Caps d’Estat que han coartat la llibertat d’expressió encapçalen la manifestació solidària amb Charlie Hebdo

Ramon Espadaler, el conseller democratacristià d’Interior del Principat ha coincidit a París amb els responsables d’Interior dels països europeus, així com d’EUA, el coordinador antiterrorista de la Unió Europea i el comissari europeu d’Assumptes d’Interior. Tanmateix, ell no participarà de les reunions de la cimera programada aquest diumenge d’urgència després de l’atemptat contra Charlie Hebdo i el segrest del supermercat kosher a París. Ho farà un altre català, el ministre espanyol Jorge Fernández Díaz, que com els ministres presents, advoca per l’establiment de controls fronterers, malgrat que això trenca frontalment amb el conveni de Schengen.

La capital francesa és aquest diumenge l’escenari d’una històrica marxa sense precedents “en defensa dels valors democràtics i la llibertat”. Enmig d’unes excepcionals mesures de seguretat, mig centenar de caps d’Estat i de govern de tot el món, els principals dirigents polítics del país i destacats representants de les comunitats religioses han encapçalat “la gran marxa republicana” convocada contra el “terrorisme gihadista”.

Espadaler, un gestor polític que en el seu exercici, contradient el lema de la convocatòria republicana, ha justificat que els antiavalots dinessin a la seu dels Caballeros Legionarios perquè “van pagar la consumició”, que ha titllat les habitants de la Kasa de la Muntanya de “terroristes anarquistes” o ha mirat cap a una altra banda quan els Mossos van intentar entrar a la redacció de la Directa i van trencar el vidre de la porta que va ferir una persona per l’impacte dels cristalls, ha compartit pancarta amb altres personatges d’opaca i dubtosa defensa de les llibertats civils i polítiques. Un és el ja anomenat ministre Fernández Díaz, que ha retallat el dret a la protesta a través de la Llei Mordassa i legalitzat les devolucions en calent a Ceuta i Melilla.

A la llista de “nous amics de Charlie Hebdo” s’hi troben Angela Merkel, David Cameron, Matteo Renzi, Klaus Iohannis, Petrò Poroixenko -anit, la seu del diari pro-rus Slavyanka a Khàrkiv va ser atacada amb artefactes incendiaris i pintades neonazis i amenaçants-, Pedro Passos Coehlo o Serguei Lavrov. També, Mariano Rajoy que quan era ministre a l’executiu de José María Aznar va firmar el tancament dels diaris Egunkaria i Egin en un intent criminalitzador de l’esquerra abertzale i que recentment i coincidint amb els atemptats a París, el seu govern ha guardat el silenci més fred en relació a l’imputació de l’humorista Facu Díaz per una paròdia sobre el PP. Addicionalment, el president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker, que quan era primer ministre de Luxemburg va crear les estructures adequades per l’evasió fiscal i el dany comú capitalista d’Ikea, Apple i 300 empreses més i va estar implicat en el cas Bommeleeër, la trama ultradretana de terrorisme d’Estat Gladio a Luxemburg.

Polítics que han governat o governen a la ultradreta

El primer ministre neerlandès Mark Rutte, també serà present a París. En les eleccions de 2010, el Partit de la Llibertat del populista ultradretà i islamòfob, imputat fa poques setmanes per haver demanat “netejar el país de marroquins”, va arrasar, convertint-se en la tercera força política amb el 15’4% i 24 diputats recolzant, després de 127 dies de negociacions, el govern en minoria de Mark Rutte a canvi de mà dura en matèria d’immigració. No obstant això, Wilders va retirar l’any 2012 el suport a la coalició de Rutte partidària de l’ajust pressupostari del 3% de dèficit imposat per la UE, les retallades socials i la pujada de l’edat de jubilació. El govern va caure, però Rutte va tornar a formar govern en els següents comicis.

