Els polítics veuen que l’austeritat no funciona

Es tracta d’una recessió – i no hi ha res tècnic sobre això.

En realitat la situació és molt pitjor. En 2008/09 l’economia britànica va patir la seva pitjor crisi des de prop de 1920. Des d’aleshores, com han assenyalat tant l’economista keynesià Paul Krugman com el marxista Michael Roberts, la recuperació ha estat encara més fluixa que durant la Gran Depressió de la dècada dels 30.

Tampoc es tracta d’una situació atípica i particular del Regne Unit. Una de cada quatre persones a l’Estat espanyol es troba aturada. El ministre d’Afers Exteriors José Manuel García-Margallo ha admès: «Espanya està patint una crisi d’enormes proporcions».

A mitjan abril, l’índex Tiger al Financial Times, que inclou a les 20 economies més grans del món, va concloure que l’economia mundial «es manté amb respiració assistida». El nivell de creixement econòmic que hi hagi depèn dels diners que els principals bancs centrals han injectat als seus sistemes financers.

Els economistes defineixen depressió com un període extens durant el qual una economia creix de manera lenta en comparació amb el seu potencial demostrat en el temps. És això contra el que lluiten les economies avançades.

Hi ha tres raons per això. En primer lloc, el boom que va precedir la caiguda de 2007/08 es va aixecar sobre una allau de crèdit fàcil. Els bancs profundament endeutats i les llars s’estan centrant en pagar els préstecs que van acumular per aquell temps – el que és conegut en termes econòmics (en anglès) com deleveraging o reducció del palanquejament. Això empeny la caiguda del consum i de la inversió.

En segon lloc, els governs – especialment a la Unió Europea – estan agreujant la situació amb les seves polítiques d’austeritat. Retallar la despesa pública encara més redueix la demanda de béns i serveis el que condueix a les economies a un parany, tal com ha passat a Grècia o l’Estat espanyol, d’una viciosa espiral descendent.

Esprement

En tercer lloc, les empreses han obtingut enormes beneficis al aprofitar-se de la crisi esprement als seus treballadors, uns beneficis que no estan invertint. Segons el Financial Times, «Quatre anys després de la crisi financera, les empreses a nivell mundial estan desbordades de diners: 1.7 bilions de dòlars entre companyies nord-americanes, 2 bilions d’euros a l’eurozona, i 750 mil milions de lliures esterlines al Regne Unit. «Roberts afirma que això és perquè la taxa de benefici – beneficis en comparació amb inversió – ha caigut des de 2010.

En les últimes setmanes una reacció política contra l’economia de la depressió ha començat a fer-se visible. L’exemple més evident ve de les eleccions presidencials franceses.

La notícia que a Marine Le Pen li anés tan bé a la primera volta ens va deixar consternats. Però el fet és que el 30% dels vots van ser per a ella i per a Jean-Luc Mélenchon, els dos candidats contraris a les polítiques d’austeritat imposades a l’eurozona pels governs de França i Alemanya.

El mateix cap de setmana va caure el govern holandès. Això va ser impulsat per l’oposició islamofòbica i reaccionària de Geert Wilders als últims paquets d’austeritat. Wilders espera així guanyar vots en les eleccions generals que després d’això tindran lloc, però les enquestes suggereixen que al Partit Socialista de l’esquerra radical també li anirà bé. És probable que vegem la mateixa polarització cap a l’esquerra i la dreta en les eleccions parlamentàries gregues aquesta setmana.

Més polítics del mainstream estan començant a reaccionar. François Hollande, del Partit Socialista francès i favorit a les eleccions, afirma voler renegociar amb l’eurozona el tractat fiscal que pretén institucionalitzar l’austeritat. Els dos Marios – Draghi, president del Banc Central Europeu, i Monti, primer ministre italià – també han dit que volen fer més èmfasi en el creixement econòmic.

És important tenir sempre present la lletra petita. El desgraciat tatcherista Liam Fox està intentant reviure la seva carrera explotant les dificultats de la coalició i fent una crida al canvi cap a polítiques de creixement. Amb això, Fox vol dir fer «reformes» al mercat laboral per forçar els treballadors a acceptar salaris més baixos.

El govern alemany està fent campanya a favor de «reformes» similars per tota l’eurozona. És, econòmicament, una idiotesa – baixar salaris simplement empitjorarà la depressió. Però la realitat és que els destructius efectes socials i econòmics de la imposició de l’austeritat estan provocant una reacció popular negativa. La crisi està entrant en una nova fase política.

Alex Callinicos és professor de ciències polítiques en el King’s College de Londres i ha escrit, entre d’altres, Contra la tercera via (2001) i Un Manifest Anticapitalista (2003). És editor de la revista International Socialism i membre de la direcció del Socialist Workers Party de Gran Bretanya.

Article extret de Socialist Worker

Traduït per Aligi Molina militant d’En lluita.

—–

Estas d’acord amb nosaltres? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Conecta’t a les xarxes socials www.facebook.com/Enlluita | http://twitter.com/enlluita

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS