Publicado en: 19 diciembre, 2018

Carles Riera: ‘Si el estado actúa con violencia, habrá desobediencia civil y movilización multitudinaria’

Por Roger Graells Fuente y Albert Salamé / Vilaweb

Entrevista al diputado de la CUP sobre el 21-D y la estrategia de movilizaciones de los próximos meses · Desgrana los cuatro pasos de la vía gandhiana y reivindica la unilateralidad

A la porta del 21-D i del judici contra l’1-O, la CUP afina l’estratègia de mobilitzacions permanents per a trencar la normalitat i la paràlisi que diu que hi ha a les institucions catalanes. Avui mateix, presenta la campanya ‘Alcem-nos’ en un gran acte al Teatre Poliorama. Sense donar detalls de les mobilitzacions i accions que preparen, Carles Riera ens desgrana l’estratègia de la CUP per a tombar el règim del 78. La via gandhiana emergeix entre el debat tòxic de la via eslovena i la reivindicació de la via escocesa, una vegada demostrat novament que el govern espanyol no pactarà cap referèndum.

El diputat de la CUP sosté que el 21-D és una oportunitat per a disputar l’hegemonia a l’estat espanyol, però que cal actuar amb intel·ligència i evitar que sigui un parany per a l’independentisme. Defensa que es reprengui la via unilateral, assumeix que hi haurà més repressió i deixa clar que l’única violència l’exercirà l’estat espanyol i les seves forces policíaques. També reivindica l’espai del 3 d’octubre i la defensa dels drets civils, polítics, socials i democràtics com la clau de volta que permeti que una àmplia majoria social trenqui amb l’estat espanyol.

El 21-D és una trampa?
—El 21-D és una agressió i una provocació del govern espanyol. És un desafiament per a nosaltres que no esdevingui una trampa. Si se li gira en contra, a l’estat, cap problema. Però hem d’evitar que es converteixi en una trampa. Hem d’actuar amb molta determinació i intel·ligència. És un acte de prepotència injustificat i innecessari. És totalment lògic i natural que desperti una gran resposta social.

Diverses veus, com Jordi Sànchez, han demanat que la gent no es manifesti amb la cara tapada.
—Per una banda, hem de posar damunt la taula que qui va amb la cara tapada habitualment és la policia. Això no hem d’oblidar-ho pas. Per una altra banda, hem de tenir en compte que s’aplica la llei mordassa, també a Catalunya. Els Mossos l’apliquen amb un excés de zel. En aquest sentit, respectem les estratègies d’autodefensa de les persones que es mobilitzen perquè es troben en un context de vulnerabilitat motivat per aquesta criminalització de la protesta. Cal tenir clar que el moviment independentista i el moviment antifeixista van de cara.

Com us imagineu aquest divendres? Temeu que hi hagi càrregues dels Mossos o de la policia espanyola, o que vulguin provocar la violència?
—Qui vol provocar violència són l’estat espanyol, les seves clavegueres i l’extrema dreta. Probablement, hi ha cossos policíacs o sectors que tenen complicitat amb aquesta estratègia, de manera transversal. La segona cosa que cal remarcar és que, en aquest moment, a qui convé i interessa l’estratègia de la violència és a l’estat espanyol, a les seves clavegueres i a la caverna mediàtica espanyola. Hem de tenir clar qui provoca la violència i a qui interessa aquest relat. És lògic, democràtic i desitjable que davant una provocació com la reunió del consell de ministres hi hagi una resposta social en massa, que sigui una mobilització multitudinària durant el dia i que faci evident que aquest consell de ministres és una agressió que el conjunt d’aquest país no accepta. I que si es fa, no es faci en un context de normalitat política, perquè som en un context d’excepcionalitat. L’estratègia guanyadora és no caure en el relat de la violència i, per tant, ens refermem en la desobediència civil activa i no violenta. Com hem fet sempre. S’ha de mostrar de manera contundent, multitudinària i eficaç. Hem de demostrar a l’estat que el moviment independentista té capacitat i força per a disputar-li l’hegemonia. I hem d’evitar caure en el relat de la criminalització.