L’actual primer ministre grec Antonis Samarás va entrar l’any 2009 al govern després de la caiguda del Pasok de Georgios Papandreou i ho va fer en el govern tecnòcrata de Lukas Papademos, un govern d’unitat nacional entre el Pasok, el partit conservador Nova Democràcia -el seu partit- i el partit ultradretà Reagrupament Popular Ortodox (LAOS), per aplicar les dures retallades associades al segon rescat financer del país i, després, convocar eleccions anticipades. Anys després, i amb l’amenaça electoral del partit neonazi Alba Daurada a la seva dreta, Samarás va decidir, el 2012, llançar-se a la caça del migrant sense papers en un intent de guanyar-li espai a Alba Daurada amb missatges de “defensa de l’ordre públic enfront del crim i la immigració il·legal” i va engegar l’Operació Zeus Xenios. Es va tractar d’un dispositiu policial basat en batudes massives als barris populars de les ciutats per detenir a persones indocumentades, basant-se simplement en “la seva aparença física” per expulsar-les del país. En l’operació es van detenir unes 6.000 persones i van presentar càrrecs contra 1.600 per entrada il·legal a Grècia, que seguidament van ser deportades als seus països d’origen després de passar per campaments improvisats.

Espadaler també compartirà espai amb Boiko Boríssov i Laimdota Straujuma. Boríssov és el primer ministre de Bulgària pel partit liberal-conservador i populista Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària (GERB), un partit tacat de corrupció i que governa el país amb el suport del Front Patriòtic, una formació formada per rebotats i escindits del partit ultradretà, antiromaní, antiturc i neofeixista Ataka i els hereus ultranacionalistes de l’Organització Revolucionària Interior Macedònia-Moviment Nacional Búlgar. Boríssov, el 2013 durant les massives protestes ciutadanes contra el monopoli industrial al sector energètic i l’increment de les factures de l’electricitat i l’aigua, va ordenar a la policia carregar contra els periodistes que cobrien les protestes.

Straujuma per la seva part és la primera ministra de Letònia, líder de la formació liberal-conservadora Unitat, el principal partit de la coalició, que va absorbir en les seves files el Partit Reformista de Zatlers, i va reeditar la coalició amb la Unió de Verds i Grangers, i el partit ultradretà i ultranacionalista Aliança Nacional-Tot per Letònia (NA). NA és un partit estretament vinculat als vells col·laboracionistes nazis de Letònia, connectat als veterans i legionaris de les Waffen-SS que organitzen anualment marxes en memòria pel centre de Riga. És també un partit antiesquerra i també racista, ja que considera a la comunitat russòfona del país com a “inferior, i estrangera a Letònia”. La formació té connexions amb grups neonazis militants com el Centre Gustavs Celmins, que usen com a esquadrons de xoc.

Polítics que coarten a la premsa

El setmanari polonès Wprost va publicar a l’estiu un enregistrament d’àudio amb una comprometedora conversa entre el ministre d’Interior Bartłomiej Sienkiewicz i el governador del Banc Central de Polònia, Marek Belka. En ella Belka parlava de mesures des del Banc Central per afavorir a l’executiu en les properes eleccions. Dies després de la filtració, la policia va irrompre a la redacció de Wprost en recerca d’informació i fonts, exigint a les periodistes revelar les seves fonts. Avui la premier de Polònia, Ewa Kopasz, s’ha manifestat a París per la llibertat de premsa.

Hongria s’ha convertit un Estat nou de biaix autocràtic bastit al voltant del primer ministre Viktor Orbán i el seu partit, el conservador Fidesz. La flamant Llei Fonamental -com s’anomena- va ser aprovada gràcies a la majoria de dos terços que des de 2010 el Fidesz té al parlament. El text ha redibuixat les circumscripcions electorals en benefici del Fidesz. El més destacat però, és la restricció draconiana de les llibertats bàsiques, la violació de la separació de poders, l’autorització al primer ministre a governar per decrets-llei, l’augment del control governamental sobre el Banc Central i l’emmordassament dels mitjans de comunicació.

Irlanda és un país en el qual la blasfèmia està perseguida com “a ofensa” amb multes fins a 25.000 euros. La llei contradiu la Carta de Drets Fonamentals de la UE. El primer ministre conservador irlandès Enda Kenny també és present a la marxa parisenca “de la llibertat d’expressió”. La revista Charlie Hebdo a Irlanda estaria en números vermells.

El primer ministre de Mali, Modibo Keita, present als Camps Elisis amb Espadaler i Artur Mas, va ocupar-se personalment de l’expulsió de la periodista freelance francesa Dorothée Thiénot, que explicava com l’exèrcit malià perpetrava abusos dels drets humans i matances indiscriminades a suposats terroristes i rebels tuaregs.

El primer ministre turc Ahmet Davutoglu, és el cap del govern que ha empresonat a més periodistes del món. El desembre passat diverses periodistes i treballadores dels mitjans de comunicació van ser detingudes en una ràtzia a Turquia contra la llibertat de premsa, alguns de renom com el redactor en cap del diari Zaman, Ekrem Dumanli, i el director d’edicions de la cadena de televisió Samanyolu, Hidayet Karaca. La situació de repressió informativa és més greu que mai a Turquia. Ja el març passat l’ara President Recep Tayyip Erdogan va ordenar tancar Twitter i YouTube.

Rere Turquia, el país que empresona a més periodistes és Bahrain. El ministre d’Afers Exteriors, Khalid bin Ahmed Al Khalifa, ha desfilat per París. La repressió a la premsa és un fet quotidià al petit emirat, que s’empeny en reprimir qualsevol reportatge crític amb la monarquia i que informa de les revoltes populars. Tres periodistes estan a la presó i diversos bloggers han estat perseguits i apallissats. A Túnisia, el blogger Yassine Ayari va ser enviat a presó per un tribunal militar “per difamar a l’exèrcit” en posts a Facebook. Avui el primer ministre Mehdi Jomaa és a París.

Egipte envia a França al ministre d’Afers Exteriors i antic ambaixador als EUA Sameh Shoukry, representant d’un govern que ha condemnat a presó a tres periodistes d’Al-Jazeera “estan acusats de col·laborar amb els Germans Musulmans”. Així, el corresponsal australià Peter Greste, que havia treballat abans per la BBC, i l’egipci amb nacionalitat canadenca Mohamed Fahmy van rebre una pena de set anys de presó. L’egipci Baher Mohamed va ser sentenciat a 10 anys, set pels mateixos càrrecs que els seus companys i tres perquè la fiscalia va al·legar que portava una bala quan va ser detingut. L’Algèria d’Abdelaziz Bouteflika és també un Estat caracteritzat per l’absència de pluralisme i independència del seu sistema mediàtic on existeix molta censura i autocensura. A més els visats de premsa estan restringits geogràfica, editorial i temporalment. Les periodistes han d’obtenir autoritzacions especials per moure’s en segons quines regions. La premsa local té moltes dificultats per cobrir esdeveniments socials i diversos periodistes, com Abdessami Abdelhai, han estat detinguts i agredits mentre cobrien manifestacions. Hipòcritament ha enviat al ministre d’Afers Exteriors Ramtane Lamamra en la marxa solidària amb Charlie Hebdo.

El rei Abdul·lah de Jordània n’és un altre dels participants. L’any passat el seu govern va sentenciar in absentia a 15 anys de presó i a treballs forçats al periodista palestí-jordà Mudar Zahran, que ha escrit sobre les estretes relacions de Jordània amb els EUA i la connivència amb Israel i el rol de la monarquia haiximita en repel·lir rebel·lions populars.

Israel tampoc és un país que deixi llibertats a la premsa, sobretot estrangera, quan es tracta de cobrir el conflicte armat amb Palestina. La intimidació, expulsió i fins hi tot la mort, en són freqüents. Durant l’any 2014, segons dades de Reporters Sense Fronteres, 66 periodistes han estat assassinats per l’exèrcit israelià en l’exercici de les seves funcions, dels quals 17 periodistes palestins durant l’ofensiva militar a Gaza aquest 2014. El president de l’Autoritat Palestina Mahmud Abbas, tampoc li ha tremolat el pols per reprimir aquells periodistes palestins que han criticat la seva gestió i informat dels casos de corrupció del seu partit.

El Fiscal General dels EUA, Eric Holder, és el responsable polític de la coartada de llibertats periodistiques al país nord-americà. Durant les protestes del moviment Occupy o contra la brutalitat policial i violència racista a Ferguson van ser detinguts diversos periodistes com Wesley Lowery, un reporter del The Washington Post, o Yasha Levine de Pando Daily. Jens Stoltenberg és el Secretari General de l’OTAN, una organització que encara no ha estat processada per perpetrar el bombardeig l’any 1999 a l’edifici de la radiotelevisió sèrbia on van 16 persones, entre periodistes i personal de la cadena RTS.

“Els nous amics de Charlie Hebdo”, ha manifestat Bernard Holtrop alies Willem, el caricaturista de Charlie Hebdo al diari neerlandès De Volkskrant “em fan vomitar”. “Ens fan vomitar totes aquestes persones que de sobte diuen que són els nostres amics i encapçalen la manifestació de París”.

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS