Chávez.

18

S’ha esborrat el somriure trapella d’aquest bocamoll impenitent que deia coses com ladrón de cuatro esquinas i corrupto de siete suelas[1]. El somriure que arribà al meu racó de la “democràtica Europa” en mig de la desfilada triomfal capitalista que seguí a la fi de la història[2] i amb el que començà el trànsit de la impotència a l’esperança, a la confiança en un procés que ens ha omplert de referents i que ens ha permès entendre moltes coses. És l’hora del comiat i, per a començar a honorar la seua memòria, de posar en ordre tot el que he pogut aprendre d’ell.

Només un dia abans de la seua mort, assistí a una conferència a l’OCCC[3] de l’ambaixador de la República Bolivariana de Veneçuela davant el Regne d’Espanya[4], Bernardo Álvarez Herrera[5]. Parlàrem de la construcció d’una Amèrica unida i diversa, integrada amb instruments com UNASUR[6], la CELAC[7] i l’ALBA[8]. I de 15 anys de progrés social, polític i econòmic a Veneçuela, malgrat tot.

Tot començà amb el caracazo de 1989, l’any de la caiguda del mur de Berlín. Fou una revolta ciutadana contra un pla d’espoli neoliberal ordenat per l’FMI a la Veneçuela Saudita, amb el petroli al punt de mira. Digueren que arribaven temps difícils i que la gent s’havia d’estrènyer el cinturó, pagar més impostos i assumir les difícils conseqüències de la crisi. Us sona? La revolta ciutadana es saldà, segons les fonts més fiables, amb més de 2.000 persones mortes perquè les condemnaven a la fam, a una misèria encara major de la que ja patien. Caigueren sota les bales de forces de seguretat i unitats de l’exèrcit. Després, els poders econòmics i polítics responsables s’han erigit en defensors de la democràcia.

Els militars del Moviment Bolivarià Revolucionari 200 (MBR200) optaren per l’acció armada amb el colp de 1992 i fracassaren. Aprengueren que la via de la revolució bolivariana havia de ser política i recorregueren un llarg camí fins a les eleccions de 1998, quan Hugo Chávez és elegit president per primera vegada. Des d’aleshores, han estat 14 mostres de suport electoral a la revolució[9] i s’ha repetit la xifra del 60% dels vots, amb l’únic parèntesi del referèndum de reforma constitucional de 2007.

El Leviatan volgué torpedinar el socialisme del segle XXI des del primer dia amb, els mateixes armes de sempre. En el terreny ideològic, ens havien explicat sense cap rubor que el socialisme soviètic era una farsa perquè uns eren més iguals que altres i anaven en limusines i s’enriquien. Mai ens han deixat d’explicar com és de dolenta la revolució cubana, que ha universalitzat l’educació i garantit la sanitat a un tir de pedra d’Haití, però que no té concessionaris de cotxes ni tendes d’electrònica d’última generació. No consideren necessari que sabem molt de Burkina Faso, Congo i molts altres instruments del seu “mercat lliure”, que mai s’ha deixat de sustentar en monopolis, privilegis corporatius, saqueig dels pressupostos públics i bombolles especulatives que esclaten a la cara del poble treballador, al costat de la corrupció política i les promeses que aquesta serà l’última vegada.

Pel que fa a Veneçuela, s’ha de destacar el paper de El País i del seus amos, el grup PRISA, als que haurem de felicitar per haver pogut donar la notícia que tant havien somniat i, per fi, certa. Són els de les fotografies d’aquell home mexicà que feren passar per Chávez i a qui, com recordava l’ambaixador, cap responsable ha demanat perdó. Al costat del seu aliat Gustavo Cisneros i la seua Venevisión, sempre han format part del setge mediàtic al procés bolivarià[10].

Periodistes, articulistes, opinadores i tertulianes ens han explicat durant 14 anys la “dictadura de Chávez” i el seu populisme[11]. Són els mateixos que ens diuen que democràcia és acceptar el programa de mesures “doloroses” que, aquesta vegada, ens toca a nosaltres perquè hem estirar més el braç que la màniga. Que és votar cada 4 anys i callar entre mig, sense revocatoris ni altra iniciativa popular que la que es cuinen els quatre dinosaures de la indústria taurina. La repressió de la Primavera Valenciana, les delegades del Govern espanyol a València i Barcelona o el cap de policia que es referí als i les estudiants valencianes com l’enemic. Els desnonaments i els suïcidis de la gent que es queda sense res, les pilotes de goma que sempre topen accidentalment amb els ulls de qui es manifesta pels seus drets, la reforma laboral per a generar ocupació que ha donat carta blanca a la patronal. La corrupció que no podem qualificar com a generalitzada, però que arriba a cada racó del sistema. L’atac permanent al procés pel nostre dret a decidir, amb soroll de sabres com els que sonaven quan el cadàver del dictador de veritat encara estava calent i pactaven els silencis i el repartiment del nou estat postfranquista.

I, pel que jo he pogut entendre, ens volen fer creure que populisme és la reconstitució de l’estat per a servir al poble i consolidar el seu accés a la sanitat, l’educació, l’habitatge o el treball, començant pels nivells més elementals perquè, abans, una gran part havia estat exclosa. És comptar amb el suport d’un poble que pogué impulsar un procediment revocatori del president. És fer front als poder econòmics que diuen que la manipulació en favor dels seus interessos és informació o que el boicot de la indústria petroliera i l’aturada patronal és part de la lluita per la llibertat.

Tenim un referent a l’altra banda de l’Atlàntic amb 14 anys d’experiència que, ara, enceta una nova etapa. El somriure de Chávez ha arribat molt lluny.

Bon viatge, Comandante. Fins sempre.

[1] Sempre digué les coses pel seu nom. Aquestes qualificacions eren per Alan Garcia, un dels molts lladres amb llicència d’Occident que han caigut a sobre del poble de països en vies de desenvolupament (en aquest cas, del Perú).

[2] Francis Fukuyama proclamà que s’havia demostrat la infal·libilitat del capitalisme i que, per tant, havien de donar per bo tot el que ens volguera imposar. El sistema, eufòric, reclamava la seua victòria a la guerra freda.

[3] Octubre Centre de Cultura Contemporània. http://octubre.cat/actualitat.php

[4] República Bolivariana de Veneçuela. Ambaixada a Espanya. http://www.embajadadevenezuela.es/

[5] Bernardo Álvarez Herrera. http://www.embajadadevenezuela.es/embajada/autoridades

[6] Unió de Nacions Sud-americanes. Integra les preexistents Mercosur i CAN (Comunitat Andina de Nacions).

[7] Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys.

[8] Aliança Bolivariana pels Pobles de la Nostra Amèrica – Tractat de Comerç dels Pobles (ALBA-TCP). Projecte de complementació política, social i econòmica alternatiu a l’ALCA (Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques), liderat pels EUA.

[9] (1) 06/12/1998, eleccions presidencials: elegit amb el 56’5% dels vots; (2) 25/04/1999, referèndum constituent: 81% a favor de la nova constitució; (3) 15/12/1999, segon referèndum constituent: més del 71%; (4) 30/06/2000, eleccions generals: 59’8% dels vots; (5) 03/12/2000, referèndum sindical: 62% a favor; (6) 15/08/2004, referèndum revocatori: 59%; (7) 31/10/2004, eleccions regionals: victòria a 20 de les 22 governacions en disputa i al 90% de les alcaldies; (8) 04/12/2005, eleccions parlamentàries: boicot i retirada de l’oposició; (9) 03/12/2006, eleccions presidencials: 62’8% dels vots; (9/1) 02/12/2007, referèndum de reforma constitucional: única derrota electoral per un estret marge (poc més del 49% a favor); (10/1) 23/11/2008, eleccions regionals: majoria a 20 dels 23 parlaments regionals, 17 de les 22 governacions en disputa i més del 80% de les alcaldies, amb el 59’3% dels vots; (11/1) 15/02/2009, referèndum de reforma constitucional: 54’9% a favor; (12/1) 26/09/2010, eleccions legislatives: majoria amb el 48’1% dels vots, a 2 escons de la majoria habilitant de 2/3; (13/1) 07/12/2012, eleccions presidencials: 55’1% dels vots; (14/1) 16/12/2012, eleccions regionals: victòria a 20 governacions i 22 consells legislatius dels 23 estats.

[10] Chávez qualificà Venevisión, Televen, Radio Caracas Televisión (RCTV) i Globovisión com els quatre genets de l’Apocalipsi. Davant el colp de l’11 d’abril de 2002, instigat i recolzat pel PP al govern espanyol, el grup mediàtic de Cisneros no informà de les manifestacions massives de suport al govern i cobrí les de l’oposició sense interrupcions de publicitat. El País celebrà amb entusiasme el colp de l’11 d’abril de 2002, instigat i recolzat pel govern espanyol, i després bloquejà l’accés a aquestes “notícies” a través de la seua hemeroteca en xarxa, (ho comproví el 2007, mentre preparava un treball sobre la manipulació informativa a l’estat espanyol sobre Veneçuela). Gustavo Cisneros és, també, “amic” del “gran estadista” Felipe González i el comprador de Galerias Preciados després de l’expropiació de RUMASA, amb la qual va fer un gran negoci especulatiu i que disparà l’empresa cap a la fallida definitiva.

[11] Llibertat.cat, 09/03/2013, El mal ús del terme ‘populisme’, de Toni Rico. http://www.llibertat.cat/2013/03/el-mal-us-del-terme-populisme-21039