Davant dels pressupostos catalans

Publicidad

Davant dels pressupostos catalans

Aquest article no va ser publicat en data per respecte a l’acord del CP-GAP de Manresa del 8/05/2016. El publiquem ara per què conserva tot el seu contingut.

La darrera proposta d’augmentar a 800 milions i escaig els diners per a incrementar les partides socials, no modifica substancialment el nostre plantejament:

* perquè continuen sent uns pressupostos continuistes, que no afronten l’objectiu que com a país ens hem fixat: assolir la independència en un termini d’un any. No son les necessitats del poble de Catalunya i la seva voluntat de construir un estat la que determinen els comptes sinó la dependència financera de l’estat.

* aquestes partides anunciades per despesa social no suposen un punt d’inflexió de les polítiques de privatitzacions i retallades de serveis públics. Ho acabem de veure amb el tancament de P3 públics. Tampoc que hi apareguin 142 dotacions més per centres de màxima complexitat ja que es paguen de dues noves retallades de l’últim Acord de Govern: treure d’horari lectiu les dues hores als majors de 55 anys –suprimint en conseqüència els substituts que els cobrien- i no pagament de l’estiu als substituts…

* la quantitat és insuficient per apaivagar les necessitats socials més urgents.

Sense aquesta inflexió és impossible eixamplar la base social de la lluita per la independència entre les classes populars catalanes.

Pressupostos continuistes o per la ruptura?

Els Pressupostos són la llei que diu on es gasta el diner públic i concreten tota la política d’un govern. I aquests pressupostos s’han d’inscriure en una legislatura especial, la sorgida del plebiscit del 27S, de la conformació d’una majoria que es comprometia a posar-nos davant la República catalana en 18 mesos. Dues ruptures han de presidir qualsevol debat sobre els comptes: la ruptura amb l’autonomisme, tot preparant la proclamació de la independència, i la ruptura amb anys de retallades i privatitzacions, de politiques destinades a carregar sobre l’esquena de la classe treballadora el pes de la crisi capitalista. No poden ser uns pressupostos continuistes, sinó d’un gir clar i sense equívocs.

Més autonomisme o preparem la República catalana?

Portem ja un terç o un quart del camí per deixar Catalunya a les portes de la proclamació de la República catalana, tant se val si calculem els 18 mesos des de la declaració del 9N o de la formació del govern Puigdemont-Junqueras i bens pocs senyals hem vist que s’estigui preparant la ruptura. El problema no és si calen 18 o 24 mesos, sinó si caminem o no cap a la República.

La resposta al Constitucional després que fulminés la declaració del Parlament del 9N; l’acatament a totes les mesures que anul·laven lleis catalanes, particularment la llei sobre la pobresa energètica… Cap mesura de sobirania i desacatament: algú creu que així avancem cap a la independència? La darrera reunió de Junqueras amb Saenz de Santamaria a Madrid el tema de la independència queda només com una declaració ideològica que no distreu del dia a dia i de cercar un acord sobre la distribució del dèficit. La política de Puigdemont i Junqueras ha estat anar refredant el procés i posant al centre la negociació sobre les necessitats de l’autonomia catalana. És evident l’alt contingut simbòlic que va tenir tot l’afer Ballesta, de la substitució a dit de Puigdemont a l’alcaldia de Girona, amb els pactes amb PP, C’s per després acabar amb PSC: tota una declaració d’intencions.

Què volem dir quan parlem d’uns pressupostos que preparen la República Catalana? Que els pressupostos arrenquin de l’aplicació de les lleis aprovades pel Parlament sense atendre les suspensions del Constitucional, com està escrit a la declaració del 9N. I que aquests pressupostos han de posar blanc sobre negre les necessitats de finançament que té Catalunya com a projecte d’estat. I difícilment aquestes necessitats poden ser compatibles amb el marc autonomista que marca límits i condicions inacceptables. Per a cobrir les necessitats de finançament el Govern de la Generalitat ha de comprometre’s a aplicar el límit de dèficit que consideri el Parlament, i aturar el pagament d’aquelles partides que com el deute públic, determini el Parlament.

