Capgirem la història

Publicidad

Per Marc Ferré Llauradó

Si fem un repàs dels resultats electorals (que no polítics) i els pactes dels últims 36 anys de governs autonòmics veurem que la política institucional catalana ha pivotat entre dos eixos: dreta- esquerra i Catalunya-Espanya. I, a parer meu, és aquí on radica aparentment l’encallament cap a la independència d’un tros d’aquest país.

En les eleccions al Parlament de 1980, ERC, que estava encapçalada per Heribert Barrera, va treure 14 diputats. ERC hauria pogut fer un pacte amb el PSC i PSUC però va preferir fer-lo amb CiU i UCD. Aquell pacte va obrir les portes als 23 anys de govern de CiU i a una hegemonia catalanista autonomista de dretes. El pacte va ser una OPA envers ERC, com es va veure en les següents eleccions. L’eix dreta- esquerra va ser conformat per CiU/UCD – PSC/PSUC/ERC però l’eix Catalunya- Espanya es convertiria en monopoli de CiU ja que tant el PSC com el PSUC eren d’obediència espanyola. A partir d’allí es comença a gestar la idea que Pujol era Catalunya; i la repartició històrica de la Catalunya rural per a CiU i el cinturó roig per al PSC.

El 1980 CiU, davant de l’amenaça d’una esquerra catalana, va optar per fagocitar-la.

CiU va encarar diverses legislatures amb majoria absoluta (1984, 1998, 1992) i després, quan va necessitar un soci, sempre va preferir el PP (1995 i 1999) malgrat que amb ERC hagués pogut sumar. Aquests anys, ERC, que era encapçalada per Carod, va tenir un creixement constant, fet que podria ser el causant que CiU perdés l’hegemonia de Catalunya.

A les eleccions del 2003, i ja sense Jordi Pujol, trobem que CiU no suma amb el PP i per tant s’aferren a ERC i intenten l’assimilació, com al 1980.  Arreu afloren les proclames de CiU+ERC=CAT. A les tertúlies, a les xarxes socials (que aleshores començaven a estendre’s) es fan crides al pacte d’obediència catalana. Però ERC decideix corregir l’errada del 1980 i fa un viratge, pactant amb PSC i ICV. Amb aquell intent, el partit liderat per Carod pretenia equilibrar quantitativament l’eix dreta-esquerra i l’eix Catalunya-Espanya. Creia que el contrast a una força hegemònica de dretes catalana havia de ser una força hegemònica d’esquerres catalana com ERC i no el PSC d’obediència espanyola.

El 2003, CiU va intentar l’assimilació d’ERC i com que no se’n va sortir, va optar per la seva destrucció.

Aquell pacte va fer embogir CiU que per primer cop en 23 anys perdia el Govern de la Generalitat. La caverna mediàtica treia fum i les acusacions de traïdors i espanyols cap a ERC es van anar succeint i agreujant quan es repeteix el tripartit el 2006, però ara amb Montilla com a president. Amb aquests atacs s’intentava foragitar ERC de l’eix Catalunya i a la vegada es creava  la casa gran del catalanisme encapçalada per Artur Mas.

Les diferències estratègiques entre els dirigents d’ERC van ser accentuades i magnificades per una camamilla party que continuava acusant ERC de no voler la independència i de convertir-se en un partit d’obediència espanyola. Les divergències acabarien provocant dues escissions (Reagrupament i Solidaritat Catalana) i la defenestració del sector de Carod Rovira. El tripartit però, va provocar que CiU comencés a parlar de pacte fiscal, de més autogovern i fins i tot, tímidament, per part d’ algun regidor de poble, d’independència.

Les divisions van afectar els resultats electorals del 2010. CiU tornava novament al govern i, tot i que podia sumar amb ERC, va tornar a preferir fer-ho amb el PP.

L’organització popular en les consultes per la Independència, el creixement sociològic de l’independentisme, les manifestacions de la PDD, el creixement de la CUP, la sentència de Estatut, l’ajuda del Tribunal Constitucional… i finalment la manifestació de l’11 de setembre del 2012 van provocar una acceleració del camí que culminaria en unes noves eleccions.

A les eleccions del 2012, CiU confiava amb una majoria absoluta amb la Catalunya Massiànica però es va quedar amb 50 diputats i només podia sumar majoria amb els 21 diputats d’ERC que, amb Junqueras al capdavant, van optar pel suport al “procés” i silenci a les polítiques de retallades de CiU per por a fracturar el partit com havia passat al 2010.  En aquelles eleccions, la CUP obté representació.

El 2012 CiU, en veure que no podria assimilar ERC, optà per la compra del seu silenci.

El 2015 i en una nova maniobra −ara ja sense Unió− CDC, veient perillar la seva hegemonia pel creixement de l’esquerra catalana d’ERC i la CUP, opta per deixar de parlar de l’eix dreta-esquerra i intenta la creació d’una nova casa gran del catalanisme, aquest cop, el nom seria Junts pel Sí.  Excepte a les eleccions de 1980, la suma de CiU i ERC sempre havia tingut majoria però en aquestes eleccions es queden a 6 de la majoria absoluta.

El 2015, CDC al veure que no podrà assimilar, ni combatre, ni silenciar, opta pel pacte amb ERC.

En no obtenir majoria absoluta busca aliar-se amb la CUP que ha tingut un creixement espectacular pel fet de rebre molts vots d’ERC que no combregaven amb la fórmula de Junts pel Sí.

El 2015, CDC va intentar l’assimilació de la CUP i com que no se’n va sortir, va optar per la seva destrucció.

El no a Mas de la CUP va fer embogir CDC. La caverna mediàtica treia fum i les acusacions de traïdors i espanyols cap a la CUP es van anar succeint i agreujant quan la CUP diu “No als pressupostos”. Amb aquests atacs s’intentava foragitar la CUP de l’eix Catalunya.

También podría gustarte

Los comentarios están cerrados.

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More