Dubček: una primavera sense flors o el germen de la Perestroika?

Els resultats de les eleccions al parlament d’Eslovàquia del proppassat 6 de març, han causat un bon terratrèmol a l’arc parlamentari de la república centreeuropea: el partit Socialdemocràcia (SMER-SD) s’ha descompost, perdent quasi la meitat dels escons a la cambra legislativa. Alhora, s’ha produït l’ascens de la ultradreta del Partit Nacional Eslovac (SNS) i del neonazi Partit Popular la Nostra Eslovàquia (LSNS). Pel què fa al Partit Comunista d’Eslovàquia (KSS), ha repetit la derrota de les eleccions de 2012, quan ja va perdre els seus únics 11 diputats, confirmant-se així com a força extraparlamentària.

Molt millor és la salut del Partit Comunista de Bohèmia i Moràvia (KSČM), de la veïna República Txeca. El partit “de les cireres” (utilitza com a símbol unes cireres, al no poder utilitzar la falç i el martell, ni tampoc l’estel roig, ja que la simbologia comunista està prohibida), va obtenir els seus millors resultats, des de la dissolució de Txecoslovàquia: a les últimes eleccions generals de 2013 va passar a esdevenir la tercera força política amb 33 diputats (amb un 14,91% dels vots), a no gaire distància dels conservadors i dels socialdemòcrates.

Vist amb perspectiva històrica, ben diferents van ser els resultats d’aquelles eleccions parlamentàries de Txecoslovàquia del 26 de maig de 1946, enguany farà setanta anys. Unes eleccions marcades per la Segona Guerra Mundial, pel triomf de les forces antifeixistes i per l’inici de la Guerra Freda. Aquelles eleccions van donar la victòria al Partit Comunista de Txecoslovàquia (KSČ), amb un 36% dels vots a tot l’estat, arribant fins a un 50% a les zones industrials txeques[1], esdevenint així la primera força del Front Nacional[2].

Al cap de dos anys, es produiria el “cop d’estat de Praga” o “febrer victoriós”[3] (depenent de la perspectiva historiogràfica que es miri) i, el 9 de maig del 1948, l’aprovació de la nova constitució que convertiria l’extinta república en un Estat socialista[4]. Durant les dues dècades següents, Txecoslovàquia va establir una política exterior alineada a la resta de repúbliques del “socialisme real”, va travessar el període conegut com el “desenvolupament socialista intensiu”[5] i va viure les “grans purgues” dels anys 50[6].

Anys més tard, el 31 de desembre de 1992 es va produir, de forma ràpida i pacífica, la separació de Txecoslovàquia, coneguda com el “Divorci del Vellut”, paral·lelament al procés de restauració del capitalisme. Posteriorment, les dues noves repúbliques van adherir-se a les estructures d’integració política, econòmica i militar occidentals. La República Txeca va unir-se a l’OCDE el 1995, a l’OTAN el 1999 i a l’UE el 2004, mentre que la República Eslovaca va integrar-se a l’OCDE el 2000, així com a l’OTAN i a l’UE el 2004.

Què ha passat, doncs, perquè l’escenari polític, social, econòmic i geoestratègic de l’antiga Txecoslovàquia s’hagi transformat per complet? En aquest sentit, m’agradaria apuntar una breu reflexió sobre els fets ocorreguts a Txecoslovàquia, el 1968, durant l’anomenada Primavera de Praga, com a preludi i precedent directe de la Perestroika. Un episodi clau de la història del socialisme que, sens dubte, cal tenir ben present a l’hora d’abordar l’estudi de la dissolució de l’URSS i del conjunt del camp socialista.

Així doncs, ens situem al setembre de 1967: el Comitè Central del KSČ es va reunir en sessió plenària i bona part dels líders del Partit van criticar la gestió d’Antonín Novotný[7], exigint-li la dimissió com a Secretari General, arran del que van considerar que es tractava d’una profunda crisi del moviment comunista txecoslovac[8]. Aquest s’hi va oposar, però al no tenir el suport de la majoria d’oficials de l’exèrcit, ni tampoc per part de l’URSS de Brejnev, va acabar sent destituït el 5 de gener del 1968.

Fou substituït pel general Ludvik Svoboda a la Presidència de Txecoslovàquia, mentre que el seu successor com a Secretari General del KSČ, fou el membre del Presídium, Alexander Dubček, fill d’un militant de la vella guàrdia i educat a l’URSS. Amb el binomi Dubček-Svoboda va vèncer la línia reformadora del KSČ, el qual va implicar la suspensió de la censura prèvia, el restabliment de la llibertat d’expressió, la rehabilitació de tots els repressaliats polítics i la realització de canvis de càrrecs als ministeris de defensa i d’interior, alhora que es va substituir el responsable del Departament de Seguretat.

Poc després, entre el 28 de març i el 5 d’abril del 1968, Novotný i els seus seguidors també foren purgats del Presídium i del Comitè Central del KSČ, tot adoptant la nova línia estratègica del Partit: el Programa d’Acció, integrat a l’Informe Dubcek[9]; és a dir, la base doctrinal de l’anomenada “via txecolosvaca al socialisme”. El Programa d’Acció tenia quatre grans blocs: la democratització de Txecoslovàquia; la liberalització econòmica; la independència en comerç i política exterior; i el federalisme.

En primer lloc, la democratització consistia en el reconeixement efectiu de la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, el dret a viatjar i a emigrar (llibertat de moviment), la propietat privada personal i protegida, la limitació de la seguretat de l’Estat en casos d’espionatge i d’intel·ligència, establint que la religió, opinió o activitat política no podia ser subjecte a investigació policial. També s’establia la independència del Parlament respecte del KSČ, entre d’altres mesures.

En segon lloc, la liberalització econòmica va desenvolupar-se al marc del Nou Model Econòmic, ja vigent des del 1961, aprofundint en la descentralització de la planificació central, l’increment de les responsabilitats del govern local, la introducció d’incentius econòmics, la neteja de càrrecs burocràtics poc funcionals, substituint-los per experts, així com la legalització de petits negocis.

En tercer lloc, pel què fa a la major independència en política i comerç exterior, tot i que es proclamava la “lleialtat fèrria” cap a l’aliança amb l’URSS i el conjunt del bloc socialista, es volia expandir el comerç a l’oest, millorar la competitivitat de l’economia txecolosvaca, esdevenir independent dins de les organitzacions internacionals –sobretot a l’ONU–, aprofundir en les relacions amb els països socialistes i prendre major iniciativa exterior.

En quart lloc, respecte del problema d’integració interna de Txèquia i Eslovàquia (la qüestió nacional), es va proclamar el “federalisme socialista”, creant el Consell Nacional Eslovac com a cos legislatiu i governamental independent, amb competència sobre els governs locals del territori eslovac. Sobre la planificació econòmica, es proclamà la “igualtat real” política, econòmica i cultural entre ambdues nacions, així com l’estructuració federal del KSČ.

Amb la publicació de l’Informe Dubček i del Programa d’Acció, van augmentar els afiliats als partits no comunistes, la seva activitat política i les seves publicacions pròpies. Alhora, es van crear noves organitzacions no partidistes com cooperatives agràries, sindicats, es van refundar associacions prohibides el 1948 i, tot i aquests grans canvis, la direcció del KSČ es va enfortir i el corrent més conservador va perdre molt de pes. Mentre Iugoslàvia, Hongria i Romania van valorar positivament les reformes a Txecoslovàquia, l’URSS, la RDA i Polònia van emetre dures crítiques contra el nou lideratge del KSČ.

Van succeir-se múltiples converses multilaterals amb els països del bloc socialista i bilaterals amb l’URSS, però les posicions eren progressivament més irreconciliables i els aliats del Pacte de Varsòvia començaren a realitzar maniobres militars al voltant del territori txecoslovac. El juliol del 1968, el KSČ va ser convidat formalment a una nova conferència a Varsòvia, però no hi va comparèixer, ja que va negar-se a “seure al banc dels acusats davant d’un tribunal internacional”, reivindicant converses bilaterals amb els Estats.

Així, el dia 17 del mateix mes de juliol, l’URSS, la RDA, Polònia, Hongria i Bulgària van firmar un comunicat conjunt on afirmaven que la situació de Txecoslovàquia era “extremadament crítica” i van aclamar el “dret d’anar a ajudar fraternalment la classe obrera de qualsevol país socialista”. Va ser el preludi del què succeiria poc temps després. Txecoslovàquia, per pressió popular i de les bases del KSČ, va emetre un comunicat de resposta on negava que hi hagués cap perill immediat de contrarevolució, ni que el Programa d’Acció s’oposés als principis del socialisme, ni que es dugués a terme una política exterior contrària al bloc socialista. També es va reafirmar la voluntat d’establir converses bilaterals.

Tanmateix, les reunions que van mantenir el KSČ i el PCUS entre finals de juliol i principis d’agost, no van aconseguir conciliar les posicions sobre la reforma. Per això, la nit del 20 al 21 d’agost del 1968, al voltant de 500.000 tropes del Pacte de Varsòvia, sense la participació de Romania, van penetrar dins del territori txecoslovac. El  KSČ va realitzar un Congrés clandestí dins d’una fàbrica, on es va reafirmar en la reforma i va rebutjar unànimement la invasió, expressant el seu suport envers els alts càrrecs empresonats. El Moviment Sindical Revolucionari va convocar una vaga general que va tenir un seguiment gairebé total, alhora que estudiants i organitzacions juvenils van prendre els carrers.

El President Svoboda va viatjar a Moscou per reunir-se amb el PCUS i entaular negociacions sobre la resolució del conflicte txecoslovac. Després de quatre dies de converses bilaterals, finalment, es va arribar a uns acords de “normalització de la situació a Txecoslovàquia” que implicaven “la correcció dels elements antisocialistes” i que obligaven a la premsa a aturar les crítiques contra l’URSS. Fins al compliment de les condicions, les tropes del Pacte de Varsòvia romandrien a Txecoslovàquia i, després de complir-les, només s’hi quedaria l’Exèrcit Roig (soviètic). Així, el 26 d’agost del 1968 Alexander Dubček va ser restituït de totes les seves funcions al KSČ i a la Presidència del Govern.

Tot i que, en certa mesura, es va continuar impulsant la reforma (revisió de la Constitució del 1960, drets a les minories ètniques, etcètera), alhora que l’activitat intel·lectual continuava sent efervescent i que es va signar un Tractat amb l’URSS conforme les tropes que continuaven presents en territori txecoslovac no podrien influir en la política interior, el Kremlin va voler trencar el lideratge del KSČ, i ho va aconseguir. Hi van ajudar les manifestacions antisoviètiques del 17 d’abril del 1969, que van ser aprofitades per l’URSS per declarar que “la situació de Txecoslovàquia no s’havia normalitzat”.

Així doncs, es restablirà la censura i, amb aquesta, aquest cop sí, Dubček renunciarà als seus càrrecs, sent Gustav Husák el nou dirigent del KSČ. Tot i que es mantindran certes reformes, la Primavera de Praga es veurà estroncada, juntament amb el programa reformista propugnat per Dubček. D’aquesta manera, el conflicte es resoldrà amb un realineament de Txecoslovàquia a l’òrbita soviètica i amb una victòria parcial de l’URSS, ja que el comunisme txecoslovac quedarà socialment molt deslegitimat i els costos de la intervenció militar seran molt elevats pel comunisme mundial.

L’explicació del fracàs de l’anomenada Primavera de Praga, segons la historiografia oficial, és ben senzilla: el “socialisme real” era irreformable i va caure pel seu propi pes. Punt i final. I ho constata posant sobre la taula immenses xifres de morts, desplaçats, repressaliats, burocràcia, ineficiència, tirania, corrupció, i un llarg etcètera. Per altra banda, n’hi ha que ho neguen amb gran vehemència, atribuint totes aquestes acusacions a un suposat complot anticomunista. Ni uns ni els altres ens mereixen la més mínima atenció, ja que no passen de ser simples propagandistes.