Per això no acceptem que es diguin mitges veritats com quan es parla que uns nous pressupostos permetrien una despesa de 1.600 milions més. D’una banda perquè no canvia el gruix del pressupost que a més ve del FLA, tal i com venen se n’entornen per pagar el deute i la resta estan condicionats a les limitacions financeres dictades per l’estat. L’economia pública catalana està intervinguda. I la proposta de dir-nos que el topall de dèficit marcat per Madrid no recaurà en mesures socials sinó en reducció d’interessos té trampa, perquè s’han reduït els tipus d’interès –i això, directament seran més diners sense tocar res- i l’altre és perquè es traspassa una part del deute amb bancs a deute amb el FLA que té menys interessos: o sigui, el mecanisme és atrapar-nos més amb l’estat. No hi ha ni una espurna de ruptura ni amb l’Estat ni amb el sistema.

Un punt d’inflexió en anys de retallades i privatitzacions.

Portem anys de retallades duríssimes sobre els treballadors/es, sobre els serveis públics essencials (educació, sanitat, serveis socials…) i, tot acompanyat de privatitzacions a dojo. Què s’ha fet en aquests mesos per revertir aquesta realitat? Fins ara: continuisme. En educació mentre el Parlament resolia que no es tanquessin unitats públiques de P3, el Govern el desobeeix i les tanca. I el continuisme ideològic els ha portat a donar suport finançant amb diner públic les escoles que segreguen nois de noies, és a dir les escoles d’elit de l’OPUS, amb el vot de Junqueras (que no d’ERC), CDC i el PP. I el Govern ja diu que no ho aplicarà, malgrat es va resoldre. El Govern que no desacata el Constitucional sí que desacata el Parlament tant en els tancaments de P3 com mantenint els concerts d’elit! Algú creu, docents o famílies, que ha arribat algun senyal de canvi a l’escola pública? Així s’amplia la base social per la República catalana?

A novembre, es va fer un detallat anàlisi del “pla de xoc” de JxS, i tothom va coincidir que els 270 milions que costava la proposta no eren més que molles. Ara parlen de 300*: és el mateix. La CUP no hauria d’embrancar-se en discutir les partides, sinó ordenar les necessitats prioritàries que marquin el canvi.

Cinc pilars haurien de vertebrar uns pressupostos d’inflexió, un gir cap a les necessitats de la gent treballadora i fer-ho des de la defensa del model públic contra les privatitzacions: ensenyament, sanitat, serveis socials, vivenda i política d’ocupació. No volem presentar un bloc de mesures en cada un d’aquest cinc blocs, entre altres coses, perquè és necessari un debat amb els sectors implicats per fixar les més urgents. A tall d’exemple en ensenyament públic no universitari 4 o 5 haurien de ser les mesures d’urgència que anunciarien un gir en les polítiques anteriors: recuperació progressiva de les hores lectives a primària (23) i secundària (18), substitucions des del primer dia, cap tancament d’aules públiques de P3 –amb els conseqüents tancaments de concerts i reducció de ràtios-i que cap nen ni nena d’aquest país que ho necessiti es quedi sense l’ajut menjador. D’altra banda, encara hi ha més de 40 desnonaments diaris a Catalunya, és imprescindible garantir que s’aturen els desnonaments de primer habitatge i el tall de serveis essencials (llum, aigua..) per impagaments…. Com un pla per acabar amb la precarietat laboral, començant per l’administració pública amb l’absorció de subcontractes a plantilla –i mentre no es faci efectiva, sous i condicions equiparables en els plecs de condicions-, oferta pública d’ocupació –l’ única que ha sortit és la de mossos d’esquadra-, exigència de condicions laborals dignes a totes les empreses que presten serveis a l’administració…

Però la nostre política cap els pressupostos no s’exhaureix en la política parlamentària de negociacions amb les altres forces parlamentàries. La clau d’aquests pressupostos és impulsar la mobilització al carrer. Aconseguir un ampli acord entre organitzacions, entitats, moviments… que estableixin aquests mínims i un pla de lluita. Sense una reactivació de la lluita ni serà possible un gir social ni posar-nos a les portes de la República Catalana el 2017.

6/05/2016

Mª Esther del Alcázar

Lluita Internacionalista

* Aclarit a entradeta.

También podría gustarte

Los comentarios están cerrados.

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More