Diàleg

18

Des del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), des d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) i des de Podemos (Ps) es parla de que la solució política al conflicte entre Catalunya i Espanya és el diàleg, entre el govern espanyol i el govern català.

Tots sabem que aquest mantra és el més fàcil de defensar, perquè la música que l’envolta és molt bonic. Sobretot és molt senzill per partits que estan a l’oposició i no han de dialogar.

De fet, el mot diàleg recorda a bons moments personals i polítics. Sembla una bareta màgica. De fet és una paraula que es pot resignificar, està utilitzada per amagar que no hi ha alternativa política al que està succeïnt. Per què, què vol dir diàleg? Què significa? Que sosté un diàleg perquè sigui sincer? Amb qui es pot dialogar? I qué és un diàleg?

Em centraré sobretot en això. Un diàleg per arribar a bon port i no ser una farsa, ha de basar-se en el respecte mutu, en el reconeixement mutu i en l’escolta activa.

Tan el PSC, ICV com Podemos ni estan al capdavant del govern central ni del govern de la Generalitat de Catalunya. Per tant, els hi és molt poc perjudicial electoralment reclamar això als altres. I més, sense concretar què vol dir el diàleg, com s’estableix i si això significa una negociació política o només reclamen una conversa informal sense cap importància. “Parlant la gent s’entèn” com deia l’independentista Carod-Rovira en una campanya electoral per ser president de la Generalitat. Però també això és molt fals.

Els governs català i espanyol, no cal ser politòleg per això, s’intercanvien missatges constantment. Una altre cosa és el teatre públic en que han de mostrar quina és la seva postura política.

El diàleg entre “Catalunya” i “Espanya” s’ha de realitzar en un marc democràtic representatiu liberal. O sigui, entre governs elegits de forma lliure, secreta i plural en eleccions democràtiques: aquests ja sabem quins són. Més que res, perquè no hi ha altres opcions possibles viables. Per tant, ja sabem quins són alhora els emissors i receptors d’aquest diàleg.

L’escolta activa, el fet d’escoltar amb empatia i amb ganes d’arribar a acords, és quelcom que depèn dels interlocutors d’un i altre govern.

Ara bé, un diàleg el que no pot pretendre és censurar les posicions polítiques (en aquest cas proreferèndum) d’una part. Si no es pot parlar de tot allò que és polític, només es pot parlar del que una part vol, per tant, ja no és un diàleg sinó una farsa.

Però és lògic que el govern del PP no vulgui parlar d’interpretar la Constitució espanyola -com tots sabem que es podria- per a realitzar un referèn

Des del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), des d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) i des de Podemos (Ps) es parla de que la solució política al conflicte entre Catalunya i Espanya és el diàleg, entre el govern espanyol i el govern català.

Tots sabem que aquest mantra és el més fàcil de defensar, perquè la música que l’envolta és molt bonic. Sobretot és molt senzill per partits que estan a l’oposició i no han de dialogar.

De fet, el mot diàleg recorda a bons moments personals i polítics. Sembla una bareta màgica. De fet és una paraula que es pot resignificar, està utilitzada per amagar que no hi ha alternativa política al que està succeïnt. Per què, què vol dir diàleg? Què significa? Que sosté un diàleg perquè sigui sincer? Amb qui es pot dialogar? I qué és un diàleg?

Em centraré sobretot en això. Un diàleg per arribar a bon port i no ser una farsa, ha de basar-se en el respecte mutu, en el reconeixement mutu i en l’escolta activa.

Tan el PSC, ICV com Podemos ni estan al capdavant del govern central ni del govern de la Generalitat de Catalunya. Per tant, els hi és molt poc perjudicial electoralment reclamar això als altres. I més, sense concretar què vol dir el diàleg, com s’estableix i si això significa una negociació política o només reclamen una conversa informal sense cap importància. “Parlant la gent s’entèn” com deia l’independentista Carod-Rovira en una campanya electoral per ser president de la Generalitat. Però també això és molt fals.

Els governs català i espanyol, no cal ser politòleg per això, s’intercanvien missatges constantment. Una altre cosa és el teatre públic en que han de mostrar quina és la seva postura política.

El diàleg entre “Catalunya” i “Espanya” s’ha de realitzar en un marc democràtic representatiu liberal. O sigui, entre governs elegits de forma lliure, secreta i plural en eleccions democràtiques: aquests ja sabem quins són. Més que res, perquè no hi ha altres opcions possibles viables. Per tant, ja sabem quins són alhora els emissors i receptors d’aquest diàleg.

L’escolta activa, el fet d’escoltar amb empatia i amb ganes d’arribar a acords, és quelcom que depèn dels interlocutors d’un i altre govern.

Ara bé, un diàleg el que no pot pretendre és censurar les posicions polítiques (en aquest cas proreferèndum) d’una part. Si no es pot parlar de tot allò que és polític, només es pot parlar del que una part vol, per tant, ja no és un diàleg sinó una farsa.

Però és lògic que el govern del PP no vulgui parlar d’interpretar la Constitució espanyola -com tots sabem que es podria- per a realitzar un referèndum legal i acordat sobre la independència o no de Catalunya. Al cap i a la fi, la cultura política predominant a l’Estat espanyol és la de la defensa de la unitat territorial, la unitat nacional, la unitat de mercat, la de que només hi ha una sobirania nacional: la del poble espanyol. Així ho indica el CIS i els consecutius governs d’UCD, PP i PSOE a l’Estat.

Per tant, al debat, segons aquesta forma de pensar (marc mental compartit espanyol) hi aniria un govern que representa un poble sobirà i per altre, un que representa una part d’aquest poble. El govern espanyol i el govern català, respectivament. Què es pot negociar en aquestes condicions de desigualtat d’entrada? El govern català pot dir que defensa la “sobirania catalana” però aquesta, no és real, no és defensable, ni es pot imposar

dum legal i acordat sobre la independència o no de Catalunya. Al cap i a la fi, la cultura política predominant a l’Estat espanyol és la de la defensa de la unitat territorial, la unitat nacional, la unitat de mercat, la de que només hi ha una sobirania nacional: la del poble espanyol. Així ho indica el CIS i els consecutius governs d’UCD, PP i PSOE a l’Estat.

Per tant, al debat, segons aquesta forma de pensar (marc mental compartit espanyol) hi aniria un govern que representa un poble sobirà i per altre, un que representa una part d’aquest poble. El govern espanyol i el govern català, respectivament. Què es pot negociar en aquestes condicions de desigualtat d’entrada? El govern català pot dir que defensa la “sobirania catalana” però aquesta, no és real, no és defensable, ni es pot imposar 

Perquè per desgràcia l’Imperi de la Llei, l’Estat de Dret, i el TC que interpreta el marc constitucional legal vigent espanyol, afavoreix la idea de que hi ha una única nació espanyola.

Per tant, hi ha una part (la catalana) que entra en desavantatge en aquesta taula de diàleg. Potser per això necessita “la força” del carrer, per demostrar que l’Estat espanyol és un Estat policial fallit. I així tenir la carta de desestabilitzar l’economia i el marc jurídic de l’Estat -que és quelcom que et fa feble davant dels mercats internacionals i la resta d’Estats que et reconeixen com un Estat “fort”.

O potser, com molts convergents fa temps que volen (actual PDECAT), ho promouen perquè l’Estat mostri una actuació policial desproporcionada, una imatge de violència injustificable, perquè la Unió Europea (UE) tingui algun paper. Això és al meu entendre, quelcom molt absurd perquè la UE és una organització supranacional formada i controlada pels governs dels Estats membres. I en aquest òrgan col·legiat que és la Comissió Europea, l’Estat espanyol no és un membre feble o menor.

Al no parlar en termes de ciutadanies o de pobles germans (que és molt romàntic, i m’agradaria que es defensés però no és realista en aquest context), parlem de nacions. I a l’Estat espanyol, ja s’ha vist que només n’hi ha una.

Per tant, quin diàleg hi pot haver entre el govern que representa tots els espanyols, i el que representa una part d’aquests? No està en condicions de debatre, com a govern català, en termes d’igualtat amb aquest frame.

Si Catalunya és una nació, i això significa que té dret a l’autodeterminació dels pobles (eufemísticament i manipuladament anomenat “dret a decidir”), els drets només es guanyen, exercint-los. És quelcom que qualsevol persona d’esquerres sap. La llei sempre està al costat dels poderosos polítics, economics i culturals. I de lleis injustes que no es podien i poden canviar n’hi ha una pila. La democràcia liberal burgesa en un marc de capitalisme, i per tant, de dictadura econòmica -no pas de democràcia econòmica, és un frau intel·lectual en tota regla. Però ha fet creure a la majoria de la gent del món democràtic que les lleis són “la voluntat del poble” -o en tot cas, d’una majoria simple d’aquest. Sense tenir en compte amenaces de mort, interessos econòmics, portes giratòries, secrets d’Estat, grups de pressió privats, tecnòcrates que fan reglaments, Administracions Generals dels Estats que tenen un poder burocràtic ocultat per mitjans de comunicació que són depenents d’un finançament d’un i filibusterisme administratiu, i normes supranacionals que limiten la sobirania de cada Estat.

No hi ha debat igualitari entre un govern d’una nació opressora -i sóc generós, i no parlo de repressora, i el govern d’una nació oprimida. La opressió nacional és evident, perquè és de llei. El no reconeixement del dret a l’autodeterminació de la part de la nació catalana que s’anomena Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) és flagrant. De fet, quan es va redactar la Constitució espanyola, només es va aconseguir el terme “nacionalitats” i no el de nacions. Per tant, no està escrit en la llei “suprema” d’aquest Estat que siguem una nació política i per tant, que tinguem dret a l’autodeterminació, però a sobre ni se’ns reconeix com a nació cultural. Cal recordar que com bé diu el referent dels moviments socials Arcadi Oliveres, aquella Constitució no és legítima perquè es va redactar amb l’amenaça de l’Exèrcit i de l’extrema dreta als carrers. Imagineu-vos votant en un referèndum, tenint la Falange assassinant líders independentistes, i l’Exèrcit havent redactat per exemple de l’Estatut de Catalunya que es posa a referèndum.

És una barbaritat. Però a vegades, molts experts en Dret només veuen allò que està escrit i no la psicologia de la política. Un politòleg sincer, emperò, ha de reconeixer que les condicions democràtiques no hi eren al votar la Constitució espanyola, fent política comparada amb la situació transicional a Portugal fins i tot.

Per tant, quin diàleg hi pot haver sobre l’exercici d’un dret col·lectiu com és el dret a l’autodeterminació dels pobles, i d’un dret individual, com és el de votar quina autoorganització política vols per al teu “país”; si no es reconeixen tals drets? Cap. Només rendició política.

Mai un actor oprimit pot negociar políticament, ja que no és en termes d’igualtat -i per tant, d’arribar a un acord sincer i honest, amb un actor opressor. I menys si no tens cap carta oculta, cap fortalesa nova. La majoria d’agents polítics opressors del món no cedeixen el seus privilegis i poders enfront l’oprimit. L’actor polític oprimit sempre guanya quan aconsegueix exercir tal dret i per tant el fa efectiu, real, i no teòric.

En aquest debat no hi ha reconeixement mutu: el govern català representa una part de la sobirania que representa el govern espanyol. Per tant, no hi ha debat possible fins que ens reconeguin com a Nació.

Si algun dia hi hagués un referèndum legal i acordat seria quan aquest marc mental compartit nacional/ista també el compartís la majoria de ciutadans de Catalunya. És l’ABC de la colonització i/o uniformització nacional/ista en la història. Al Tibet, quan els xinesos siguin majoria, hi haurà referèndum. Al Sàhara Occidental, quan els marroquins siguin majoria, votaran. I em refereixo a nouvinguts que no assumeixen com a pròpia la nova identitat nacional. Perquè a Catalunya, els catalanoaragonesos i catalanomurcians dels anys ’30 se senten catalans. En canvi, els vinguts dels ’60, amb tants guetos culturals a l’Àrea Metropolitana (AMB) -facilitats per la burgesia catalana, no s’identifiquen amb la Nació de destí catalana -que va acabar d’idear Carod-Rovira ERC. Això comporta que tinguem un país dividit. Alguns diuen que cal esperar les noves generacions educades en el marc d’una educació catalanista i de marc antifranquista, però els referents culturals cada vegada més són espanyols, o espanyocèntrics. I poden haver més migracions d’arreu d’Espanya: només cal promoure-ho, aprofitant el factor de l’atracció regional econòmica i la pobresa dels pobles d’orígen.

És ben cert, que hi ha moltes teories sobre si la migració dels anys ’60, la més gran de la història espanyola, fou promoguda per la dictadura amb raons òbvies de colonització ètnica i cultural; o bé, el factor d’un capitalisme incipient. En tot cas, el govern espanyol tenia pes polític i econòmic -sobretot en l’autarquia econòmica que es mantenia encara, en la industrialització o no d’algunes zones de la Península. D’altres, també ho expliquen -i és compatible, perquè a Catalunya, els derrotats en la Guerra Civil eren benvinguts i molt més ben tractats que en els seus pobles d’orígen, petits i axfixiants.