Publicado en: 14 octubre, 2015

Celebració de la Diada del 9 d’Octubre a Puçol

Por Joan

El dimecres 8 d’octubre anàrem a Puçol. El regidor de cultura de Puçol, Xavi Alcácer, havia invitat Vicent Marqués i Carbonell a fer una xerrada al centre cívic d’EPA (Educació de Persones Adultes), situat al carrer La Barraca perquè explicara els orígens de la mocadorada a València.

El dimecres 8 d’octubre anàrem a Puçol. El regidor de cultura de Puçol, Xavi Alcácer, havia invitat Vicent Marqués i Carbonell a fer una xerrada al centre cívic d’EPA (Educació de Persones Adultes), situat al carrer La Barraca perquè explicara els orígens de la mocadorada a València, el costum de regalar un mocador gran ple de fruites a la fadrina estimada, tradició que és molt antiga, però Vicent deia que és difícil precisar la data concreta del seu naixement.

Xavi Alcácer va presentar un dels millors pastissers del País Valencià, que ha guanyat cinc premis del gremi de pastissers i sucrers de València, el jove Eliseu Valls, i va anunciar que veuríem un vídeo on s’observava tot el procés d’elaboració de les piuletes, els tronadors i les fruites per Sant Dionís. També va presentar Vicent Marqués, dient que escrivia a la Veu del PV, al Jornalet (i abans a l’Avui), que havia publicat algunes novel·les, “Un quilo de coca”, “Nit de foc”, llibres de cuina catalana, sobre l’arròs, “Les millors coques catalanes”, etc.

Vicent Marqués va explicar que la mocadorada era també una tradició a les Illes, no només al País Valencià. Després va dir que, el 9 d’octubre, als segles XVI i XVII es disparaven focs d’artifici des del Micalet, les Torres i les muralles més altes de la ciutat de València per a celebrar l’entrada de Jaume I a València el segle XIII; el que es va posar de moda fou disparar piuleters i tronadors, una mena de carcasses i petards, però que després es van prohibir, uns diuen que perquè feien massa soroll i uns altres perquè així ho van decretar les autoritats ocupants després de la guerra de Successió, el 1707, quan la valenciana gent va perdre la batalla d’Almansa. Llavors els pastissers i sucrers, aprofitant el costum de les mocadorades, on els xics regalaven fruites naturals o fruits secs i torrons a les seues nóvies, decidiren fer tronadors, piuletes i fruites de sucre i ametlla la vespra de sant Dionís.

Joaquim Martí i Gadea, mossèn i historiador valencià, escriu el 1908 l’obra “Tipos, modismes y coses curioses de la terra del gè”, i en l’apartat sobre ‘La Festa de Sen Donís” relaciona aquesta festa amb l’entrada de Jaume I a València, i parlant de la ‘decadència’ valenciana, al segle XIX i principis del XX, dominat el país per Madrid, adverteix: “La festa de Sen Donís / tant gloriosa pa Valencia, / si no la fan com abans / ómplin en dolç l’apariència / Y vaja lo ú per lo atre, puix  ense que no tenim lo que volem, m’hos ham de contentar en lo que mos donen, lo mateix qu’el que no pòt segar espigola, y el que no té pá menja coca”.

També hi ha poesies sobre la mocadorada en “Lo romancer valencià” (1888), de Francesc Palanca i Roca, on apareix la famosa pastisseria d’Eugeni Burriel, a la plaça de la Reina, i relaciona l’entrada d’en Jaume triomfant amb el costum d’anar a les sucreries i comprar llepolies de tota mena: “-La gent com en processó / va de Serrans a sant Bult, /  Palau, Cavallers, Tros-Alt / Fins que cauen remoguts / A les portes de Burriel, / que és dels sucres el nomplús.”

El 7 d’octubre de 1959, en una de les poesies que amb el pseudònim de Roc, Vicent Andrés i Estellés, va publicar durant molts anys en “Las Provincias”, va lloar la Mocadorada:

“Piuletes i tronadors!… / Oh que tendres llepolies! / Oh dolç record d’altres dies! / Oh encant dels vells amors!… / Els ramejats mocadors / desplegats damunt la taula, / i aquell paisatge de faula / fet d’ensucrades tendreses, / que deixava a les promeses / sense poder dir paraula!..”

Al cançoner popular trobem aquesta corranda: “Ja s’acosta sant Donís, / piuletes i tronadors, / fadrines que festegeu / prepareu els mocadors”. Les piuletes, amb forma d’U (de vagina), i els tronadors, cilíndrics i allargats (amb forma, per tant, de penis), poden semblar els atributs masculí i femení, i els poetes de La Traca, que tot ho interpretaven maliciosament, el 13 d’octubre de 1917 van donar la poesia  “Piuletes, tronadors i nyesples”, on les nóvies d’uns xicots regalen un obsequi als seus cosins, les seues pròpies piuletes, que  les ensenyaven i aquells les llepaven, xuplaven i rellepaven les piuletes de les cosines i llavors els xicots treuen els tronadors de  les butxaques i es posen tots, cosins, cosines i xicots a llepar-se i rellepar-se les piuletes i els tronadors, a veure quina estava millor… fins que cansats i fatigats els va eixir la bromera per les orelles i els nassos…

I per acabar Vicent Marqués va llegir la poesia de Josep Rodrigo i Alamar “La festa de San Donís”, una composició costumista publicada el 1918: “Esta és la festa del poble; / soroll, rialles, festa i ball… / i sobretot la fartera, / dolç i torrons de gat / casques, bunyols, orelletes / i per a cim de mal /, la paella, que és la deessa / d’esta terreta jovial / Esta és la festa del poble, / gloriosa, alegre, immortal… / i viurà mentre bategue / el cor d’un sols valencià.”

Després van posar el vídeo del pastisser de Puçol Eliseu Valls i vam veure com elaborava artesanalment i de manera molt acurada i laboriosa el massapà de la Mocadorà(da), des del trencament de les ametles i la posterior barreja d’ametla i sucre fins a l’elaboració de les fruites i verdures: la coliflor,  la maduixa, la pera, el plàtan, les taronges, les figues, les llimes, els tronadors i les piuletes… Després, amb un valencià culte, el pastisser Valls, que té el seu forn i pastisseria a Puçol, el Forn d’Aixa, va detallar el que havíem vist documentalment al vídeo d’una manera molt entenedora i didàctica: ens va explicar com col·locaven les fruites a les safates, com les pintaven amb suc de fruita per donar-li el color corresponent, com triaven les ametles (de la varietat marcona, que és la més cara i apreciada) per a fer un producte de qualitat i d’excel·lència.

Després de les  explicacions, teòriques i pràctiques, dels senyors Vicent Marqués i Eliseu Valls, hi hagué un interessant debat perquè Marqués li va preguntar a Valls per què no registraven la marca de qualitat artesanal per diferenciar-la de les pastes per Sant Dionís que fan als grans supermercats, de manera industrial. El senyor Valls va respondre que el Gremi de Pastissers i Sucrers de València tenia registrada la marca, però sovint els supermercats feien trampa amb productes d’una qualitat més baixa i de manera industrial. No obstant això, Vicent va replicar dient que si es registra la marca, però després no es fa res per defensar els productes valencians davant les corporacions industrials, anem malament; i el senyor Valls reconeixia que la influència de les multinacionals i la ‘cultura’ americana dificultava la comprensió de les coses pròpies de València, posem per cas, els panellets, per Tots-Sants, perquè hi ha gent que no els reconeix com a propis i prefereix les carabasses de Halloween perquè les han vistes als films de Hollywood. Tot i que Valls va dir que els panellets eren tradició d’una altra comunitat [la catalana], Vicent Marqués va indicar que la comunitat catalana, la valenciana i la balear compartien moltes coses, inclosa la tradició dels panellets, documentada a la ciutat de València fa més de cent anys, tot i que sovint la gent no ho sabia per desconeixement induït.

Fou una vespra de Diada molt cívica, instructiva i educativa que contrasta i molt amb l’ambient ‘rural’, ‘tribal’ i ple d’insults a les noves autoritats municipals de la ciutat de Valencià i a les autonòmiques del País Valencià amb crits de “traïdors”, “catalanistes” i “fills de putes” que visquérem a l’endemà al matí, el dia 9 d’octubre al cantó del carrer Barcelonina on sembla que s’havien concentrat alguns sectors fanàtics de l’extrema dreta disfressada de ‘valenciania’ amb impunitat i amenaces de mort, que Moragues, actual delegat de Govern del PP, haurà de saber perquè per a pintar les consignes de mort contra Joan Ribó, necessitarien més de 4 hores. Aquests crits, amenaces terroristes i insults mostren la ràbia i la histèria d’aquells que creuen que posseeixen el poder polític per la ‘gràcia divina’, de forma ‘natural’ des de la dictadura fins a hui dia, en contrast amb l’ambient cívic que es va donar a Puçol i a la resta de pobles del País Valencià, que després d’aquesta xerrada, anaren a lliurar els premis literaris, esportius i musicals del 9 d’octubre a la casa de la Cultura de l’ajuntament en un ambient de germanor que no observàrem el 9 d’octubre de matí a València, on hi havia massa gent que volia reeditar la “batalla” de València de 1979, 36 anys després de l’agressió a l’alcalde Ricard Pérez Casado, quan els feixistes aconseguiren apoderar-se dels carrers de València amb un terrorisme institucional i ‘popular’, herència de la dictadura franquista, consentit per les autoritats estatals i els residus d’aquell règim feixista, com analitzà l’assaig  “La pesta blava”, Vicent Bello i també Josep Guia, Joan Francesc Mira, Toni Mollà, Adolf Beltran, Damià Molla i Eduard Mira, Francesc de Paula Burguera, Francesc Viadel, Rafa Xambó, Rafa Castelló, Vicent Flor, Josep Miquel Bausset i d’altres… Açò passa des que el 1962 Joan Fuster va escriure “Nosaltres, els valencians”, on mostrava la catalanitat i valencianitat del País Valencià davant el genocidi de l’estat espanyol que ens ha maltractat, espoliat i humiliat, massa gent ha interioritzat aquest maltractament en forma d’autoodi malaltís, tribal i perillós, com  assenyalava Josep Vicent Marqués a “País perplex”, igual com hi ha dones maltractades que interioritzen la vergonya i la culpa del seu maltractador, arribant a sentir-se culpables i desitjar suïcidar-se abans de separar-se del que li ocasiona les desgràcies i sofriments. Una història desgraciada i trista de colonització que descriu sectors fanatitzats del País Valencià i l’odi de massa ‘valenciana’ gent a assumir la nostra valencianitat [balearitat o catalanitat].

Per primera vegada en dècades, la diada del 9 d’octubre de matí, els que insultaven van haver de veure que al seu costat, al davant o al darrere d’ells, hi havia gent que aplaudíem les autoritats democràtiques d’esquerres, que volíem acompanyar les noves autoritats polítiques, que replicàvem els seus insults i que tractaven de preguntar, raonar i argumentar en un ambient molt hostil, irrespirable i virulent impropi de societats democràtiques acostumades a respectar el dret a la diferència i a tenir deferència amb la diversitat d’opinions polítiques, identitàries i nacionals. Perquè no tots podem veure el món de la mateixa manera i el que no pot ser és imposar la ideologia feixista a colps de martell i d’analfabetisme funcional, com remarca Francesc Viadel en l’article sobre “Bastidas, el 9 d’octubre i el fàstic” a la Veu del PV. Va aparèixer, en forma d’insults, despropòsits i ‘destarifos’, el rostre més violent i brutal d’una València “rural” que criticava Joan Fuster, que no s’ha llevat de sobre del tot els pèls de la Dehesa, vomitant odi, brutalitat i violència contra els qui no pensen com ells, posem per cas els ‘catalanistes’ o els ‘maricons’ de Lambda i consideren que les institucions valencianes són seues, de la seua propietat en exclusiva, el seu país, regió, comunitat o “regne” monopolitzat com si fos la ‘seua’ llar i els altres valencians fórem ‘invasors’ de Mart… Per això, els que estan governant ara l’ajuntament són ‘intrusos’ que els  estan robant en la seua pròpia casa; ens estrangeritzen i tracten d’al·lotonitzar-nos per excloure’ns els valencians o catalans del País, com fa la metròpoli de Madrid quan menysprea i vexa, lingüísticament, culturalment, fiscalment o econòmicament, els territoris catalanoparlants de l’eix mediterrani…

Amb la complicitat, idiota, de totes aquelles persones que insultaven les autoritats valencianes i el cantant Raimon, Feliu Ventura, Pep Gimeno Botifarra, Eva Dénia… perquè si canten en llengua valenciana, ai catalana, no han de poder cantar al País Valencià. Aquesta gent critica que la Diputació de València haja contractat Botifarra, però “ells” -quan els del PP governaven- contractaven Julio Iglesias i sense cantar s’emportava milions, en diners negres, a cabassos a Miami. No tenen vergonya ni la coneixen perquè com diu Botifarra: “Las narancas nasen verdes y el tiempo las madura, pero al que nase ‘quilipollas’ [torracollons] no lo madura ni Dios”.

 

Sal·lus Herrero: membre de la Plataforma pel Dret a Decidir.

Foto: Vicent Marqués, És Puçol.

-->
COLABORA CON KAOS