Conclusions de la jornada de debat universitari. Facultat de filosofia i lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona
CONCLUSIONS DE LA JORNADA DE DEBAT UNIVERSITARI. FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.
Desembre de 2009.
Les ponències i els ponents en aquesta jornada han sigut:
– Universitat i societat. El model de gestió de la Universitat. Ponent: Francisco Fernández Buey (Universitat Pompeu Fabra).
– El finançament de la Universitat. Ponent: David Pujolar (Universitat Autònoma de Barcelona).
– La reforma dels estudis. Ponent: Virginia Ferrer (Universitat de Barcelona)
– Universitat i recerca. Ponent: José Antonio Estévez (Universitat de Barcelona)
 
I.  LA UNIVERSITAT, EL SEU GOVERN I EL SEU RÈGIM ECONÒMIC I DE TREBALL 
- Fa unes dècades una qüestió  obligada sempre que es és tractava de la Universitat era la consideració del vincle, en doble sentit, entre Universitat i Societat, no considerant cap accepció restrictiva, reduccionista, de cap dels dos termes, Universitat comprenia la seva doble vessant investigadora i docent, Societat era tota ella, no una part, ni les seves organitzacions o representacions. Cal recuperar la perspectiva de la funció social de la Universitat.  En el moment  actual aquest perspectiva es desvirtua de diverses maneres. Una és reduint la relació universitat-societat a la presència del element privat en la universitat pública. L’altra, en el camp del govern de la Universitat, interpretant-lo com una gestió jeràrquica, amb èmfasi en l’execució i menyspreu de la representació, dels claustres de les juntes;el que suposa una pèrdua de la seva qualitat democràtica i, per tant en detriment de la plena interacció entre universitat i societat, que exigeix una democràcia el més complerta, integral, possible i no una democràcia reduïda com sovint se’ns planteja. La implementació del Pla Bolonia “ a cost cero” – que ja es plantejava abans de que, a més , la crisi econòmica ens hagi caigut al damunt, sense finançament específic, amaga el desig de privatització, ni que sigui parcial, de la Universitat i en qualsevol cas la facilita. Com ha posat de manifest la declaració de la Universitat Complutense de Madrid sense recursos addicionals no és possible el nou model; que se’ns parla de cost cero s’està parlant de cost públic cero, se’ns amaga el sentit darrer de la fórmula, per bé que en ella no hi ha ni imprevisió, ni frau en la voluntat de portar a terme la reforma, però si una mitja veritat per no assumir públicament las conseqüències real del cost cero, la reforma de fer-se, i ja està en marxa, serà finançada i si no és pel pressupost públic ho serè pel interès privat; en aquest darrer cas no només serà finançada, també serà orientada en el seu benefici, en el seu màxim benefici que és la regla d’or que regeix l’actual sistema de mercat.
 
- La docència i la investigació  han de atenir-se a criteris d’interès públic no al mercat, ni tampoc als interessos corporatiu interns de la Universitat, que tampoc podem no considerar. Per això cal preservar la ciència bàsica. No reduir l’activitat de recerca a la ciència aplicada, a la tecnociència, que, òbviament també ha de tenir la seva presència. Tanmateix, l’avenç innovador de la ciència aplicada, la tecnociència, és un resultat de l’expansió de la ciència bàsica i no al revés; i no parlem de puntuals seqüències temporals en la relació entre una i altra, sinó de relació de principis. No podem, tampoc, confondre la creació amb la transferència de coneixements. La diferència clau entre l’esfera del que és públic i l’esfera del que és privat, és que la primera no contempla exclusions, mentre que la segona per definició és parcial, excloent allò que no és propi de la seva singularitat.
 
 
- La relació  entre la Universitat i la empresa s’ha de situar no en el marc del mercat, sinó en el de la funció social de la Universitat. Aquesta relació és un pont més de la socialització de l’activitat universitària, però no l’únic. En aquest cas el interès que ha de guiar la relació es el interès de la Universitat, no per privilegi, sinó perquè en aquest binomi es la Universitat la que representa al conjunt de la societat, no al revés; l’empresa significa una parcialitat, amb tots els seus drets i deures, però només amb els que com a part li corresponen. Per això la relació Universitat-Empresa ha de respondre a un Pla estratègic global, aprovat pel Parlament, en tant que institució política representat de la sobirania social, després d’un debat en el que la Universitat fa la proposta de partida i manté una presència amb l’instancia que el poder públic consideri. Ja podem avançar que, considerem, que en aquest Pla estratègic, en el nostre model de Universitat pública, no hi te cabuda la reconversió de l’investigador en empresari en benefici propi, que capitalitza ell i per ell la tasca que ha desenvolupat amb recursos públics i amb el seu propi rol de treballador públic (spin off).
 
- Pel que fa al Govern de la Universitat el principi de partida es el del sufragi universal com a única base legítima de la autoritat universitària. Es cert que els segments que hi treballen a la universitat – docents i investigadors, personal d’administració i serveis i estudiants – no son ni físicament iguals, com a tals segments, ni tenen el mateix rol dins la universitat. D’això no hem de deduir una representació corporativa per estaments. Els segments de treballadors permanents – docents i investigadors, personal d’administració i serveis – han de estar representats a partir del principi d’una persona un vot, si bé es pot considerar l’organització de col·legis electorals específics per facilitar la posada en comú de qüestions comunes, mai com a mascarà d’una concepció de subordinació d’uns a d’altres. Els estudiants, en tant que discents i persones amb presència temporal, formativa, a la universitat, no s’han de regir per aquest principi en la relació amb els altres segments, però no s’ha de pressionar per reduir la seva representació personal fins a fer-la pràcticament no significativa.
 
- D’altra banda cal distingir entre òrgans de govern que han d’assumir el debat com a condició de la pressa de decisions, i òrgans de gestió, que han d’aplicar les decisions preses. El òrgans de govern no poden ser reduïts al càrrecs de gestió, o dominats absolutament per ells, com ara per ara succeeix a la majoria de juntes o consells de govern; al contrari, el seu nucli han de ser els elements representatius i la seva eficiència democràtica – que és prioritària a qualsevol eficiència gerencial – depèn precisament de la seva trobada, no en inferioritat de condicions amb els responsables de la gestió dins un òrgan col·legiat. Cal afirmar de manera inequívoca que la presa de decisions ha de basar-se en el sistema col·legiat. Això, d’altra banda no ens ha de portar a la recerca artificial de la unanimitat ni a la sacralització del consens, més enllà del que això pugui significar com a acord entre posicions o propostes diverses després d’un debat. La unanimitat i el consens no poden ser la porta de darrera del govern unipersonal. Els càrrecs son personals, las responsabilitats son personals, els seus drets i deures son personals, però des de la perspectiva democràtica, la seva actuació ha de ser col·legiada. I les preses de decisió han de respondre a la màxima democràtica del suport de la majoria i del respecte, real, de la minoria; cap suport d’una majoria pot suposar l’eliminació d’una minoria, ni en el camp de les posicions polítiques o acadèmiques. Els acords han de ser el resultat del debat i aquest ha de poder fer-se sense condicions. Finalment, ha d’estar plenament garantida l’execució dels acord col·legiats, per mitjà d’una estructura institucional adequada amb una relació democràtica entre organismes de debat, de govern i de gestió, i l’existència d’òrgans, d’institucions, d’apel·lació.
 
- La figura del Consell Social està  derivant, en el darrers temps, en un òrgan que, al mateix temps, recull la versió  més restrictiva, per no dir pervertida, del concepte de “societat civil” i substitueix al Claustre en funcions que li han de ser fonamentals. Pel que fa a la primera qüestió, s’ha tendit a entendre el concepte “societat civil” com una barreja, desigual, d’interessos privats – empresarials – i corporatius – sindicals -; esta bé que tots dos, empresaris i sindicats, hi siguin en el Consell Social, per què hi son a la societat actual, però ni ho han de estar en la relació desproporcionada que hi son actualment, en benefici del món empresarial – sigui d’una manera o d’altra – ni són els únics representants de la societat civil. S’han de considerar d’altres (organitzacions no governamentals, institucions culturals independents, associacions veïnals, …); per altra banda, el mapa d’una societat civil no es pot elaborar en abstracte, respon al moment concreta d’aquesta societat que s’inscriu en un territori determinat. La versió reduccionista dels actuals consells social redunda en la mercantilització de la universitat, a la qual s’invita als sindicats com a testimonis singulars, sense, però capacitat de revisar la seva orientació general. D’altra banda, el Consell Social ha de facilitar la relació entre la Universitat i la societat, la funció social de la Universitat, però no s’ha de constituir en el govern darrer de la Universitat. Això s’ha posat de relleu recentment en la qüestió de l’aprovació del pressupost. El pressupost de la Universitat, eina màxima del seu govern, ha de ser presentat per cada any per l’Equip de Govern i debatut i aprovat en el Claustre; treure aquesta funció al Claustre es deixar aquest organisme en, de fet, una cambra consultiva, fins i tot en una cambra de queixes, però sense poder real. La funció del Consell Social ha de ser la de visar, donar el vist i plau amb transcendència d’advertiment, però no d’impediment. Es pot, fins i tot considerar algun mecanisme de retorn al debat i l’aprovació pel Claustre, en cas de rebuig total o parcial per part del Consell Social; però aquest mecanisme de retorn ha de tenir límits i, en cap cas ha de suposar el bloqueig indefinit. Sigui com sigui, el pressupost de la Universitat haurà d’adequar-se als pressupostos públics generals i de manera concreta a la part que aquestes contemplen per a les universitats públiques i, en conseqüència els poders públics – pot ser en el nostre cas la Generalitat  de Catalunya amb el Consell d’universitats catalanes – han de poder fiscalitzar el bon compliment d’aquests pressupostos, intervenint-ne adequadament en cas de flagrant incompliment o desviació que posin en perill els interessos socials dels pressupostos generals. El Consell Social, deuria com a màxim funcionar com un òrgan consultiu, però mai deliberatiu i resolutiu i a més hauria de revisar-ne la seva composició i proporcionalitat per a que estiguin realment representats el sectors de la societat en funció del seu pes demogràfic i social i no en funció del pes econòmic o del poder econòmic que representen.
 
- També  l’accés a la Universitat ha de tenir característiques plenament democràtiques. La democràcia no es només una forma de governar, es també una forma de relacionar-se una forma de funcionar la societat i els seus diferents organismes. L’accés al estudis universitaris ha d’estar obert a tota la societat, d’acord amb les capacitats intel·lectuals de cadascú i la seva disponibilitat per l’estudi. Les condicions que la Universitat pot posar per aquest accés només han de ser acadèmiques, mai econòmiques. Les matrícules universitàries, si han d’existir, i fins que no hi hagi una reforma global del sistema impositiu han de fixar-se en funció de la renda. El seguiment dels estudis han de fer-se possibles per mitjà de beques-salari, la quantia de les  quals ha de ser fixada també en funció de la renda. Els estudis universitaris han de ser considerats com l’etapa formativa del futur treballador que en seran els seus graduats. Òbviament, això també comporta determinats deures per part de l’estudiant, que per mantenir la seva beca-salari haurà de mostrar els pertinents rendiments acadèmiques. La beca-salari estarà associada a un reglament de permanència a la universitat i de repetició màximes d’assignatures així com de renúncia voluntari de convocatòries. Per la seva banda l’accés a la funció docent haurà de respondre al mèrit, avaluat de manera transparent i objectiva.
 
- L’externalització de funcions i la contractació de serveis proporcionats per l’empresa privada per part de la Universitat poden ser contemplats, sempre que es segueixin determinades pautes i criteris. Sempre com a recurs complementari, no com a recurs central, d’entrada. No contractar serveis que la Universitat cobreixi o pugui cobrir més eficientment del que es deriva de la proposta privada. Tampoc es admissible l’externalització de funcions i serveis que siguin intrínsecs a l’activitat docent i investigadora. En tot els cassos els contractes d’externalització han de ser limitats en el temps i revisables. Les contractacions pertinents hauran d’incloure una carta de drets laborals d’aplicació i respecte imperatius sota clàusula de rescissió automàtica del contracte en cas d’incompliment. La carta de drets laborals serà aprovada pel claustre a proposta del Consell de Govern, després d’haver estat consultats el Comitè d’empresa i les Juntes de Personal Docent i Investigador.
 
 
II. LA REFORMA DELS ESTUDIS I LA RECERCA 
- El model que planteja la denominada “reforma Bolonia” es un model tancat, en el que la determinació curricular és centralitzada, homogeneïtzador, que impedeix la retroalimentació creativa per par de l’estudiant. Hi ha una absència d’espais i temps buits per permetin aparèixer coneixements nous. La programació per objectius, de clara filiació conductista, bloqueja el paper protagonista i l’autonomia de l’alumne a l’aula, previstos en les diferents declaracions europees sobre l’EEES.
 
- És, a més, un model fragmentador. Pivota sobre “micro-processos”, “micro-tasques” que no permeten accedir a un coneixement total. Es prioritzen els coneixements parcials. L’objectiu és reduir el procés d’aprenentatge a una mesura de temps. Introduir el criteri de la productivitat com a determinant de l’eficàcia pedagògica. Es tracta, així, d’una variant de taylorisme pedagògic. S’insisteix en la reproducció de coneixements i en l’adquisició de competències establertes en perjudici de la creació, de la formulació d’hipòtesis, de dubtes metòdiques, del pensament crític i creatiu, eines intel·lectuals, aquestes darreres, imprescindibles per l’avenç del coneixement, tant del de l’individu com del de la societat. A més la priorització de les “habilitats i competències”, el discurs que posa l’accent principal en l’aplicació -sota pretext d’anteriors models ancorats en una concepció especulativa o elitista de la universitat, que obviaven o menystenien tota dimensió aplicada – amaga, no gaire bé, la concepció de la formació universitària solament com a preparació per al mercat professional. És vol passar de la suposada “Universitat, fàbrica de parats” a la “Universitat, fàbrica de professionals robotitzats”. L’èmfasi sobre les competències, que de nou te una arrel conductista, respon a l’objectiu de fons de mesurar i controlar els aprenentatges, en una societat en el que el màxim rendiment es mesura pel màxim benefici.
 
- Aquest model, tancat i fragmentador, produeix una negació  del paper actiu e investigador, cercador i de renovació  pedagògica del professorat i de l’estudiant. Atempta contra la llibertat d’ensenyar i la llibertat d’aprendre. Condueix, finalment, a una insostenibilitat curricular. No hi ha temps per tots els processos de control; provoca ansietat. El projecte de fi de grau podria ser una gran oportunitat per incloure la recerca com a motor d’aprenentatge, la possibilitat de retorn social del coneixement a la societat, la necessària interdisciplinarietat per a un coneixement que forçosament ha de preparar multiprofessionals. Del disseny d’aquest projecte de fi de grau dependrà la possible reversibilitat de certs processos mecanitzadors del currículum actual de pregrau. És una oportunitat que no podem perdre.  Per altra banda , la transformació de l’avaluació en control fa del procés docent un simple procés de gestió del coneixement, amb pressió excessiva degut a multiplicació de tasques sense sentit, excessives que enlloc d’afavorir un aprenentatge profund i significatiu, converteix l’alumne en un productor de tasques fragmentades i fragmentadores, des d’una concepció fabril de l’avaluació continuada,  avaluar continuadament, sense fi. El caràcter tancat del model acaba plantejant l’obsolescència recurrent dels graus per inserir-se en el mercat laboral. Obliga, a més, a completar la formació bàsica universitària – el grau – amb els estudis de màster; estudis en els quals s’agreugen les diferències per la diferenciació entre màsters a “preu públic” i màsters a “preu de mercat” i la irrupció de l’iniciativa privada en la configuració d’aquests darrers.
 
- El paper reservat a la Universitat en el mon de la globalització,  és el de servir a l’empresa, especialment modelant els seus programes de recerca en funció de la competitivitat.  El neoliberalisme implica noves formes de regulació, que es resumeixen en la imposició del discurs de la governanza que significa l’aplicació dels mecanismes de la gestió empresarial a la funció pública.
 
-  
- Aquest aspecte és un dels més importants derivats del Tractat de Lisboa, ja que la Unió  Europea ha de convertir-se en l’economia més competitiva del planeta
- Això implica la combinació de deslocalització e innovació tecnològica, que, al seu torn, exigeixen per la seva plena realització el compliment de tres condicions: la universalització de la protecció de la propietat intel·lectual de la innovació, la potenciació de les transferències del coneixement destinat a la producció i l’incentiu de l’esperit empresarial en el professorat. Per aconseguir això darrer, s’admet el finançament públic de la recerca i l’aprofitament privat de les patents, en comptes de la propietat pública de les innovacions. Això obriria el camí a la participació de les empreses en la governanza universitària, amb noves formes de regulació i direcció del que és públic, privatizant-ne el procés d’elaboració de normes jurídiques, que abans eren de exclusiva competència pública. A aquest procés el denominen, abusant dels conceptes, “participació civil” amb un reduccionisme interessat com el que ja s’ha assenyalant quan es parla de “societat civil”.
- Un darrer aspecte d’aquest procés d’absorció neoliberal de la universitat fora l’aplicació de fórmules de selecció de procediments properes al toyotisme, en col·locar l’èmfasi en l’avaluació en comptes de la planificació
Per acabar, i sense pretendre esgotar el tema, existeixen alternatives vàlides a la mercantilització de la investigació, con les que s’estan realitzant per la via dels anomenats “science-shops” (http://www.scienceshops.org/index.php)  
                                                            Bellaterra, desembre de 2009