David Harvey: comprendre el capitalisme global
Si s’ha de llegir a David Harvey, un dels autors marxistes més coneguts i citats al tombant del segle XX i XXI, és pel seu interès en l’explicació del desenvolupament del capitalisme de les darreres cinc dècades, vist des de la geografia, i obert al mateix temps a un enfocament pluridisciplinari.
Si s’ha de llegir a David Harvey, un dels autors marxistes més coneguts i citats al tombant del segle XX i XXI, és pel seu interès en l’explicació del desenvolupament del capitalisme de les darreres cinc dècades, vist des de la geografia, i obert al mateix temps a un enfocament pluridisciplinari. Ara, l’editorial Akal publica un recull de conferències que el geògraf britànic va impartir durant l’any 2004 a la Universitat de Hildelberg, sobre el neoliberalisme i el desenvolupament geogràfic desigual, així com un petit assaig sobre la importància de l’espai com a paraula clau.
El llibre Espacios del capitalismo global. Hacia una teoría del desarrollo geográfico desigual (Akal, 2021), presenta una síntesi de les idees i conceptes més rellevants que conformen el pensament de Harvey, i que es troben més desenvolupades en altres obres cabdals: pel que fa a l’explicació del neoliberalisme com a projecte de restauració del poder de classe, les seves obres The New Imperialism (OUP 2003) i posteriorment A Brief History of Neoliberalism (OUP 2005) desenvolupen un argument històric i geopolític replet de dades rellevants per entendre la composició política del capitalisme realment existent. Per a la segona part, les notes sobre el desenvolupament geogràfic desigual parteixen del seu estudi teòric The Limits to Capital (1982), teoria que mes tard aplicà, com a cas pràctic, a Paris, Capital of Modernity (2003). Pel que fa a l’assaig sobre l’espai com a paraula clau, es basa en l’argument desenvolupat a Explanation in Geography (1969) i a Social Justice and the City (1973), en el qual desglossa el concepte d’espai.
Aprofitem aquesta oportunitat per presentar una selecció dels elements i els arguments més rellevants de l’autor, per a una millor comprensió del món que ens envolta. Ens centrem en el neoliberalisme i el capitalisme realment existent, en els processos d’acumulació per despossessió, en la concreció d’aquests a la trama de la vida, i per últim, en les lluites i oposicions que sorgeixen en el potencial transformador de la quotidianitat. Ho fem afegint alguns comentaris i desenvolupant algunes de les idees de les quals el llançament d’Akal es troba impregnat.
El neoliberalisme o el capitalisme realment existent
Durant les darreres dècades, el terme neoliberalisme ha estat recorrent en les diferents anàlisis polítiques, econòmiques i socials. Aquesta recurrència al terme, ha portat a un cert oblit o confusió sobre el què realment hauria d’anar associat: el capitalisme realment existent i la seva evolució més recent. Les explicacions de Harvey permeten comprendre el neoliberalisme, en primer lloc, com un projecte de restauració del poder de classe, mitjançant les estructures estatals, amb l’objectiu de rellançar l’acumulació capitalista.
Aquest projecte neix com l’estratègia per fer front a la crisi de la decreixent taxa de benefici del capitalisme de postguerra (que durà aproximadant entre 1945-1970), sobretot arran de la crisi del petroli de 1973. En essència, el neoliberalisme és una manera de gestionar aquesta crisi, imposant un model d’acumulació diferent al que havien aconseguit estabilitzar els acords de Bretton Woods (1944) amb la institucionalització del keynesianisme, i la construcció dels estats del benestar a Occident.
La restauració del poder de classe s’ha donat de diferents maneres, d’acord amb les experiències del centre i la perifèria del sistema. A la perifèria, aquesta imposició ha sigut majoritàriament violenta. El cas xilè és l’exemple paradigmàtic, amb la dictadura de Pinochet, és una de les primeres experiències d’imposició violenta del projecte neoliberal a través d’un cop d’estat i la imposició d’una dictadura militar. Però podríem seguir amb la invasió militar dels EUA a l’Iraq per brindar-los la democràcia i la llibertat de mercat. En canvi, als centres del poder occidental, com és el cas britànic amb el thatcherisme la imposició va venir acompanyada de l’articulació d’un cert «consentiment democràtic». Mitjançant aquestes diferències històriques, Harvey ens porta a entendre el capitalisme com quelcom més que un sistema d’equilibris econòmics i polítics, afegint tota una lògica cultural pròpia. El neoliberalisme, recolzant-se sobre conceptes com l’individu i la responsabilitat individual, la llibertat, o la propietat, ha aconseguit generar una gran adhesió. Per exemple, Thatcher va aconseguir organitzar el «consentiment democràtic» partint d’aquestes idees, articulades contra el poder sindical o burocràtic de la socialdemocràcia que governava en aquell moment.
El neoliberalisme, econòmicament, suposa també un projecte de concentració de la riquesa en les elits, que resulta en una creixent desigualtat des dels anys vuitanta. En aquest sentit, les dades que ofereix Harvey mostren uns resultats oposats als que la doctrina neoliberal defensa: els estats i les polítiques neoliberals no han generat un creixement econòmic sostingut, que hagi resultat en una millora de les condicions de vida de la majoria de la població. L’economia de degoteig («trickle down economics»), segons la qual un enriquiment de les elits, vessaria sobre una millora de les condicions materials de les classes populars, simplement, no existeix. Es tracta doncs d’una distribució i no pas d’una generació de riquesa.
A més, aquest projecte de distribució depèn totalment d’un augment de la intervenció estatal i no d’una retirada de l’Estat com s’ha volgut fer creure. L’Estat té la missió fonamental de «crear un bon clima empresarial, i optimitzar les condicions per a l’acumulació de capital sense que importin les conseqüències pel treball o el benestar social» (p.31). Promou els interessos comercials a canvi d’exercir un control, vigilància i repressió a qualsevol forma de solidaritat social o dissidència que pugui emergir. A més, es tracta d’un Estat que interioritza les contradiccions capitalistes, ja que tota la seva política està al servei d’evitar els fracassos financers. L’exemple d’això últim l’hem viscut amb la gestió de la crisi financera de 2008, i el massiu rescat bancari acompanyat d’una forta repressió i imposició de l’austeritat. El monetarisme emergeix, així, com una doctrina i una arma imperial, recolzada en les institucions dels bancs centrals que escapen al control democràtic parlamentari: els diners i el deute són, d’aquesta manera, les noves eines de subjugació d’individus, països, i poblacions senceres. El neoliberalisme és en definitiva, i en paraules de Harvey, un «Estat neoliberal».
Malgrat que la doctrina neoliberal descrita per Harvey segueix impregnant les polítiques i institucions, en els darrers deu anys es poden identificar senyals que indiquen que aquest consens s’està esquerdant. Des de l’oposició popular a l’austeritat als països de l’Europa del sud al cicle 2008-2015, a les recents paraules del president Biden que afirmà davant del Congrés dels Estats Units que el «Trickle-down economics mai no ha funcionat».
L’acumulació per despossessió
La solució o el gir neoliberal no supera, doncs, els obstacles del capital per generar valor, sinó que genera mecanismes per a la redistribució desigual, augmentant les grans fortunes, restaurant així el poder de classe, o creant noves elits, a força d’empobrir i generar una gran desigualtat, a través de l’acumulació per despossessió.
Segons Harvey, doncs, l’acumulació per despossessió és el mecanisme central de reproducció del capital en la fase històrica actual. Aquesta consisteix en una renovació constant de la qual fou descrita per Marx com l’acumulació primitiva o originària, segons la qual es recullen i s’integren els actius preexistents, com la mà d’obra, la capacitat productiva, els diners o la terra, i es posen en circulació com a capital. O el que és el mateix: es desposseeix a la societat dels elements comuns de la reproducció social, a través de la seva mercantilització.
El mecanisme desposseïdor reorganitza, així, l’excedent socialment produït, i extreu rendes a través de l’explotació d’allò preexistent. El rendisme, doncs, i no la creació de valor a través de l’explotació del treball, es transforma en l’element central, a ser prioritzat en l’anàlisi del capitalisme neoliberal actual. Tot i això, Harvey adverteix que aquest extractivisme, i no la creació de valor, han caracteritzat el capital des del seus orígens.
En aquest sentit, Harvey exposa els casos dels recursos naturals, així com de l’apropiació de les cultures locals a través del turisme com a exemples de despossessió, als que podríem afegir el rendisme més clàssic, lligat a l’extracció de rendes del sòl o immobiliàries. A més, els mecanismes de despossessió, i en el cas del turisme és evident, generen un potencial de renda monopolístic, propi del caràcter geogràfic únic —un cert fet cultural només pot ser consumit en un lloc concret—, fruit de l’especialització i la diferenciació espacial.
Pensar des de la trama de la vida
D’acord amb aquests exemples, els processos d’acumulació de capital no són quelcom propi de les abstraccions i ficcions del capitalisme, sinó que s’arrelen i impacten a la vida quotidiana. La inserció material dels processos socials a «la trama de la vida» és una manera de posar l’atenció en la quotidianitat, cosa que permet explicar, així, les regles de circulació i acumulació de capital, i la seva transformació mitjançant processos socioecològics.
Hi ha nombrosos exemples d’aquesta inserció, com el creixement de l’agroindústria que ha portat a la destrucció de gran part de l’hàbitat de poblacions indígenes a la regió del Pantanal al Brasil, o la submissió als deutes de la pagesia cotonera de les regions centrals de l’Índia, passant per l’aterratge de fons d’inversió immobiliaris a barris i ciutats de casa nostra, o la cadena de cures internacional que porta a l’explotació de dones migrades a moltes llars dels països centrals. Els exemples són inesgotables, i els esmentats en cap cas són paradigmàtics, ja que l’actual lògica de reproducció del capital impregna la pràctica totalitat de les nostres vides.
Aquesta relació entre abstraccions i processos concrets arrelats a la vida quotidiana porten a Harvey a algunes consideracions teòriques. Ni un cas particular pot correspondre’s amb una abstracció, ni una abstracció pot explicar tota la diversitat de casos (de formes que pren l’explotació). Per això, l’esforç teòric s’ha d’orientar cap a la comprensió de les variants geogràfiques i les particularitats i idiosincràsies en relació amb les tendències àmplies i generals de l’acumulació de capital. Així doncs, i segons Harvey, la teoria, lluny de ser un conjunt de teoremes fixos, ha de comprendre’s com una estructura evolutiva d’arguments sensibles al contacte amb formes complexes i materials de la vida quotidiana. En aquest sentit, la tasca principal de la investigació crítica és penetrar en el significat subjacent dels fenòmens socials, explorar les seves conseqüències per la vida quotidiana, per, finalment pensar i imaginar estratègies de transformació.
Lluites i oposicions
Harvey observa també en la seva obra una gran diversitat de lluites. Aquesta diversitat es dona perquè hi ha oposicions més enllà del conflicte capital-treball, que és el nus més obvi pels marxistes ortodoxos, i que, afirma, segueix essent important. No obstant això, la mirada a través del prisma de l’acumulació per despossessió permet comprendre la totalitat d’aquestes lluites anticapitalistes situades fora de la relació d’explotació capital-treball, en l’articulació del conflicte capital-vida.
Els conflictes sorgeixen quan el capitalisme tracta com a mercaderies elements essencials per a la vida, que no han estat produïdes com a tals (tot el que anomenem «natura», el treball, la cultura, la tradició, la intel·ligència). Fins i tot el cos es transforma en una «estratègia d’acumulació» donant pas a l’alienació, que pot ser rebuda amb passivitat, o amb revoltes.
Harvey, fent referència a Polanyi, explica com la implantació del mecanisme del lliure mercat acabarà fagocitant les dues fonts principals de la riquesa del capital: la terra i el treballador, expressió que també es troba en Marx, en el Volum 1 del Capital. És en oposició a aquesta força destructiva que sorgeixen les lluites per protegir-se de les destruccions del capitalisme, en defensa del medi ambient, de les relacions socials, de la reproducció social, dels records col·lectius i les tradicions culturals, i moltes ho fan en una direcció anticapitalista, tenint també un component de classe clau. Tots els moviments doncs es troben connectats en tant que deriven i se situen en contra de l’acumulació i la mercantilització, i els seus fetitxismes associats.
La cerca d’alternatives, doncs, ha d’anar lligada i abordar de manera satisfactòria els problemes de la vida quotidiana. En aquest punt, Harvey es mostra crític amb el discurs dels drets (humans), ja que considera que l’abstracció del dret com a conjunt liberal de privilegis i responsabilitats individuals és totalment funcional als objectius d’acumulació de capital. Com bé deia Marx, referint-se a les lluites per la durada de la jornada laboral, «entre dos drets, és la força la qui decideix». Un discurs dels drets humans que sigui realment transformador ha de reconèixer allò que la concepció idealista dels drets humans oculta: la connexió entre el dret i els processos socials dominants sobre els quals aquest ideal descansa, i la necessitat del dret d’un aparell estatal i un poder polític que els faci realment efectius.
A tall d’exemple, mostra com els sistemes legals reconeixen actualment les corporacions empresarials com a «individus» subjectes de dret, en una societat on el dret individual i inalienable a la propietat privada i la taxa de benefici passen per sobre de qualsevol altra concepció dels drets. L’alternativa, doncs, només es pot articular a través de la lluita política, i de la construcció d’un contrapoder organitzat que, partint de la crítica i la transformació de la quotidianitat, determini una concepció més adequada dels drets, obrint així noves possibilitats i facilitant «pràctiques econòmico-polítiques transformadores» (p.69).
Llegir Harvey ens fa veure amb claredat que les transformacions que el capitalisme ha patit en aquests darrers anys, necessitaven nous conceptes, que, recuperant el pensament marxista, ens dotessin d’eines per l’anàlisi de les formacions socioespacials actuals. Avui, tenim al davant la tasca de seguir elaborant una crítica de la vida quotidiana, un estudi crític de la realitat dels cossos i de la terra com a camps centrals de conflicte, i una mirada atenta al rendisme i als jocs d’ombres del sistema financer, d’aquests «eixams de monedes» que devoren els vincles socials i ecològics que ens mantenen en vida.