Doris Pérez: “Les assemblees de la PAH són majoritàriament de dones. L’home està més destruït”

7

 “He aconseguit que no em torturin i intentaré que no torturin a ningú més”, diu amb convicció. 

L’ocupació del Bloc de Salt va marcar definitivament la trajectòria de la Doris. La convivència amb altres persones afectades, moltes de les quals dones soles amb fills, va crear vincles afectius que han perdurat més enllà del desallotjament de l’edifici. Cada tarda, la Doris conversa a l’hort del bloc amb persones que van participar d’una o altra manera en l’ocupació. De fet, l’hort s’ha convertit en un punt de reunió habitual de la PAH de Girona, fins al punt que ara hi han començat a construir una estructura amb materials reciclats que servirà per aixoplugar-se els dies de pluja. Aquesta és la segona entrevista de la sèrie «Les veus de la PAH», en el marc del cinquè aniversari de la creació de la plataforma.

 

Com va ser el teu primer contacte amb la PAH?
Em van detectar una malaltia degenerativa a la vista. El diagnòstic és ceguera total. No trobava feina ni podia pagar la hipoteca. Em pensava que em moria! Se’m va ajuntar tot: m’estava separant, la malaltia, no podia pagar la hipoteca… Un dia vaig anar a una assemblea de la PAH i vaig veure que no era l’única en aquella situació. I vaig dir: “Aquí em quedo!”.

Com vas resoldre el teu problema hipotecari?
Durant tres mesos vaig anar cada dia al banc. Em deia a mi mateixa: “Això ho guanyaré per cansament”. Un dia vaig demanar a la Plataforma que m’acompanyés. Vam anar tots junts al banc i els vaig avisar: “És l’última vegada que vinc. La pròxima, m’instal·laré a la oficina”. Això era un dijous. El divendres em van trucar per dir-me que tenia la dació en pagament. La primera de Girona.

Tu ets una figura important dins de la PAH Girona. Per què et vas implicar tant en la lluita?
Quan abandones l’individualisme que ens inculca el sistema i veus que el problema no el tens tu, sinó el conjunt de la societat, no en tens prou solucionant el teu cas. Jo no em podria asseure al sofà pensant que hi ha centenars de famílies sofrint. Si amb lluita i perseverança vaig aconseguir la dació en pagament, sento l’obligació d’explicar-ho, de dir: “Sí que es pot!”.

L’ocupació del Bloc de Salt marca un punt i a part en la història de la PAH. Què tenia d’especial aquest immoble?
Gràcies al Bloc vam arribar al Tribunal d’Estrasburg, que va decretar que no es pot desnonar una família sense una alternativa habitacional. Aquesta resolució ha creat jurisprudència i s’està utilitzant a nivell estatal per impedir desnonaments. Aquesta era la finalitat de l’ocupació: convertir el Bloc en un referent de la denúncia.

Al Bloc de Salt hi vivien moltes dones amb fills…
El Bloc era molt femení. La majoria de famílies que hi vivien eren dones soles amb criatures. El fet de treballar juntes, buscar solucions juntes, va donar-nos molta força. Amb el temps que fa que estic a la Plataforma m’he adonat que l’home, en general, està més tocat que la dona. La societat estableix que és l’home qui ha de proveir un sostre, i quan no poden, s’enfonsen. No parlen, callen… Les assemblees continuen sent majoritàriament de dones. L’home està més destruït.

Arran del desallotjament, hi ha diverses persones imputades per usurpació de béns immobles. Tens por que la repressió pugui aturar el moviment?
Aquesta és la seva intenció. A mi no em fa por, perquè no estem demanant res més que justícia. Jo pateixo sobretot per les persones que necessiten renovar el permís de residència. A aquestes persones sí que les poden frenar, i és comprensible, perquè no poden buscar-se problemes.

Què se n’ha fet de les persones que vivien al bloc? Han aconseguit resoldre la seva situació?
Les famílies que han reallotjat estan més indefenses que al principi. No tenen un lloguer social, sinó un contracte de cessió d’ús. Hi ha una família que aquest mes no podia pagar i ja li ha arribat una notificació per avisar-la que, si no ho feia, havia d’abandonar el pis. L’administració les ha enganyades, com ha enganyat a tot el país, perquè no ofereix solucions reals.

Com valores el paper de l’administració en la problemàtica de l’habitatge?
L’administració no té voluntat de buscar solucions. Ni tan sols té voluntat de reconèixer la magnitud del problema. Cada vegada que anem a una reunió de la Taula d’Habitatge i expliquem els casos que tenim, se senten agredits. A Salt, l’Ajuntament fins i tot diu que no hi ha ocupacions de pisos, com si estigués tot solucionat. Una vegada vaig acompanyar una dona i els seus tres fills que acabaven de ser desnonats a la Oficina d’Habitatge, per ensenyar-los que el problema era real, i ens van enviar la policia.

La PAH de Girona ha rebut crítiques d’altres PAHs i també des d’alguns moviments socials de la ciutat. Creus que convé fer autocrítica?
La nostra plataforma és molt diferent per les característiques de Salt. Aquí hi ha més immigració i les necessitats són majors que en altres llocs. Lluitem no només pel dret a l’habitatge, sinó també pel dret a residir aquí. És un altre tipus d’activisme i és difícil que se’ns entengui si no es coneix la nostra realitat. Ara estem reestructurant la Plataforma i intentem que algunes persones que fa més temps que hi participen puguin assumir més compromisos, però costa.

Què t’han aportat a nivell personal aquests cinc anys de lluita?
Un enriquiment fantàstic. He après molt i m’he relacionat amb persones d’arreu d’Espanya i d’altres països d’Europa. Em sento responsable d’un gran nombre de persones i crec que això ha de continuar. Resoldre el meu problema hipotecari m’ha alliberat. He aconseguit que no em torturin i intentaré que no torturin a ningú més. 

http://directa.cat/noticia/%E2%80%9Cles-assemblees-pah-son-majoritariament-dones-lhome-esta-mes-destruit%E2%80%9D