Dos dies que sacsejaren la Seat

[Traducción al castellano]

Dimarts 8 del matí, davant de les oficines centrals de Seat no hi cap ni una agulla. Des de primera hora del matí circula una remor per la fàbrica: aquí no es treballa fins que l’empresa retiri les cartes d’acomiadament. Els esdeveniments se succeeixen a velocitat de vertigen, la plantilla pren les regnes i pren possessió del seu destí. Por convertida en ràbia, paràlisi transformada en lluita, en acció, en presa de decisions col·lectiva.

La plantilla mana, l’assemblea mana i les organitzacions sindicals (no totes, però avui no toca parlar d’això) canalitzen les aspiracions i els objectius. La presa de consciència en poc temps, la capacitat que tots visualitzem amb claredat cristal·lina el fons de l’assumpte, la gravetat d’aquest nou atac frontal de l’empresa, el punt d’inflexió…o ara o mai….

Els companys de matriceria, l’ànima de la lluita, ja han col·locat les pancartes davant de l’edifici. Les seves pancartes fa estona que ja són les de tota la plantilla, missatges clars, contundents, sense ambigüitats: "Seat incompleix la seva paraula, acomiadament il·legals" i "No som directius, reingrés immediat".

La realitat d’aquest col·lectiu és increïble; en els últims anys ha estat especialment castigat pels "ajustaments" de l’empresa, sobretot el 2005. Han tingut, a més, un relleu generacional bastant brusc, i en la seva majoria són gent molt jove i amb escassa experiència de lluita. Entre les seves files queden, això sí, alguns veterans que es van curtir a les lluites obreres a la Seat dels 70 i amb gran bagatge en el moviment obrer organitzat. La barreja és explosiva. Recordo que fa algun temps algú em comentava que els joves ens donarien tard o d’hora alguna sorpresa; només era qüestió que s’anessin coent a foc lent les condicions perquè passessin del "passotisme" a l’acció i a la presa de consciència. Durant aquests dies era igual amb el matricer que parlessis, tots deien exactament el mateix, units com un puny, sense fissures i conscienciats fins a la medul·la.

Fa fred i plou, l’assemblea arrenca i a hores d’ara tot el món sap que la proposta dels sindicats solament pot tenir un camí: seguir en lluita fins que l’empresa entri en raó. Quan tota la plantilla sentim l’agressió en carn pròpia, els acomiadaments com si també ens haguessin acomiadat a nosaltres, ja no hi ha marxa enrere….

Els tallers romanen en silenci des de fa gairebé 24 hores, vam entrar en una nova fase: exterioritzar el conflicte, treure’l al carrer i que la premsa es faci eco del que està passant, que els companys de la resta de centres sàpiguen que hi ha alternatives, que lluitar és possible i que hi ha camins més enllà de la resignació i la por.

L’assemblea finalitza entre aplaudiments i crits de ràbia; mirades de complicitat, la solidaritat es palpa en l’ambient. M’imagino les lluites a Seat de fa ja molt temps i no devien de ser massa diferents a això.

El matí avança i xops sortim en massa al carrer, entre càntics i consignes amb la dignitat per bandera. Després van venir més assemblees i concentracions a la fàbrica, i una assemblea final entre aplaudiments i abraçades. Que ningú es confongui, aquests aplaudiments són per a la plantilla.

Els treballadors hem parat un cop, vindran altres ofensives des d’una patronal insaciable; però mai oblidarem el que hem viscut, la ràbia i el sabor de la victòria, i sobretot els moments de lluita conscient, que ve donat no des de la imposició sinó des de la convicció. El més important és haver assenyalat el camí a una plantilla que potser estava començant a perdre l’esperança, tant de bo aquesta experiència serveixi d’alguna cosa.

Salutacions fraternals des de la Zona Franca.

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS