Comunicat sobre les eleccions generals del 28 d’abril

Por Anticapitalistes

 Mantenint totes les crítiques demanem el vot per En Comú Podem, sense participar en llistes, esperant tenir el màxim de força possible per aturar l’aliança entre les forces neoliberals i l’extrema dreta.

Per Anticapitalistes

El cicle polític obert pel 15 M i les marees, precedits tots dos per la vaga general, ha conclòs. Aquelles mobilitzacions van posar en qüestió les conseqüències socials de la política econòmica neoliberal dels governs del PSOE i del PP, van impugnar el bipartidisme i van crear una esquerda entre àmplies capes de la societat i el règim del 78. Amplis sectors de la joventut precaritzada, d’estudiants i de professionals sense futur van prendre iniciatives, van elaborar discursos, van ocupar els carrers i van construir noves formacions polítiques. Durant mesos va aparèixer la possibilitat d’obrir un procés de ruptura democràtica amb el llegat de la Transició pactada amb l’herència del franquisme, capaç d’induir nous processos constituents. Per aquesta esquerda també va entrar o es va ampliar la consciència sobiranista d’una majoria del poble català exigint la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

El nou marc polític

No obstant això, actualment estem davant l’amenaça d’una restauració reaccionària que aprofundeixi la dinàmica iniciada desde finals de 2017. Els sectors auto-denominats “constitucionalistes” utilitzen la Constitució Espanyola en el seu sentit més regressiu i preparen modificacions d’aquesta per a retallar encara més els drets i llibertats. L’operació de la restauració reaccionària que s’ha iniciat és de gran importància, com ho és la mobilització dels sectors més ultres perfectament funcionals per al conjunt de la dreta al servei i en coordinació amb els poders econòmics. Una part de les velles classes mitjanes ha reaccionat virulentament davant les “amenaces” dels canvis democràtics, socials i feministes que es proposaven i una part de les classes mitjanes professionals i urbanes s’han instal·lat en el confort dels seus privilegis, i tots dos sectors han establert una aliança “natural” amb l’oligarquia. Una aliança en la qual els primers se subordinen a aquesta minoria que regeix finances, indústria i institucions des de l’ombra.

La situació de les de baix

El cansament, el descrèdit de la política, la creixent sensació d’inseguretat i la normalització de la precarietat són els principals enemics actuals de les classes treballadores. Àmplies capes suporten els efectes de la crisi des de fa més d’una dècada i difícilment han vist cap millora en aquests anys de recuperació de l’activitat econòmica. Mentrestant, contemplem el creixement de l’economia basat en la concentració de riquesa en poques mans mentre es dispara el deute sobirà, l’augment dels guanys empresarials, l’escandalós increment dels beneficis milionaris d’una banca rescatada que acomiada i desnona, el manteniment de la desigualtat laboral entre homes i dones, l’explotació salvatge de la població migrant, la pèrdua de drets sindicals i col·lectius i noves agressions contra el clima i el medi ambient d’un model productiu.

Han estat anys de mobilitzacions massives, de marees, de presa de places, de marxes, de matinades a les portes de centres de treball per a parar acomiadaments, de cordons de veïns i veïnes per a impedir desnonaments, i d’un llarg etcètera de resistències. No aconseguir mesures importants perquè les condicions de vida de la majoria, els drets democràtics, socials i ambientals, es posin en el centre, ha desmoralitzat una part important de les classes populars que arriben a normalitzar la precarietat i la reculada en drets. Però això no és casual, hi ha una operació política, econòmica i mediàtica per a normalitzar aquesta situació, per a estendre la idea del “No es pot”.

Però també sabem que no s’han dissipat totes les il·lusions i solidaritats construïdes. Sabem que els de dalt no volen donar cap treva però que no poden dur a terme un ajust tranquil perquè no poden ni volen concedir cap mena de dret, i que, front aquesta crua realitat és possible crear noves resistències. Per això per a Anticapitalistes la principal tasca davant i després del proper cicle electoral és la de preparar el terreny social des del qual tornar a acumular victòries per als i les de baix, i per a això és imprescindible impulsar la creativitat, solidaritat, teixit organitzatiu del moviment.

Generals i Catalunya

La política catalana ha sigut central en aquesta legislatura ja que el posicionament de les forces independentistes ha sigut clau tant per fer caure l’executiu de Rajoy donant suport, a canvi de res, a la moció de censura com en precipitar la convocatòria d’eleccions per part del PSOE amb la no aprovació dels PGE. Legislatura marcada clarament també per tots els fets succeïts en la tardor catalana de 2017 i la posterior aplicació de l’article 155 en el marc de tota la deriva repressiva.

L’arribada del 28 d’abril torna a col·locar el debat sobre el dret a l’autodeterminació al centre però la forta repressió cap a l’independentisme ha provocat una situació de bloqueig polític que serà molt difícil de superar. En aquest sentit, l’alliberament de les preses i el fi de la repressió marquen l’agenda política d’aquestes eleccions, mentre el bloc de les dretes perd tots els complexes i situa l’atac a l’autonomia de Catalunya com uns dels eixos centrals del seu programa. El PSOE i el PSC defensen un discurs de diàleg buit mantenint-se com el màxim garant constitucionalista i no han tingut cap problema en mobilitzar-se amb l’extrema dreta a Catalunya.