Però tampoc ens serveix l’explicació dels que parlen d’una “degeneració burocràtica” en forma de “capitalisme d’Estat”, com Tony Cliff i el trotskisme en general, ja que, en essència, no fan més que descriure la realitat en termes pejoratius, contraposant-la a un suposat ideal no acomplert. O bé els qui parlen “d’oportunitats perdudes”, com és el cas de Manuel Sacristán. En ambdós casos, aquestes posicions es limiten a “filosofar”, en el sentit marxista del terme; és a dir, no analitzen científicament la realitat, sinó que se n’abstreuen, a través d’elucubracions metafísiques sobre el “què hauria pogut ser”, sempre al límit de la lamentació historicista. No dubto del valor literari d’aquestes obres, però no és el que podríem esperar-ne des del materialisme històric. Com digué Slavoj Zizek, en referència a la Primavera de Praga, aquesta fou una “història d’amor” que el pacte de Varsòvia més que destruir-la, la va salvar, convertint-la en un ideal etern.

Lenin, a la seva obra “materialisme i empiriocriticisme” afirmava que “la dialèctica materialista de Marx i Engels comprèn certament el relativisme, però no es redueix a ell, és a dir, reconeix la relativitat de tots els nostres coneixements, no en el sentit de la negació de la veritat objectiva, sinó en el sentit del condicionament històric dels límits de l’aproximació dels nostres coneixements a aquesta veritat”[10]. En aquest sentit, si bé no falsejarem la història, tampoc ens aproximarem a la veritat dels esdeveniments, recorrent a la clàssica fórmula “no tot fou dolent, també hi hagueren moltes coses bones”. Perquè, tot i que la suma de veritats relatives ens pot aproximar a la veritat absoluta (com ho exemplifica l’obra de la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, “Temps de segona mà, la fi de l’home roig”), en el sentit que totes les perspectives tenen la seva part de veritat (juntes constitueixen la veritat), això no ens ajuda a entendre la complexitat dels esdeveniments.

Al meu entendre, per tal de comprendre els mecanismes i processos que, com a mínim, van afavorir la descomposició del camp socialista i la dissolució de la pròpia URSS, se’ns planteja la necessitat d’abordar l’estudi sobre la ideologia, concepte sovint desatès i mal interpretat pels propis marxistes. Les paraules pronunciades per Nikita Khrusxov, a la sessió tancada del XXè Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, ens poden dilucidar la qüestió: “Stalin va descartar el mètode de la lluita ideològica, reemplaçant-lo pel sistema de la violència administrativa, les persecucions en massa i el terror”[11]. A propòsit d’efemèrides, el proppassat 25 de febrer, es van complir seixanta anys del famós informe secret de 1956.

En aquest sentit, seria interessant analitzar com amb Stalin s’hauria produït una ruptura epistemològica amb el socialisme científic, en el sentit althusserià del terme, però comprenent-la com una regressió ideologista; és a dir, com la ideologització del marxisme-leninisme hauria produït una “fusió del nucli” en el materialisme dialèctic com a mètode d’anàlisi científica de la realitat social, així com dels propis conceptes desenvolupats per Lenin, com el paper de lideratge del Partit, la dictadura del proletariat o democràcia socialista com a model transitori d’evolució social, etc. Arrel d’això, podríem també analitzar l’escissió entre un “marxisme popular” (ideològic) i un “marxisme intel·lectual” (academicista). Sens dubte, però, aquest estudi s’escapa de les possibilitats d’aquest breu escrit.

El fracàs de la Perestroika, així com el fet que aquesta i, més tard, la dissolució de l’URSS, comportés l’esfondrament complet del camp socialista, ens ha de fer pensar que hi havia un problema estructural en els fonaments del propi sistema soviètic. Tot apunta, possiblement, al problema epistemològic que comentàvem, el qual no és, evidentment, una qüestió merament teòrica, sinó que possiblement fou la llavor del que, uns anys més tard, el 1968, succeiria a Txecoslovàquia, durant la Primavera de Praga: el germen de la revisió fracassada del model soviètic de “socialisme real”, que floriria amb la Perestroika i culminaria amb el fruit bord de la restauració del capitalisme.

L’hivern rus (el “General Hivern”) va vèncer la Raó muntada a cavall de la Grande Armée, el 1812. També va escometre la irracionalitat pilotant els tancs de la Wehrmacht, el 1943. En canvi, no va poder impedir que el capitalisme irrompés a Rússia aquell hivern de 1991. A gairebé un any de la celebració del centenari de la Revolució Russa de 1917, això també ens recorda com des del marxisme encara no hem fet els deures d’escriure la nostra pròpia història[12].

 

 

 

[1] Suda, Zdenek: The Czechoslovak Socialist Republic, integration and community building in eastern europe. Jan F. Triska, Series Eidor; Mary land (Baltimore), 1969. [Aquest és la principal font utilitzada per explicar la història de Txecoslovàquia]

[2] L’abril del 1945, el KSČ i les forces polítiques no comunistes van signar el Programa de Košice, en què es constituí el Front Nacional del Poble Treballador Urbà i Rural: un acord de cooperació entre l’Assemblea Nacional i el Gabinet de Ministres, en la conformació d’un govern de coalició que no contemplava la possibilitat d’una oposició parlamentària. El President de Txecoslovàquia serà el líder no comunista, Edvard Beneš.

[3] Després que els ministres no comunistes decidissin abandonar el Govern, volent forçar unes eleccions anticipades en què preveien un retrocés electoral dels comunistes, contràriament, aquests no van convocar les eleccions, sinó que van substituir els ministres per membres del KSČ. El Moviment Sindical Revolucionari va convocar una vaga general i es va proclamar “el Front Nacional Renovat”.

[4] El 1948 es van convocar eleccions parlamentàries amb una única una llista: la del Front Nacional Renovat. L’única alternativa era el vot en blanc. Els resultats van ser del 86,6% dels vots a favor del Front Nacional Renovat, el qual proveïa als comunistes de la majoria absoluta que desitjaven per governar. Edvard Beneš va dimitir, sent substituït pel comunista Klement Gottwald.

[5] Txecoslovàquia va implantar el sistema de planificació central, nacionalitzant les principals indústries, però també els petits negocis, així com impulsant el Primer Pla Quinquennal del 1949. Es va seguir el model econòmic soviètic, que preveia un creixement d’un 93% del sector metal·lúrgic i d’un 100% del de maquinària pesada.

[6] Les “grans purgues” van consistir en la depuració de bona part de la direcció del KSČ, substituint-la per quadres més joves, així com l’execució del Secretari General del Partit Rudolf Slánský.

[7] Després de l’execució del Secretari General Rudolf Slánský i de la mort del President Klement Gottwald, Antonin Novotný va passar a ser el nou líder del KSČ (1953) i President de Txecoslovàquia (1957).

[8] El 1967 es va celebrar el IV Congrés de la Unió Nacional d’Escriptors, on es va realitzar una crítica oberta contra el govern de Novotný, el qual va significar un enduriment de la repressió contra els escriptors crítics que havien parlat al Congrés: sancions directes, supervisió Estatal del diari de la Unió d’Escriptors i, finalment, dissolució de la Unió d’Escriptors a nivell nacional, dividint-la regionalment per poder sotmetre-la a un control més rigorós.

[9] Dubček, Alexander: L’informe Dubček, Barcelona, Edicions 62, 1972.

[10] Lenin, VI., Materialismo y empirocriticismo, Obras, IV (1914-1915),  Progreso, Moscú, 1973 (pàg. 54).

[11] Khrusxov, Nikita, Informe Secreto al XX Congreso del PCUS, font: Moscou, sessió tancada del XXè Congrès del Partit Comunista de la Unió Soviètica, 1956 (Marxists Internet Archive, 2006)

[12] Vaig apuntar aquesta qüestió en una petita reflexió publicada al portal Llibertat.cat, titulada “Stalin: un tabú que cal superar” (2015): https://www.llibertat.cat/2015/01/stalin-un-tabu-que-cal-superar-29234

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS