Publicado en: 9 diciembre, 2018

De las barricadas de ayer a las victorias del mañana

Por ARRAN

Han recuperado formas de lucha que se han demostrado capaces de detener el país y desestabilitzar la economía.

A mediados de noviembre se inició un movimiento popular en el Estado francés contra el aumento previsto de los impuestos al diesel y la gasolina, conocido como los Chalecos Amarillos. El pueblo del Estado francés ha intensificado la lucha en las últimas semanas a través de la acción directa.

Han recuperado formas de lucha que se han demostrado capaces de detener el país y desestabilitzar la economía. Formas y herramientas de lucha que han sido criminalizadas por los medios de comunicación pero que hoy se han evidenciado efectivas. Hoy, el gobierno de Macron ha cedido ante la presión de los Chalecos Amarillos y ha suspendido el aumento del precio de los carburantes, demostrando la necesidad de la autoorganización popular y la contundencia de la lucha. Además, queremos hacer mención especial a la Cataluña Norte, parte de nuestro país ocupada por el Estado francés, por sus movilizaciones en los últimos días, cortando la autopista donde se encuentra la frontera entre dos estados opresores, como son el español y el francés, y llevando a cabo protestas estudiantiles inmensas.

Estas movilizaciones del pueblo francés nos han evidenciado, por tanto, varias cosas: la primera de ellas es que a pesar de que en un estado haya una represión contundente, donde somos perseguidas y acosadas por los cuerpos de seguridad, grabadas en las manifestaciones y espiadas a través de nuestros móviles y ordenadores, igualmente puede haber movilizaciones combativas, ya que la fuerza del pueblo puede desbordar cualquier sistema, incluso cuando el sistema es defendido por una policía con un fuerte armamento como la francesa. El pueblo puede sobrepasar la represión, el control estatal, la fuerte violencia policial y los mecanismos de desactivación de conflicto social que tienen los estados capitalistas.

También debemos decir que la lucha combativa no surge sólo cuando las condiciones de vida empeoran, sino que esta lucha surge gracias a la organización constante y a la militancia comprometida, herramientas que nos ayudan a encontrarnos colectivamente y superar el miedo para pasar a la acción. Su determinación no proviene de una generalización de la pobreza, sino de un empoderamiento colectivo y de una tradición histórica de lucha que también tenemos el pueblo trabajador catalán. Y, aunque la clase dominante ha querido ocultar esta tradición para hacernosla olvidar, en los Países Catalanes vemos como la organización popular se fortalece cada vez más y con una contundencia que no para de crecer.

La tradición de lucha combativa no viene de unos años atrás, sino que se remonta a múltiples ejemplos históricos que son hoy referentes para nosotros. Desde la lucha antifranquista de los maquis en las montañas clandestinas, a las milicianas que se levantaron contra el fascismo con todos los medios a su alcance; desde las obreras de las selfactinas alcoyanas a las obreras de la Semana Gloriosa de 1909 (mal denominada como Semana Trágica;), sin olvidar los maulets y tantas otras que nos precedieron en la lucha.

Chalecos Amarillos es un ejemplo, como muchos otros, de la utilidad de la lucha combativa, de la fuerza del pueblo para crear inestabilidad ante un sistema que lo oprime. Cerrar las puertas a esta lucha es sólo descartar una herramienta para conseguir la victoria, es despojarnos, nosotros mismos, de posibilidades de hacer frente los que precarizan nuestras vidas y, en definitiva, a ganar.

Como señalaba Argala (1949-1978), “Condenar cualquier tipo de violencia popular es una brutal necedad y una muestra clara de incapacidad (por parte de quien la condena) para salirse de las perspectivas ideológicas de la clase explotadora. Los pueblos no practican la violencia para gusto de hacerlo, sino impulsados ​​por la urgente necesidad de adquirir un derecho humano: el derecho a la libertad en las relaciones sociales. La violencia popular es siempre defensiva frente la violencia institucionalizada de la clase explotadora, y por tanto completamente legítima. ”

Así pues, ejercer la autodefensa popular ya no es que sea legítimo, que naturalmente lo es, sino que es necesario. Y es necesario defenderla, consiguiendo huir de la moral burguesa, que nos hace renegar de lo que nos es útil como clase trabajadora, que nos hace condenar lo que seguramente es una de nuestras mejores herramientas.

Cuando vemos la movilización de los chalecos amarillos, pensamos en la herencia revolucionaria. La clase trabajadora del Estado francés sabe salir a la calle, movilizarse, desestabilizar: tiene una cultura revolucionaria. A pesar de ello no nos podemos acomodar en esta idea, todo pueblo debe tener y tiene la capacidad de organizarse, de poner en evidencia las contradicciones del sistema, de rebelarse, de quemar y de violentarse, en definitiva, de defenderse. Es imprescindible que los Países Catalanes recuperemos la cultura revolucionaria, nuestra cultura del fuego. Engels ya decía que “Barcelona es la ciudad que durante su historia registra más luchas de barricadas, que ninguna otra en el mundo”. Así pues, es nuestro deber recuperar la Rosa de Fuego, a todos los Países Catalanes.