Dins de l’independentisme, trobem una ERC amb una crida al diàleg buida molt semblant a la del PSC, que retòricament intenta mantenir un discurs d’esquerres (més encara amb la incorporació de Sobiranistes/Comunistes a la seva llista) però que porta anys defensant i aplicant un programa neoliberal a la Generalitat. Una post convergència que afronta una nova refundació al voltant de la figura de Carles Puigdemont entorn un discurs més buit encara i una CUP travessant una crisi que ha vist com una part de l’organització ha presentat candidatura a les generals menystenint les decisions de l’espai.

El paper de Catalunya En Comú/Podem/En Comú Podem ens mostra algunes llums i ombres. Si bé és cert que el rebuig a la repressió i la defensa del referèndum s’han mantingut al programa i l’agenda política, així com primar algunes reivindicacions en matèria de lloguers, feminismes, drets civils, drets LGTBI+…  hi ha hagut rebaixes constants en aquests anys en el programa.

D’una banda, tota acció feta en defensa de les preses polítiques o de l’autodeterminació ha sigut atacada i deslegitimada pels sectors de l’espai mal anomenats federalistes. Aquesta situació ha provocat que l’equilibri intern tendeixi a l’abandonament de les posicions més radicalment sobiranistes per altres més possibilistes perdent legitimitat per mantenir-se com una força de majories a Catalunya, a més de perdre figures provinents de l’activisme, que van fer possible guanyar les dues últimes eleccions generals. D’altra banda, el protagonisme de l’espai a l’hora de validar el discurs dels “pressupostos més socials de la història” del PSOE ha generat un retrocés polític de l’espai del canvi. Tant l’estratègia d’aquesta legislatura i l’actual campanya centrada en entrar a governar amb el PSOE ha convertit la força guanyadora de les eleccions a Catalunya en una força subordinada al PSOE dificultant molt la capacitat d’iniciativa i autonomia política i més encara amb la previsible una davallada electoral.

El 28 d’abril del PSOE

La convocatòria anticipada d’eleccions per part de Pedro Sánchez ha sigut símptoma i producte de la incapacitat del govern socialista per a oferir solucions als problemes de la majoria social i ni tan sols poder complir les més que modestes i ambigües promeses de millora. Incapacitat que s’ha evidenciat en l’esborrany de Pressupostos Generals de l’Estat, qualificats pel partit socialista i els seus socis de forma estrambòtica com “els més socials de la història”, quan els seus comptes segueixen lluny de revertir les retallades, accepten i se sotmeten al dictat austeritari de la Comissió Europea, sumant-hi tot els incompliments ja sigui en la derogació de les reformes laborals, regulació del preu dels lloguers o la vergonyosa política fronterera.

Menció a part mereix l’abordament de la política catalana. Malgrat comunicar una postura de diàleg, la repressió contra l’independentisme ha seguit avançant i la nul·la voluntat a obrir cap debat respecte l’autodeterminació el torna a situar com el màxim garant del règim del 78, paper que també ha jugat a l’hora de blindar els privilegis de la Monarquia. El PSOE que arribà al govern amb el suport de les forces sobiranistes, ha sigut incapaç de plantejar cap escenari radicalment diferent als plantejats pel PP de Rajoy. Fins arribar al xantatge electoral durant el debat sobre els pressupostos generals, amb la malaurada col·laboració destacada d’En Comú Podem.

Preocupant doncs que el PSOE hagi aconseguit en aquest últim període tornar a camuflar-se com a partit d’esquerres gràcies a la complicitat de les forces del canvi, tornant a confinar – front de l’avanç de l’extrema dreta – el conflicte electoral a l’eix esquerra-dreta, ocultant la contradicció de les i els de baix contra els i les de dalt, de la majoria social contra els rics. La primera conseqüència d’això és reforçar la imatge del PSOE com a partit útil per al poble, tapant la seva naturalesa liberal.

Què fem el 28 d’abril?

Haver arrencat la pujada del Salari Mínim Interprofessional ha estat obra d’Unid@s Podemos i les confluències, però tota l’estratègia de defensar uns pressupostos rebaixats en relació amb el pacte que anteriorment s’havia aconseguit ha generat en l’imaginari de la societat una idea errònia sobre la capacitat que té el PSOE a construir un escut social. Juntament amb el reiterat anunci de la voluntat de governar amb el PSOE Unidas Podemos i les confluències han lligat el destí del bloc del canvi al del PSOE enfront del qual no apareix com a alternativa sinó com a soci menor.

Davant d’aquest escenari, comprenem que hi hagi sectors socials i d’activistes en plena decepció dirigint-se cap a l’abstenció. En tot cas, nosaltres ni volem ni podem ser neutrals, mantenint totes les crítiques demanem el vot per En Comú Podem, sense participar en llistes, esperant tenir el màxim de força possible per aturar l’aliança entre les forces neoliberals i l’extrema dreta. Però, amb la mirada i esforços posats en teixir aliances des de baix i en generar una estratègia de recomposició social i política sorgida del nou període que s’obre. Conscients de l’esgotament del cicle polític anterior, considerem una tasca central alimentar el cicle de noves mobilitzacions socials que ha començat el darrer any. Serà una tasca important ajudar a organitzar les lluites a través de la base, aprendre dels nous processos de mobilitzacions com les vagues feministes, les lluites pel clima, els conflictes sindicals de nou tipus o les lluites pel dret a un habitatge i lloguers dignes. Intentant recollir el desànim de la política institucional creant espais de base que no segueixin la lògica electoralista i burocràtica i que siguin capaços de resoldre la doble crisi nacional i social que es manté a Catalunya.

 

Anticapitalistes

 

 

COLABORA CON KAOS