Hi ha una amenaça real d’il·legalitzacions, començant per la CUP i altres organitzacions de l’esquerra independentista. La dreta espanyola ja ho ha començat a verbalitzar.
—És una continuació de l’acció repressiva. Hem de contestar també contra aquest relat. La protesta és legítima, necessària i saludable democràticament. No podem criminalitzar la protesta des de l’independentisme. Nosaltres anem desarmats. Són l’estat espanyol i l’extrema dreta que tenen les armes. L’estat espanyol crea un context de repressió excepcional en el marc europeu, amb exiliats, presos polítics i més d’un miler d’investigats arran de l’1-O. És un estat violent que se sent fràgil per les crisis que pateix, entre les quals, la territorial. La resposta és impotència política i potència repressiva. Criminalitzar el moviment independentista forma part de l’estratègia repressiva. I és molt important que els mitjans de comunicació no hi caiguin. Qui és violent és l’estat.

El discurs del govern de la Generalitat contribueix a criminalitzar la protesta?
—Evidentment. Quan el govern de la Generalitat protegeix el dret de manifestació i la llibertat d’expressió de l’extrema dreta i de grups ultres, nazis i xenòfobs, i reprimeix violentament el moviment antifeixista… En primer lloc, continua com s’ha fet des dels anys vuitanta en aquest país: tots els 12 d’octubre, l’extrema dreta ha gaudit de llibertat d’expressió i els antifeixistes han rebut garrotades de la policia, fossin del cos que fossin. En segon lloc, es dóna espai i oxigen perquè l’extrema dreta s’expressi i es limita la protesta antifeixista. Això és un error molt greu, estès i generalitzat en les democràcies liberals. Dóna legitimitat a l’extrema dreta. I la història europea demostra que quan fas això n’acabes pagant un preu altíssim. En el nostre concepte de democràcia, l’extrema dreta, el feixisme i els nazis no hi tenen lloc. Per desenvolupament social i humà, són plantejaments que hem de deixar enrere. Si no, et passen davant. Cal ser molt contundents. Pensem que aquesta mena de manifestacions no es poden autoritzar, o s’han d’encapsular. No pot ser que ocupin espais simbòlics, com una plaça Primer d’octubre, i que els Mossos, a més, actuïn violentament contra els antifeixistes i vulnerin tots els protocols. Per això hem demanat la destitució del conseller Buch i de la cúpula d’Interior, i un nou model de seguretat. No pot ser que la Generalitat apliqui el model de llei mordassa de l’estat espanyol. És com si la manca de poder que demostren davant l’estat, la volguessin compensar exercint l’ordre públic amb excés de zel. És molt lamentable.

El Departament d’Interior i els Mossos han dit que a Girona va haver-hi actituds violentes i que es va trencar el cordó policíac.
—Cal analitzar el problema des del punt de vista de les causes. Si permeten que l’extrema dreta i els nazis es manifestin a la plaça Primer d’octubre i hi despleguen un dispositiu, generen tensió. Quan la teva política d’ordre públic no és de contenció, sinó d’atac selectiu contra els antifeixistes, provoques un conflicte. Aquests fets no són sinó una conseqüència derivada del conflicte que genera el Departament d’Interior. Si no, no succeirien.

La CUP presenta avui una campanya de mobilitzacions permanents a partir del primer dia del judici del Suprem contra l’independentisme i l’1-O. Què ens en podeu dir?
—És una campanya de l’esquerra independentista a la qual convidem a sumar-se tots els actors polítics i socials del país perquè des del primer dia de judici, des del moment zero, el país s’aturi, que s’acabi la normalitat. Mentre durin els judicis a la democràcia i l’autodeterminació i s’escriguin les sentències, davant aquesta situació excepcionalment repressiva, hi hagi una resposta proporcionalment excepcional. No pot haver-hi normalitat política, social, econòmica ni institucional al país. Refermem que la mobilització i la desobediència són les millors eines per a lluitar contra la repressió i l’autoritarisme. Alcem-nos i aturem-ho tot des del primer moment. És fonamental reactivar, reforçar i fer créixer l’espai del 3 d’octubre. La lluita contra el règim del 78 i l’autodeterminació genera un consens més ampli. I ara tot plegat va també de drets civils, polítics i democràtics. És tot això que va en regressió. Això ens permet de començar a reconstruir aquest espai, tant de cara al 21-D com de cara al judici. Ens sembla que aquest espai ampli de defensa de drets és la clau, i el 21-D ha de ser el pròleg d’aquest cicle de mobilitzacions que ens ha de permetre d’aturar-ho tot.

Quan es facin públiques les condemnes, què ha de fer el moviment independentista?
—No hem d’esperar a les condemnes. Hem d’actuar políticament des de molt abans, i amb fermesa. Per això necessitem les mobilitzacions. La resposta cal situar-la en el context polític del fracàs de la via bilateral, del diàleg amb l’estat espanyol. L’escenari d’esperança que es va obrir a partir de les investidures de Torra i Sánchez, el carril de negociació amb l’estat per a resoldre el conflicte, s’ha acabat. La Moncloa ha deixat clar que manté la política repressiva, que fa provocacions i agressions com el 21-D i que no parlarà de res fora del marc constitucional i estatutari. Per tant, aquesta via s’ha acabat.

Tornem a la via unilateral.
—Efectivament. La via de pactar un referèndum a l’escocesa amb el govern del PSOE és morta. S’ha de tornar a la via unilateral. És l’única que ens permetrà d’exercir l’autodeterminació. Davant la paràlisi del govern de la Generalitat i dels partits que li donen suport, cal reactivar l’espai de l’1-O i del 3-O, la mobilització i la desobediència civil. Això permetrà que ens puguem autodeterminar.

Com?
—És prematur dir-ho. Ens podem autodeterminar amb una declaració unilateral d’independència. Amb un referèndum forçat i amb un determinat nivell de suport internacional. Però és precipitat dir-ho. La resolució del conflicte polític a través de la qual ens puguem autodeterminar i començar la construcció real i efectiva de la República vindrà pel procés de lluita i de mobilització. Serà un model o un altre, però això només ho farem amb una ruptura amb el règim del 78, per desbordament de les institucions a partir de la mobilització popular. El 21-D l’estat espanyol ens dóna una oportunitat que no podem desaprofitar, però els judicis també són un moment. L’única manera d’arribar a un escenari de reversió de la repressió és per la via unilateral, la desobediència i l’autodeterminació. Si no és per aquesta via, és impossible de revertir l’escenari repressiu. Qualsevol dissidència serà reprimida.

Reprendre la via unilateral també pot comportar un augment de la repressió. Més presos polítics, més manifestants perseguits.
—Evidentment. Veient que l’estat espanyol no vol negociar ni pactar res, atès que l’única via per a autodeterminar-nos és la unilateral, això implica assumir més repressió. És veritat. Però també sabem que tots els conflictes que hem conegut al món i que han arribat a bon port, en termes de derrocar una dictadura, d’instaurar una democràcia on no hi era, d’aconseguir drets socials en un procés d’autodeterminació o descolonització, sempre han implicat una repressió important. Això ho hem d’assumir. També hem après que el relat de la llei a la llei i d’una transició sense crisi avalada per la Unió Europea va trencar-se l’any passat. El 6 i 7 de setembre, el parlament va fer un acte de sobirania que va donar peu a l’1-O, l’acte més democràtic de les últimes dècades. Però sense una crisi, sense una ruptura amb l’estat, aquesta idea fracassa. S’aplica el 155 i s’acata. Necessitem una ruptura que ens permeti d’exercir l’autodeterminació tot destituint el règim. I això implica una situació de crisi.

Probablement, això farà que l’estat espanyol enviï la policia, la Guàrdia Civil i, fins i tot, l’exèrcit a reprimir-ho.
—No és la situació que desitgem, però l’hem de preveure. L’estratègia gandhiana de desobediència civil no violenta no solament s’ha demostrat eficaç, sinó que és plenament vigent. Gandhi parla d’un primer moment de protesta, de denúncia. Després, un segon moment de no col·laboració amb el règim opressor. El tercer, desobeir. I el quart, el boicot. Boicotar l’actuació de l’estat opressor al teu territori. Dins l’estratègia gandhiana tenim un recorregut molt llarg perquè l’estat espanyol no pugui exercir el poder i, en aquest buit, puguem construir un estat republicà i democràtic. Segurament, ens dirigim cap a una situació en què haurem de combinar aquests quatre elements: protesta, no-col·laboració, desobediència i boicot.

L’independentisme ha d’assumir que l’estat pugui provocar violència?
—Ens agradaria que fos un conflicte no violent i que es pogués resoldre sense violència, de manera democràtica. Hem de deixar molt clar que som al costat de la no-violència. I anem desarmats. És l’estat espanyol que va armat i que amenaça amb violència. Si l’estat actua amb violència, haurem de respondre amb la nostra actitud de desobediència civil i de mobilització en massa per a neutralitzar la seva violència.

