008. Accés electrònic.

32 Octavio Alberola, Ariane Gransac. El anarquismo español y la acción revolucionaria. La primera edició és a l’editorial Ruedo Ibérico (1975) La segona a Virus Editorial ( 2004) Al llarg de les 366 pàgines, dos protagonistes de lacció directa llibertària contra la dictadura narren i reflexionen sobre els fets que van viure.

33 Guerrero Lucas, J. Citat a Alcalde, Juan J. & Grupo de Investigación THEORIA-UCM. Los servicios secretos en Espanya. Ed. Books UCM. Madrid, 2008. Accés electrònic.

34 L’OAS va ser creada el 1961 pels generals francesos Jouhard i Salan, amb l’ultradretà Susini, com una resposta terrorista contrària a la política del general De Gaulle a Algèria, que conduiria a la independència de la colònia el 1 de juliol de 1962

35 Alberola, Octavio. Article Defensa Interior y la resistencia libertaria contra el franquismo. Revista electrònica Rojo y Negro, 10-03-2011

36 Alberola, Octavio. Entrevista al diari El País, 9 novembre 1998.

37 Gómez Casas, Juan. “Historia del anarcosindicalismo español. Ed. La Malatesta, 2007. Pàgina 336.

38 Edo, Luís Andrés. Nat en la dècada dels anys vint del segle passat, als 16 anys ja treballa com a ferroviari a Barcelona. Deserta de l’exèrcit i, el 1947, fuig a França. Torna a Espanya per dur a terme accions clandestines. Ës detingut per primer cop el 1952, però fuig al cap d’un any. A l’exili milita a la CNT (a Paris). L’any 1966 intervé en un intent de segrest, la famosa Operació Durruti contra el militar nordamericà Gillette; l’intent fracassa i ell és detingut amb altres llibertaris. És alliberat el 1972, però torna a la presó. Surt amb l’amnístia de febrer de 1976 i forma part del comitè de la CNT a Catalunya. Edita CNT Construcción en barcelona (1979-1980), Historia Libertaria, Letra A, Nada. Escriu també a Presencia, Solidaridad Obrera, Tinta Negra i altres publicacions. Entre les darreres aportacions ens trobem amb el pròleg al llibre d’Alberola i Gransac, en la seva edició de 2004 a l’editorial Virus, i el llibre La Corriente, tret per la Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes, el 2002, a Barcelona. Va morir el 2009.

 

39 “No era el señor Biddle Duke, embajador de los Estados Unidos en Madrid, sino el contralmirante Norman G. Gillette, comandante de en jefe de las fuerzas americanas en España, a quien el comando de anarquistas detenidos el 24 de octubre de 1966 en la capital española habría secuestrado al día siguiente , si la policía española no hubiese descubierto a tiempo su escondite e impedido así “la operación Durruti”. Esta precisión ha sido hecho el jueves 8 de diciembre en Nueva York a varios periodistas convocados en un hotel de Manhattan por Octavio Alberola, encargado de la coordinación entre el Comité Peninsular y la Delegación Exterior de la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias, que ha declarado haber venido especialmente de España para esta conferencia de prensa, la primera que su organización ha celebrado en los Estados Unidos. Alberola ha revelado las condiciones en las que debía haberse producido el secuestro del comandante de las fuerzas americanas en España, mediante un accidente de carretera que se proponían simular entre la base de Torrejón y Madrid, después, el contralmirante Gillette habría sido transferido por sus secuestradores de su coche a otro vehículo que lo habría conducido a un apartamento de la capital, en donde, en presencia de un grupo de periodistas extranjeros, habría asistido, “símbolo viviente de la ocupación americana en España”, a la lectura de un documento de la FIJL. No habiendo sido hecho público el documento a causa del descubrimiento del complot, lo ha dado a conocer Alberola a los periodistas de Nueva York, poco después de haber enviado copia a U Thant, secretario general de las Naciones Unidas, así como a todas las delegaciones de los países miembros de la ONU. La FIJL denuncia en él la “demagogia patriótica del gobierno de Franco en sus reivindicaciones sobre Gibraltar y su complicidad con los proyectos agresivos de las fuerzas militares norteamericanas” que, ha declarado Alberola, “encuentran en sus bases de España apoyos logísticos de una importancia primordial para imponer, por medio de la amenaza termonuclear, que constituyen los aviones de bombardeo de la SAC, la escalada de la guerra en el Vietnam”. Alberola ha puesto acto seguido el acento sobre los siguientes puntos: 1° Según él, la amnistía pronunciada por el general Franco no es más que una farsa y existen aún numeroso presos políticos en España. 2° Es falso que “el régimen totalitario español marche hacia la democratización y que el referéndum del 14 de diciembre de 1966 deba representar un elemento fundamental de este proceso”. 3° La FIJL estima que la Operación Durruti, aunque fracasada, ha dado un resultado positivo por las repercusiones que ha tenido, y se propone proseguir activamente la lucha hasta alcanzar su objetivo inmediato: la liberación de todos los presos políticos y el fin de la represión en España, por el restablecimiento de la libertad de reunión, de asociación y de expresión.”

 

40 ABC. Madrid. 4-09-1968. Pàg. 37. Accés electrònic

41 ABC. Madrid. 6-03-1970. Portada. Accés electrònic

42 ABC. Edició de 1-06-1974. Pàgina 45.

43 Alberola, Octavio. Entrevista a Agencia de Noticias Anarquistas. Rev. Rojo y Negro, 21-05-2005.

44 Projecte patrocinat per la Biblioteca Feltrineli, de Milà, l’Institut d’Història d’Amsterdam, La Biblioteca de Documentació Contemporània de Nanterre i el CIDA d’Espanya.

45 Alberola, Octavio. Pròleg a l’edició anglesa del llibre Venezuela: la revolución como espectáculo, de Rafael Uzcategui. 2011.

46 Entre d’altres publicacions, escriu a Askatasuna, Bicicleta, Cenit, CNT, Frente Libertario, Historia Libertaria, Libre pensamiento, Plebe, Polémica, Presencia, Rojo y Negro, Ruptura, Ruta, Tierra y Libertad, El topo avizor, El viejo topo, etc.

47 Alberola, Octavio, Edo, Luís, i Martí, Vicente. Carta dirigida al Ministre de Justícia, López Aguilar. 31-08-2004.

48 Alberola, Octavio, i Martín, Antonio. Entrevista Cuadernos para el Diálogo. N. 25. Desembre 2007

49 Alberola, Octavio. La fe en la revolución. Publicat a A las barricadas (revista electrònica) 3-03-2010.

50 Alberola, Octavio. La fe en la revolución. Publicat a A las barricadas (revista electrònica) 3-03-2010

51 Alberola, Octavio. La fe en la revolución. Publicat a A las barricadas (revista electrònica) 3-03-2010

52 Alberola, Octavio. Entrevista a OACA. Juny de 2011. Accés electrònic

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS