Resulta, que no hi ha curro per a tothom, però a canvi es vol allargar la jornada, ens maregen amb la seva obsessió per l’estimulació del consum i estan baixant els salaris. S’està encarrilat cap a la "jubilació", des de fa molt temps, fins amb 52 anys, rebaixant aquest nivell de cotitzants, i incrementant escandalosament el nombre de pensionistes i quan encara continuen aplicant aquesta sortida (per evitar conflictes) juntament amb aquesta altra de jubilació per relleu, (que també sembla que es mantindrà) ens mostren aquesta solució: augmentar l’edat de jubilació per sobre dels 65 anys. El que majorment serà, aplicat, per a tots aquells que tenen la desgràcia de no tenir un treball estable, farts de treballar en els sectors més llastimosos, persones que ja estan més pendents de l’hospital que del curro…
El ministre de Treball, Senyor Corbacho, darrerament ha vingut denunciant un important frau fiscal, per conseqüència, també a la Seguretat Social, però s’oblida de concretar qui i de quina manera s’està duent a terme. És possible que no sàpiga, que si ressituar de nou les atribucions que tenia la inspecció de treball, anys enrere, es podria resoldre gran part de tot aquest frau? Per exemple, estarien en condicions d’obligar a cotitzar els milions d’hores extres que es vénen fent cada dia, o millor encara, prohibir per crear treball i cotitzants.
Ni tan sols en aquests moments són capaços de donar-li aplicació a la "zurraspa" que es van deixar en l’article 35 de l’Estatut dels Treballadors, després de la tramposa modificació, que al seu dia afegiren, perquè els empresaris fessin les hores extres que els donés la gana, sense que pogués haver cap control. En aquest oblit, en el punt dos, de l’esmentat article, consta que en situacions com les que vivim avui, l’administració tindria la potestat per prohibir-les totes. Però vet aquí, al Sr Corbacho, l’única preocupació és la de contar les proeses del seu pols amb la patronal: "s’ha de saber que la patronal proposava estirar la jubilació fins als 70 anys". Total, que no ens allarguen dos anys, sinó que, ens han aconseguit retallar tres: prestidigitadors que se les pinta acompanyat de CCOO i UGT, que és on estan els seus grans mestres: per altres, "col·legues" en el seu ministeri.
Tontos, cares dures, de dretes, nous rics, meapilas… Seria fins i tot per creure’s, si algú ens digués, que la tomba de Pablo Iglesias està avergonyida. És depriment que els que "representen" als primers marxistes que hi va haver a l’Estat espanyol, només han quedat per salvaguardar la riquesa dels rics. Quan amb només que se’ls exprimís una quarta part de la pasta, n’hi hauria per al doble de pensions, dignes, i per cobrir serveis en millors condicions.
Tontos, cares dures, de dretes, nous rics, meapilas… Seria fins i tot per creure’s, si algú ens digués, que la tomba de Pablo Iglesias està avergonyida. És depriment que els que "representen" als primers marxistes que hi va haver a l’Estat espanyol, només han quedat per salvaguardar la riquesa dels rics. Quan amb només que se’ls exprimís una quarta part de la pasta, n’hi hauria per al doble de pensions, dignes, i per cobrir serveis en millors condicions.
 
Quina ingenuïtat la nostra, bé, la dels ideòlegs del Partit Comunista, que en temps en què la pastisseria encara estava per arribar, eren els que ens alliçonaven per convèncer la classe obrera: "s’ha d’exigir la jubilació als 55 anys, com la tenen la Guàrdia Civil. Al cap i a la fi, els treballadors ho necessiten amb més motiu", etc. etc. Ara sembla que en comptes d’escurçar cal estirar. Ignorància la nostra, ja que pensàvem, com Antípater, que les màquines ens venien a alliberar com a les molineres, i ens trobem amb gent que s’entesta en què els avenços científics i tècnics serveixin per complicar-nos la vida i intensificar l’esclavitud. Tot i així, els recol·lectors en les explotacions dels moderns esclaus, (els del capitalisme "intel·ligent", tan avars i tan maldestres) són incapaços de veure, davant dels seus nassos, fàcils sortides que els permetrien continuar per molt de temps amb els seus ritmes d’èxits en els seus negocis.
 
Vegem: res tan senzill com demanar una llei de jornada de quatre hores al dia per cada treballador/a, en dos torns de matí i tarda, no només respectant els vigents salaris, sinó fins i tot augmentant el doble. Amb aquesta mesura, l’acumulació de productes seria polvoritzada, en un tres i no res, i l’exèrcit de reserva (els aturats), desapareixeria durant molt de temps convertint-se en voraços consumidors.
 
Senyors del gran poder, si jo fos un malcarat com vostès, no em donaria cap por que la gent tingui molt de temps lliure i una bona remuneració. En èpoques passades els/les pensadors/es, (entre aquests Nietzsche) tenien clar que després de llargues jornades de treball era impossible que la gent pogués emancipar-se i pensar per si mateixa. Just ara, amb la televisió, aquestes bones persones de ments lúcides, tindrien un gran dilema. Anem, senyors explotadors, animeu-vos! Tenen un xollo per començar, més madur que una nespra i estan donant peu a que se la mengin els estornells.
 
Camarades i amics, disculpeu que els hi doni pistes, però és que, tal com tenim el panorama organitzatiu, més ens valdria fer un salt, veritablement, reformista, que almenys ens permetés sortir a tots d’aquest embolic, ja que, intentar donar-li la volta a la truita "sense patates, ous, additius i paella, és com per acabar nosaltres mateixos tornats a l’inrevés. De tota manera, si algú es queda amb el dubte pensant que podrien posar en pràctica la idea, que no es preocupi, els capitalistes són incapaços de veure més enllà dels seus gruixuts murs d’euros i dòlars.
 
No obstant això, d’una manera més "seriosa"; vinc donant una idea, que de moment, a tot el que li explico no li sembla malament. Es tracta de proposar, a aquests centenars d’individus del Club Bildelvert i incondicionals, de construir una gran reserva, on no els faltaria absolutament de res. Crearíem un nou ram de servei especial, l’essencial preparació tractaria sobre l’exquisidesa d’atenció, per a ells, en tots els ordres. Els garantiríem una vida igual d’agradable, tot a canvi de que desistissin del seu poder i ens deixessin construir un món on es pugui habitar amb harmonia entre les persones i la natura. Certament, pot semblar una idea descabellada i estrafolària. Però, i si els agradés?
Tarragona, 2 de febrer de 2010