Dels drets socials a l’almoina clientelar
“La economia mundial es la más eficiente expresióndel crimen organizado”
Eduardo Galeano
La política social que s’està portant endavant des dels governs neoliberals i seguidors de les polítiques del FMI, és més pareguda a la de principis del segle XX que a la d’una suposada societat avançada amb Estat de Benestar i drets socials conquerits i consolidats.
La idea que les persones pobres ho eren per ser éssers desgraciats que havien tingut mala sort, que la providència divina els havia castigat, o que no sabien triomfar i que calia ajudar-les voluntàriament amb la caritat que ens obriria les portes del cel, va ser substituïda per una concepció més igualitària. Aquesta concepció parla de drets socials que tothom tenim i que l’estat ha de garantir perquè els pobres no ho són per voluntat, sinó per les condicions socials, econòmiques i polítiques que generen desigualtat.
Eixe va ser el motiu fonamental del naixement de l’estat de benestar europeu, però eixe pacte no es va donar als estats sotmesos a dictadures feixistes com el cas de l’estat espanyol, Portugal i Grècia en els quals sols es van establir unes assegurances parcials i inconnexes [1]Quan ja quedava clar sobre el paper que tots i totes tenim drets socials i que l’estat és responsable de garantir-los, arriba el moment d’eliminar aquests drets de les classes populars sota l’excusa de les successives crisis del capital, començant per la de 1973, i la caiguda del “perill socialista”. El capitalisme posa en qüestió el pacte social de l’estat de benestar i pretén descarregar sobre les esquenes de les treballadores el pes de la seua crisi de rendibilitat, i de fet així està fent-ho: deslocalització, afebliment del moviment sindical, augment del poder de les multinacionals, reformes laborals per adaptar-nos a les seues exigències, retallades en prestacions socials, retallades en la llibertat…
Actualment ens trobem que els serveis socials que ja eren insuficients per a la gent necessitada que ha existit sempre, es retallen en pressupost i personal, i queden ridículs davant la nova allau de noves persones necessitades: aturades, pensionistes, desnonades, dependents, joves sense futur, treballadors i treballadores en situació de pobresa severa…
Catalunya: 20’1%
País Valencià: 31’7%
La superació de la situació actual no es tracta d’un tema religiós o de bona voluntat sinó d’un tema polític, ja que estem parlant de problemes socials. Lluís Vives (València 1493-1540) ja ho va considerar així en el seu temps i va proposar una política social preventiva amb mitjans estables.
Deia Marx que la pobresa és la manifestació de les relacions d’explotació que es donen en la societat capitalista i tenim la mostra palpable actualment en el sistema de protecció residual en què estan convertint els drets socials.
La maquinària de la caritat està agafant velocitat aquests dies de campanya electoral per veure qui dóna més. Al País Valencià, el president de la Generalitat Alberto Fabra anuncia ara ajudes per a pal·liar la pobresa energètica, ara que ja ha arribat la primavera. S’obri el mercat de l’almoina clientelar darrere de la consecució de vots, però la solució a la situació actual passa perquè el poble treballador tinguem dret a decidir quin model de política social, econòmica i política volem. I evidentment és la dels drets socials garantits per a totes i tots, mentre caminem cap una societat més igualitària.
Encarna Canet, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
[1] Nekane Jurado (2010) “Independencia. De reivindicación historica a necesidad economica”. Editorial Txalaparta
[2] Aquest indicador (AROPE) inclou:
a) El risc de pobresa,
b) La carència material severa (no poder fer front al pagament de quatre d’aquests nou indicadors: hipoteca o lloguer, temperatura adequada de l’habitatge, una setmana de vacances a l’any, un menjar de carn o peix cada dos dies, telèfon, televisió, rentadora, cotxe, despeses imprevistes)
c) La baixa intensitat en el treball