________________

De les barricades d’ahir a les victòries del demà: som poble rebel! Organitzem-nos, defensem-nos, rebel·lem-nos sense por!

Publicat el 

A mitjans de novembre s’inicià un moviment popular a l’Estat francès contra l’augment previst dels impostos al dièsel i a la gasolina, conegut com les Armilles Grogues. El poble de l’Estat francés ha intensificat la lluita en les últimes setmanes a través de l’acció directa. Han recuperat formes de lluita que s’han demostrat capaces d’aturar el país i desesestabilitzar l’economia. Formes i eines de lluita que han estat criminalitzades pels mitjans de comunicació però que hui s’han evidenciat efectives. Hui, el govern de Macron ha cedit davant la pressió de les Armilles Grogues i ha suspès l’augment del preu dels carburants, demostrant la necessitat de l’autoorganització popular i la contundència de la lluita. A més, volem fer menció especial a la Catalunya Nord, part del nostre país ocupada per l’Estat francès, per les seues mobilitzacions en els darrers dies, tallant l’autopista on es troba la frontera entre dos estats opressors, com són l’espanyol i el francès, i duent a terme protestes estudiantils immenses.

Aquestes mobilitzacions del poble francès ens han evidenciat, per tant, diverses coses: la primera d’elles és que malgrat que en un estat hi haja una repressió contundent, on som perseguides i assetjades pels cossos de seguretat, gravades a les manifestacions i espiades a través dels nostres mòbils i ordinadors,  igualment pot haver-hi mobilitzacions combatives, ja que la força del poble pot desbordar qualsevol sistema, fins i tot quan el sistema és defensat per una policia amb un fort armament com la francesa. El poble pot sobrepassar la repressió, el control estatal, la forta violència policial i els mecanismes de desactivació de conflicte social que tenen els estats capitalistes.

També hem de dir que la lluita combativa no sorgeix només quan les condicions de vida empitjoren, sinó que aquesta lluita sorgeix gràcies a l’organització constant i a la militància compromesa, ferramentes que ens ajuden a trobar-nos col·lectivament i superar la por per passar a l’acció. La seua determinació no prové d’una generalització de la pobresa, sinó d’un apoderament col·lectiu i d’una tradició històrica de lluita que també tenim el poble treballador català. I, tot i que la classe dominant ha volgut amagar aquesta tradició per fer-nos-la oblidar, als Països Catalans veiem com l’organització popular s’enforteix cada cop més i amb una contundència que no para de créixer.

La tradició de lluita combativa no ve d’uns anys enrere, sinó que es remunta a múltiples exemples històrics que són avui referents per nosaltres. Des de la lluita antifranquista dels maquis en les muntanyes clandestines, a les milicianes que s’aixecaren contra el feixisme amb tots els mitjans al seu abast; des de les obreres de les selfactines alcoianes a les obreres de la Setmana Gloriosa de 1909 (malament denominada com Setmana Tràgica;), sense oblidar els maulets i tantes altres que ens precediren en la lluita.

Armilles Grogues és un exemple, com molts altres, de la utilitat de la lluita combativa, de la força del poble per crear inestabilitat davant d’un sistema que l’oprimeix. Tancar les portes a aquesta lluita és només descartar una eina per aconseguir la victòria, és desposseir-nos, nosaltres mateixes, de possibilitats de fer front aquells qui precaritzen les nostres vides i, en definitiva, a guanyar.

Com assenyalava Argala (1949-1978), “Condemnar qualsevol tipus de violència popular és una brutal niciesa i una mostra clara d’incapacitat (per part de qui la condemna) per eixir-se de les perspectives ideològiques de la classe explotadora. Els pobles no practiquen la violència per gust de fer-ho, sinó impulsats per la urgent necessitat d’adquirir un dret humà: el dret a la llibertat en les relacions socials. La violència popular és sempre defensiva front la violència institucionalitzada de la classe explotadora, i per tant completament legítima.”

Així doncs, exercir l’autodefensa popular ja no és que siga legítim, que naturalment ho és, sinó que és necessari. I és necessari defensar-la, aconseguir fugir de la moral burgesa, que ens fa renegar d’allò que ens és útil com a classe treballadora, que ens fa condemnar la que segurament és una de les nostres millors eines. 

Quan veiem la mobilització de les armilles grogues, pensem en l’herència revolucionària. La classe treballadora de l’Estat francès sap eixir al carrer, mobilitzar-se, desestabilitzar: té una cultura revolucionària. Malgrat això no ens podem acomodar en aquesta idea, tot poble ha de tenir i té la capacitat d’organitzar-se, de posar en evidència les contradiccions del sistema, de rebel·lar-se, de cremar i de violentar-se, en definitiva, de defensar-se. És imprescindible que als Països Catalans i arreu recuperem la cultura revolucionària, la nostra cultura del foc. Engels ja deia que “Barcelona és la ciutat que durant la seua  història registra més lluites de barricades, més que cap altra en el món”. Així doncs, és el nostre deure recuperar la Rosa de Foc, a tots els Països Catalans.

Organitzem-nos, defensem-nos, rebel·lem-nos sense por!

***

Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista

Països Catalans, desembre de 2018

COLABORA CON KAOS