El segle de les revolucions (cat/cast)

Publicidad

(Enlace con la versión en castellano al final del artículo)

Tot i que en aquest article ens centrarem en les revolucions del segle XX, pot ser interessant fer una breu referència prèvia a la revolució francesa. Allà el fet essencial és que l’antic sistema econòmic i social, el feudalisme, fou destruït. La contrarevolució aristocràtica va obligar la burgesia revolucionària a perseguir la destrucció total de l’antic ordre. L’instrument polític de la mutació va ser la dictadura jacobina de la petita i mitjana burgesia, recolzada sobre les masses populars (1). La repressió fou ferotge, no solament perquè Lluís XVI i Maria Antonieta van acabar ajusticiats a la guillotina, sinó per l’execució, també, de milers de sospitosos d’activitats contrarevolucionàries, inclòs temps després el propi Robespierre. Tanmateix, la revolució francesa es considerada avui com un dels fets que han marcat més positivament la història de la humanitat en els darrers segles, mentre una gran quantitat de llibres i articles periodístics, seguint la doctrina oficial del neoliberalisme, són infinitament més crítics o directament menyspreen les revolucions que, més d’un segle després, van intentat posar en qüestió el capitalisme.

Durant bona part del segle XIX, i sobretot al llarg del segle XX, molts moviments revolucionaris, alguns de caire anarquista seguint el pensament de Bakunin, Proudhon o Kropotkin, i altres de caire socialista, en línia principalment amb les teories de Marx i Engels, es van aixecar contra l’imperialisme i el capitalisme. La Comuna de París de 1870 en seria un bon exemple, malgrat el seu fracàs. Però com és prou conegut, van ser moviments d’inspiració marxista els que van aconseguir arribar al poder en alguns països i van intentar crear una nova societat socialista.

La Rússia soviètica 

La revolució d’octubre de 1917 a Rússia, encapçalada per Lenin, va suposar la instauració del primer estat socialista de la història. Però si les condicions foren relativament favorables per al triomf de la insurrecció, no es pot dir el mateix sobre la construcció del socialisme, en un país amb un nivell de desenvolupament molt baix i amb l’economia destruïda per la guerra. Mort Lenin prematurament (1924), la progressiva consolidació de Stalin com a nou líder, en front de Trotski i dels altres principals dirigents bolxevics, va comportar una fusió creixent entre els aparells del partit i de l’estat, en detriment de qualsevol forma de pluralisme democràtic. Durant els primers anys del seu mandat es posà l’accent especialment en el desenvolupament de les forces productives, la consolidació de la propietat estatal a la indústria i la col·lectivització a l’agricultura, mentre la propietat privada desapareixia progressivament. Paral·lelament, de la paralització dels soviets i la repressió contra l’oposició es passà, en poc temps, a la persecució, la deportació i fins i tot l’execució de nombrosos dirigents del partit.

L’arribada al poder de Khrusxov (1953), va comportar dures crítiques a l’estalinisme, especialment durant el XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS, 1956), fet que va suposar una veritable commoció. Tanmateix, es limitaren als aspectes més evidents de la greu política repressiva d’aquell període, sense aprofundir en les moltes mancances del sistema. La creació del Pacte de Varsòvia (1955) fou una resposta lògica a la fundació de l’OTAN sis anys abans, però va implicar també legalitzar el manteniment de l’Exercit Roig als països de l’Est. Per altra banda, ni Khrusxov ni els seus successors al capdavant de la Unió, no aconseguiren un funcionament prou eficaç i racional del sistema econòmic planificat, ni tampoc un nivell de vida adequat per a la població, malgrat els enormes avenços soviètics en els àmbits militar o l’aeroespacial.

L’elecció de Gorbatxov per a encapçalar el PCUS (1985), i més tard per a presidir la Unió Soviètica, va obrir profundes esperances. Amb ell es varen iniciar reformes econòmiques que pretenien estimular la productivitat, el benefici i el consum, legalitzant la propietat privada en alguns àmbits. La perestroika va comportar també un nivell de llibertat fins llavors mai vist a la URSS, alhora que es retiraven progressivament les tropes soviètiques a Afganistan, i s’iniciaven reduccions significatives de l’armament nuclear. Tanmateix, els errors en la planificació econòmica i el boicot de bona part de la burocràcia, van acabar agreujant la crisi del règim. En aquest context va tenir lloc l’intent de cop d’estat d’agost de 1991 per part del sector més conservador del partit que, malgrat el seu fracàs, va minvar significativament la legitimitat de Gorbatxov i del propi PCUS, fins al punt de portar a la dissolució de la Unió Soviètica durant el mes de desembre de 1991 (2).

Europa de l’Est

El fet que la suposada via al socialisme a la majoria dels països de l’est, un cop acabada la segona guerra mundial, no nasqués d’una veritable revolució popular, sinó dirigida des de la direcció de partits comunistes i obrers en alguns casos clarament minoritaris, i sota la protecció de l’exèrcit soviètic, va marcar la construcció de sistemes polítics fortament burocratitzats. Així, malgrat alguns avenços significatius en aspectes socials, una planificació econòmica dominada per la baixa productivitat va acabar provocant en alguns casos un fort descontentament social, arribant a produir-se importants revoltes, especialment a Hongria i Polònia el 1956, a Txecoslovàquia el 1968 o novament a Polònia el 1980.

Sota la influència de la perestroika, “entre agost i desembre de 1989 (…) van caure o van abdicar els règims de Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Alemanya de l’Est, Romania i Bulgària. A l’estiu es va produir la victòria de Solidarnosc a les eleccions poloneses. A Hongria el partit d’Estat es va dissoldre i va donar lloc a un sistema pluralista. A l’octubre començava la «revolució de vellut» a Txecoslovàquia. Al novembre queien (…) Bulgària i el mur de Berlín. Al desembre començaven les violències a Romania, que acabaren amb la caiguda (i execució) de Ceaucescu” (3), esdeveniments que finalment van portar a la dissolució de tot el bloc de l’Est.

En contrast amb aquests països, la revolució a Iugoslavia “va sorgir el 1945 per efecte, abans de res, de l’èxit militar de la guerrilla partisana durant la Segona Guerra Mundial (…) i no va prendre forma per una imposició exterior – com la que es va produir a bona part de l’Europa central i balcànica per la presència de l’exèrcit soviètic – sinó que va veure la llum de resultes d’un procés autòcton que, inevitablement, va donar una major legitimitat al règim naixent” (4). Josip Brioz, més conegut com a Tito, promogué un socialisme autogestionari, amb una àmplia participació dels treballadors i una gran autonomia per a les diferents repúbliques, tot i que, un cop més, amb un excessiu pes de la burocràcia.

Tanmateix, a partir de la mort de Tito (1980) es començaren a posar de manifest les tensions entre els diferents territoris, que es van accentuar el 1987 amb greus revoltes a les diferents repúbliques i la guerra oberta a partir de 1991, amb la intervenció de diferents milícies armades nacionalistes, de l’exèrcit federal iugoslau i, finalment, de les tropes de l’OTAN, procés que, com és ben conegut, va acabar amb la partició del país en set entitats nacionals i un gran nombre de víctimes.

Xina

El triomf de la revolució xinesa, l’any 1949, encapçalada per Mao Zedong i Zhou Enlai, lluitant primer contra l’imperialisme japonès i després contra les tropes nacionalistes, fou la més important victòria contra l’imperialisme i el capitalisme des de la insurrecció bolxevic a Rússia, estimulant considerablement els processos d’alliberament al tercer món. Conclosa la victòria militar, el nou règim xinès seguí un model diferent del soviètic, fomentant un gran creixement demogràfic i promovent l’anomenat “Gran salt endavant” amb moltes deficiències de planificació, el qual, sumat a anys de fortes catàstrofes naturals, va provocar greus problemes d’abastament a la població. La via maoista va continuar amb la Revolució Cultural, un procés amb aspectes clarament anti-burocràtics, però també amb un exagerat culte a la personalitat de Mao i una forta repressió contra els dissidents.

Des de la mort de Mao, l’any 1976, Deng Xiaoping es va convertir en l’home fort del país i va prioritzar el desenvolupament econòmic, amb una accentuada divisió del treball, primes de producció i increment de la disciplina laboral, i també desigualtats socials creixents. Uns anys després Deng seria també el principal responsable de la repressió a la plaça de Tiananmen de 1989.

Malgrat tot, durant aquells anys, un nou sector reformista, encapçalat per Hu Yaobang i Zhao Ziyang, secretaris generals del partit successivament entre 1982 i 1989, i gairebé coincidint amb el procés d’obertura política de Gorbatxov a l’URSS i processos similars en altres països de l’Est, van apostar també per les reformes democràtiques, per acabar sent destituïts pels partidaris de Deng al partit i a l’aparell d’estat. Durant les últimes dècades, la República Popular Xinesa ha consolidat un model a mig camí entre el “socialisme de mercat” i el capitalisme d’estat, sens dubte molt allunyat dels principis marxistes i del maoisme, però ha aconseguit un formidable creixement econòmic i una millora molt important del nivell de vida de la població

Vietnam

A la península d’Indoxina les tropes guerrilleres del Viet Minh, encapçalades per Ho Chi Minh, van aconseguir derrotar l’imperialisme francès, formant-se quatre estats independents segons els acords de la Conferència de Ginebra de 1954: Vietnam del Nord, governada pels comunistes, Vietnam del Sud, Laos i Cambotja. Després d’alguns intents fracassats de reunificació per la via diplomàtica, la guerrilla del Viet Cong, successora del  Viet Minh, va continuar lluitant contra el govern anti-comunista implantat al Sud i contra els seus aliats nord-americans, que hi van donar ampli suport i van arribar a mantenir al país mig milió de soldats. Mort Ho Chi Minh l’any 1969, la guerra es va perllongar fins l’any 1975 amb el triomf dels comunistes, que varen unificar el país, establint importants vincles amb la Unió Soviètica, alhora que es distanciaven de la Xina, degut a diversos conflictes, en especial el suport xinés als kmers rojos de Cambodja.

Tot i la seva gran dependència de l’URSS, a partir de 1986, però especialment des de la desintegració del bloc soviètic, es va promoure la propietat privada en alguns àmbits i s’inicià una obertura cap a l’economia de mercat, amb períodes de gran creixement econòmic i consolidant un model en part similar al de la veïna Xina.

Cuba

La revolució cubana de 1959, encapçalada per Fidel Castro i Ernesto “Che” Guevara, va comportar l’establiment d’un nou règim nacionalista i d’esquerres. Un nou estat que es va veure obligat a continuar l’enfrontament amb els grups armats que rebien el suport dels Estats Units, i que serien clarament derrotats a Bahia Cochinos. Això va provocar un progressiu acostament de Cuba cap a la URSS, i va portar poc temps després a la greu crisi dels míssils entre la Unió Soviètica i els EUA (1962), una situació pre-bèl·lica que en bona part s’ha mantingut fins a l’actualitat, on no han faltat les accions terroristes per part de l’oposició anti-castrista.

Cuba també ha patit un dur bloqueig econòmic, que ha estat reiteradament denunciat per l’Organització de les Nacions Unides i que, tanmateix, s’ha vist intensificat des dels anys noranta. Aquest bloqueig, juntament amb els errors en la planificació econòmica, l’excessiva dependència de l’agricultura i la posterior desaparició de la Unió Siviètica, principal aliat i soci comercial, van causar una greu crisi. Amb els anys, l’obertura al turisme, principalment europeu i canadenc, els nous convenis de col·laboració amb Rússia, Xina i Veneçuela, van contribuir a una certa recuperació de l’economia. Malgrat el seu caràcter socialista, la nova constitució reconeix també avui diverses formes de propietat privada o mixta juntament amb l’estatal, sense perjudici del paper fonamental del govern en la planificació econòmica.

Nicaragua

A Nicaragua, el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), liderat entre altres per Daniel Ortega, va aconseguir la victòria l’any 1979. Amb clares influències marxistes, però també nacionalistes o cristianes, el primer govern revolucionari aplegà dirigents sandinistes i persones independents, establint un règim pluri-partidista per a totes les forces polítiques que no propugnessin obertament la lluita armada contra el nou poder popular. La influència cubana també hi fou present, especialment en la creació dels Comitès de Defensa Sandinistes, l’Exèrcit Popular o les Milícies.

Si bé les crítiques al règim per un suposat monopoli sandinista de l’aparell de l’estat foren habituals des del principi, i que la identificació partit-estat va ser també una de les principals fonts de burocratització del règim revolucionari, va ser a partir de 1981 quan es va iniciar una forta oposició armada («la contra»), vinculada i entrenada per la CIA, obligant el govern sandinista a desviar importants recursos financers i humans cap a les tasques de defensa, distorsionant greument l’economia del país i provocant un permanent estat d’emergència, cosa que a la llarga reduiria l’enorme base social dels sandinistes. Tot i així, la dreta acabà imposant-se uns anys després a les eleccions i governà durant més de 15 anys, impulsant les privatitzacions i caient en molts casos de corrupció  que, juntament amb les catàstrofes naturals, van deixar el país en unes condicions econòmiques considerablement precàries. La posterior tornada al govern de Daniel Ortega des de gener de 2007 va implicar l’abandó del discurs revolucionari, i ha vingut acompanyada també de greus casos de corrupció i de la repressió de les protestes per la deficient situació econòmica i social.

Conclusió

Des de 1917 hi ha hagut molts altres processos revolucionaris anti-imperialistes, socialistes o, si més no, molt crítics amb el neoliberalisme dominant, especialment a Amèrica Llatina i Àfrica. Cap d’ells, tampoc els que hem descrit més amunt, han arribat a ser el model socialista que els sectors populars esperaven. De fet “després de la caiguda del mur de Berlín i de la desaparició de la Unió Soviètica (…) sabíem més el que no volíem del socialisme, que el que volíem. Rebutjàvem la manca de democràcia, el totalitarisme, el capitalisme d’Estat, la planificació central burocràtica, el col·lectivisme que pretenia homogeneïtzar sense respectar les diferències, el productivisme que posava l’accent en l’avanç de les forces productives sense tenir en compte la necessitat de preservar la natura, el dogmatisme, el pretendre imposar l’ateisme (…) la necessitat d’un sol partit per conduir el procés de transició…” (5)

Certament, el balanç global de les revolucions anti-imperialistes i socialistes podria haver estat molt més positiu, però el que és absolutament inacceptable són resolucions com la del Parlament Europeu del setembre passat, on es posa el nazisme i el comunisme al mateix nivell, confonent interessadament l’estalinisme, que no va ser més que una interpretació extrema i deformada de dogmes marxista-leninistes fets a mida, amb qualsevol experiència de socialisme revolucionari. La resolució de la UE ignora intencionadament, a més, des de l’alliberament dels presoners del camp d’extermini d’Auschwitz per part de les tropes soviètiques fins a l’enorme contribució dels comunistes d’un gran nombre de països, des d’Espanya o França, Itàlia o Xile, en la lluita per la democràcia.

  1. Albert Soboul – La revolució francesa – Editorial Nova Terra – 1977
  2. Jordi Córdoba – Octubre de 1917, la revolució que va canviar el món – Kaos en la Red – 2017
  3. Rafael Poch – La apertura del muro fue resultado de Gorbachov – Rebelión – 2019
  4. Carlos Taibo – La desintegración de Yugoslavia – Los libros de la catarata – 2018
  5. Marta Harnecker – Cinco reflexiones sobre el socialismo del siglo XXI – Rebelión – 2012
  6. Versión en castellano disponible en Rebelión http://rebelion.org/noticia.php?id=265406

También podría gustarte

Los comentarios están cerrados.

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More