Fins on es pot resistir si Espanya amenaça amb morts?
—Nosaltres no som partidaris del ‘com més malament, millor’. Com menys repressió i danys hàgim de patir, millor. Però no podem descartar que l’estat espanyol actuï amb molta violència. Només podrem superar aquest escenari de violència de l’estat espanyol si anem endavant. Si anem enrere o ens quedem estancats, l’aplicació de la violència serà continuada.

Es converteix en un xantatge perquè l’independentisme no vagi més enllà de l’octubre passat.
—És clar. Per sortir d’una situació de violència, hem de travessar-la, superar-la, anar més enllà fins a una situació democràtica en què l’estat ja no tingui capacitat d’influir ni d’exercir la violència. Hem d’apartar l’estat del territori amb fermesa, determinació i intel·ligència. D’altra banda, sabem que la mobilització en clau no violenta té molts registres i recursos. Permet una forta incidència, ho hem vist en altres països on s’ha guanyat la llibertat i la democràcia donant la volta a la violència de l’estat i expulsant-lo. Les mobilitzacions i vagues obreres i el moviment de les armilles grogues a l’estat francès són exemples de com aconseguir-ho.

Això només és possible si les institucions i els Mossos s’alineen amb aquesta estratègia.
—Evidentment. No podem animar a la mobilització i alhora reprimir-la amb els criteris de seguretat de l’estat espanyol i la llei mordassa, com fa el govern. Això és una contradicció enorme. Per donar pas a aquest nou cicle polític de més democràcia, autodeterminació i de garantia dels drets civils i polítics, hem de canviar el model de seguretat perquè no reprimeixi la protesta ni la dissidència. Són la clau per a arribar a una situació més democràtica.

Més enllà de l’actuació de l’estat espanyol, us preocupa que una part de la societat catalana se senti gaire allunyada d’aquestepropostes i aquesta manera d’actuar?
—Si s’actua com?

Aquesta hipòtesi d’unilateralitat, de mobilitzacions… Penso en talls de carreteres, per exemple. De tota la confrontació amb l’estat. Us preocupa que tot això tensi més la societat catalana?
—Per crear un nou estat, instituir una república i sostenir-la internacionalment i que funcioni, cal la mobilització continuada. Calen determinats actes de sobirania de les nostres institucions. Haurem de crear institucions paral·leles i alternatives que siguin font constituent de la nova República. Ens caldrà poder sostenir el nou estat amb una majoria social suficient.

La pregunta és si es pot establir un nou estat amb una part important de la població que no el legitimi i hi estigui en contra.
—Necessitem una majoria social suficient que legitimi el nou estat. A més del que he comentat abans. Perquè això sigui possible, atès que no es pot negociar ni acordar una solució amb l’estat, l’única manera d’arribar a aquesta situació és trencant el règim. I la ruptura ha d’arribar perquè més de dos milions de persones volen trencar el règim i exercir l’autodeterminació. És la lluita, la mobilització i la desobediència d’aquesta gent que ha de crear les condicions per a superar l’actual moment institucional i conduir-nos al moment de ruptura i d’autodeterminació. Necessitarem totes aquestes condicions i una majoria social que ens permeti de sostenir el nou estat. Hem de saber explicar que tothom, independentistes i no independentistes, sense excloure ningú per la seva identitat, llengua ni orígens, tindran més drets socials, polítics i democràtics. Sense un pacte amb l’estat, només hi podem arribar amb un trencament unilateral. I en aquest moment això vol dir ser al carrer.


—Hem d’insistir que, en el marc de la constitució espanyola i de l’estatut, hi ha una severa restricció dels drets socials, civils i democràtics per a tothom. I que en un context republicà, aquests drets milloren per a tothom. Per tal de viure i conviure en igualtat de drets en una República Catalana independent no cal deixar de sentir-se espanyol.

La CUP ha decidit de no presentar-se a les eleccions europees. Fareu una crida a l’abstenció?
—De moment només hem decidit que no ens presentarem. Ja ens ha costat prou prendre la decisió! [Riu]

Ha influït el pacte d’ERC amb Bildu i el BNG?
—No, no. Hem discutit amb els arguments a favor i en contra. Ara, continuarem fent feina internacional com fins ara i la reforçarem amb política antirepressiva. Continuarem teixint aliances amb tota mena d’actors socials, polítics i sindicals d’arreu d’Europa.

Tampoc participareu en el Consell per la República. Aquest posicionament es podria repensar en un futur?
—Els debats són sempre oberts i les hipòtesis són en discussió permanent. La raó més important per a no participar en el Consell per la República és perquè ens hem de centrar en l’embat principal per l’autodeterminació, que és aquí. Trencar amb el règim del 78 a Catalunya. Si es fan polítiques autonomistes, no es desobeeix ni un mil·límetre i s’aplica un ordre públic basat en la llei mordassa i es desplaça l’acció republicana a l’exterior, això és un simbolisme. Venim d’una llarga època de simbolismes, exercida pel president Torra, però el govern només fa pràctica autonomista. No volem abonar això.

Poble Lliure sí que avala el Consell per la República.
—L’esquerra independentista és plural i àmplia, i la CUP, molt diversa. Dins la CUP, hi ha una veu que defensa aquesta oposició, però la majoria de la CUP ha optat per aquesta actitud de prudència.

‘Wait and see’.
—Nosaltres ens proposarem altres hipòtesis si aquí abordem la ruptura. En el moment que trenquem el règim, ens podem proposar altres instàncies. No emblanquirem l’autonomisme deixant entendre que la República o la independència es fan des de fora. Hem de guanyar aquí. S’ha de disputar el territori a l’estat, i és aquí on hem de guanyar els drets socials, civils i polítics. No pot ser que aquí no s’avanci i es continuï alimentant el simbolisme. L’acció exterior o internacional ja la fem a Ginebra i a Brussel·les. Ara, un òrgan a l’exili depèn si aquí abordes la batalla principal. Si crees una institucionalitat republicana alternativa i constituent real aquí, aleshores sí que té sentit que tinguem òrgans a l’exili. No solament per la feina internacional, que ja en fem, sinó com a contrapoder a l’estat a l’exterior. Ens ocuparem del Consell per la República si aquí fem la feina que toca.

El president Puigdemont ha insistit que tornarà a Catalunya si el parlament l’investeix. La investidura de Puigdemont és una batalla que cal reprendre?
—El 30 de gener, la CUP era al parlament amb quatre vots a favor de Puigdemont. Si Puigdemont no és avui president, és perquè JxCat i ERC no van voler fer-lo president. No és pas per la CUP. El fèiem president tant sí com no. Ara la prioritat és alçar-nos, tombar el règim i exercir l’autodeterminació. La resta s’ha de derivar d’això.

Com són les relacions amb JxCat i ERC?
—Pel que fa a l’autonomia i les institucions, absolutament contraposades. Som en extrems diferents. Nosaltres impugnem i qüestionem la seva agenda política social i econòmica. No aporten res de nou i continuen les polítiques de sempre que generen desigualtats. No es proposen d’exercir la sobirania ni la disputen a l’estat espanyol ni a les empreses de l’Íbex 35. Hi discrepem radicalment. Però som en unes converses multilaterals amb els partits, entitats i altres col·lectius per a exercir l’autodeterminació i bastir una estratègia antirepressiva. N’hem començat a parlar.

Es fa més política als Lledoners que al parlament?
—No sé si es fa gaire política als Lledoners. Al parlament, se’n fa molt poca. Fer política en el context autonòmic no dóna per a gairebé res.

Us he de preguntar també per la vaga de fam. Coneixeu de fa molts anys Jordi Sànchez, l’heu pogut visitar?
—Tinc previst de veure’l la setmana vinent. Nosaltres respectem tots els presos i exiliats, no fem distincions. Donem suport a tothom i respectem les opcions de tothom. No valorarem mai declaracions davant un jutge o la policia. Tenim la nostra línia, que és la que defensen Anna Gabriel i Mireia Boya. I debatrem quan calgui amb les declaracions polítiques dels presos polítics i exiliats quan calgui. Respectem i donem suport a la vaga de fam. Hem participat en diversos actes, com la Caputxinada, i en dejunis en l’àmbit territorial. No entrem als objectius ni les motivacions de la vaga de fam, és estrictament solidaritat antirepressiva.

https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-carles-riera-cup-si-lestat-actua-amb-violencia-desobediencia-civil-i-mobilitzacio-massiva/

COLABORA CON KAOS